• Concurs Infància Missionera


    Participa en el concurs, crea la teva revista per explicar la Bona Notícia de Jesús
  • "Amb Jesús nen a la Missió"


    Disponibles els nous recursos de noviembre-desembre per treballar amb els nens l’Advent i el Nadal
  • ANIMACIÓ MISSIONERA


    Recursos per l’animació missionera de nens
  • GESTO


    Revista missionera per als nens
  • SUPERGESTO


    Revista missionera per als joves
  • REVISTA MISIONEROS


    Revista missionera per adults que recull l’actualitat missionera de l’Església

lunes, 12 de noviembre de 2018

MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC, 

II JORNADA MUNDIAL DELS POBRES

Diumenge XXXIII de durant l’any

18 de novembre de 2018


Jornada mundail dels pobres
1. «Quan els pobres invoquen el Senyor, els escolta» (Sl 34, 7). Les paraules del salmista es tornen també nostres a partir del moment en què som cridats a trobar les situacions diverses de sofriment i marginació en les que viuen tants germans i germanes, que habitualment designem amb el terme general de “pobres”. Qui escriu aquestes paraules no és aliè a aquesta condició, al contrari. Ell té experiència directa de la pobresa i, no obstant això, la transforma en un cant de lloança i d’acció de gràcies al Senyor. Aquest salm ens permet també avui comprendre qui són els veritables pobres als que estem cridats a tornar la nostra mirada per escoltar el seu crit i reconèixer les seves necessitats.

Se’ns diu, abans de res, que el Senyor escolta els pobres que l’invoquen i que és bo amb aquells que cerquen refugi en Ell amb el cor destrossat per la tristesa, la soledat i l’exclusió. Escolta els que són atropellats en la seva dignitat i, malgrat això, tenen la força d’alçar la seva mirada vers les altures per a rebre llum i consol. Escolta aquells que són perseguits en nom d’una falsa justícia, oprimits per polítiques indignes d’aquest nom i atemorits per la violència; i tot i així saben que en Déu tenen el seu Salvador. El que sorgeix d’aquesta pregària és abans de res el sentiment d’abandonament i confiança en un Pare que escolta i acull. En el mateix sentit d’aquestes paraules podem comprendre més a fons el que Jesús va proclamar amb les benaurances: «Feliços els pobres en l’esperit, el regne dels cels és per a ells» (Mt 5, 3).

En virtut d’aquesta experiència única i, en molts sentits, immerescuda i impossible de descriure per complet, neix per cert el desig d’explicar-la a altres, en primer lloc a aquells que són, com el salmista, pobres, rebutjats i marginats. En efecte, ningú no pot sentir-se exclòs de l’amor del Pare, especialment en un món que amb freqüència posa la riquesa com a primer objectiu i fa que les persones es tanquin en si mateixes.
Jornada Mundial dels Pobres
2. El salm caracteritza amb tres verbs l’actitud del pobre i la seva relació amb Déu. Abans de res, “cridar”. La condició de pobresa no s’esgota en una paraula, sinó que es transforma en un crit que travessa el cel i arriba fins a Déu. Què expressa el crit del pobre si no és el seu sofriment i soledat, la seva desil·lusió i esperança? Podem preguntar-nos: com és que aquest crit, que puja fins a la presència de Déu, no aconsegueix arribar a la nostra oïda, deixant-nos indiferents i impassibles? En una Jornada com aquesta, estem cridats a fer un seriós examen de consciència per adonar-nos si realment hem estat capaços d’escoltar els pobres.

El silenci de l’escolta és el que necessitem per a poder reconèixer la seva veu. Si som nosaltres els que parlem molt, no aconseguirem escoltar-los. Sovint em temo que tantes iniciatives, encara que meritòries i necessàries en elles mateixes, estiguin dirigides més a complaure’ns a nosaltres mateixos que a acollir el clam del pobre. En aquest cas, quan els pobres fan sentir la seva veu, la reacció no és coherent, no és capaç de sintonitzar amb la seva condició. S’està tan atrapat en una cultura que obliga a mirar-se al mirall i a cuidar-se en excés, que es pensa que amb un gest d’altruisme n’hi ha prou per a quedar satisfets, sense haver de comprometre’s directament.

Jornada mundial dels pobres
3. El segon verb és “respondre”. El Senyor, diu el salmista, no només escolta el crit del pobre, sinó que respon. La seva resposta, com es testimonia en tota la història de la salvació, és una participació plena d’amor en la condició del pobre. Així va ocórrer quan Abraham va manifestar a Déu el seu desig de tenir una descendència, encara que ell i la seva esposa Sara, ja ancians, no tinguessin fills (cf. Gn 15, 1-6). Va succeir quan Moisès, a través del foc d’una bardissa que es cremava intacta, va rebre la revelació del nom diví i la missió de fer sortir el poble d’Egipte (cf. Ex 3, 1-15). I aquesta resposta es va confirmar al llarg de tot el camí del poble pel desert: quan la fam i la set assaltaven (cf. Ex 16, 1-16; 17, 1-7), i quan es queia en la pitjor misèria, la de la infidelitat a l’aliança i de la idolatria (cf. Ex 32, 1-14).

La resposta de Déu al pobre és sempre una intervenció de salvació per a guarir les ferides de l’ànima i del cos, per a restituir justícia i per ajudar a reprendre la vida amb dignitat. La resposta de Déu és també una invitació que tot el qui creu en Ell obri de la mateixa manera dins dels límits del que és humà. La Jornada Mundial dels Pobres pretén ser una petita resposta que l’Església sencera, estesa pel món, dirigeix als pobres de tot tipus i de tota regió perquè no pensin que el seu crit s’ha perdut en el buit. Probablement és com una gota d’aigua en el desert de la pobresa; i no obstant això pot ser un signe de compartir pels qui passen necessitat, que fa sentir la presència activa d’un germà o una germana. Els pobres no necessiten un acte de delegació, sinó del compromís personal d’aquells que escolten el seu clam. La sol·licitud dels creients no pot limitar-se a una forma d’assistència –que és necessària i providencial en un primer moment–, sinó que exigeix aquesta «atenció amant» (Exhort. ap. Evangelii gaudium, 199) que honra l’altre com a persona i busca el seu bé.

Jornada mundial dels pobres
4. El tercer verb és “alliberar”. El pobre de la Bíblia viu amb la certesa que Déu intervé a favor seu per a restituir-li dignitat. La pobresa no és buscada, sinó creada per l’egoisme, l’orgull, l’avarícia i la injustícia. Mals tan antics com l’home, però que són sempre pecats, que involucren tants innocents, produint conseqüències socials dramàtiques. L’acció amb la qual el Senyor allibera és un acte de salvació pels que li han manifestat la pròpia tristesa i angoixa. Les cadenes de la pobresa es trenquen gràcies a la potència de la intervenció de Déu. Hi ha tants salms que narren i celebren aquesta història de salvació que es reflecteix en la vida personal del pobre: «No ha mirat amb repugnància ni amb menyspreu el poble desvalgut; no l'ha privat de la seva mirada, i, quan cridava auxili, l'ha escoltat» (Sl 22, 25). Poder contemplar el rostre de Déu és signe de la seva amistat, de la seva proximitat, de la seva salvació. «Vós heu mirat el meu sofriment, heu emparat la meva vida en el perill, no m'heu deixat caure a les mans de l'enemic, i és ample el lloc on reposen els meus peus » (Sl 31, 8-9). Oferir al pobre un “lloc ample” equival a alliberar-lo del “parany del caçador” (cf. Sl 91, 3), a allunyar-lo de la trampa estesa en el seu camí, perquè pugui caminar expedit i mirar la vida amb ulls serens. La salvació de Déu pren la forma d’una mà estesa vers el pobre, que ofereix acollida, protegeix i fa possible experimentar l’amistat de la qual es té necessitat. És a partir d’aquesta proximitat, concreta i tangible, que comença un itinerari genuí d’alliberament: «Cada cristià i cada comunitat són cridats a ser instruments de Déu per a l’alliberament i promoció dels pobres, de manera que puguin integrar-se plenament en la societat; això suposa que siguem dòcils i atents per a escoltar el clamor del pobre i socórrer-lo» (Exhort. ap. Evangelii gaudium, 187).

Jornada Mundial dels Pobres
5. Em commou saber que molts pobres s’han identificat amb Bartimeu, del qual parla l’evangelista Marc (cf. 10, 46-52). El cec i captaire Bartimeu «estava assegut a la vora del camí» (v. 46), i havent sentit que passava Jesús «començà a cridar» i a invocar el «Fill de David» perquè tingués pietat d’ell (cf. v. 47). «Tothom el renyava per fer-lo callar, però ell cridava encara més fort» (v. 48). El Fill de Déu va escoltar el seu crit: «“Què vols que faci per tu?”. El cec li respongué: “Rabuni, feu que hi vegi!”» (v. 51). Aquesta pàgina de l’Evangeli fa visible el que el salm anunciava com a promesa. Bartimeu és un pobre que es troba privat de capacitats bàsiques, com són la de veure i treballar. Quants camins condueixen també avui a formes de precarietat! La falta de mitjans bàsics de subsistència, la marginació quan ja no es gaudeix de la plena capacitat laboral, les diverses formes d’esclavitud social, malgrat els progressos realitzats per la humanitat… Com Bartimeu, quants pobres són avui a la vora del camí a la recerca d’un sentit per a la seva condició! Quants es qüestionen sobre el perquè van haver de tocar el fons d’aquest abisme i sobre la manera de sortir-ne! Esperen que algú se’ls costi i els digui: «Anima’t i vine, que et crida» (v. 49).

Llastimosament sovint es constata que, per contra, les veus que s’escolten són les del retret i les que conviden a callar i a sofrir. Són veus desentonades, amb freqüència determinades per una fòbia vers els pobres, considerats no només com a persones indigents, sinó també com a gent portadora d’inseguretat, d’inestabilitat, de desordre per a les rutines quotidianes i, per tant, mereixedors de rebuig i apartament. Es tendeix a crear distància entre ells i el propi jo, sense adonar-se que així es produeix l’allunyament del Senyor Jesús, qui no els rebutja sinó que els crida així i els consola. Amb molta pertinença ressonen en aquest cas les paraules del profeta sobre l’estil de vida del creient: «allibera els qui han estat empresonats injustament, deslliga les corretges del jou, deixa lliures els oprimits […] comparteix el teu pa amb els qui passen fam, […] acull a casa teva els pobres vagabunds, […] vesteix el qui va despullat» (Is 58, 6-7). Aquesta manera d’obrar permet que el pecat sigui perdonat (cf. 1Pe 4, 8), que la justícia recorri el seu camí i que, quan serem nosaltres els qui cridarem al Senyor, Ell aleshores respondrà i dirà: Aquí em tens (cf. Is 58, 9).

Jornada Mundial dels pobres
6. Els pobres són els primers capacitats per a reconèixer la presència de Déu i donar testimoni de la seva proximitat en les seves vides. Déu es manté fidel a la seva promesa, i fins i tot en la foscor de la nit no fa faltar el caliu del seu amor i de la seva consolació. No obstant això, per a superar l’opressiva condició de pobresa cal que ells percebin la presència dels germans i germanes que es preocupen per ells i que, obrint la porta del cor i de la vida, els fan sentir amics i familiars. Només d’aquesta manera podrem «reconèixer la força salvífica de les seves vides» i «posar-los al bell mig del camí de l’Església» (Exhort. apost. Evangelii gaudium, 198).

En aquesta Jornada Mundial estem convidats a fer concretes les paraules del Salm: «els humils en menjaran fins a saciar-se» (Sl 22, 27). Sabem que en el temple de Jerusalem, després del ritu del sacrifici, tenia lloc el banquet. En moltes diòcesis, aquesta va ser una experiència que, l’any passat, va enriquir la celebració de la primera Jornada Mundial dels Pobres. Molts trobaren el caliu d’una casa, l’alegria d’un àpat festiu i la solidaritat dels qui volgueren compartir la taula de manera simple i fraterna. Voldria que també aquest any i en el futur aquesta Jornada fos celebrada sota el signe de l’alegria per redescobrir el valor d’estar junts. Pregar junts i compartir l’àpat el diumenge. Una experiència que ens retorna a la primera comunitat cristiana, que l’evangelista Lluc descriu en tota la seva originalitat i simplicitat: «Tots eren constants a assistir a l’ensenyament dels apòstols a posar en comú els seus béns i a reunir-se per partir el pa i per a la pregària. […] Tots els creients vivien units i tenien en comú tots els seus béns; venien les seves propietats i les altres coses que posseïen, per distribuir entre tots el diner, segons les necessitats de cadascú» (Ac 2, 42. 44-45).

Jornada Mundial dels Pobres
7. Són innombrables les iniciatives que diàriament emprèn la comunitat cristiana per donar un signe de proximitat i d’alleujament a les variades formes de pobresa que hi ha davant dels nostres ulls. Sovint la col·laboració amb altres realitats, que no estan motivades per la fe sinó per la solidaritat humana, fa possible brindar una ajuda que sols no podríem realitzar. Reconèixer que, en l’immens món de la pobresa, la nostra intervenció és també limitada, dèbil i insuficient fa que estenem la mà als altres, de manera que la col·laboració mútua pugui assolir l’objectiu de manera més eficaç. Ens mou la fe i l’imperatiu de la caritat, però sabem reconèixer altres formes d’ajuda i solidaritat que, en part, es fixen els mateixos objectius; sempre i quan no descuidem el que ens és propi, és a dir, portar a tots cap a Déu i a la santedat. El diàleg entre les diverses experiències i la humilitat en prestar la nostra col·laboració, sense cap tipus de protagonisme, és una resposta adequada i plenament evangèlica que podem realitzar.

Enfront dels pobres, no és qüestió de jugar a veure qui té la primacia de la intervenció, sinó que podem reconèixer humilment que és l’Esperit qui suscita gestos que són un signe de la resposta i proximitat de Déu. Quan trobem la manera per apropar-nos als pobres, sabem que la primacia li correspon a Ell, que ha obert els nostres ulls i el nostre cor a la conversió. No és protagonisme el que necessiten els pobres, sinó aquest amor que sap amagar-se i oblidar el bé realitzat. Els veritables protagonistes són el Senyor i els pobres. Qui es posa al servei és instrument en les mans de Déu per a fer reconèixer la seva presència i la seva salvació. Ho recorda sant Pau escrivint als cristians de Corint, que competien entre ells pels carismes, a la recerca dels més prestigiosos: «L’ull no pot dir a la mà: “No em fas cap falta”, ni tampoc el cap als peus: “No em feu cap falta”» (1Co 12, 21). L’apòstol fa una consideració important en observar que els membres que semblen més febles són els més necessaris (cf. v. 22); i que «els que ens semblen menys nobles, els cobrim amb més honor; i els que tenim per menys decents, els tractem amb més decència, cosa que no necessiten els membres més decents» (vv. 23-24). Mentre ofereix un ensenyament fonamental sobre els carismes, Pau també educa la comunitat en l’actitud evangèlica respecte als membres més febles i necessitats. Lluny dels deixebles de Crist sentiments de menyspreu o de pietisme vers ells; més aviat estan cridats a honrar-los, a donar-los precedència, convençuts que són una presència real de Jesús entre nosaltres. «Tot allò que fèieu  a un d’aquests germans meus més petits, m’ho fèieu a mi» (Mt 25, 40).

8. Aquí es comprèn quanta distància hi ha entre la nostra manera de viure i la del món, el qual elogia, segueix i imita els qui tenen poder i riquesa, mentre margina els pobres, considerant-los un rebuig i una vergonya. Les paraules de l’apòstol són una invitació a donar plenitud evangèlica a la solidaritat amb els membres més febles i menys capaços del cos de Crist: «Quan un membre sofreix, sofreixen amb ell tots els altres, i quan un membre és honorat, tots els altres s’alegren amb ell» (1Co 12, 26). De la mateixa manera, en la Carta als Romans ens exhorta: «Alegreu-vos amb els qui estan alegres, ploreu amb els qui ploren. Viviu d’acord els uns amb els altres. No aspireu a grandeses, sinó poseu-vos al nivell dels humils» (12, 15-16). Aquesta és la vocació del deixeble de Crist; l’ideal al qual aspirar amb constància és assimilar cada vegada més en nosaltres els «sentiments de Crist Jesús» (Fl 2, 5).

Jornada Mundial dels pobres
9.Una paraula d’esperança es converteix en l’epíleg natural al que condueix la fe. Amb freqüència són precisament els pobres els que posen en crisi la nostra indiferència, filla d’una visió de la vida en excés immanent i lligada al present. El crit del pobre és també un crit d’esperança amb el que manifesta la certesa de ser alliberat. L’esperança fundada sobre l’amor de Déu que no abandona a qui en Ell confia (cf. Rm 8, 31-39). Santa Teresa d’Àvila en el seu Camí de perfecció escrivia: «La pobresa és un bé que engloba tots els béns del món. És un senyoriu gran. És senyorejar tots els béns del món a qui no li importen gens» (2, 5). És en la mesura que siguem capaços de discernir el veritable bé que ens tornarem rics davant Déu i savis davant nosaltres mateixos i davant dels altres. Així és: en la mesura que s’aconsegueix donar el sentit just i veritable a la riquesa, es creix en humanitat i es torna capaç de compartir.

10. Convido els germans bisbes, els sacerdots i en particular els diaques, a qui se’ls va imposar les mans per al servei dels pobres (cf. Ac 6, 1-7), juntament amb les persones consagrades i amb tants laics i laiques que en les parròquies, en les associacions i en els moviments fan tangible la resposta de l’Església al crit dels pobres, a viure aquesta Jornada Mundial com un moment privilegiat de nova evangelització. Els pobres ens evangelitzen, ajudant-nos a descobrir cada dia la bellesa de l’Evangeli. No deixem caure en oïdes sordes aquesta oportunitat de gràcia. Sentim-nos tots, en aquest dia, deutors amb ells, perquè estenent recíprocament les mans, un cap a l’altre, es realitzi la trobada salvífica que sosté la fe, fa activa la caritat i permet que l’esperança prossegueixi segura en el camí vers el Senyor que ve.

Vaticà, 13 de juny de 2018
Memòria litúrgica de Sant Antoni de Pàdua


Francesc

jueves, 8 de noviembre de 2018

Animem als nens a ser reporters per un dia

Amb motiu de la celebració de la Jornada d'Infància Missionera 2019, les Obres Missionals Pontifícies d'Espanya convoquen el concurs: “Explica la notícia! Crea la teva revista”.

OMP, CONCURS INFÀNCIA MISSIONERA, REVISTA GESTO
En aquest concurs es tracta que cada nen que participi es converteixi en director, redactor o maquetador de la seva pròpia revista. Una revista que, com a Gesto, la revista de la Infància Missionera, anunciï la Bona Notícia que Jesús ja està entre nosaltres. 

No és un altre el lema de la propera campanya d'Infància Missionera: “Amb Jesús a Belén… Quin bona notícia!”.

Amb aquest format periodístic els nens –des del seu compromís com a petits missioners– desenvoluparan les seves capacitats creatives, comunicatives i evangelizadoras.

Podran participar nens d'educació primària, en equips de 2 a 6 persones, de totes les diòcesis espanyoles. 
Cada concursant en funció de la seva edat, concursarà en les següents categories: categoria A: per a nens de 1º a 3º de primària; i categoria B: per a nens de 4º a 6º de primària.

OMP, CONCURS INFÀNCIA MISSIONERA, REVISTA GESTO
Totes les revistes han de presentar-se abans del 24 de desembre en la Delegació Diocesana de Missions de la diòcesi respectiva. Aquesta serà la data límit de la fase diocesana, que permetrà, a partir d'aquest moment, que un jurat diocesà triï dos guanyadors per categoria.

Després vindrà la fase nacional. Les revistes guanyadores de les diòcesis es rebran en la Direcció nacional d'Obres Misionales Pontifícies abans de l'11 de gener de 2019. 

Un jurat especialitzat serà qui valori els mèrits d'aquests petits creadors per decidir qui són els guanyadors. Els seus noms es donaran a conèixer en vespres de la Jornada d'Infància Missionera del 27 de gener.

Més informació en: https://www.omp.es/concurso-infancia-misionera/

martes, 30 de octubre de 2018

La vida de los prematuros que necesita de nuestra ayuda para seguir adelante

Bebés prematuros en Korhogo (Costa de Márfil)

La Hmna. Mercé García Hurtado, de la Caridad de Santa Ana, y que pertenece a la comunidad de Vila-seca, nos pide nuestra colaboración urgente para poder sostener el mantenimiento y la atención del hospital de prematuros en el cual también presta su colaboración.

Si el nacimiento de un prematuro en unas condiciones normales ya es una lucha diaria por sobrevivir contando con todos los medios necesarios. Imaginemos cómo puede ser para un bebé que nace en un entorno donde los medios son escasos. Y la labor de las hermanas en Korhogo, al respeto, es titánica en muchas ocasiones. Tal y como dice la Hmna. Mercé "lo más importante es salvarlos a todos". En la imagen podemos ver a la Hmna. junto a la madre y dos bebés gemelos que han conseguido salvar. 


Pero todo este esfuerzo necesita de una gran trabajo y también de materiales y la Hmna. Mercé nos traslada la petición de ayudarla a reconstruir una casita para utilizarla como almacén para el material sanitario necesario junto a la casa que tienen habilitada cuando los equipos de médicos voluntarios se desplazan a la zona. (en la imagen se puede apreciar la estructura de lo que necesitan rehabilitar)





Es por eso que os pedimos que colaboréis con nosotros económicamente para poder ayudarla.




⇨ Podemos hacer el donativo indicando como concepto "KORHOGO"
⇨ La aportación económica debe realizare en la cuenta LA CAIXA ES76 2100 0272 3701 0109 3007
⇨ Si desea que su donación desgrave* deberá enviar justificante del donativo y sus datos personales (nombre, NIF, dirección) * a

➤Delegación diocesana de misiones
Pla de Palau, num. 2
43003 TARRAGONA

O vía correo electrónico:

➤missions@arqtgn.cat

o llamar por teléfono para más información a la Delegación:
➤977233412 (ext. 235) de les 09:00 a les 13:00 de lunes a viernes.


* Descripción
Por tratarse de una Entidad sin ánimo de lucro de las contempladas por la Ley 49/2002, Las aportaciones realizadas a la DELEGACIÓN DIOCESANA DE MISIONES dan derecho a deducciones fiscales.

En el caso de las personas físicas, la deducción en el IRPF será de un 75% para los primeros 150 euros del conjunto de los donativos del año durante el año, y un 30 % los siguientes. Las cantidades donadas a una misma Entidad durante al menos tres años, por igual o superior importe en cada uno de ellos al del ejercicio anterior, deducirán un 35% aplicado sobre la base que exceda de 150 euros. El importe total de los donativos a que se puede aplicar la deducción no podrá exceder del 10% de la base liquidable del donante.

En cuanto a las personas jurídicas, éstas podrán deducir en el Impuesto sobre Sociedades un 35% de sus aportaciones, incrementándose el porcentaje al 40% para las para aquellas realizadas a la misma Entidad durante al menos tres años, por igual o superior importe en cada uno de ellos al del ejercicio anterior.   El límite en este caso será el 10 % de la base imponible del período impositivo, pudiendo aplicarse el exceso, de producirse, en los diez años inmediatos sucesivos.

* Protección de datos
Lo datos facilitados ÚNICA Y EXCLUSIVAMENTE serán tratados bajo el ordenamiento de la Ley orgánica 15/1999, de 13 de diciembre de Protección de Datos de carácter personal y la última actualización Real Decreto-Ley 5/2018, de 27 de julio, para facilitar los justificantes de deducción fiscal indicados en el anterior apartado.

martes, 23 de octubre de 2018

"Podem viure la missió que som com a testimoni davant els altres"

DOMUND 2018:   “Jo li faig falta a molta gent.”

El missatge del Papa Francesc per a la Jornada Mundial de les Missions del 2018, té per títol: “Amb els joves portem l’Evangeli a tothom”. 

El Papa vol dirigir-se a tots mitjançant el seu missatge als joves.  I els diu que “cada home i dona és una missió”.  Queda clar que, des del sentit cristià, “ser una missió” no és quelcom opcional sinó part integral de la identitat cristiana i extensió testimonial de la nostra vocació.
Som missió perquè la vida en Crist ens fa forts, fidels, responsables, valents i, sobre tot, ens humanitza.  La vida en Crist ens permet viure l’amor i l’amistat com un tresor, ens fa compartir el gust per aprendre, treballar, servir als qui ens necessiten, fruir de la Creació i tenir-ne cura, somniar projectes comunitaris, viure la sexualitat il·luminats per els valors evangèlics, ser lliures davant el que esclavitza, saber sofrir el dolor, ...
Amb tot això i molt més que el Senyor ens ofereix, podem viure la missió que som com a testimoni davant els altres.  Els de prop i els de lluny, els de la nostra cultura i els d’altres cultures. 
Això ens fa passar de “ser una missió” a “tenir una missió”.  I no cal trencar-se el cap per descobrir-la en mig de la vida, el treball, les capacitats personals, les circumstancies, la crida de l’Església i la crida que ens fan els pobres.  El que potser cal trencar és la closca de la por, de la peresa, de la inseguretat, dels prejudicis que ens impedeixen donar la resposta positiva i generosa que cal i el Senyor espera.
El fonament de la Missió de l’Església és la voluntat de Jesús que se’ns manifesta en el text de Mateu 28, 19.20: “Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat. Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món”.
Aquesta ensenyança que Jesús ens mana viure i transmetre són les benaurances, no pas la Llei i els Manaments de Moisès.  Benaurances que tenen validesa en tots els pobles i en totes les cultures.
Són les benaurances el que l’Església ha de oferir en la seva missió “Ad Gentes”, expressió llatina que ve de com els jueus es referien als gentils, és a dir, als que no pertanyien al poble d’Israel.  Allà on l’Església se sap cridada a evangelitzar, trobarà sempre que l’Esperit Sant ja s’ha avançat preparant la terra de la cultura per la llavor de la Paraula de Déu.  I també trobarà que l’Esperit Sant és el qui fa possible el naixement i la consolidació de la Comunitat eclesial.  
Per això, la Missió “Ad Gentes” no es defineix tant sols per criteris geogràfics o jurídics sinó per la necessitat de viure en Crist a fi de poder transformar les relacions socioculturals en relacions evangèliques i per arribar als cors dels qui no el coneixen.
És també l’Esperit Sant el que inventa diferents camins per obrir pas a la Missió “Ad Gentes”. 
Concretament, ha obert un camí de Missió a partir de la celebració del 50 aniversari de la fundació del Col·legi Sant Pau a Tarragona, que fou a l’any 1966. 
Aquest esdeveniment donà peu a un agermanament entre els col·legis arqui diocesans de Tarragona i els de la Diòcesis de Trujillo a Hondures.  S´ha establert tot un pla de col·laboració i d’intercanvi amb l’ajuda de la Fundació Sant Fructuós i la Delegació Diocesana de Missions.  Professors de l’arqui diòcesis de Tarragona han elaborat un curs “on line” per a mestres i professors de la Diòcesis de Trujillo; i no només dels dos col·legis que te aquesta, sinó també ofert a mestres i professors d’escoles i col·legis públics. Així ha nascut el programa que s´anomena “Aula compartida”.
El president de la Fundació Sant Fructuós i quatre professors han ofert un mes de les seves vacances per missionar aquest món hondureny aprofitant per enfortir les relacions amb els mestres i professors mitjançant tallers presencials. 
Certament, això també és missió perquè es fa des de la fe testimoniada, des de l’aula compartida, i perquè es fa en nom de l’Església que és i serà sempre escola permanent de comunió missionera.
El Papa Francesc inclou en el seu missatge una idea que ja va expressar als joves el gener d’aquest mateix any: 
“No pensis mai que no tens res a aportar o que ningú no et necessita: Jo li faig falta a molta gent.”
Si ho pensem be, això no serveix només pels joves. Això ho tenim que pensar tots.  L’ individualisme creixent, l’aïllament en que ens fan caure certs hàbits quotidians de la nostra societat, es pot anar trencant amb aquest pensament que el podríem entendre como un ressò del que ens proposa Jesús quan ens diu a Mt 5, 7: “Feliços els compassius: Déu se’n compadirà”.
Viure aquesta benaurança suposa tenir el cor ple de l’amor de Déu que és misericordiós i que ens empeny a preocupar-nos de viure aquest amor traduït en les accions concretes en les que no només ajudem a qui ens necessita sinó que li manifestem també qui és el que ens empeny a ajudar, a ser solidaris, a creure en el valor dels signes que fem com Església missionera en nom del Senyor Jesús.
Mons. Lluís Solé Fa, missioner paül
Bisbe de la Diòcesi de Trujillo (Hondures)
Noticia també a: Mitjans de comunicació ESGLÉSIA DE TARRAGONA




-- EL PROPER 26 D'OCTUBRE, JUSTICIA I PAU DE TARRAGONA ORGANITZA UN SOPAR-COL·LOQUI ON PODREU ESCOLTAR EL TESTIMONI DE MONS. LLUÍS SOLÉ FA --
                             

viernes, 19 de octubre de 2018

Carta Sr. Arquebisbe amb motiu del #DOMUND

DOMUND PER A CANVIAR EL MÓN

El lema d’aquest any per a la jornada del Domund, que se celebra aquest diumenge, sembla una mica pretensiós o irreal: «Canvia el món»

DOMUND, Arquebisbe de Tarragona, Full Dominical Tarragona
Com canviar-lo? La història ha vist passar un sens fi de reis i filòsofs, de científics i artistes, de diplomàtics i militars… i el món a vegades ha anat millor i altres ha anat pitjor. Considerat humanament podríem pensar que no té solució i que l’anhel de felicitat i de pau que hi ha en tot cor humà és només un ideal inassequible.
El papa Francesc, en el seu missatge per a aquesta jornada, hi dona la clau: el món canviarà no per l’esforç a l’hora de canviar estructures, sinó per una renovació sincera del nostre cor. En aquest sentit escriu als missioners: «No tenim un producte per vendre […], sinó una vida per comunicar: Déu, la seva vida divina, el seu amor misericordiós, la seva santedat.»
Afegeix el Papa: «No es tracta simplement de replantejar les motivacions per a millorar el que ja feu. La conversió missionera de l’Església requereix santedat personal i creativitat espiritual. Per tant, no sols cal renovar allò vell, sinó permetre que l’Esperit Sant creï allò nou.
DOMUND, D. Anastasio Gil, Full parroquial Tarragona, Església de Tarragona
Anastasio Gil, recentment difunt, que ha estat director de les Obres Missionals Pontifícies a Espanya, recorda en referència a això que fa un segle Benet XV, en la seva carta apostòlica Maximum illud, ja denunciava la necessitat de canviar els cors per així canviar el món. És d’on parteix també avui Francesc, el qual amb freqüència pregunta als bisbes que el visiten: «Quantes hores al dia resa vostè?»
Aquesta anècdota entronca amb una altra de santa Teresa de Calcuta. Un periodista que havia passat alguns dies observant la feina de la seva institució, abans d’acomiadar-se va tenir ocasió de parlar amb la fundadora i li va dir: «És admirable el que vostès fan, però per què no retallen tant de temps de resos davant la magnitud de la tasca que tenen entre mans?» La mare Teresa va contestar: «Gràcies pel que diu de la nostra tasca, però vostè no ha entès res.»
DOMUND, Full parroquial Tarragona, Església de Tarragona
La tasca missionera no sols es realitza lluny de casa, on els nostres missioners fan un treball tan admirable; també som missió a les nostres llars, amb les nostres famílies, en els ambients de treball, a les parròquies i moviments, entre els més pobres, compartint els nostres béns amb ells a imitació de les comunitats cristianes primitives.
Amb aquest comportament, sorgit de dins, nascut del cor, «per contagi», com diu el Papa, canviarem el món. Aquesta tasca no és hercúlia, sinó possible, perquè la santedat de vida no és pròpia de gimnastes espirituals capaços de guanyar un campionat, sinó de totes les persones, ja que a tots ens ha cridat Déu a ser sants.
† Jaume Pujol Balcells
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

----------------------------

DOMUND PARA CAMBIAR EL MUNDO 
21 de octubre 2018

El lema de este año para la jornada del Domund, que se celebra este domingo, parece un poco pretencioso o irreal: «Cambia el mundo».
¿Cómo cambiarlo? La historia ha visto pasar un sinfín de reyes y filósofos, de científicos y artistas, de diplomáticos y militares… y el mundo a veces ha ido mejor y otras ha ido peor. Considerado humanamente podríamos pensar que no tiene solución y que el anhelo de felicidad y paz que anida en todo corazón humano es solo un ideal inasequible. 
El Papa Francisco, en su mensaje para esta jornada, da la clave: el mundo cambiará no por el esfuerzo en cambiar estructuras, sino por una renovación sincera de nuestro corazón. En este sentido escribe a los misioneros: «No tenemos un producto que vender (…), sino una vida que comunicar: Dios, su vida divina, su amor misericordioso, su santidad.»
Añade el Papa: «No se trata simplemente de replantear las motivaciones para mejorar lo que ya hacéis. La conversión misionera de la Iglesia requiere santidad personal y creatividad espiritual. Por lo tanto, no solo renovar lo viejo, sino permitir que el Espíritu Santo cree lo nuevo.»
Anastasio Gil, recientemente fallecido, que ha sido Director de las Obras Misionales Pontificias, recuerda en referencia a esto que hace un siglo Benedicto XV, en su carta apostólica Maximum illud, ya denunciaba la necesidad de cambiar los corazones para así cambiar el mundo. Es de donde parte también hoy Francisco, quien con frecuencia pregunta a un obispo de los que le visitan: «¿Cuántas horas al día reza usted?»
Esta anécdota entronca con otra de Santa Teresa de Calcuta. Un periodista que había pasado algunos días observando el trabajo de su institución, antes de despedirse tuvo ocasión de hablar con la fundadora y le dijo: «Es admirable lo que ustedes hacen, pero ¿por qué no recortan tanto tiempo de rezos ante la magnitud de la tarea que tienen entre manos?» La madre Teresa contestó: «Gracias por lo que dice de nuestra labor, pero usted no ha entendido nada.»
La tarea misionera no solo se realiza lejos de casa, donde nuestros misioneros hacen un trabajo tan admirable; también somos misión en nuestros hogares, con nuestras familias, en los ambientes de trabajo, en las parroquias y movimientos, entre los más pobres, compartiendo nuestros bienes con ellos a imitación de las primitivas comunidades cristianas.
Con este comportamiento, surgido de dentro, nacido del corazón, «por contagio», como dice el Papa, cambiaremos el mundo. Esta tarea no es hercúlea, sino posible, porque la santidad de vida no es propia de gimnastas espirituales capaces de ganar un campeonato, sino de todas las personas, ya que a todos nos ha llamado Dios para ser santos.

† Jaume Pujol Balcells
Arzobispo metropolitano de Tarragona y primado