• INFÀNCIA MISSIONERA 2023


    Un per a tots i tots per a Ell
  • "GUIA COMPARTIR LA MISSIÓ"


    Propostes de voluntariat missioner
  • ANIMACIÓ MISSIONERA


    Recursos per l’animació missionera de joves
  • SUPERGESTO


    Plataforma per als joves interessats en la missió
  • ANIMACIÓ MISSIONERA


    Recursos per l’animació missionera amb infants
  • GESTO


    Revista missionera per als més petits
  • OMPRESS


    Servei missioner de notícies
  • AJUDA A LES MISSIONS


    Col·labora amb els missioners espanyols

viernes, 27 de enero de 2023

Setmana de formació missionera per a directors diocesans de OMP-gener 2023

Missio ad gentes, animació i cooperació missionera avui


Amb el tema “Missio ad gentes, animació i cooperació missionera avui”, va tenir lloc aquesta formació per als directors diocesans d'Obres Missionals Pontifícies, a Roma del 16-20 gener 2023.

La finalitat d'aquesta formació era oferir als Directors diocesans de les OMP en llengua espanyola un curs de convivència i formació missioneres per a realitzar amb competència professional la tasca d'animació, formació i cooperació missioneres que els ha encomanat el seu respectiu bisbe.


Començant el dia sempre amb l'Eucaristia, oferint al Senyor la jornada que es començava, els matins es van centrar en vistes a diferents llocs de l'àmbit missioner: visites a les OMP i a la CEP, al Col·legi Urbà, Universitat Urbaniana, arxiu històric de la CEP, Col·legis Pontificis Sant Pau Apóstol i de Sant Pere Apóstol. El matí del dimecres, van participar en l'audiència del Papa Francesc, impregnant-se d'un gran sentit d'Església, en la qual el Papa va impartir la seva segona catequesi sobre la passió per l'evangelització, el zel apostòlic del creient, centrant-la en qui ha de ser el model insuperable de l'anunci, Jesús.

A les tardes, van ser diferents conferències, impartides pels grans responsables de les OMP a nivell mundial, que van fer als participants gaudir, aprendre i posar cara a tant de treball que es realitza des de Roma en les diferents Obres Pontifícies, que se sostenen des de tothom.



  • Les Obres Missionals Pontifícies: carisma i actualització, pel P. Dinh Anh Nhue Nguyen, OFM
  • Dimensió missionera del prevere, de la persona consagrada i de cada batejat, pel P. Carlos de la Vall, SVD.
  • La Paraula de Déu en la missió i l'animació missionera avui, per la Prof. Núria Calduch-Benages.
  • Obra Pontifícia Sant Pere Apòstol (al servei de l'animació missionera diocesana), pel P. Guy Bognon, SSS 
  • La missió ad gentes vs. nova Evangelització. pel director nacional de OMP España, el P. José María Calderón.
  • Documents pontificis i episcopals fonamentals sobre la missió i P. Paolo Manna, per la Hna. Mónica Juszka RMI.
  • Obra Pontifícia Propagació de la Fe (al servei de l'animació missionera diocesana), pel P. Ted Nowak, OMI + P. Gerardo Roncero, FMVD.
  • Obra Pontifícia Infància Missionera (al servei de l'animació missionera diocesana), per la Sr. Roberta Tremarelli, AMSS.
  • Reflexió sobre la missió d'evangelització d'Amèrica ahir i avui, pel P. Jafet Alberto Peytrequin Ugalde.
  • Obra Pontifícia Unió Missional (al servei de l'animació missionera diocesana, pel P. Dinh Anh Nhue Nguyen, OFMConv.
  • El Manual dels directors diocesans i la cooperació espiritual, personal i material, pel P. Dinh Anh Nhue Nguyen OFMConv.
  • Comunicació en l'animació missionera, fundraising i faithraising (diocesana), per Paula Rivas i Javier López (Espanya), Inés San Martín (els EUA).


Com veieu, un ampli horari, molta activitat, també amb temps lliure. El fonamental, també el compartir, la convivència entre els participants procedents de països de llengua hispana: Puerto Rico, el Canadà, Espanya, Xile i Costa Rica.
Una oportunitat també, per trobar-nos amb Mn. Víctor Mosquera, Mn. Albert Fortuny i Mn. Damià Tarragó que es trobaven a Roma.


Gràcies al Centre Internacional d'Animació Missionera per acollir-nos, al P. Dinh Anh Nhue Nguyen (Secretari general de la PUM), al P. José María Calderón (Director Nacional de OMP Espanya), professors, ponents i responsables de les OMP a Roma, per encoratjar-nos i impulsar-nos en l'activitat missionera de les nostres diòcesis.

miércoles, 4 de enero de 2023

Una oportunitat única per a col·laborar a milions d'infants al món

Tret de sortida de la campanya d'Infància Missionera 2023

INFÀNCIA MISSIONERA 2023
Amb el començament del nou any, donem pas a la campanya d'Infància Missionera. Encara que el seu lema fundacional és “els infants ajuden a els infants” i ells també aporten el seu granet de sorra, Infància Missionera no és només cosa dels més petits. Des que, fa 100 anys, aquesta iniciativa s'assumís com una Obra Pontifícia, es va convertir en el mitjà oficial de la Santa Seu per a sostenir el treball que l'Església realitza amb la infància en els territoris de missió. Les necessitats són enormes, així que també els adults estan convidats a conèixer els projectes que es duen a terme i col·laborar.

Per a això, renovem la web –disponible des de l'inici d'Advent, amb materials i activitats per a col·legis i parròquies-, amb alguns dels 2.577 projectes finançats per Infància Missionera en 2022. La campanya ve acompanyada, a més, d'un vídeo, en aquesta ocasió protagonitzat per tres nens: Harriet, d'Uganda, Chan, de Tailàndia, i Vikhonuo, de l'Índia. Què tenen en comú? Els tres han trobat suport i una família a l'Església Catòlica. I, com ells, més de quatre milions de infants han estat ajudats per Infància Missionera.

INFÀNCIA MISSIONERA 2023

En paraules de Fernando González, responsable d'aquesta Obra a Espanya, “conèixer una mica de la vida d'aquests infants ens fa posar-li cara i nom a tot el que fa Infància Missionera. A vegades, no som conscients que la nostra ajuda pot canviar la vida de molts infants. Cada cosa que fem, cada euro que donem o cada vegada que resem per ells i pels missioners, estem millorant les condicions de vida d'aquests infants. I tot això és gràcies a l'ajuda que cadascun de nosaltres donem en la jornada d'Infància Missionera. Sens dubte, una oportunitat única per a col·laborar a millorar el món”.

La jornada d'Infància Missionera se celebrarà en tota Espanya el pròxim 15 de gener.

jueves, 20 de octubre de 2022

“El Domund vol treure als cristians de la letargia”

A pocs dies del DOMUND

Diumenge 23 d'octubre celebrem la Jornada Mundial de les Missions, més coneguda com Domund. José María Calderón, director nacional d'Obres Misionales Pontifícies (OMP) d'Espanya ha animat als espanyols a participar aquest diumenge en la missió de l'Església, amb la seva oració i els seus donatius. Segons ha explicat en la roda de premsa de presentació de la Jornada, gràcies al Domund se sosté el treball que l'Església realitza en els 1.117 territoris de missió, on lliuren la vida missioners com Paul Schneider o Ximena Cabezas, que han compartit el seu testimoniatge.

“El Domund vol ser un crit d'atenció, una campana, que faci sortir a tots els cristians de la letargia”, ha explicat José María Calderón, director d'Obres Missionals Pontifícies Espanya, en la roda de premsa d'aquesta jornada mundial, que se celebra aquest diumenge 23 d'octubre. Calderón va explicar que, encara que la missió també cal fer-la aquí Espanya, de fet “hi ha parts del món que necessiten encara de missioners i de la nostra col·laboració”. I per això, ha demanat als espanyols la seva oració i ajuda per aquest diumenge amb el Domund, una manera de viure la catolicitat de l'Església.

“La societat espanyola és molt generosa”, va afirmar després d'explicar que és el segon país que més aporta per a les missions. No es tracta només de “almoina”, sinó que es tracta de “ser còmplices, de participar en la missió de l'Església”. Al 2021, es va poder recaptar a tot el món 63.599.419,44€, que van servir perquè el Papa pugui sostenir la presència de l'Església en els 1.117 territoris de missió que hi ha en el món. Són diòcesis que no són autosuficients, on l'Església fa un treball enorme d'evangelització –un de cada tres baptismes es realitza allí-, i de promoció social –en els últims 30 anys, s'ha obert de mitjana al dia allí dues institucions socials i sis educatives al dia-.

Amb el lema “Sereu els meus testimonis”, la Jornada del Domund 2022 vol compartir el testimoniatge dels missioners, “el rostre més bonic de l'Església”. En l'actualitat, hi ha més de 10.000 missioners espanyols pel món –el nostre país és líder-. El 54% d'ells són dones, el 55% de congregacions religioses.


“Estic complint el somni de la meva vida”

Un dels testimonis que va participar en la roda de premsa ha estat Paul Schneider, un sacerdot diocesà que porta com a missioner cinc anys a Etiòpia. Aquest sacerdot va canviar la seva parròquia de Getafe per la vall de Lagarba, en una zona rural a més de 400 km de la capital. Allí atén 120 famílies catòliques, envoltades de musulmans. “Jo vull portar la llum de l'Evangeli, presentar la misericòrdia i la bondat de Crist”.

Schneider ha explicat que, encara que els catòlics representen menys l'1% de la població, l'Església catòlica és molt estimada i reconeguda allí, gràcies al treball dels missioners, que van construir hospitals, escoles, etc. De fet, dels pocs estrangers que queden a Etiòpia des de la pandèmia i la guerra són missioners i diplomàtics. Paul Schneider ha reconegut que està desitjant viure allí molts anys allí, ja que “estic complint el somni de la meva vida, em sento molt afortunat”.

Precisament el testimoniatge dels missioners és el que va moure a Ximena Cabezas a plantejar-se ser missionera. Aquesta Missionera de Crist Jesús xilena, en conèixer a les religioses espanyoles a Santiago de Xile, va sentir que la missió era el seu destí. I encara avui, segons ha reconegut, s'emociona en parlar de la missió. Després de més de 25 anys a Àfrica –R. Sr. Congo, Camerun, Txad-, Jimena s'ha centrat especialment en la promoció de la dona.

“L'evangelització no pot anar separada de la vida diària”, explica. Per això, aquesta religiosa ha creat per a elles horts, pous, biblioteques… sempre en nom de Jesús, en coordinació amb l'Església local. I per a això ha comptat amb ajuda del Domund. “Obres Missionals Pontifícies ens ajuda moltíssim, els asseguro que l'ajuda arriba”.

Pregó del DOMUND

“El pregó és una manera de fer una ressenya d'agraïment als missioners, i un crit d'atenció que tots som missioners”, afirma José María Calderón, director d'Obres Missionals Pontifícies (OMP). Segons ha explicat, cada any una persona coneguda dona veu als missioners. I enguany s'ha triat a Tamara Falcó pel seu testimoniatge valent en els mitjans de comunicació que, segons ha explicat amb cites de diversos Papes, és un dels nous Areòpags en els quals anunciar l'Evangeli.

El director de OMP ha explicat que quan van contactar amb Tamara Falcó fa un any, ella va acceptar sense dubtar “per amor a les missions i als missioners i com un servei a l'Església”. I ha postil·lat que amb el testimoniatge valent que dona en el món en el qual es mou, és missionera. “Et nomeno missionera en els àmbits on molts no podem arribar; no estàs en les perifèries geogràfiques, però sí en les existencials”.

El nom de Tamara se suma a la llista de persones que generosament han donat veu als missioners: el cuiner Pepe Rodríguez, el club de bàsquet Sant Pau Burgos, la cantant Llum Casal, els periodistes Cristina López Shlichting, Ángel Expósito, Javier Nieves i Pilar Rahola; els polítics Manuel Pizarro i Francisco Vázquez. Tots ells van ser pregoners del Domund en edicions anteriors.



jueves, 13 de octubre de 2022

El ser missioner és només una qüestió de distància?

Tots som misioners

"Sempre que la gent em pregunta sobre la meva vocació missionera em sento incòmode, ja que no sé si realment tinc vocació de missioner. Se suposa que com que visc lluny del lloc on vaig néixer soc missioner. Però des de ben jove, quan vaig entrar als maristes vaig estar "lluny" de casa. La meva pregunta és si el ser missioner és només una qüestió de distància.

Per la meva mare estar lluny volia dir que no em podia veure cada setmana perquè vivia a alguns quilòmetres de Barcelona. Ara que visc a Hongria i a més treballo amb nens i joves desfavorits, sobretot amb gitanos, molts dels meus germans maristes també diuen que visc lluny, no només geogràficament, sinó també en un altra llengua, cultura, tradició... Però la veritat és que em sento com a casa. A Europa i les diferències culturals són relatives, tots tenim un origen i tradicions molt similars si som capaços d'acceptar i viure amb les petites diferències. I respecte als destinataris de la meva missió no trobo que sigui més fàcil o difícil treballar amb pobres o rics.

Sempre que intento justificar el perquè se'm fa difícil acceptar que soc missioner em venen al cap cites de l'Evangeli. Realment és l'Evangeli el que em motiva i el que cada dia intento fer i seguir. Suposo que qualsevol religiós també. Jesús fou capaç de tractar amb leprosos i amb fariseus, amb prostitutes i amb centurions romans. Qualsevol persona és digna que treballem per la seva dignitat. El metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts (Mc 2,17).

Potser ens hem oblidat que els religiosos hem optat per seguir el Crist que diu que "les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l'home no té on reposar el cap" (Mt 8,20)? Per això considero que jo no tinc una "casa" on pertanyo i ara estic lluny d'ella. La meva casa és on trobo el Crist i això pot ser a qualsevol lloc i amb qualsevol comunitat humana.

D'altra banda, tinc molts dubtes del què significa ser missioner. No és Teresa de Lisieux la patrona de les missions, ella que no va sortir mai del seu convent? No és cert que la vocació religiosa és de seguir el Crist en una missió concreta (contemplació, predicació, educació, sanitat, etc.)? Llavors per què a alguns ens tracten de missioners a altres no? Si el lema del Domund d'aquest any és "Sereu els meus testimonis" no ens toca a tots els religiosos ser testimonis de Jesús i del seu evangeli allà on siguem?

Animo a tots els religiosos, independentment del lloc on viuen, que en aquesta jornada ens sentim missioners, que siguem testimonis del Crist i del seu amor allà on som." (*)

PAU TRISTANY DE JUAN. nascut a Barcelona, és germá marista i porta 16 anys a Hongria treballant entre els gitanos. 

(*) Escrit publicat per Butlletí d'octubre "Horeb" de la "Unió de Religiosos de Catalunya"

lunes, 3 de octubre de 2022

«REBREU UNA FORÇA QUE US FARÀ TESTIMONIS MEUS» (Ac 1,8)

Missatge del sant pare Francesc per a la Jornada Mundial de les Missions 2022

23 d’octubre de 2022

Benvolguts germans i germanes,

Aquestes paraules pertanyen a l’últim diàleg que Jesús ressuscitat va tenir amb els seus deixebles abans d’ascendir al cel, com es descriu en els Fets dels Apòstols: «L’Esperit Sant vindrà damunt vostre, rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot Judea, a Samaria i fins a l’extrem de la terra» (1,8). Aquest és també el tema de la Jornada Mundial de les Missions 2022, que com sempre ens ajuda a viure el fet que l’Església és missionera per naturalesa. Enguany ens ofereix l’ocasió de commemorar algunes dates rellevants per a la vida i la missió de l’Església: la fundació fa 400 anys de la Congregació de Propaganda Fide —avui Evangelització dels Pobles— i 200 anys de l’Obra de la Propagació de la Fe, que, juntament amb l’Obra de la Santa Infància i l’Obra de Sant Pere Apòstol, van obtenir fa 100 anys el reconeixement de “pontifícies”.

Aturem-nos en aquestes tres expressions clau que resumeixen els tres fonaments de la vida i de la missió dels deixebles: «us farà testimonis meus», «fins a l’extrem de la terra» i «l’Esperit Sant vindrà damunt vostre, rebreu una força».

1. «Us farà testimonis meus» – La crida a tots els cristians a donar testimoniatge de Crist

Aquest és el punt central, el cor de l’ensenyament de Jesús als deixebles amb vista a la seva missió en el món. Tots els deixebles seran testimonis de Jesús gràcies a l’Esperit Sant que rebran: seran constituïts testimonis per gràcia. On vulgui que vagin, siguin on siguin. Com que Crist és el primer enviat, és a dir missioner del Pare (cf. Jn 20,21) i, com a tal, el seu «testimoni fidel» (Ap 1,5), de la mateixa manera cada cristià és cridat a ser missioner i testimoni de Crist. I l’Església, comunitat dels deixebles de Crist, no té altra missió que la d’evangelitzar el món donant testimoniatge de Crist. La identitat de l’Església és evangelitzar.

Una lectura de conjunt més detallada ens aclareix alguns aspectes sempre actuals de la missió confiada per Crist als deixebles: «Us farà testimonis meus.» La forma plural destaca el caràcter comunitari-eclesial de la crida missionera dels deixebles. Tot batejat és cridat a la missió en l’Església i sota el mandat de l’Església. La missió per tant es realitza de manera conjunta, no individualment, en comunió amb la comunitat eclesial i no per iniciativa pròpia. I si hi ha algú que en una situació molt particular porta endavant la missió evangelitzadora sol, ell la realitza i l’haurà de realitzar sempre en comunió amb l’Església que l’ha enviat. Com ensenyava Pau VI en l’Exhortació apostòlica Evangelii nuntiandi, document que aprecio molt: «Evangelitzar no és per a ningú un acte individual i aïllat, sinó profundament eclesial. Quan el predicador més humil, catequista o pastor, en el lloc més apartat, predica l’Evangeli, reuneix la seva petita comunitat o administra un sagrament, encara que es trobi sol, exerceix un acte d’Església i el seu gest s’enllaça mitjançant relacions institucionals certament, però també mitjançant vincles invisibles i arrels amagades de l’ordre de la gràcia, a l’activitat evangelitzadora de tota l’Església» (n. 60). Efectivament, no és casual que el Senyor Jesús hagi enviat els seus deixebles en missió de dos en dos; el testimoniatge que els cristians donen de Crist té un caràcter sobretot comunitari. Per això la presència d’una comunitat, fins i tot petita, per a portar endavant la missió té una importància essencial.

En segon lloc, als deixebles se’ls demana viure la seva vida personal en clau de missió. Jesús els envia al món no sols per a realitzar la missió, sinó també i sobretot per a viure la missió que se’ls confia; no sols per a donar testimoniatge, sinó també i sobretot per a ser els seus testimonis. Com diu l’apòstol Pau amb paraules molt commovedores: «Sempre portem en el nostre cos els senyals de la mort de Jesús, perquè també en el nostre cos es manifesti la seva vida» (2Co 4,10). L’essència de la missió és donar testimoniatge de Crist, és a dir, de la seva vida, passió, mort i resurrecció, per amor al Pare i a la humanitat. No és casual que els Apòstols hagin buscat el substitut de Judes entre aquells que, com ells, van ser «testimonis de la resurrecció» (cf. Ac 1,22). És Crist, Crist ressuscitat, a qui hem de testimoniar i la vida del qual hem de compartir. Els missioners de Crist no són enviats a comunicar-se a ells mateixos, a mostrar les seves qualitats o capacitats persuasives o les seves dots de gestió, sinó que tenen l’altíssim honor d’oferir Crist, en paraules i accions, anunciant a tothom la Bona Notícia de la seva salvació amb alegria i franquesa, com els primers apòstols.

Per això, en definitiva, el veritable testimoni és el “màrtir”, aquell que dona la vida per Crist, corresponent al do de si mateix que ell ens va fer. «La primera motivació per a evangelitzar és l’amor de Jesús que hem rebut, aquella experiència de ser salvats per ell que ens mou a estimar-lo per sempre» (Exhort. ap. Evangelii gaudium, 264).

En fi, a propòsit del testimoniatge cristià, resta sempre vàlida l’observació de sant Pau VI: «L’home contemporani escolta més a gust els qui donen testimoniatge que els qui ensenyen, o si escolten els qui ensenyen, és perquè donen testimoniatge» (Exhort. ap. Evangelii nuntiandi, 41). Per això, per a la transmissió de la fe es fonamental el testimoniatge de vida evangèlica dels cristians. Per altra part, continua sent necessària la tasca d’anunciar la seva persona i el seu missatge. Efectivament, Pau VI mateix continua dient: «Sí, és sempre indispensable la predicació, la proclamació verbal d’un missatge. […] La paraula roman sempre actual, sobretot quan va acompanyada del poder de Déu. Per això conserva també la seva actualitat l’axioma de sant Pau: “La fe ve […] de l’escolta” (Rm 10,17), és a dir, és la Paraula escoltada la que convida a creure» (ibid., 42).

En l’evangelització, per tant, l’exemple de vida cristiana i l’anunci de Crist van junts; l’un serveix l’altre. Són dos pulmons amb els quals ha de respirar tota comunitat per a ser missionera. Aquest testimoni complet, coherent i joiós de Crist serà certament la força d’atracció per al creixement de l’Església fins i tot en el tercer mil·lenni. Exhorto per tant a tots a reprendre la valentia, la franquesa, aquella parusia dels primers cristians, per a testimoniar Crist amb paraules i obres, en cada àmbit de la vida.

2. «Fins a l’extrem de la terra» - L’actualitat perenne d’una missió d’evangelització universal

Exhortant els deixebles a ser els seus testimonis, el Senyor ressuscitat els anuncia on són enviats: «A Jerusalem, a tot Judea, a Samaria i fins a l’extrem de la terra» (cf. Ac 1,8). Aquí sorgeix evident el caràcter universal de la missió dels deixebles. Es posa en relleu el moviment geogràfic “centrífug”, gairebé en cercles concèntrics, de Jerusalem, considerada per la tradició jueva com el centre del món, a Judea i Samaria, i fins «a l’extrem de la terra». No són enviats a fer proselitisme, sinó a anunciar; el cristià no fa proselitisme. Els Fets dels Apòstols ens narren aquest moviment missioner que ens dona una bonica imatge de l’Església “en sortida” per a complir la seva vocació de testimoniar Crist Senyor, guiada per la Providència divina mitjançant les circumstàncies concretes de la vida. Els primers cristians, en efecte, van ser perseguits a Jerusalem i per això es van dispersar cap a Judea i Samaria, i van anunciar Crist a tot arreu (cf. Ac 8,1.4).

Alguna cosa semblant passa també en el nostre temps. A causa de les persecucions religioses i situacions de guerra i violència, molts cristians s’han vist obligats a fugir de la seva terra cap a altres països. Estem agraïts a aquests germans i germanes que no es tanquen en el sofriment, sinó que donen testimoniatge de Crist i de l’amor de Déu en els països que els acullen. A això els exhortava sant Pau VI considerant «la responsabilitat que recau damunt els emigrants en els països que els reben» (exhort. ap. Evangelii nuntiandi, 21). Experimentem, en efecte, cada vegada més que la presència de fidels de diverses nacionalitats enriqueix el rostre de les parròquies i les fa més universals, més catòliques. En conseqüència, l’atenció pastoral dels migrants és una activitat missionera que no s’ha de descuidar, que també podrà ajudar els fidels locals a redescobrir l’alegria de la fe cristiana que han rebut.

La indicació «fins a l’extrem de la terra» haurà d’interrogar els deixebles de Jesús de tots els temps i els ha d’impulsar a anar sempre més enllà dels llocs habituals per a donar testimoniatge d’ell. Malgrat totes les facilitats que el progrés de la modernitat ha fet possible, hi ha encara avui zones geogràfiques on els missioners, testimonis de Crist, no han arribat amb la Bona Notícia del seu amor. Per altra part, cap realitat humana no és estranya a l’atenció dels deixebles de Crist en la seva missió. L’Església de Crist era, és i serà sempre “en sortida” cap a nous horitzons geogràfics, socials i existencials, vers llocs i situacions humanes “límit”, per a donar testimoniatge de Crist i del seu amor a tots els homes i dones de cada poble, cultura i condició social. En aquest sentit, la missió també serà sempre missio ad gentes, com ens ho ha ensenyat el Concili Vaticà II, perquè l’Església sempre ha d’anar més lluny, més enllà dels seus extrems, per a anunciar l’amor de Crist a tots. Pel que fa a això, voldria recordar i donar les gràcies a tants missioners que han gastat la seva vida per anar “més enllà”, encarnant la caritat de Crist envers els nombrosos germans i germanes que han trobat.

3. «L’Esperit Sant vindrà damunt vostre, rebreu una força» - Deixar-se enfortir i guiar per l’Esperit

Crist ressuscitat, en anunciar als deixebles la missió de ser els seus testimonis, els va prometre també la gràcia per a una responsabilitat molt gran: «L’Esperit Sant vindrà damunt vostre, rebreu una força que us farà testimonis meus» (Ac 1,8). Efectivament, segons el relat dels Fets, va ser immediatament després de la vinguda de l’Esperit Sant damunt els deixebles de Jesús quan per primera vegada es va donar testimoni de Crist mort i ressuscitat amb un anunci querigmàtic, l’anomenat discurs missioner de sant Pere als habitats de Jerusalem. Així els deixebles de Jesús, que abans eren dèbils, temorosos i tancats, van donar inici al període de l’evangelització del món. L’Esperit Sant els va enfortir, els va donar valentia i saviesa per a testimoniar Crist davant tothom.

Així com «ningú no pot dir: “Jesús és el Senyor” si no el mou l’Esperit Sant» (1Co 12,3), tampoc cap cristià no pot donar testimoniatge ple i genuí de Crist el Senyor sense la inspiració i l’auxili de l’Esperit. Per això qualsevol deixeble missioner de Crist és cridat a reconèixer la importància fonamental de l’acció de l’Esperit, a viure amb ell en la quotidianitat i rebre constantment la seva força i inspiració. Encara més, especialment quan ens sentim cansats, desanimats, perduts, recordem-nos d’acudir a l’Esperit Sant en la pregària, que —vull dir-ho una vegada més— té un paper fonamental en la vida missionera, per a deixar-nos reconfortar i enfortir per ell, font divina i inextingible de noves energies i de l’alegria de compartir la vida de Crist amb els altres. «Rebre el goig de l’Esperit Sant és una gràcia. I és l’única força que podem tenir per a predicar l’Evangeli, per a confessar la fe en el Senyor» (Missatge de les Obres Missionals Pontifícies, 21 de maig de 2020). L’Esperit és el veritable protagonista de la missió, és ell qui dona la paraula justa en el moment precís i en la manera apropiada.

També volem llegir a la llum de l’acció de l’Esperit Sant els aniversaris missioners d’aquest any 2022. La institució de la Sagrada Congregació de Propaganda Fide, l’any 1622, va estar motivada pel desig de promoure el manament missioner a nous territoris. Una intuïció providencial! La Congregació es va revelar crucial per a fer que la missió evangelitzadora de l’Església ho sigui realment, independentment de les ingerències dels poders mundans, amb la finalitat de constituir les Esglésies locals que avui mostren tant de vigor. Desitgem que la Congregació, com en els quatre segles passats, amb la llum i la força de l’Esperit, continuï i intensifiqui el seu treball de coordinar, organitzar i animar l’activitat missionera de l’Església.

El mateix Esperit que guia l’Església universal, inspira també homes i dones senzills per a les missions extraordinàries. I així va ser com una jove francesa, Paulina Jaricot, va fundar fa exactament 200 anys l’Obra de la Propagació de la Fe; la seva beatificació se celebra en aquest any jubilar. Encara en condicions precàries, ella va acollir la inspiració de Déu per a posar en moviment una xarxa d’oració i col·lecta per als missioners, de manera que els fidels poguessin participar activament en la missió «fins a l’extrem de la terra». D’aquesta genial idea va néixer la Jornada Mundial de les Missions que celebrem cada any, la col·lecta de la qual en totes les comunitats està destinada al fons universal amb què el Papa sosté l’activitat missionera.

En aquest context recordo a més el bisbe francès Charles de Forbin-Janson, que va començar l’Obra de la Santa Infància per a promoure la missió entre els infants amb el lema “Els nens evangelitzen els nens, els nens resen pels nens, els nens ajuden els nens de tot el món”, així com a la senyora Jeanne Bigard, que va donar vida a l’Obra de Sant Pere Apòstol per al sosteniment dels seminaristes i dels sacerdots en terra de missió. Aquestes tres obres missioneres van ser reconegudes com a “pontifícies” precisament cent anys enrere. I va ser també sota la inspiració i guia de l’Esperit Sant que el beat Pau Manna, nascut fa 150 anys, va fundar l’actual Unió Missionera Pontifícia per a animar i sensibilitzar cap a la missió els sacerdots, els religiosos i les religioses, i tot el poble de Déu. Pau VI mateix va formar part d’aquesta última Obra i en va confirmar el reconeixement pontifici. Menciono aquestes quatre Obres Missioneres Pontifícies pels seus grans mèrits històrics i també per a convidar-vos a alegrar-vos per elles en aquest any especial per les activitats que porten endavant per a sostenir la missió evangelitzadora de l’Església universal i de les Esglésies locals. Espero que les Esglésies locals puguin trobar en aquestes Obres un sòlid instrument per a alimentar l’esperit missioner en el poble de Déu.

Estimats germans i germanes, continuo somiant amb una Església totalment missionera i una nova estació de l’acció missionera en les comunitats cristianes. I repeteixo el desig de Moisès per al poble de Déu en camí: «Tant de bo que tot el poble del Senyor tingués el do de profecia» (Nm 11,29). Sí, tant de bo nosaltres fóssim en l’Església el que ja som en virtut del baptisme: profetes, testimonis i missioners del Senyor. Amb la força de l’Esperit Sant i fins a l’extrem de la terra. Maria, Reina de les missions, prega per nosaltres.

Francesc

Roma, Sant Joan del Laterà, 6 de gener de 2022, Epifania del Senyor

-------------------------

MENSAJE DEL PAPA PARA LA JORNADA MUNDIAL DE LAS MISIONES 2022

Queridos hermanos y hermanas:

Estas palabras pertenecen al último diálogo que Jesús resucitado tuvo con sus discípulos antes de ascender al cielo, como se describe en los Hechos de los Apóstoles: “El Espíritu Santo vendrá sobre ustedes y recibirán su fuerza, para que sean mis testigos en Jerusalén, en toda Judea, en Samaría y hasta los confines de la tierra” (1,8). Este es también el tema de la Jornada Mundial de las Misiones 2022, que como siempre nos ayuda a vivir el hecho de que la Iglesia es misionera por naturaleza. Este año, nos ofrece la ocasión de conmemorar algunas fechas relevantes para la vida y la misión de la Iglesia: la fundación hace 400 años de la Congregación de Propaganda Fide —hoy, para la Evangelización de los Pueblos— y de la Obra de la Propagación de la Fe, hace 200 años, que, junto a la Obra de la Santa Infancia y a la Obra de San Pedro Apóstol, obtuvieron hace 100 años el reconocimiento de “Pontificias”.

Detengámonos en estas tres expresiones clave que resumen los tres fundamentos de la vida y de la misión de los discípulos: “Para que sean mis testigos”, “hasta los confines de la tierra” y “el Espíritu Santo vendrá sobre ustedes y recibirán su fuerza”.

1. “Para que sean mis testigos”

La llamada de todos los cristianos a dar testimonio de Cristo

Este es el punto central, el corazón de la enseñanza de Jesús a los discípulos en vista de su misión en el mundo. Todos los discípulos serán testigos de Jesús gracias al Espíritu Santo que recibirán: serán constituidos tales por gracia. Dondequiera que vayan, allí donde estén. Como Cristo es el primer enviado, es decir misionero del Padre (cf. Jn 20,21) y, en cuanto tal, su “testigo fiel” (cf. Ap 1,5), del mismo modo cada cristiano está llamado a ser misionero y testigo de Cristo. Y la Iglesia, comunidad de los discípulos de Cristo, no tiene otra misión sino la de evangelizar el mundo dando testimonio de Cristo. La identidad de la Iglesia es evangelizar.

Una lectura de conjunto más detallada nos aclara algunos aspectos siempre actuales de la misión confiada por Cristo a los discípulos: “Para que sean mis testigos”. La forma plural destaca el carácter comunitario-eclesial de la llamada misionera de los discípulos. Todo bautizado está llamado a la misión en la Iglesia y bajo el mandato de [la] Iglesia. La misión por tanto se realiza de manera conjunta, no individualmente, en comunión con la comunidad eclesial y no por propia iniciativa. Y si hay alguno que en una situación muy particular lleva adelante la misión evangelizadora solo, él la realiza y deberá realizarla siempre en comunión con la Iglesia que lo ha enviado. Como enseñaba san Pablo VI en la exhortación apostólica Evangelii nuntiandi, documento que aprecio mucho: “Evangelizar no es para nadie un acto individual y aislado, sino profundamente eclesial. Cuando el más humilde predicador, catequista o Pastor, en el lugar más apartado, predica el Evangelio, reúne su pequeña comunidad o administra un sacramento, aun cuando se encuentra solo, ejerce un acto de Iglesia y su gesto se enlaza mediante relaciones institucionales ciertamente, pero también mediante vínculos invisibles y raíces escondidas del orden de la gracia, a la actividad evangelizadora de toda la Iglesia” (n. 60). En efecto, no es casual que el Señor Jesús haya enviado a sus discípulos en misión de dos en dos; el testimonio que los cristianos dan de Cristo tiene un carácter sobre todo comunitario. Por eso la presencia de una comunidad, incluso pequeña, para llevar adelante la misión tiene una importancia esencial.

En segundo lugar, a los discípulos se les pide vivir su vida personal en clave de misión. Jesús los envía al mundo no solo para realizar la misión, sino también y sobre todo para vivir la misión que se les confía; no solo para dar testimonio, sino también y sobre todo para ser sus testigos. Como dice el apóstol Pablo con palabras muy conmovedoras: “Siempre y en todas partes llevamos en el cuerpo la muerte de Jesús, para que también la vida de Jesús se manifieste en nuestro cuerpo” (2 Cor 4,10). La esencia de la misión es dar testimonio de Cristo, es decir, de su vida, pasión, muerte y resurrección, por amor al Padre y a la humanidad. No es casual que los Apóstoles hayan buscado al sustituto de Judas entre aquellos que, como ellos, fueron “testigos de la resurrección” (cf. Hch 1,22). Es Cristo, Cristo resucitado, a quien debemos testimoniar y cuya vida debemos compartir. Los misioneros de Cristo no son enviados a comunicarse a sí mismos, a mostrar sus cualidades o capacidades persuasivas o sus dotes de gestión, sino que tienen el altísimo honor de ofrecer a Cristo en palabras y acciones, anunciando a todos la Buena Noticia de su salvación con alegría y franqueza, como los primeros apóstoles.

Por eso, en definitiva, el verdadero testigo es el “mártir”, aquel que da la vida por Cristo, correspondiendo al don de sí mismo que Él nos hizo. “La primera motivación para evangelizar es el amor de Jesús que hemos recibido, esa experiencia de ser salvados por Él que nos mueve a amarlo siempre más” (Exhort. ap. Evangelii gaudium, 264).

En fin, a propósito del testimonio cristiano, permanece siempre válida la observación de san Pablo VI: “El hombre contemporáneo escucha más a gusto a los que dan testimonio que a los que enseñan, o si escuchan a los que enseñan, es porque dan testimonio” (Exhort. ap. Evangelii nuntiandi, 41). Por eso, para la trasmisión de la fe es fundamental el testimonio de vida evangélica de los cristianos. Por otra parte, sigue siendo necesaria la tarea de anunciar su persona y su mensaje. Efectivamente, el mismo Pablo VI prosigue diciendo: “Sí, es siempre indispensable la predicación, la proclamación verbal de un mensaje. […] La palabra permanece siempre actual, sobre todo cuando va acompañada del poder de Dios. Por esto conserva también su actualidad el axioma de san Pablo: “la fe viene de la audición” (Rom 10,17), es decir, es la Palabra oída la que invita a creer” (ibíd., 42).

En la evangelización, por tanto, el ejemplo de vida cristiana y el anuncio de Cristo van juntos; uno sirve al otro. Son dos pulmones con los que debe respirar toda comunidad para ser misionera. Este testimonio completo, coherente y gozoso de Cristo será ciertamente la fuerza de atracción para el crecimiento de la Iglesia incluso en el tercer milenio. Exhorto por tanto a todos a retomar la valentía, la franqueza, esa parresía de los primeros cristianos, para testimoniar a Cristo con palabras y obras, en cada ámbito de la vida.


2. “Hasta los confines de la tierra”

La actualidad perenne de una misión de evangelización universal

Exhortando a los discípulos a ser sus testigos, el Señor resucitado les anuncia adónde son enviados: “a Jerusalén, a toda Judea, a Samaría y hasta los confines de la tierra” (cf. Hch 1,8). Aquí surge evidente el carácter universal de la misión de los discípulos. Se pone de relieve el movimiento geográfico “centrífugo”, casi a círculos concéntricos, de Jerusalén, considerada por la tradición judía como el centro del mundo, a Judea y Samaría, y hasta “los confines de la tierra”. No son enviados a hacer proselitismo, sino a anunciar; el cristiano no hace proselitismo. Los Hechos de los Apóstoles nos narran este movimiento misionero que nos da una hermosa imagen de la Iglesia “en salida” para cumplir su vocación de testimoniar a Cristo Señor, guiada por la Providencia divina mediante las concretas circunstancias de la vida. Los primeros cristianos, en efecto, fueron perseguidos en Jerusalén y por eso se dispersaron en Judea y Samaría, y anunciaron a Cristo por todas partes (cf. Hch 8,1.4).

Algo parecido sucede también en nuestro tiempo. A causa de las persecuciones religiosas y situaciones de guerra y violencia, muchos cristianos se han visto obligados a huir de su tierra hacia otros países. Estamos agradecidos con estos hermanos y hermanas que no se cierran en el sufrimiento, sino que dan testimonio de Cristo y del amor de Dios en los países que los acogen. A esto los exhortaba san Pablo VI considerando “la responsabilidad que recae sobre los emigrantes en los países que los reciben” (Exhort. ap. Evangelii nuntiandi, 21). Experimentamos, en efecto, cada vez más, cómo la presencia de fieles de diversas nacionalidades enriquece el rostro de las parroquias y las hace más universales, más católicas. En consecuencia, la atención pastoral de los migrantes es una actividad misionera que no hay que descuidar, que también podrá ayudar a los fieles locales a redescubrir la alegría de la fe cristiana que han recibido.

La indicación “hasta los confines de la tierra” deberá interrogar a los discípulos de Jesús de todo tiempo y los debe impulsar a ir siempre más allá de los lugares habituales para dar testimonio de Él. A pesar de todas las facilidades que el progreso de la modernidad ha hecho posibles, existen todavía hoy zonas geográficas donde los misioneros, testigos de Cristo, no han llegado con la Buena Noticia de su amor. Por otra parte, ninguna realidad humana es extraña a la atención de los discípulos de Cristo en su misión. La Iglesia de Cristo era, es y será siempre “en salida” hacia nuevos horizontes geográficos, sociales y existenciales, hacia lugares y situaciones humanas “límites”, para dar testimonio de Cristo y de su amor a todos los hombres y las mujeres de cada pueblo, cultura y condición social. En este sentido, la misión también será siempre missio ad gentes, como nos ha enseñado el Concilio Vaticano II, porque la Iglesia siempre debe ir más lejos, más allá de sus propios confines, para anunciar el amor de Cristo a todos. A este respecto, quisiera recordar y agradecer a tantos misioneros que han gastado su vida para ir “más allá”, encarnando la caridad de Cristo hacia los numerosos hermanos y hermanas que han encontrado.


3. “El Espíritu Santo vendrá sobre ustedes y recibirán su fuerza”

Dejarse fortalecer y guiar por el Espíritu

Cristo resucitado, al anunciar a los discípulos la misión de ser sus testigos, les prometió también la gracia para una responsabilidad tan grande: “El Espíritu Santo vendrá sobre ustedes y recibirán su fuerza para que sean mis testigos” (Hch 1,8). Efectivamente, según el relato de los Hechos, fue inmediatamente después de la venida del Espíritu Santo sobre los discípulos de Jesús cuando por primera vez se dio testimonio de Cristo muerto y resucitado con un anuncio kerigmático, el denominado discurso misionero de san Pedro a los habitantes de Jerusalén. Así los discípulos de Jesús, que antes eran débiles, temerosos y cerrados, dieron inicio al periodo de la evangelización del mundo. El Espíritu Santo los fortaleció, les dio valentía y sabiduría para testimoniar a Cristo delante de todos.

Así como “nadie puede decir: “¡Jesús es el Señor!”, si no está movido por el Espíritu Santo” (1 Cor 12,3), tampoco ningún cristiano puede dar testimonio pleno y genuino de Cristo el Señor sin la inspiración y el auxilio del Espíritu. Por eso todo discípulo misionero de Cristo está llamado a reconocer la importancia fundamental de la acción del Espíritu, a vivir con Él en lo cotidiano y recibir constantemente su fuerza e inspiración. Es más, especialmente cuando nos sintamos cansados, desanimados, perdidos, acordémonos de acudir al Espíritu Santo en la oración, que —quiero decirlo una vez más— tiene un papel fundamental en la vida misionera, para dejarnos reconfortar y fortalecer por Él, fuente divina e inextinguible de nuevas energías y de la alegría de compartir la vida de Cristo con los demás. “Recibir el gozo del Espíritu Santo es una gracia. Y es la única fuerza que podemos tener para predicar el Evangelio, para confesar la fe en el Señor” (Mensaje a las Obras Misionales Pontificias, 21 mayo 2020). El Espíritu es el verdadero protagonista de la misión, es Él quien da la palabra justa, en el momento preciso y en el modo apropiado.

También queremos leer a la luz de la acción del Espíritu Santo los aniversarios misioneros de este año 2022. La institución de la Sagrada Congregación de Propaganda Fide, en 1622, estuvo motivada por el deseo de promover el mandato misionero en nuevos territorios. ¡Una intuición providencial! La Congregación se reveló crucial para hacer que la misión evangelizadora de la Iglesia sea realmente tal, independiente de las injerencias de los poderes mundanos, con el fin de constituir las Iglesias locales que hoy muestran tanto vigor. Deseamos que la Congregación, como en los cuatro siglos pasados, con la luz y la fuerza del Espíritu, continúe e intensifique su trabajo de coordinar, organizar y animar la actividad misionera de la Iglesia.

El mismo Espíritu que guía la Iglesia universal inspira también a hombres y mujeres sencillos para misiones extraordinarias. Y fue así como una joven francesa, Pauline Jaricot, fundó hace exactamente 200 años la Obra de la Propagación de la Fe; su beatificación se celebra en este año jubilar. Aun en condiciones precarias, ella acogió la inspiración de Dios para poner en movimiento una red de oración y colecta para los misioneros, de modo que los fieles pudieran participar activamente en la misión “hasta los confines de la tierra”. De esta genial idea nació la Jornada Mundial de las Misiones que celebramos cada año, y cuya colecta en todas las comunidades está destinada al Fondo Universal con el cual el Papa sostiene la actividad misionera.

En este contexto recuerdo además al obispo francés Charles de Forbin-Janson, que comenzó la Obra de la Santa Infancia para promover la misión entre los niños con el lema “Los niños evangelizan a los niños, los niños rezan por los niños, los niños ayudan a los niños de todo el mundo”; así como a la señora Jeanne Bigard, que dio vida a la Obra de San Pedro Apóstol para el sostenimiento de los seminaristas y de los sacerdotes en tierra de misión. Estas tres obras misionales fueron reconocidas como “pontificias” precisamente cien años atrás. Y fue también bajo la inspiración y guía del Espíritu Santo que el beato Paolo Manna, nacido hace 150 años, fundó la actual Pontificia Unión Misional para animar y sensibilizar hacia la misión a los sacerdotes, a los religiosos y a las religiosas, y a todo el Pueblo de Dios. El mismo Pablo VI formó parte de esta última Obra y confirmó el reconocimiento pontificio. Menciono estas cuatro Obras Misionales Pontificias por sus grandes méritos históricos y también para invitarlos a alegrarse con ellas en este año especial por las actividades que llevan adelante para sostener la misión evangelizadora de la Iglesia universal y de las Iglesias locales. Espero que las Iglesias locales puedan encontrar en estas Obras un sólido instrumento para alimentar el espíritu misionero en el Pueblo de Dios.

Queridos hermanos y hermanas, sigo soñando con una Iglesia totalmente misionera y una nueva estación de la acción misionera en las comunidades cristianas. Y repito el deseo de Moisés para el pueblo de Dios en camino: “¡Ojalá todo el pueblo de Dios profetizara!” (Núm 11,29). Sí, ojalá todos nosotros fuéramos en la Iglesia lo que ya somos en virtud del bautismo: profetas, testigos y misioneros del Señor. Con la fuerza del Espíritu Santo y hasta los confines de la tierra. María, Reina de las misiones, ruega por nosotros.

Francisco

Roma, San Juan de Letrán, 6 de enero de 2022, solemnidad de la Epifanía del Señor


viernes, 20 de mayo de 2022

"La conversió missionera no és proselitisme, sinó testimoniatge"

Missatge del Papa Francesc a l'Assemblea de les Obres Missionals Pontifícies reunida a Lió

Papa Francesc
Benvolguts germans i germanes

En aquest any tan especial, us heu reunit a Lió, la ciutat on es van originar les Obres Missionals Pontifícies i on se celebrarà la beatificació de Pauline Jaricot, fundadora de l'Obra de la Propagació de la Fe. De tal Obra és el bicentenari, així com el centenari de la seva elevació, juntament amb l'Obra de la Santa Infància i l'Obra de Sant Pere Apòstol, al rang de “Pontifícia”. A elles es va unir més tard, reconeguda sempre per Pius XII, la Pontifícia Unió Missional, que celebra el 150 aniversari del naixement del seu fundador, el beat Paolo Manna.

Aquests aniversaris se sumen a la celebració dels 400 anys de la Congregació de Propaganda Fide, a la qual les Obres Missionals estan estretament vinculades i amb la qual col·laboren a fer costat a les Esglésies en els territoris confiats al Dicasteri. Aquest es va crear per a secundar i coordinar la difusió de l'Evangeli en terres fins ara desconegudes. Però l'impuls evangelitzador mai s'ha esvaït a l'Església i continua sent el seu dinamisme fonamental. Per això he volgut que també en la renovada Cúria romana el Dicasteri de l'Evangelització assumeixi un paper especial per a afavorir la conversió missionera de l'Església (Praedicate Evangelium, 2-3), que no és proselitisme, sinó testimoniatge: sortir de si mateix per a anunciar amb la seva vida l'amor gratuït i salvífic de Déu per nosaltres, cridats tots a ser germans i germanes.

Papa Francisco
Us heu reunit a Lió perquè va ser allí, fa 200 anys, on una jove de 23 anys, Pauline Marie Jaricot, va tenir el valor de fundar una Obra per a donar suport a l'activitat missionera de l'Església; uns anys més tard va començar el “Rosari Vivent”, una organització dedicada a l'oració i al repartiment d'ofrenes. De família acomodada, va morir en la pobresa: amb la seva beatificació, l'Església testifica que va saber acumular tresors en el cel (cf. Mt 6,19), tresors que neixen de la valentia del donar i revelen el secret de la vida: només donant es posseeix, només perdent es troba (cf. Mc 8,35).

A Pauline Jaricot li agradava dir que l'Església és missionera per naturalesa (cf. Ad gents, 2) i que, per tant, tot batejat té una missió; és més, és una. Ajudar a viure aquesta consciència és el principal servei de les Obres Missionals Pontifícies, un servei que realitzen amb el Papa i en nom del Papa. Aquest vincle de la OMP amb el ministeri petri establert fa cent anys, es tradueix en un servei concret als Bisbes, a les Esglésies particulars, a tot el Poble de Déu. Al mateix temps, us correspon, segons el Concili (cf. Ad gents, 38), ajudar els bisbes a obrir cada Església particular als horitzons de l'Església universal.

Els jubileus que esteu celebrant i la beatificació de Paulina Jaricot m'ofereixen l'ocasió de tornar a proposar-vos tres aspectes que, gràcies a l'acció de l'Esperit Sant, han contribuït tant a la difusió de l'Evangeli en la història de les OMP.

Papa Francisco
En primer lloc la conversió missionera: La bondat de la missió depèn de la sortida d'un mateix, del desig de no centrar la vida en un mateix, sinó en Jesús, en Jesús que va venir a servir i no a ser servit (cf. Mc 10,45). En aquest sentit Pauline Jaricot va veure la seva existència com una resposta a la compassiva i tendra misericòrdia de Déu: des de la seva joventut va buscar la identificació amb el seu Senyor, fins i tot a través dels sofriments que va patir, per a encendre la flama del seu amor en cada home. Aquí està la font de l'en la cremor d'una fe que no se satisfà i que, per la conversió, es converteix en imitació dia a dia, per a canalitzar la misericòrdia de Déu pels camins del món.

Però això només és possible – segon aspecte – a través de l'oració, que és la primera forma de missió (cf. Missatge a les Obres Missionals Pontifícies, 20 de maig de 2020). No és casualitat que Pauline hagi col·locat l'Obra de la Propagació de la Fe al costat del Rosari Vivent, com per a reiterar que la missió comença amb l'oració i no pot realitzar-se sense ella (cf. Hch 13,1-3). Sí, perquè és l'Esperit del Senyor el que precedeix i capacita totes les nostres bones obres: la primacia és sempre de la seva gràcia. En cas contrari, la missió es convertiria en una carrera en va.

Finalment, concreció de la caritat: juntament amb la xarxa d'oració Pauline va iniciar una col·lecta d'ofrenes a gran escala de manera creativa, acompanyant-la d'informació sobre la vida i les activitats dels missioners.

Benvolguts germans i germanes que formeu part de l'Assemblea General de les OMP, desitjo que camineu pel solc traçat per aquesta gran dona missionera, deixant-vos inspirar per la seva fe concreta, el seu valor audaç, la seva creativitat generosa. Per intercessió de la Mare de Déu, Estrella de l'Evangelització, invoco sobre cadascun de vostès la benedicció del Senyor i us demano, si us plau, que reseu per mi.

Roma, Sant Joan de Letrán, 12 de maig del 2022

Per seguir en directe la retransmissió de la beatificació de Pauline Jaricot diumenge dia 22 a partir de les 15h, premeu aquest enllaç


domingo, 8 de mayo de 2022

Mensaje del Papa Francisco para la Jornada Mundial de Oración por las Vocaciones y Jornada Vocaciones Nativas 2022

“Llamados a edificar la familia humana”

Papa Francisco
Queridos hermanos y hermanas:

En este tiempo, mientras los vientos gélidos de la guerra y de la opresión aún siguen soplando, y presenciamos a menudo fenómenos de polarización, como Iglesia hemos comenzado un proceso sinodal.

Sentimos la urgencia de caminar juntos cultivando las dimensiones de la escucha, de la participación y del compartir. Junto con todos los hombres y mujeres de buena voluntad queremos contribuir a edificar la familia humana, a curar sus heridas y a proyectarla hacia un futuro mejor.

En esta perspectiva, para la 59ª Jornada Mundial de Oración por las Vocaciones, deseo reflexionar con ustedes sobre el amplio significado de la “vocación”, en el contexto de una Iglesia sinodal que se pone a la escucha de Dios y del mundo.

Llamados a ser todos protagonistas de la misión

Papa Francisco
La sinodalidad, el caminar juntos es una vocación fundamental para la Iglesia, y sólo en este horizonte es posible descubrir y valorar las diversas vocaciones, los carismas y los ministerios. Al mismo tiempo, sabemos que la Iglesia existe para evangelizar, saliendo de sí misma y esparciendo la semilla del Evangelio en la historia.

Por lo tanto, dicha misión es posible precisamente haciendo que cooperen todos los ámbitos pastorales y, antes aun, involucrando a todos los discípulos del Señor. Efectivamente, «en virtud del Bautismo recibido, cada miembro del Pueblo de Dios se ha convertido en discípulo misionero (cf. Mt 28,19).

Cada uno de los bautizados, cualquiera que sea su función en la Iglesia y el grado de ilustración de su fe, es un agente evangelizador» (Exhort. ap. Evangelii gaudium, 120). Es necesario cuidarse de la mentalidad que separa a los sacerdotes de los laicos, considerando protagonistas a los primeros y ejecutores a los segundos, y llevar adelante la misión cristiana como único Pueblo de Dios, laicos y pastores juntos. Toda la Iglesia es comunidad evangelizadora.

Llamados a ser custodios unos de otros, y de la creación

Papa Francisco
La palabra “vocación” no tiene que entenderse en sentido restrictivo, refiriéndola sólo a aquellos que siguen al Señor en el camino de una consagración particular. Todos estamos llamados a participar en la misión de Cristo de reunir a la humanidad dispersa y reconciliarla con Dios.

Más en general, toda persona humana, incluso antes de vivir el encuentro con Cristo y de abrazar la fe cristiana, recibe con el don de la vida una llamada fundamental.

Cada uno de nosotros es una criatura querida y amada por Dios, para la que Él ha tenido un pensamiento único y especial; y esa chispa divina, que habita en el corazón de todo hombre y de toda mujer, estamos llamados a desarrollarla en el curso de nuestra vida, contribuyendo al crecimiento de una humanidad animada por el amor y la acogida recíproca.

Estamos llamados a ser custodios unos de otros, a construir lazos de concordia e intercambio, a curar las heridas de la creación para que su belleza no sea destruida. En definitiva, a ser una única familia en la maravillosa casa común de la creación, en la armónica variedad de sus elementos.

En este sentido amplio, no sólo los individuos, sino también los pueblos, las comunidades y las agrupaciones de distintas clases tienen una “vocación”.

Llamados a acoger la mirada de Dios

PapaFrancisco
A esa gran vocación común se añade la llamada más particular que Dios nos dirige a cada uno, alcanzando nuestra existencia con su Amor y orientándola a su meta última, a una plenitud que supera incluso el umbral de la muerte. Así Dios ha querido mirar y mira nuestra vida.

A Miguel Ángel Buonarroti se le atribuyen estas palabras: «Todo bloque de piedra tiene en su interior una estatua y la tarea del escultor es descubrirla».

Si la mirada del artista puede ser así, cuánto más lo será la mirada de Dios, que en aquella joven de Nazaret vio a la Madre de Dios; en el pescador Simón, hijo de Jonás, vio a Pedro, la roca sobre la que edificaría su Iglesia; en el publicano Leví reconoció al apóstol y evangelista Mateo; y en Saulo, duro perseguidor de los cristianos, vio a Pablo, el apóstol de los gentiles. Su mirada de amor siempre nos alcanza, nos conmueve, nos libera y nos transforma, haciéndonos personas nuevas.

Esta es la dinámica de toda vocación: somos alcanzados por la mirada de Dios, que nos llama. La vocación, como la santidad, no es una experiencia extraordinaria reservada a unos pocos. Así como existe la “santidad de la puerta de al lado” (cf. Exhort. ap. Gaudete et exsultate, 6-9), también la vocación es para todos, porque Dios nos mira y nos llama a todos.

Dice un proverbio del Lejano Oriente: «Un sabio, mirando un huevo, es capaz de ver un águila; mirando una semilla percibe un gran árbol; mirando a un pecador vislumbra a un santo».

Así nos mira Dios, en cada uno de nosotros ve potencialidades, que incluso nosotros mismos desconocemos, y actúa incansablemente durante toda nuestra vida para que podamos ponerlas al servicio del bien común.

De este modo nace la vocación, gracias al arte del divino Escultor que con sus “manos” nos hace salir de nosotros mismos, para que se proyecte en nosotros esa obra maestra que estamos llamados a ser.

En particular, la Palabra de Dios, que nos libera del egocentrismo, es capaz de purificarnos, iluminarnos y recrearnos. Pongámonos entonces a la escucha de la Palabra, para abrirnos a la vocación que Dios nos confía. Y aprendamos a escuchar también a los hermanos y a las hermanas en la fe, porque en sus consejos y en su ejemplo puede esconderse la iniciativa de Dios, que nos indica caminos siempre nuevos para recorrer.

Llamados a responder a la mirada de Dios

Papa Francisco
La mirada amorosa y creativa de Dios nos ha alcanzado de una manera totalmente única en Jesús. Hablando del joven rico, el evangelista Marcos dice: «Jesús lo miró con amor» (10,21).

Esa mirada llena de amor de Jesús se posa sobre cada una y cada uno de nosotros. Hermanos y hermanas, dejémonos interpelar por esa mirada y dejémonos llevar por Él más allá de nosotros mismos.

Y aprendamos también a mirarnos unos a otros para que las personas con las que vivimos y que encontramos —cualesquiera que sean— puedan sentirse acogidas y descubrir que hay Alguien que las mira con amor y las invita a desarrollar todas sus potencialidades.

Cuando acogemos esta mirada nuestra vida cambia. Todo se vuelve un diálogo vocacional, entre nosotros y el Señor, pero también entre nosotros y los demás.

Un diálogo que, vivido en profundidad, nos hace ser cada vez más aquello que somos: en la vocación al sacerdocio ordenado, ser instrumento de la gracia y de la misericordia de Cristo; en la vocación a la vida consagrada, ser alabanza de Dios y profecía de una humanidad nueva; en la vocación al matrimonio, ser don recíproco, y procreadores y educadores de la vida.

En general, toda vocación y ministerio en la Iglesia nos llama a mirar a los demás y al mundo con los ojos de Dios, para servir al bien y difundir el amor, con las obras y con las palabras.

A este respecto, quisiera mencionar aquí la experiencia del doctor Gregorio Hernández Cisneros. Mientras trabajaba como médico en Caracas, Venezuela, quiso ser terciario franciscano. Más tarde pensó en ser monje y sacerdote, pero la salud no se lo permitió. Comprendió entonces que su llamada era precisamente su profesión como médico, a la que se entregó, particularmente por los pobres.

De manera que se dedicó sin reservas a los enfermos afectados por la epidemia de gripe llamada “española”, que en esa época se propagaba por el mundo. Murió atropellado por un automóvil, mientras salía de una farmacia donde había conseguido medicamentos para una de sus pacientes que era anciana.

Este testigo ejemplar de lo que significa acoger la llamada del Señor y adherirse a ella en plenitud, fue beatificado hace un año.

Convocados para edificar un mundo fraterno

PapaFrancisco
Como cristianos, no sólo somos llamados, es decir, interpelados personalmente por una vocación, sino también convocados. Somos como las teselas de un mosaico, lindas incluso si se las toma una por una, pero que sólo juntas componen una imagen.

Brillamos, cada uno y cada una, como una estrella en el corazón de Dios y en el firmamento del universo, pero estamos llamados a formar constelaciones que orienten y aclaren el camino de la humanidad, comenzando por el ambiente en el que vivimos. Este es el misterio de la Iglesia que, en la coexistencia armónica de las diferencias, es signo e instrumento de aquello a lo que está llamada toda la humanidad.

Por eso la Iglesia debe ser cada vez más sinodal, es decir, capaz de caminar unida en la armonía de las diversidades, en la que todos tienen algo que aportar y pueden participar activamente.

Por tanto, cuando hablamos de “vocación” no se trata sólo de elegir una u otra forma de vida, de dedicar la propia existencia a un ministerio determinado o de sentirnos atraídos por el carisma de una familia religiosa, de un movimiento o de una comunidad eclesial; se trata de realizar el sueño de Dios, el gran proyecto de la fraternidad que Jesús tenía en el corazón cuando suplicó al Padre: «Que todos sean uno» (Jn 17,21).

Toda vocación en la Iglesia, y en sentido amplio también en la sociedad, contribuye a un objetivo común: hacer que la armonía de los numerosos y diferentes dones que sólo el Espíritu Santo sabe realizar resuene entre los hombres y mujeres.

Sacerdotes, consagradas, consagrados y fieles laicos caminamos y trabajamos juntos para testimoniar que una gran familia unida en el amor no es una utopía, sino el propósito para el que Dios nos ha creado.

Recemos, hermanos y hermanas, para que el Pueblo de Dios, en medio de las dramáticas vicisitudes de la historia, responda cada vez más a esta llamada.

Invoquemos la luz del Espíritu Santo para que cada una y cada uno de nosotros pueda encontrar su propio lugar y dar lo mejor de sí mismo en este gran designio divino.

Roma, San Juan de Letrán, 8 de mayo de 2022, IV Domingo de Pascua.

Francisco

viernes, 25 de marzo de 2022

Cantem 2' per la pau

Infants units per una sola veu

OBJECTIU GENERAL: davant la situació de conflicte bèl·lic entre Ucraïna i Rússia, és important implicar als infants a prendre consciència de la situació tan complicada que estan patint moltes persones arreu del món i recordar a tots els infants què s’estan veient afectats per aquesta situació.

Molts infants del nostre territori, mitjançant la seva família, escola o parròquia, ja han aportat joguines, roba, material escolar,... per tots aquells refugiats que s’estan acollint a les nostres localitats. 

Amb l’activitat que us proposem, mitjançant el gest simbòlic d’un cant, busquem que els infants alcin la veu (denúncia) demanant la pau, no només pels infants d’Ucraïna (que en aquests dies està d’actualitat) sinó també per tants infants del món que es veuen afectats per conflictes armats (empatia).

OBJECTIUS ESPECÍFICS:

- Conscienciar de la situació d’altres infants del món que viuen situacions de conflicte bèl·lic.

- Fomentar la solidaritat dels infants que poden ajudar a altres infants, com el lema general d’Infància missionera indica.

- Connectar amb altres infants del seu voltant i del món.

- Fomentar el treball en equip o en grup.

- Potenciar la creativitat del grup.

- Treballar conjuntament amb diferents matèries o assignatures amb una finalitat comuna i solidaria. 

METODOLOGIA: 

- Compondre una cançó amb lletra que parli a favor de la pau. Màxim dos minuts.

- Cantar una cançó sobre aquesta temàtica que ja coneguin. Màxim dos minuts

- Si es vol personalitzar, en el conflicte d’Ucraïna, al final de la mateixa els nens poden dir tots alhora en ucraïnès: діти світу хочуть миру: “dity svitu khochutʹ myru”- : ELS INFANTS DEL MÓN VOLEM LA PAU (escanegeu el qr)

- Però si és vol fer en general, es pot acabar dient tots plegats: ELS INFANTS DEL MÓN VOLEM LA PAU. 


ÀMBITS:

  • Àmbit educatiu: Podria tractar-se fins i tot d’un treball interdisciplinari 

.- assignatura de religió amb assignatura de música. 

.- assignatura d’educació en valors amb assignatura de música.

.- assignatura de coneixement del medi (recerca informació sobre situació conflictes bèl·lics) amb assignatura de música

.- implicació del professor/a de la llengua amb la qual es faci la cançó.

  • Àmbit catequesi o parroquial: fer l’activitat amb els grups d’infants de la parròquia durant una sessió de catequesi o de trobada.

PROCEDIMENT:

- Tenir el permís de pares o tutors per la participació i gravació i posterior difusió d’imatges. 

- Gravar en horitzontal al grup d’infants cantant la cançó

- Enviar el vídeo de la cançó a la delegació de missions: missions@arqtgn.cat per fer-ne el recull de totes les aportacions, indicant escola o parròquia, curs escolar o curs catequètic.

- Un cop rebut, la delegació ho publicarà (en una plantilla preparada) a les seves xarxes socials indicant en tot moment la procedència i titularitat del vídeo.

- Per altra banda, cada escola o parròquia també pot promocionar-ho a les seves xarxes socials indicant el #: #cantemperlapau #infanciamissionera per facilitar el seguiment d’aquesta iniciativa i poder compartir-ho.