• PER COOPERAR AMB ELS MISSIONERS


    La teva ajuda sempre és necessaria
  • "GUIA COMPARTIR LA MISSIÓ"


    Propostes de voluntariat missioner
  • "PAULINA JARICOT"


    Propera beatificació
  • AJUDA A LES MISSIONS


    Col·labora amb els missioners espanyols
  • ANIMACIÓ MISSIONERA


    Recursos per l’animació missionera de joves
  • SUPERGESTO


    Revista missionera per als joves
  • ANIMACIÓ MISSIONERA


    Recursos per l’animació missionera amb nens
  • GESTO


    Revista missionera per als més petits

lunes, 15 de febrero de 2021

Quaresma: un temps per a renovar la fe, l’esperança i la caritat.

MISSATGE DEL SANT PARE per a la Quaresma de 2021
«Ara pugem a Jerusalem...» (Mt 20,18).

Estimats germans i germanes,

Quan Jesús anuncia als seus deixebles la seva passió, mort i resurrecció, per a complir amb la voluntat del Pare, els revela el sentit profund de la seva missió i els exhorta a associar-s’hi, per a la salvació del món.

Recorrent el camí quaresmal, que ens conduirà a les celebracions pasquals, recordem Aquell que «s’abaixà i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu» (Fl 2,8). En aquest temps de conversió renovem la nostra fe, saciem la nostra set amb l’“aigua viva” de l’esperança i rebem amb el cor obert l’amor de Déu que ens converteix en germans i germanes en Crist. La nit de Pasqua renovarem les promeses del nostre Baptisme, per a renéixer com a homes i dones nous, gràcies a l’obra de l’Esperit Sant. No obstant, l’itinerari de la Quaresma, igual que tot el camí cristià, ja es troba sota la llum de la Resurrecció, que anima els sentiments, les actituds i les decisions de qui desitja seguir Crist.

El dejuni, la pregària i l’almoina, tal com els presenta Jesús en la seva predicació (cf. Mt 6,1-18), són les condicions i l’expressió de la nostra conversió. La via de la pobresa i de  la privació (el dejuni), la mirada i els gestos d’amor vers l’home ferit (l’almoina) i el diàleg filial amb el Pare (la pregària) ens permeten encarnar una fe sincera, una esperança viva  i una caritat operant.


1. La fe ens crida a acollir la Veritat i a ser testimonis, davant Déu i davant els nostres germans i germanes

En aquest temps de Quaresma, acollir i viure la Veritat que es va manifestar en Crist significa abans que res deixar-se prendre per la Paraula de Déu, que l’Església ens transmet de generació en generació. Aquesta Veritat no és una construcció de l’intel·lecte, destinada a unes poques ments escollides, superiors o il·lustres, sinó que és un missatge que rebem i podem comprendre gràcies a la intel·ligència del cor, obert a la grandesa de Déu que ens estima abans que nosaltres mateixos en siguem conscients. Aquesta Veritat és Crist mateix que, assumint plenament la nostra humanitat, es va fer Camí —exigent però obert a tots— que duu a la plenitud de la Vida.

El dejuni viscut com a experiència de privació, per als qui el viuen amb senzillesa de cor porta a descobrir de nou el do de Déu i a comprendre la nostra realitat de criatures que, a la seva imatge i semblança, troben en Ell el seu acompliment. Fent l’experiència d’una pobresa acceptada, qui dejuna es fa pobre amb els pobres i “acumula” la riquesa de l’amor rebut i compartit. Entès i posat així en pràctica, el dejuni contribueix a estimar Déu i el proïsme en tant que, com ens ensenya sant Tomàs d’Aquino, l’amor és un moviment que centra l’atenció en l’altre considerant-lo com un mateix (cf. Carta enc. Fratelli tutti, 93).

La Quaresma és un temps per a creure, és a dir, per a rebre Déu a la nostra vida i permetre-li “fer estada” en nosaltres (cf. Jn 14,23). Dejunar significa alliberar la nostra existència de tot el que ens fa nosa, fins i tot de la saturació d’informacions —veritables o falses— i productes de consum, per tal d'obrir les portes del nostre cor a Aquell que ve a nosaltres pobre de tot, però «ple de gràcia i de veritat» (Jn 1,14): el Fill de Déu Salvador.


2. L’esperança com a “aigua viva” que ens permet continuar el nostre camí

La samaritana, a qui Jesús demana que li doni beure al costat del pou, no comprèn bé quan Ell li diu que podria oferir-li «aigua viva» (Jn 4,10). Al principi, naturalment, ella pensa en l’aigua material, mentre que Jesús es refereix a l’Esperit Sant, aquell que Ell donarà en abundància en el Misteri pasqual i que infon en nosaltres l’esperança que no defrauda. A l’anunciar la seva passió i mort Jesús ja anuncia l’esperança, quan diu: «I el tercer dia ressuscitarà» (Mt 20,19). Jesús ens parla del futur que la misericòrdia del Pare ha obert de bat a bat. Esperar amb Ell i gràcies a Ell vol dir creure que la història no acaba amb els nostres errors, les nostres violències i injustícies, ni amb el pecat que crucifica l’Amor. Significa saciar-nos del perdó del Pare en el seu Cor obert.

En l’actual context de preocupació en el que vivim i en el que tot sembla fràgil i incert, parlar d’esperança podria semblar una provocació. El temps de Quaresma està fet per a esperar, per a tornar a dirigir la mirada a la paciència de Déu, que continua tenint cura de la seva Creació, mentre que nosaltres sovint la maltractem (cf. Carta enc. Laudato si’, 32- 33; 43-44). És esperança en la reconciliació, a la qual sant Pau ens exhorta amb passió: «Reconcilieu-vos amb Déu» (2 Co 5,20). En rebre el perdó, en el Sagrament que es troba en el cor del nostre procés de conversió, també nosaltres ens convertim en difusors del perdó: en haver-lo acollit nosaltres, podem oferir-lo, essent capaços de viure un diàleg atent i adoptant un comportament que conforti a qui es troba ferit. El perdó de Déu, també mitjançant les nostres paraules i gestos, permet viure una Pasqua de fraternitat.

A la Quaresma, estem més atents a «dir paraules d’alè, que reconforten, que enforteixen, que consolen, que estimulen», en lloc de «paraules que humilien, que entristeixen, que irriten, que menyspreen» (Carta enc. Fratelli tutti [FT], 223). A vegades, per a donar esperança, n’hi ha prou amb ser «una persona amable, que deixa de banda les seves ansietats i urgències per prestar atenció, per regalar un somriure, per dir una paraula que estimuli, per possibilitar un espai d’escolta enmig de tanta indiferència» (ibíd., 224).

En el recolliment i el silenci de la pregària, se’ns dona l’esperança com a inspiració i llum interior, que il·lumina els desafiaments i les decisions de la nostra missió: per això és fonamental recollir-se en la pregària (cf. Mt 6,6) i trobar, en la intimitat, el Pare de la tendresa.

Viure una Quaresma amb esperança significa sentir que, en Jesucrist, som testimonis del temps nou, en el qual Déu “fa que tot sigui nou”(cf. Ap 21,1-6). Significa rebre l’esperança de Crist que lliura la seva vida a la creu i que Déu ressuscita el tercer dia, “sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança”(cf. 1Pe 3,15).


3. La caritat, viscuda seguint les petjades de Crist, mostrant atenció i compassió per cada persona, és l’expressió més alta de la nostra fe i de la nostra esperança.

La caritat s’alegra de veure que l’altre creix. Per aquest motiu, pateix quan l’altre està angoixat: sol, malalt, sense llar, menyspreat, en situació de necessitat… La caritat és l’impuls del cor que ens fa sortir de nosaltres mateixos i que suscita el vincle de la cooperació i de la comunió.

«A partir de l’“amor social” és possible avançar cap a una civilització de l’amor a la qual tots puguem sentir-nos convocats. La caritat, amb el seu dinamisme universal, pot construir un món nou, perquè no és un sentiment estèril, sinó la millor manera d’aconseguir camins eficaços de desenvolupament per a tothom» (FT, 183).

La caritat és un do que dona sentit a la nostra vida, gràcies al qual considerem a qui es veu privat del més necessari com un membre de la nostra família, amic, germà. El poc que tenim, si ho compartim amb amor, no s’acaba mai, sinó que es transforma en una reserva de vida i de felicitat. Així va succeir amb la farina i l’oli de la viuda de Sarepta, que va donar pa al profeta Elies (cf.1Re 17,7-16); i amb els pans que Jesús va beneir, va partir i va donar als deixebles perquè els distribuïssin entre la gent (cf. Mc 6,30-44). Així s'esdevé amb la nostra almoina, ja sigui gran o petita, si la donem amb joia i senzillesa.

Viure una Quaresma de caritat vol dir tenir cura dels qui es troben en condicions de patiment, abandonament o angoixa a causa de la pandèmia de COVID-19. En un context tan incert sobre el futur, recordem la paraula que Déu adreça al seu Servent: «No tinguis por, que jo t’allibero» (Is 43,1), oferim amb la nostra caritat una paraula de confiança, perquè l’altre senti que Déu l’estima com a un fill.

«Només amb una mirada l’horitzó de la qual estigui transformat per la caritat, que el mena a percebre la dignitat de l’altre, els pobres són descoberts i valorats en la seva immensa dignitat, respectats en el seu estil propi i en la seva cultura i, per tant, veritablement integrats en la societat» (FT, 187).

Benvolguts germans i germanes: cada etapa de la vida és un temps per a creure, esperar i estimar. Aquesta crida a viure la Quaresma com a camí de conversió i pregària, i per a compartir els nostres béns, ens ajuda a reconsiderar, en la nostra memòria comunitària i personal, la fe que ve de Crist viu, l’esperança animada per l’alè de l’Esperit i l’amor, la font inesgotable del qual és el cor misericordiós del Pare.

Que Maria, Mare del Salvador, fidel al peu de la creu i en el cor de l’Església, ens sostingui amb la seva presència sol·lícita, i que la benedicció de Crist ressuscitat ens acompanyi en el camí vers la llum pasqual.

Roma, Sant Joan del Laterà, 11 de novembre de 2020, memòria de sant Martí de Tours.

Francesc


sábado, 6 de febrero de 2021

LA RELACIÓ DE CONFIANÇA, FONAMENT DE LA CURA DEL MALALT

«DE MESTRE NOMÉS EN TENIU UN, I TOTS VOSALTRES SOU GERMANS (Mt 23,8).

LA RELACIÓ DE CONFIANÇA, FONAMENT DE LA CURA DEL MALALT

Missatge del sant pare Francesc per a la 29a Jornada Mundial del Malalt, 11 de febrer de 2021

Jornada Mundial de los enfermos, enfermos misioneros, Papa Francisco, Conferencia episcopal española

Benvolguts germans i germanes,

La celebració de la 29a Jornada Mundial del Malalt, que s’esdevindrà l’11 de febrer de 2021, memòria de la benaurada Mare de Déu de Lourdes, és un moment propici per a brindar una atenció especial a les persones malaltes i a les qui en tenen cura, tant en els llocs destinats a assistir-los com en el si de les famílies i de les comunitats. Penso en particular en aquells que pateixen a tot el món dels afectats per la pandèmia del coronavirus. A tots, especialment als més pobres i marginats, els expresso la meva proximitat espiritual, al mateix temps que els asseguro la sol·licitud i l’afecte de l’Església.

1. El tema d’aquesta Jornada s’inspira en el passatge evangèlic en què Jesús critica la hipocresia dels qui diuen però no fan (cf. Mt 23,1-12). Quan la fe es limita a exercicis verbals estèrils, sense involucrar-se en la història i les necessitats del proïsme, la coherència entre el credo professat i la vida real es debilita. El risc és greu; per aquest motiu, Jesús utilitza expressions fortes, per advertir-nos del perill de caure en la idolatria de nosaltres mateixos, i afirma: «De mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans» (v. 8).

La crítica que Jesús adreça als qui «diuen i no fan» (v. 3) és beneficiosa, sempre i per a tots, perquè ningú no és immune al mal de la hipocresia, un mal molt greu, l’efecte del qual és impedir-nos florir com a fills de l’únic Pare, cridats a viure una fraternitat universal.

Davant la condició de necessitat d’un germà o una germana, Jesús ens mostra un model de comportament totalment oposat a la hipocresia. Proposa detenir-se, escoltar, establir una relació directa i personal amb l’altre, sentir empatia i commoció per ell o per ella, deixar-se involucrar en el seu sofriment fins arribar a fer-se’n càrrec per mitjà del servei (cf. Lc 10, 30-25).

Jornada Mundial de los enfermos, enfermos misioneros, Papa Francisco, Conferencia episcopal española
2. L’experiència de la malaltia fa que sentim la nostra vulnerabilitat i, al mateix temps, la necessitat innata de l’altre. La nostra condició de criatures es torna encara més nítida i experimentem de manera evident la nostra dependència de Déu. Efectivament, quan estem malalts, la incertesa, el temor i a vegades la consternació, s’apoderen de la ment i del cor; ens trobem en una situació d’impotència, perquè la nostra salut no depèn de les nostres capacitats o del fet que ens angoixem (cf. Mt 6,27).

La malaltia imposa una pregunta pel sentit, que en la fe s’adreça a Déu; una pregunta que cerca un nou significat i una nova direcció per a l’existència, i que a vegades pot ser que no trobi una resposta immediata. Els nostres amics i familiars no sempre ens poden ajudar en aquesta cerca treballosa.

Pel que fa a això, la figura bíblica de Job és emblemàtica. La seva dona i els seus amics no són capaços d’acompanyar-lo en la seva desventura, encara més, l’acusen i augmenten en ell la soledat i el desconcert. Job cau en un estat d’abandonament i d’incomprensió. Però precisament gràcies a aquesta fragilitat extrema, rebutjant tota hipocresia i escollint el camí de la sinceritat amb Déu i amb els altres, fa arribar el seu crit insistent a Déu, que al final respon, obrint-li un nou horitzó. Li confirma que el seu sofriment no és una condemna o un càstig, tampoc és un estat de llunyania de Déu o un signe de la seva indiferència. Així, del cor ferit i guarit de Job en bolla aquella declaració commoguda al Senyor, que ressona amb energia: «Jo només et coneixia d’oïda, però ara t’he vist amb els meus ulls» (42,5).

Jornada Mundial de los enfermos, enfermos misioneros, Papa Francisco, Conferencia episcopal española
3. La malaltia sempre té un rostre, fins i tot més d’un: té el rostre de cada malalt i malalta, també dels qui se senten ignorats, exclosos, víctimes d’injustícies socials que neguen els seus drets fonamentals (cf. Carta enc. Fratelli tutti, 22). La pandèmia actual ha tret a la llum nombroses insuficiències dels sistemes sanitaris i carències en l’atenció de les persones malaltes. Els ancians, els més dèbils i vulnerables no sempre tenen garantit l’accés als tractaments, i no sempre és de manera equitativa. Això depèn de les decisions polítiques, de la manera d’administrar els recursos i del compromís dels qui ocupen càrrecs de responsabilitat. Invertir recursos en la cura i l’atenció a les persones malaltes és una prioritat vinculada a un principi: la salut és un bé comú primari. Al mateix temps, la pandèmia ha posat també en relleu l’entrega i la generositat d’agents sanitaris, voluntaris i voluntàries, treballadors i treballadores, preveres, religiosos i religioses que, amb professionalitat, abnegació, sentit de responsabilitat i amor al proïsme han ajudat, cuidat, consolat i servit tants malalts i els seus familiars. Una multitud silenciosa d’homes i dones que han decidit mirar aquells rostres, fent-se càrrec de les ferides dels pacients, que sentien com a proïsme pel fet de pertànyer a la mateixa família humana.

La proximitat, de fet, és un bàlsam molt valuós, que ofereix suport i consol a qui pateix la malaltia. Com a cristians, vivim l’atenció al proïsme com una expressió de l’amor de Jesucrist, el bon Samarità, que amb compassió s’ha fet proper a tot ésser humà ferit pel pecat. Units a ell per l’acció de l’Esperit Sant, som cridats a ser misericordiosos com el Pare i a estimar, en particular, els germans malalts, dèbils i que pateixen (cf. Jn 13, 34-35). I vivim aquesta proximitat no sols de manera personal, sinó també de manera comunitària: en efecte, l’amor fraternal en Crist genera una comunitat capaç de guarir, que no abandona ningú, que inclou i acull sobretot els més fràgils.

Pel que fa a això, vull recordar la importància de la solidaritat fraternal, que s’expressa de manera concreta en el servei i que pot assumir formes molt diferents, totes orientades a sostenir el proïsme. «Servir significar cuidar els fràgils de les nostres famílies, de la nostra societat, del nostre poble» (Homilia a L’Havana, 20 de setembre de 2015). En aquest compromís cadascú és capaç de «deixar de banda les seves cerques, afanys, desitjos d’omnipotència davant la mirada concreta dels més fràgils. […] El servei sempre mira el rostre del germà, toca la seva carn, sent la seva condició de proïsme i fins i tot en alguns casos la «pateix» i busca la promoció del germà. Per això mai el servei és ideològic, ja que no se serveix a idees, sinó que se serveix a persones» (ibid.).

Jornada Mundial de los enfermos, enfermos misioneros, Papa Francisco, Conferencia episcopal española
4. Per tal que hi hagi una bona teràpia, és decisiu l’aspecte relacional, mitjançant el qual es pot adoptar un enfocament holístic envers la persona malalta. Donar valor a aquest aspecte també ajuda els metges, els infermers, els professionals i els voluntaris a fer-se càrrec d’aquells que  pateixen per acompanyar-los en un camí de curació, gràcies a una relació interpersonal de confiança (cf. Nova Carta als agents sanitaris [2016], 4). Es tracta, doncs, d’establir un pacte entre els necessitats de cures i els qui els cuiden; un pacte fonamentat en la confiança i el respecte mutus, en la sinceritat, en la disponibilitat, per a superar qualsevol barrera defensiva, posar en el centre la dignitat del malalt, tutelar la professionalitat dels agents sanitaris i mantenir una bona relació amb les famílies dels pacients.

Precisament aquesta relació amb la persona malalta troba una font inesgotable de motivació i de força en la caritat de Crist, com ho demostra el testimoni mil·lenari d’homes i dones que s’han santificat servint els malalts. Efectivament, del misteri de la mort i resurrecció de Crist en brolla l’amor que pot donar un sentit ple tant a la condició del pacient com a la de qui en té cura. L’Evangeli ho testimonia moltes vegades, mostrant que les guaricions que feia Jesús mai no són gestos màgics, sinó que sempre són fruit d’un encontre, d’una relació interpersonal, en la qual al do de Déu que ofereix Jesús li correspon la fe de qui l’acull, com ho resumeix la paraula que Jesús repeteix sovint: «La teva fe t’ha salvat.»

Jornada Mundial de los enfermos, enfermos misioneros, Papa Francisco, Conferencia episcopal española
5. Estimats germans i germanes, el manament de l’amor, que Jesús va deixar als seus deixebles, també troba una realització concreta en la relació amb els malalts. Una societat és tant més humana com més sap cuidar els seus membres més fràgils i que més sofreixen, i sap fer-ho amb eficiència animada per l’amor fraternal. Caminem envers aquesta meta, procurant que ningú no es quedi sol, que ningú no se senti exclòs ni abandonat.

Encomano a Maria, mare de misericòrdia i salut dels malalts, totes les persones malaltes, els agents sanitaris i els qui es prodiguen al costat dels qui pateixen. Que ella, des de la gruta de Lourdes i des dels innombrables santuaris que se li han dedicat arreu del món, sostingui la nostra fe i la nostra esperança, i ens ajudi a cuidar-nos els uns als altres amb amor fraternal. A tots i cada un els imparteixo de cor la meva benedicció.

Francesc

Roma, Sant Joan del Laterà, 20 de desembre de 2020, Quart diumenge d’Advent

👉Publicacions missioneres per malalts: Enfermos Misioneros, Malalts missioners

sábado, 16 de enero de 2021

Infancia Misionera en Tarragona

MAÑANA, JORNADA DE LA INFANCIA MISIONERA

Bajo el lema «Con Jesús a Nazaret, Somos Familia», la campaña va dirigida al mundo infantil

Aunque Infancia Misionera es una iniciativa mundial, la celebración de su jornada anual no es simultánea en todos los países. En España tradicionalmente se hacía el último domingo de enero. Sin embargo, para evitar que coincidiera con el Domingo de la Palabra, instituido por el Papa en 2019, la Conferencia Episcopal Española ha aceptado adelantarlo una semana. Así pues, mañana es la cita, por supuesto también en la Archidiócesis de Tarragona, para colaborar.

Infancia Misionera es una red internacional de niños que, con su colaboración y aportaciones, ayudan a los misioneros en su trabajo con la infancia. Con esta Obra Pontificia, los niños se erigen en protagonistas de la misión y apoyan a los misioneros para que más de cuatro millones de niños, en las misiones, puedan acceder a la educación, la salud, la protección de la vida y la fe.

El dinero recaudado en todo el mundo pasa a formar parte de un Fondo Universal de Solidaridad, desde el que se distribuye para proyectos infantiles de las 1.115 diócesis que son consideradas Territorios de Misión. En este sentido cabe destacar que en 2020 se financiaron 2.800 proyectos que han logrado que millones de niños tengan donde vivir, recibir catequesis, alfabetización, alimentos, asistencia sanitaria y crecer también en el espíritu misionero.

La generosidad de los niños españoles es bien patente. España ocupa el segundo lugar en el ranking de países que más aportan a Infancia Misionera, solo por debajo de Alemania. Una vez cerrado el ejercicio económico, Obras Misionales Pontificias España informa a la Secretaria Internacional de Infancia Misionera en Roma del dinero disponible, y desde allí se va indicando qué proyectos van a ser financiados desde nuestro país. El dinero se envía a través de las nunciaturas, y cada proyecto cuenta con el aval de los obispos locales. Posteriormente, todos los proyectos deben remitir informes de la ejecución de los mismos. En consecuencia, el importe enviado en 2020 por España ascendió a 2.162.193,92 euros, del que se beneficiarán un total de 39 países. 

Desde las Delegaciones de Misiones se ofrecen los materiales de animación referente a la jornada que ayuden en las dinámicas de formación y acompañamiento misionero. En Tarragona la Delegación «distribuye entre las escuelas públicas y concertadas estos materiales a manos de los profesores de religión y responsables de Pastoral que lo deseen», indica Maria del Mar Cugat, delegada diocesana para la actividad misionera y cooperación entra las Iglesias.

Los efectos del virus del Covid-19 han incidido en la forma de desarrollar algunos actos previos a la jornada de mañana, que anualmente convoca ‘Missions de Tarragona’ y cuya celebración se ha visto alterada. Se trata de la actividad «Sembradors d’Estels» que normalmente tenia lugar la segunda semana de diciembre, en la que los niños y niñas de siete centros escolares se reunían en la Catedral para reflexionar sobre la Infancia Misionera y salían luego a felicitar la Navidad a los viandantes, con una pegatina en forma de estrella, en nombre de los misioneros. 

Esta vez la iniciativa, en formato diferente, consistió en la participación a través de las redes sociales, con la felicitación mediante la estrella dibujada por los niños y niñas tarraconenses, acompañada de una fotografía alegórica a la Navidad. Maria del Mar Cugat subraya que «particulares y alumnos de catequesis se unieron al mensaje, a los que se sumaron también  los de la parroquia de la ´Assumpció d’Alcover´».

Joan Boronat, Diari de Tarragona, sábado 16 de enero 2021



domingo, 3 de enero de 2021

"Perquè tots tinguin vida..." (Jn 10, 10)

Dia dels catequistes natius i del IEME


El pròxim dia 6 de gener se celebra la jornada dedicada als Catequistes Natius, veritables protagonistes de l'evangelització a les Esglésies de missió. A Amèrica, Àsia i sobretot a Àfrica la seva tasca és inestimable, per la proximitat al poble de Déu en la seva vida quotidiana i per com planten i conreen la llavor de la fe, per ensenyar a pregar als més petits i viure amb coherència als grans.

En la festa d'Epifania, manifestació del Salvador a tots els pobles, l'Església enfoca l'atenció sobre la urgència missionera amb aquest record i suport als catequistes en els territoris de missió. L'organització i animació d'aquesta jornada està encomanada per la Santa Seu a l'Institut Espanyol de Missions Estrangeres (IEME). I és que en l'Epifania se celebra també la festa missionera d'aquest Institut, veritable suport a la missió per als sacerdots diocesans a Espanya.


El que un sacerdot diocesà marxès com a missioner – cosa que avui dia sembla tan comú – no ho era fa un segle. Llavors la missió ad gentes, abandonant el propi país i evangelitzant en terres llunyanes, semblava estar oberta només a les congregacions religioses. Gràcies al dinamisme missioner de preveres de Burgos es va obrir una nova “pedrera” missionera. Va ser el Papa Benet XV el que va recolzar aquesta porta a la missió. Un Papa que encoratjava als sacerdots diocesans a portar el missatge de l'Evangeli a tots els racons del món. El Papa que va escriure la carta apostòlica Maximum illud, el mateix any que es fundava el IEME, i el centenari del qual ha portat al Papa Francesc a convocar el Mes Missioner Extraordinari d'octubre de 2019. 


Després del canvi de mentalitat que va suposar el IEME van sorgir altres realitats per a viure la missió a partir de les diòcesis, com les missions diocesanes, els agermanaments entre diòcesis i parròquies, els acords de col·laboració...


La festa missionera de l'Epifania té per tant dos destinataris de la generositat dels fidels, els catequistes i el IEME. La meitat de la col·lecta d'aquest dia, corresponent als catequistes en els territoris de missió, es lliura a la Congregació per a l'Evangelització dels Pobles, que el destina al seu sosteniment i formació. L'altra meitat va destinada a l'Institut Espanyol de Missions Estrangeres, pioner en la presa de consciència que tot cristià és missioner, sigui religiosa o religiós, sacerdot o laic.

jueves, 3 de diciembre de 2020

Patró de les missions, pregueu per nosaltres

3 de desembre, Sant Francesc Xavier

Fill d´una família noble, Francesc Xavier va nàixer el 7 d´abril de 1506 al castell de Xavier, a Navarra, a prop del monestir de monjos benedictins de Leyre. Xavier era el més menut dels cinc fills dels esposos Joan de Jaso i Maria d´Azpilicueta. El seu pare, doctor per la Universitat de Bolonya, era un dels personatges més importants del Regne de Navarra.

El 1525 Xavier se n´anà a estudiar a la Universitat de París, on passà 11 anys i on es graduà en lletres i es llicencià en filosofia. Va ser en aquesta època, que Xavier conegué Ignasi de Loiola, quan aquest cavaller basc anà també a estudiar filosofia a París. Ells dos i Pere Fabro van compartir habitació i va ser gràcies al contacte amb Ignasi, que Xavier va canviar de vida, deixant de banda les seues aspiracions mundanes i ingressant a la Companyia de Jesús. De fet, la conversió de Xavier va tindre lloc degut a la influència d´Ignasi, tot i que el primer contacte amb ell no va ser gens agradable, ja que Xavier recordava que els seus germans havien lluitat contra Ignasi i les tropes castellanes, que van derrotar els navarresos. Va ser el cardenal Cisneros, en aquell moment regent, qui manà destruir totes les fortaleses navarreses, entre elles, el castell de Xavier.

Després de conèixer Ignasi, Xavier va emprendre una nova vida. Per això, el 1534, abans del mes d'exercicis, Xavier es va allistar en la incipient milícia ignasiana, fent els primers vots a Montmartre, el 15 d´agost de 1534.

Xavier va viure a Roma amb Ignasi i el 24 de juny de 1537, a Venècia, va ser ordenat prevere.

El 7 d´abril de 1541, i amb el nomenament de Vicari Apostòlic de l´Índia, Xavier s´embarcà cap Goa, on durant set anys evangelitzà bona part del sud de l´Índia. Durant la seua etapa en aquest país, Xavier es preocupà i defengué els indígenes. Escandalitzat per les injustícies i vexacions que els soldats portuguesos feien a la població nativa, Xavier va escriure una carta al rei de Portugal, per manifestar la seva queixa. A més, per integrar-se plenament amb aquella gent, Xavier va aprendre el Tàmil, traduint a aquesta llengua diversos textos cristians.

El 15 d´agost de 1549 arribà a Kagoshima, al Japó, on portà la llum de la fe. Abans del viatge al Japó, aquest apòstol de les missions va escriure unes normes de conducta per als seus col·laboradors, que més de 400 anys després, són encara plenament actuals: "El capellà ha de tindre un rostre alegre i s´ha de caracteritzar per la dolcesa i la modèstia".

El 1551 tornà a l´Índia i finalment el 3 de desembre de 1552, Xavier moria davant la costa de la Xina. Va ser enterrat a Goa, on arribà el seu cadàver el 1554.

El 12 de març de 1622 Xavier va ser canonitzat per papa Gregori XV, juntament amb Sant Ignasi, Santa Teresa d´Àvila, Sant Isidre i Sant Felip Neri. Finalment, el 1904 el papa Pius Xè el va proclamar patró de les missions.

PREGÀRIA:

Senyor, Déu compassiu i benigne,

que obríreu la porta dels pobles orientals

a sant Francesc Xavier, missioner vostre,

envieu-nos d’un cap a l’altre de la terra,

perquè la Mare Església exulti de joia.


lunes, 30 de noviembre de 2020

In memoriam de Mn. Josep Cabayol, al cel sigui.

Entrevista per Església de Tarragona, num. 268, agost-setembre de 2012

Compartim amb tots vosaltres una entrevista de fa uns anys publicada a la revista diocesana, en la qual està molt ben resumida la trajectòria de Mn. Josep Cabayol.

En aquest enllaç podreu veure el pdf original de la mateixa. 

Mn. Josep Cabayol, missioner a Rwanda, va marxar fa trenta-sis anys a l’Àfrica. Aquest estiu ha passat uns dies a l’arxidiòcesi i hem conversat amb ell.

Fa prop de quaranta anys, l’any 1976, Mn. Josep Cabayol Magrinyà, nascut a la Riera de Gaià, va marxar a Rwanda per a dedicar la seva vida als més necessitats. Països com Rwanda, el Zaire o el Camerun són testimonis d’una vida lliurada als germans més petits amb amor, fe i compromís.

 Vostè va arribar a Rwanda com a missioner l’any 1976. Com va sorgir aquesta vocació i com funciona el fet de marxar a un lloc de missió?

El Sr.  Arquebisbe  Josep  Pont i Gol va voler fer el que el papa Pius XII va demanar a les diòcesis del primer món d’adoptar alguna parròquia en llocs de necessitat del Tercer Món, sobretot a l’Àfrica. L’aleshores arquebisbe va parlar amb el bisbe de Vic, diòcesi que ja tenia presència a Rwanda, i aleshores vam començar la missió amb ells.

Pel que fa a la meva vocació de missioner, jo vivia al meu poble de la Riera de Gaià, davant de les monges, el meu pare era el pagès de les monges i la meva mare els anava a comprar, a més els nens anàvem a col·legi allí. A l’escola sovint venien capellans i monges missioneres i ens explicaven les seves experiències, i m’entraven ganes d’anar a les missions i fer aquest pas. Als 10 anys vaig entrar al Seminari de Tarragona.

L’any 1996, després d’un conflicte bèl·lic a Rwanda, torna a la diòcesi de Ruhengeri, concretament a la parròquia de Kampanga. Com és aquesta parròquia?

Aquesta parròquia està situada a Ruhengeri, que és  el  nom de la diòcesi. I la parròquia de Kampanga és un poblat, el que aquí diríem un poble.  Allà  tota la parròquia és un poblat que agafa l’extensió de tot el Camp de Tarragona, aproximadament. El passat mes de març va fer dotze anys que sóc en aquesta parròquia. Abans hi era tot sol, però hem tingut la sort que ja hi ha més capellans rwandesos, i ara ja en som cinc. A   la parròquia hi ha uns 17.000 catòlics i  també hi ha diferents religions, però ens entenem prou bé, gràcies a Déu.

Com són allí les celebracions, com viuen la seva fe?

Una missa allí canvia una mica de les d’aquí. En primer lloc per l’assistència, ja que els dies de cada dia es pot arribar a cent o dos cents feligresos. Elsdiumenges, en les cinc esglésies que

tenim, algunes d’elles construïdes per l’arxidiòcesi de Tarragona, com a mínim en tenim en cadascuna quatre-centes o cinc- centes persones, i a l’església més gran unes set-centes o vuit- centes, fins i tot a prop del miler. Malgrat la pobresa material viuen la seva fe fabulosament.

Com s’entén l’evangelització, el fet de portar la bona nova, en un terreny de missió?

La missió que se’ls porta és que hi ha un Déu que ens estima. Hi hem anat com Jesús, tal i com ell ens ha ensenyat a viure seguint les   paraules   que   ens   va   dir:

«Prediqueu la Bona Nova els qui creieu i bategeu amb el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.» I aquest és el sentit de la missió. Al mateix temps d’allí han sortit i van sortint vocacions. Nosaltres tenim trenta- quatre catequistes que fan aquesta missió de Jesús: «ensenyeu, els qui creieu i bategeu-los….»

Parlem ara del projecte social que es va iniciar l’any 2008: la construcció d’un centre d’assistència social i de formació. Amb quina voluntat va néixer aquest projecte?

Cap a l’any 2004, el bisbe anterior de Ruhengeri em va parlar de demanar a l’Arquebisbat de Tarragona una col·laboració per a fer la casa parroquial, ja que hi començava a haver preveres rwandesos. La casa parroquial permetria ser l’habitatge dels sacerdots i al mateix temps podria oferir diversos serveis socials:  un lloc on les noies aprenguessin a cosir a màquina i els nois aprenguessin fusteria per a construirdespréslessevespròpies cases, una casa d’acollida, de reunions, etc. Després d’estudiar-s’ho bé, el nostre Arquebisbat va decidir que es tirés endavant.

A banda d’aquest projecte també s’hi han construït uns 8.600 habitatges…

S’han construït gràcies a l’Arquebisbat de Tarragona.  Hi havia unes casetes rodones,  de palla, i la paret de fang, però vam parlar amb Càritas  i  amb  un constructor, i vam pensar a construir unes cases de vuit a deu metres de llargada per uns vuit metres d’amplada, amb una porta d’entrada, una de sortida, unes quatre  habitacions,  la  teulada  de planxes metàl·liques i sense cimentació. I així hem anat fent fins ara.

Donem gràcies a Déu per la vocació sacerdotal de Mn. Josep Cabayol. Donem gràcies per tants anys al costat dels més desvalguts. Donem gràcies per haver fet de la seva vida, un testimoni d'entrega. 

El seu cor, la seva ment i les seves mans van deixar els seus millors anys a l'Àfrica al voltant de 40 anys.

L'Amor fet veritat, ja gaudeix del qui ell tant ha estimat. 

Fins aviat... Mn. Josep Cabayol.

   



 


martes, 24 de noviembre de 2020

Felicitar el Nadal en nom dels missioners

Que la situació per la COVID19 no freni als "Sembradors d'Estels"

En aquest temps excepcional que estem vivint, proposem diferents alternatives per la celebració de "Sembradors d'Estels” més apropiades a la situació que tots estem vivint.

En l’activitat de “Sembradors d'Estels”, felicitem el Nadal posant adhesius d’estels en nom dels missioners i missioneres, en dos sentits:

Felicitant el Nadal per néixer el NEN JESÚS.

En agraïment, en nom dels missioners, per tot l'aportat per a MISSIONS.

Aquí teniu totes les propostes:

Primer alternativa:

Demaneu a la delegació de Missions

 missions@arquebisbattarragona.cat

adhesius d'estels, amb el missatge "Jesús neix per a tu" per posar a la solapa i  felicitar el Nadal en nom dels missioners.

Recordeu però mantenir la distància de seguretat!


Segona alternativa:

Demaneu a la delegació de Missions 

missions@arquebisbattarragona.cat 

o imprimiu guardioles  del compartir  i durant el Nadal els nens i  les nenes podran demanar ajuda per les missions. 

Molts missioners tenen cura d’escoles i dels seus alumnes.  Si la situació aquí, amb tots els mitjans que tenim,  és la que és; imagineu com es viu en els  territoris més empobrits. 

Un cop finalitzat el Nadal porteu, a la Delegació de Missions, les guardioles amb el que s'hagi pogut  recollir i ho destinarem a les missions i a projectes d'ajuda amb nens.


Tercera alternativa:

A nivell individual proposem que els alumnes o els nens de la catequesi puguin dissenyar el seu propi estel amb el missatge de Bon Nadal que voldrien transmetre als missioners  o en nom dels missioners.

Poden fer-se una fotografia amb el seu treball o gravar un vídeo amb el seu propi estel. 

(*Cal tenir permís dels pares per la seva posterior publicació)


Quarta alternativa:

A nivell grupal i si la classe o el grup de catequesi ho permet, podríeu gravar un vídeo pels missioners.

No més de 2 minuts on els poguéssiu saludar i felicitar el Nadal, per mitjà d'un ball, d’una cançó, ...  (*)

Envieu les imatges o els vídeos (abans del 18 de desembre) a la Delegació Diocesana de Missions 

missions@arquebisbattarragona.cat

I ho compartirem amb els nostres missioners  i a les nostres xarxes socials.

Per altra banda, des del Secretariat d'Infància Missionera, s'ha preparat un Calendari d'Advent, molt especial.

Un camí durant l'advent on els nens caminaran amb Jesús fins a Natzaret i finalitzarà el 17 de gener amb la Jornada d'Infància Missionera.







viernes, 13 de noviembre de 2020

«ALLARGA LA MÀ AL POBRE» (cf. Sir 7,32)

Missatge del sant pare Francesc per a la IV Jornada Mundial dels Pobres 2020
15 de novembre de 2020 (Diumenge XXXIII del Temps Ordinari)


«Allarga la mà al pobre» (cf. Sir. 7,32). L’antiga saviesa ha formulat aquestes paraules com un codi sagrat que cal seguir en la vida. Avui ressonen amb tot el seu significat per ajudar-nos també a nosaltres a posar la nostra mirada en l’essencial i a superar les barreres de la indiferència. La pobresa sempre assumeix rostres diferents que requereixen una atenció especial en cada situació particular; en cada una d’elles podem trobar Jesús, el Senyor, que ens va revelar que estaria present en els seus germans més dèbils (cf. Mt 25,40).

1. Agafem a les nostres mans l’Eclesiàstic, també conegut com Siràcida, un dels llibres de l’Antic Testament. Aquí trobem les paraules d’un mestre savi que va viure uns dos-cents anys abans de Crist. Ell cercava la saviesa que fa els homes millors i capaços d’escrutar en profunditat les vicissituds de la vida. Ho va fer en un moment de dura prova per al poble d’Israel, un temps de dolor, dol i misèria ocasionat pel domini de les potències estrangeres. Essent un gran home de fe, arrelat en les tradicions dels seus avantpassats, el seu primer pensament va ser adreçar-se a Déu per a demanar-li el do de la saviesa. I el Senyor el va ajudar.

Des de les primeres pàgines del llibre, el Siràcida exposa els seus consells sobre moltes situacions concretes de la vida, i la pobresa n’és una. Insisteix en el fet que en l’angoixa cal confiar en Déu: «Redreça el teu cor, sigues valent i no t’espantis en els moments difícils. Agafa’t al Senyor, no te n’apartis, que a la fi de la vida seràs enaltit. Accepta tot el que et pugui venir i sigues pacient quan et vegis humiliat; perquè, com en el foc es prova l’or, en la fornal de la humiliació són provats els escollits. En les malalties i en la pobresa, fes confiança a Déu. Confia en Déu i ell t’ajudarà, vés pel camí dret i espera en ell. Vosaltres que venereu el Senyor, compteu que és misericordiós; no us allunyeu d’ell, no fos cas que caiguéssiu» (2,2-7).

2. Pàgina rere pàgina descobrim un preciós compendi de suggeriments sobre com actuar a la llum d’una relació íntima amb Déu, creador i amant de la creació, just i provident amb tots els seus fills. Malgrat això, la referència a Déu no impedeix mirar l’home concret; al contrari, les dues coses estan molt lligades.

Ho demostra clarament el passatge del qual s’agafa el títol d’aquest MISSATGE (cf. 7,29-39). La pregària a Déu i la solidaritat amb els pobres i amb els qui sofreixen són inseparables. Per a celebrar un culte que sigui agradable al Senyor, cal reconèixer que tota persona, fins i tot la més indigent i menyspreada, porta impresa en ella la imatge de Déu. D’aquesta atenció deriva el do de la benedicció divina, atreta per la generositat que es practica envers el pobre. Per tant, el temps que es dedica a la pregària mai no pot convertir-se en una coartada per a desatendre el proïsme necessitat, sinó tot al contrari: la benedicció del Senyor davalla sobre nosaltres i la pregària aconsegueix el seu propòsit quan va acompanyada del servei als pobres.

3. Com n’és, d’actual, aquest antic ensenyament, també per a nosaltres! En efecte, la Paraula de Déu va més enllà de l’espai, del temps, de les religions i de les cultures. La generositat que sosté el dèbil, consola l’afligit, alleuja els sofriments, torna la dignitat als qui n’estan privats, és una condició per a una vida plenament humana. L’opció per dedicar-se als pobres i atendre les seves moltes i diverses necessitats no pot estar condicionada pel temps que disposem o per interessos privats, ni per projectes pastorals o socials desencarnats. El poder de la gràcia de Déu no pot ser sufocat per la tendència narcisista a posar-se sempre un mateix en primer lloc.

Mantenir la mirada envers el pobre és difícil, però molt necessari per a donar a la nostra vida personal i social la direcció correcta. No es tracta de fer servir moltes paraules, sinó de comprometre concretament la vida, moguts per la caritat divina. Cada any, amb la Jornada Mundial dels Pobres, torno sobre aquesta realitat fonamental per a la vida de l’Església, perquè els pobres estan i estaran sempre amb nosaltres (cf. Jn 12,8) per a ajudar-nos a acollir la companyia de Crist en la nostra vida quotidiana.

4. L’encontre amb una persona en condició de pobresa sempre ens provoca i interroga. Com podem ajudar a eliminar o almenys alleujar la seva marginació i sofriment? Com podem ajudar-la en la seva pobresa espiritual? La comunitat cristiana està cridada a involucrar-se en aquesta experiència de compartir, amb la consciència que no li és permès delegar-la a altres. I per ajudar els pobres és fonamental viure la pobresa evangèlica en primera persona. No podem sentir-nos «bé» quan un membre de la família humana és deixat al marge i es converteix en una ombra. El crit silenciós de tants pobres ha de trobar el poble de Déu en primera línia, sempre i arreu, per a donar-los veu, defensar-los i solidaritzar-se amb ells davant tanta hipocresia i tantes promeses incomplertes, i convidar-los a participar en la vida de la comunitat.

És cert, l’Església no té solucions generals per proposar, però ofereix, amb la gràcia de Crist, el seu testimoniatge i els seus gestos de compartició. També se sent amb l’obligació de presentar les exigències dels qui no tenen el necessari per a viure. Recordar a tothom el gran valor del bé comú és per al poble cristià un compromís de vida que es realitza en l’intent de no oblidar cap d’aquells la humanitat dels quals és violada en les necessitats fonamentals.

5. Allargar la mà fa descobrir, en primer lloc, a qui ho fa, que dins nostre hi ha la capacitat de realitzar gestos que donen sentit a la vida. Quantes mans esteses es veuen cada dia! Lamentablement, passa cada cop més sovint que la pressa ens arrossega a una voràgine d’indiferència, fins al punt que ja no se sap reconèixer més tot el bé que quotidianament es realitza en silenci i amb gran generositat. Així passa que, només quan s’esdevenen fets que alteren el curs de la nostra vida, els nostres ulls es tornen capaços de percebre la bondat dels sants «de la porta del costat», «d’aquells que viuen a prop nostre i són un reflex de la presència de Déu» (Exhort. ap. Gaudete et exsultate, 7), però dels quals ningú no parla. Les males notícies són tan abundants a les pàgines dels diaris, en els llocs d’Internet i a les pantalles de televisió, que ens convencen que el mal regna sobirà. No és així. És cert que està sempre present la maldat i la violència, l’abús i la corrupció, però la vida està entreteixida d’actes de respecte i generositat que no sols compensen el mal, sinó que ens empenyen a anar més enllà i a estar plens d’esperança.

6. Allargar la mà és un signe: un signe que recorda immediatament la proximitat, la solidaritat, l’amor. En aquests mesos, en els quals el món sencer ha estat com aclaparat per un virus que ha portat dolor i mort, descoratjament i desconcert, quantes mans esteses hem pogut veure! La mà estesa de la infermera i de l’infermer que, més enllà de les seves hores de treball, es queden per cuidar els malalts. La mà estesa del qui treballa a l’Administració i proporciona els mitjans per a salvar el major nombre possible de vides. La mà estesa del farmacèutic, que està exposat a moltes peticions en un contacte arriscat amb la gent. La mà estesa del prevere, que beneeix amb el cor esqueixat. La mà estesa del voluntari, que socorre els qui viuen al carrer i els qui, malgrat tenir un sostre, no tenen res per menjar. La mà estesa d’homes i dones que treballen per a proporcionar serveis essencials i seguretat. I unes altres mans esteses més que podríem descriure fins compondre una lletania de bones obres. Totes aquestes mans han desafiat el contagi i la por de donar suport i consol.

7. Aquesta pandèmia va arribar de sobte i ens va agafar desprevinguts, deixant una gran sensació de desorientació i impotència. Però la mà estesa envers el pobre no va arribar d’immediat, sinó que, més aviat, ofereix el testimoniatge de com ens preparem per a reconèixer el pobre per a sostenir-lo en temps de necessitat. No s’improvisen, els instruments de misericòrdia. Cal un entrenament quotidià, que procedeixi de la consciència de com necessitem, nosaltres els primers, una mà estesa cap a nosaltres.

Aquest moment que estem vivint ha posat en crisi moltes certeses. Ens sentim més pobres i dèbils perquè hem experimentat el sentit del límit i la restricció de la llibertat. La pèrdua de treball, dels afectes més estimats i la falta de les relacions interpersonals habituals han obert de cop horitzons que ja no estàvem acostumats a observar. Les nostres riqueses espirituals i materials van ser posades en qüestió i descobrim que teníem por. Tancats en el silenci de casa nostra, redescobrim la importància de la senzillesa i de mantenir la mirada fixada en allò que és essencial. Hem madurat l’exigència d’una nova fraternitat, capaç d’ajuda recíproca i d’estima mútua. Aquest és un temps favorable per a «tornar a sentir que ens necessitem els uns als altres, que tenim una responsabilitat pels altres i pel món […]. Ja hem tingut molt de temps de degradació moral, burlant-nos de l’ètica, de la bondat de la fe, de l’honestedat […]. Aquesta destrucció de tot fonament de la vida social acaba enfrontant-nos els uns als altres per a preservar els interessos propis, provoca el sorgiment de noves formes de violència i crueltat i impedeix el desenvolupament d’una veritable cultura de la cura de l’ambient» (Carta enc. Laudato si’, 229). En definitiva, les greus crisis econòmiques, financeres i polítiques no acabaran mentre permetem que la responsabilitat que cadascú ha de sentir envers el proïsme i envers cada persona romangui adormida.

8. «Allarga la mà al pobre» és, per tant, una invitació a la responsabilitat i un compromís directe de tots aquells que se senten part del mateix destí. És una crida a portar les càrregues dels més dèbils, com ho recorda sant Pau: «Per l’amor, feu-vos servents els uns dels altres. En efecte, tota la Llei troba la seva plenitud en un sol manament, que és aquest: Estima els altres com a tu mateix» (Ga 5,13-14; 6,2).

L’Apòstol ensenya que la llibertat que ens ha estat donada amb la mort i la resurrecció de Jesucrist és per a cada un de nosaltres una responsabilitat per a posar-nos al servei dels altres, especialment dels més dèbils. No es tracta d’una exhortació opcional, sinó que condiciona l’autenticitat de la fe que professem.

El llibre de l’Eclesiàstic ve de nou a ajudar-nos: suggereix accions concretes per a donar suport als més dèbils i també empra algunes imatges evocadores. En un primer moment pren en consideració la debilitat dels qui estan tristos: «No t’allunyis dels qui ploren» (7,34). El període de pandèmia ens va obligar a un aïllament forçós, fins i tot impedint que poguéssim consolar i romandre a prop d’amics i coneguts afligits per la pèrdua dels seus éssers estimats. I continua dient l’autor sagrat: «No deixis de visitar els malalts» (7,35). Hem experimentat la impossibilitat d’estar a prop dels qui sofreixen, i al mateix temps hem pres consciència de la fragilitat de la nostra existència. En resum, la Paraula de Déu mai no ens deixa tranquils i continua estimulant-nos cap al bé.

9. «Allarga la mà al pobre» destaca, per contrast, l’actitud dels qui tenen les mans a les butxaques i no es deixen commoure per la pobresa, de la qual sovint són també còmplices. La indiferència i el cinisme en són l’aliment diari. Quina diferència respecte a les mans generoses que hem descrit! De fet, hi ha mans esteses per a polsar ràpidament les tecles d’un ordinador i moure sumes de diners d’una part del món a una altra, decretant la riquesa d’oligarquies estretes i la misèria de multituds o el fracàs de nacions senceres. Hi ha mans esteses per acumular diners amb la venda d’armes que altres mans, fins i tot de nens, empraran per sembrar mort i pobresa. Hi ha mans esteses que entre ombres intercanvien dosis de mort per enriquir-se i viure en el luxe i la disbauxa efímers. Hi ha mans esteses que per sotamà intercanvien favors il·legals per guanys fàcils i corruptes. I també hi ha mans esteses que, en el puritanisme hipòcrita, estableixen lleis que ells mateixos no observen.

En aquest panorama, els exclosos continuen esperant. Per a poder sostenir un estil de vida que exclou els altres, o per a poder entusiasmar-se amb aquest ideal egoista, s’ha desenvolupat una globalització de la indiferència. Gairebé sense advertir-ho, ens tornem incapaços de compadir-nos davant els clamors dels altres, ja no plorem davant el drama dels altres ni ens interessa cuidar-los, com si tot fos una responsabilitat aliena que no ens incumbeix (Exhort. ap. Evangelii gaudium, 54). No podem ser feliços fins que aquestes mans que sembren la mort es transformin en instruments de justícia i de pau per a tot el món.

10. «En tot el que fas, pensa en el teu últim destí» (Si 7,36). Aquesta és l’expressió amb què el Siràcida conclou la seva reflexió. El text es presta a una doble interpretació. La primera fa evident que sempre hem de tenir present la fi de la nostra existència. Recordar-nos del nostre destí comú pot ajudar-nos a portar una vida més atenta envers aquell que és més pobre i no ha tingut les mateixes possibilitats que nosaltres. Hi ha també una segona interpretació, que evidencia més bé el propòsit, l’objectiu cap on cadascú tendeix. És la finalitat de la nostra vida, que requereix un projecte per realitzar i un camí per recórrer sense cansar-se. I bé, la finalitat de cada una de les nostres accions no pot ser altra que l’amor. Aquest és l’objectiu vers el qual ens dirigim i res no pot distreure’ns-en. Aquest amor és compartició, és dedicació i servei, però comença amb el descobriment que nosaltres som els primers estimats i moguts a l’amor. Aquesta finalitat apareix en el moment en què l’infant es troba amb el somriure de la mare i se sent estimat pel fet mateix d’existir. Fins i tot un somriure que compartim amb el pobre és una font d’amor i ens permet viure en l’alegria. La mà estesa, doncs, sempre pot enriquir-se amb el somriure de qui no fa pesar la seva presència i l’ajuda que ofereix, sinó que només s’alegra de viure segons l’estil dels deixebles de Crist.

En aquest camí d’encontre quotidià amb els pobres, ens acompanya la Mare de Déu, que, de manera particular, és la Mare dels pobres. La Verge Maria coneix de prop les dificultats i sofriments dels qui estan marginats, perquè ella mateixa es va trobar infantant el Fill de Déu en una establia. Per l’amenaça d’Herodes, amb Josep, el seu espòs i el petit Jesús, va fugir a un altre país, i la condició de refugiats va marcar la Sagrada Família durant alguns anys. Que la pregària a la Mare dels pobres pugui reunir els seus fills predilectes i tots aquells que els serveixen en el nom de Crist. I que aquesta mateixa pregària transformi la mà estesa en una abraçada de comunió i de renovada fraternitat.

Franciscus

Roma, Sant Joan del Laterà, 13 de juny de 2020, memòria litúrgica de Sant Antoni de Pàdua


sábado, 31 de octubre de 2020

Un DOMUND diferent però molt necessari

Cal donar les gràcies per l'esforç de tots en aquest DOMUND

El passat 22 d’octubre el P. José M. Calderón, com director d’OMP Espanya feia arribar un missatge d’agraïment “a tota la gent que ha fet possible el Domund en aquesta situació tan estranya” i que les delegacions catalanes de missions també volem transmetre. 

Diumenge passat 18 d'octubre es va celebrar a tot el món la Jornada Mundial de les Missions. Enguany, encara que la pandèmia ha condicionat la celebració del Domund, s’ha pogut realitzar amb èxit gràcies a la creativitat de les diòcesis catalanes, parròquies, col·legis, etc. En finalitzar la campanya, José María Calderón, director nacional d'Obres Missionals Pontifícies (OMP) –organitzadora del Domund- ha volgut donar les gràcies a tots els que han col·laborat amb les missions. També el president internacional de OMP, monsenyor Giampietro Dal Toso, ha agraït la implicació d'Espanya en aquesta Jornada, tant de la comunitat cristiana com de OMP.

“El Domund d'enguany es recordarà com el Domund del confinament o de la pandèmia”, explica José María Calderón, director nacional d’OMP. “Volem donar les gràcies a totes les persones que heu fet possible que el Domund se celebri en aquesta situació tan estranya, i que hàgiu estat generosos i compartit amb l'Església missionera els vostres donatius”.



El director nacional destaca que l'Església a Espanya és molt generosa amb el Domund, i això és possible gràcies a tantes persones que han col·laborat amb la seva oració, el seu donatiu i el seu esforç –tant particulars com col·legis i parròquies-. També agraeix als que han col·laborat amb les notícies a través dels mitjans de comunicació. “Els missioners us ho agrairan. L'Església continuarà evangelitzant gràcies al vostre treball, el vostre esforç, el vostre sacrifici”, conclou.

Agraïment als catòlics espanyols des del Vaticà

Monsenyor Giampietro Dal Tosso, president internacional d’OMP al Vaticà, no ha volgut deixar passar l'ocasió per a agrair als catòlics espanyols pel suport que donen als missioners. “És una aportació que manifesta la gran sensibilitat missionera que hi ha a Espanya”, explica en un vídeo, gravat per la corresponsal de COPE al Vaticà, Eva Fernández, des de Roma. “Hi ha moltíssims missioners i missioneres espanyols, consagrats, sacerdots i laics, que distribuïts pel món. Però són aquí perquè darrere hi ha una comunitat cristiana espanyola que és molt forta, i rep molt aquesta crida a la missió.”. Així mateix, va voler agrair l'esforç i treball que es fa des d’OMP Espanya.


Un Domund marcat per la pandèmia

En aquest any, el Domund ha estat marcat per la pandèmia. D'una banda, segons va explicar José María Calderón en la roda de premsa del Domund, les necessitats en les missions s'han “multiplicat”, no sols a nivell sanitari, sinó sobretot quant a la pobresa. I d'altra banda, les restriccions sanitàries a Espanya –reducció d'aforaments, impossibilitat de treure les guardioles al carrer…- han dificultat la celebració d'aquesta jornada com es feia tradicionalment, la qual cosa posava en risc l'ajuda que les missions reben cada any.

No obstant això, OMP España ha afrontat la situació proposant l'edició del Domund més digital, amb una pàgina web on s'oferien els testimoniatges de sis missioners en diverses parts del món d'una forma interactiva (www.domund.es). A més, ha habilitat noves maneres de donar més digitals (Bizum al 00500, targeta de crèdit, per telèfon), i ha fet una crida perquè el COVID-19 no freni el donatiu. Entre les iniciatives digitals, destaca la I Carrera virtual solidària del Domund, en la qual van participar més de 2.000 corredors en tota Espanya, que ho van explicar en xarxes socials amb l'etiqueta #CorrePorElDomund.

L'única iniciativa nacional que sí ha pogut celebrar-se –encara que amb limitacions d'aforament- ha estat l'exposició “El Domund al descobert”, que en la seva sisena edició arribava enguany a la catedral de Burgos, amb motiu del seu VIII Centenari. En el marc d'aquesta exposició, el tradicional pregó del Domund va ser pronunciat per Sr. Félix Sancho, president del club de Bàsquet Hereda Sant Pablo Burgos.