• Missatge del Papa per la Quaresma


    La Paraula és un do. L’altre és un do
  • JOVES I MISSIÓ


    Jove, la missió et necessita
  • ENCUENTRE MISSIONER DE JOVES 2017


    21-23 d’abril a l’Escorial, Madrid
  • Guia Compartir la Missió


    Propuestes d’experiències missioneres d’estiu per a joves
  • Curs d’Estiu de Missionologia


    Per la formació missionera d’agents de pastoral
  • COM COL·LABORAR AMB OMP?


    Durant tot l’any pots col·laborar amb Obres Missionals Pontifícies

dimarts, 21 de març de 2017

“Déu no tria els capaços, sinó que capacita els elegits”

Experiència de jove valenciana durant un #VeranoMisión

"Durant l’estiu, molts joves viuen una experiència de missió col·laborant amb els nostres missioners. Aquesta és la quarta sortida que fa Mireia García Escriche, de València. Ha viatjat al Perú, i aquest és el seu testimoni.

Déu mai no deixa de sorprendre’ns, mai no es cansa de regalar experiències, moments i lliçons que ens omplen el cor i ens omplen l’ànima. I ho fa especialment quan menys ho esperes.
Aquest estiu he viscut la meva quarta experiència missionera. Un estiu més sortia de la meva terra, aquesta vegada amb rumb al Perú i ho vaig fer amb la convicció que amb tantes experiències a l’esquena poc era el nou que podia viure o aprendre. Era tant el que havia viscut, compartit i estimat en les altres missions, que partia amb la sensació de portar la meva motxilla de vivències missioneres amb excés e pes, ja no hi ha via lloc per a res més. I per descomptat, jo no estava disposada a treure cap record per fer lloc i que n’entressin de nous.
En aquesta motxilla hi havia els records de dos estius de missió a Tànger, aquesta ciutat que ja s’ha convertit en la meva llar i a la qual tantes vegades he tornat. Aquesta il·lusió i aquest descobriment de la primera experiència de missió, aquesta cultura tant diferent, tot el compartit amb les germanes Calcutes, Adoratrius i de Jesús-María. I al costat de tot això i ocupant encara més lloc, si cap, en la meva motxilla, hi havia els records de la missió a Santo Domingo. Allà vaig descobrir l’alegria, la felicitat plena i el rostre del mateix Déu entre els pobres. Sens dubte, fins al moment, la millor experiència de la meva vida.
Amb tot això carregat amb mi què em podia ensenyar Perú? Jo creia que poc o res. Però encara sort que, per sort, moltes vegades els nostres pensaments no són els plans de Déu. I Perú acabà ensenyant-me molt.
Al costat d’un grup d’onze joves valencians més, portem a terme la missió a Santa Rosa del Mar. Aquesta zona està als afores de Lima, en els coneguts turons o assentaments, on milers de famílies viuen en condicions precàries i amb el futur hipotecat. Allí el pare Vicent Font, un missioner valencià, va crear el col·legi Sant Tomàs de València. Un centre educatiu que és molt més que una escola, és l’esperança per a centenars de famílies. En aquest humil col·legi i a la parròquia de Santa Rosa va ser on vam desenvolupar la missió i on vaig tenir l’oportunitat d’aprendre i descobrir tantes coses.
Vaig descobrir el sofriment. El vaig veure en les seves mirades, sobretot en les mirades dels nens. Malgrat els seus somriures tenien unes mirades tristes. A través d’aquests ulls podies veure el sofriment, la misèria i les terrible històries i situacions que portaven amb ells. Eres unes mirades que se’t clavaven en l’ànima i que difícilment s’obliden. Vaig comprendre de seguida perquè l’ONG que es va crear per donar suport al col·legi porta el nom de “La Mirada del Perú”. Mai unes mirades m’havien dit tantes coses. Però eren també unes mirades plenes de fe. No tenien res, però tenien Déu. Malgrat les seves dramàtiques situacions la seva fe és indestructible. I aquest és precisament el nostre problema. Tenim tantes coses que no tenim ni lloc ni temps per a Déu. I és aquesta força de Déu el que els fa seguir lluitant, i és que els febles de veritat no es rendeixen.
Vaig descobrir el sofriment, però també l’esperança. El Sant Tomàs de València és sinònim d’esperança. És l’instrument perquè aquests nens aconsegueixin un futur millor. I no és cap utopia, perquè alguns d’ells estaven ja preparant-se per l’accés a la universitat. Del turó al món, ja no és un somni, és una realitat.
Però sobretot, el Sant Tomàs és una lliçó d’esperança per al món. Una única persona, el pare Vicent, va aconseguir convèncer molta gent perquè l’ajudessin i col·laboressin amb el seu projecte. I del no-res va sorgir un col·legi que avui dia atén 500 nens. Però em va ensenyar que tot i que el món sencer digui “no es pot”, no importa. Sempre es pot, no cal rendir-se. Si tots ens poséssim en marxa com el pare Vicent i com tantíssims missioners que hi ha pel món aixecant projectes extraordinaris, el món seria d’una altra manera. Per tant, hi ha esperança que un món millor és possible.
Però s’hi ha alguna cosa que veritablement em va tocar el cor a Perú va ser el ser testimoni que Déu segueix fent miracles cada dia. Vaig veure com en aquell humil col·legi es feien coses extraordinàries. Sense pràcticament recursos les mestres es deixaven la pell per ensenyar. I aquells nens que no comptaven amb professors de suport, logopedes o psicòlegs, que no tenien a casa seva un escriptori per fer els deures, aprenien. Un autèntic miracle. Cada dia aquells nens aprenien i avançaven. Cada dia, aquelles aules en què es colava el fred per les parets i l’aigua de la pluja pel sostre, estaven plenes de petits miracles.
Nosaltres, a més, vam ser protagonistes d’un d’aquests miracles. Durant una setmana en què no hi havia classes lectives organitzàrem tallers per als alumnes: esport, manualitats, cant, teatre... Al taller de manualitats amb prou feines comptàvem amb unes poques làmines de gomaeva, unes quantes cartolines, cinc o sis paquets de retoladors, un paquetet d’estrelles, tres tisores i dues barres de cola. Cada dia passaven pel taller uns quaranta nens, que esperaven pacientment el seu torn per a les tisores o la cola. I cada dia, en acabar i recollir ens adonàvem que sorprenentment ens sobrava material per poder realitzar un altre taller al dia següent. Així va ser durant tota la setmana. I cada dia al recollir, somreien i ens abraçàvem recordant aquell miracle dels pans i els peixos. Al nostre vam decidir anomenar-lo multiplicació del material, i ens va ensenyar que hi ha coses suficients per a tothom, simplement cal repartir-lo equitativament i aprofitar-ho tot al màxim. Probablement, si aconseguíssim aplicar aquest lliçó a la vida, la fam al món seria cosa del passat.
No puc acabar de parlar del Perú sense nomenar-los a ells, al grup de joves amb el qual vaig compartir l’experiència. D’entre aquest grup tan nombrós hi ha quatre persones més que especials: Anna, Emili, Maria i Alícia. Amb qui vaig compartir missió a Santo Domingo i fins i tot a Tànger. Potser va ser el fred de l’hivern peruà que se’t calava als ossos, la boira que t’ennuegava la gola, el gran refredat que vaig agafar o que venia gairebé sense haver descansat després d’un curs complicat, però la missió va ser dura. I allà estaven ells, que estan fets d’acer inoblidable. Allí estaven ells amb aquestes abraçades que et recomponen, amb aquestes històries que t’arrenquen un somriure i amb aquestes mans que t’agafen molt fort perquè no caiguis. Allí estaven ells per recordar-me que les amistats que neixen i es consoliden en la missió són per  a tota la vida. Gràcies, germans, de tot cor.

Ha valgut la pena? És clar que sí, tot i les dificultats sempre val la pena. Ara miro enrere i m’adono que estic feta de totes aquestes històries que he viscut en la missió. Estic feta de trossets de les abraçades de la gent que m’he anat trobant en aquests països, de les seves mirades, dels seus somriures, dels seus costums, de les seves històries i dels seus somnis. I em sento tremendament afortunada de necessitar una motxilla més gran per emmagatzemar tot això.
Així que si encara no ho has fet t’animo a sortir de la teva terra. No et preocupis, que Déu no tria els capaços, sinó que capacita als elegits. Si estàs llegint això és perquè tens alguna inquietud missionera, així que has estat elegit. Déu farà la resta, no et preocupis. L’únic risc que corres és el de ser escandalosament feliç.
Feliç missió!
Mireia García"



Article Revista Supergesto num. 129, secció Amb els nostres missioners, signat per: Mireia García
Per veure més sobre la revista Supergesto i subscripció: http://www.revistasupergesto.es/

dijous, 16 de març de 2017

Oberta la inscripció per al V Curs d'estiu de Missionologia

Per la teva paraula, tirarem les xarxes

El V Curs d'estiu de Missionologia tindrà lloc a Àvila del 27 de juny al 2 de juliol de 2017 i té com a lema "Per la teva paraula, tirarem les xarxes"

El Curs està obert a tots aquells interessats en la missió evangelizatdora de l'Església. De manera especial estan convidats els alumnes de teologia o ciències religioses, membres de les delegacions diocesanes de missions, persones integrades en la pastoral missionera i, en general, agents de pastoral, i joves que es preparen per a una experiència missionera de curta durada.

Objectius
Aprofundir en la teologia de la Missió; Aprofundir en alguns reptes actuals de la evangelizatció; Reflexionar i intercanviar experiències sobre l'animació missionera; i participar en unes jornades de convivència missionera

Continguts impartits
  • La missió com a celebració del misteri de la fe, impartit per Manuel González
  • Una missió fins als confins de la terra, impartit per Andrés Martínez Esteban
  • Una missió que introdueixi en el Misteri de Crist, impartit per Juan Carlos Carvajal
  • La vocació dels laics a la Missió, impartit per Anastasio Gil
  • L'espiritualitat missionera, impartit per José María Calderón

Per descarregar el programa:
Inscripció
Ja obert el període d'inscripció al curs. 
El preu de la matrícula és de 170€ (inclou allotjament) i les OMP ofereixen beques a les persones que la necessitin. 
El termini d'inscripció es tanca el 23 de Juny

dissabte, 11 de març de 2017

Trobada Missionera de Joves 2017

"Jove, una cosa et falta"

OMP Espanya, en col·laboració amb la Comissió Episcopal de Missions, i a través del Consell de joves convoca a tots els joves interessats a participar en aquesta XIV Trobada Missioner de Joves del 21 al 23 d'abril a la Casa d'Exercicis San José en L'Escorial (Madrid).

La Trobada Missionera de Joves és una trobada dedicada als joves amb l'objecte de dedicar un espai i un temps a reflexionar sobre la dimensió missionera en la vida del cristià. Reflexió que porta al compromís i, en alguns casos, al descobriment de la vocació missionera, com a experiència temporal de curta o llarga durada.

La Trobada Missionera de Joves pretén ajudar als joves, que solen participar i col·laborar en activitats missioneres, a aprofundir en la dimensió missionera de la fe perquè en un ambient d'escolta oracional i de recerca puguin anar descobrint el valor i el sentit de la vocació missionera de l'Església i d'aquells que són cridats a la missió. És una trobada oberta a tots aquells joves amb inquietuds missioneres i que se senten atrets per la tasca dels missioners.

Temàtica de la XIV Trobada Missioner de Joves, “Una cosa et falta"
El Papa Francesc avisava als joves a la Trobada de Cracovia el passat 30 de juliol-2016 del perill de la paràlisi que porta a ser “joves de sofà”, a buscar la felicitat en la comoditat i l'immobilisme. Enfront d'aquesta realitat tan estesa, el Papa els proposava l'exemple de Zaqueu, que va deixar la seva forma còmoda de pensar i de viure per seguir a Jesús en el seu amor i servei als pobres.

Tota la informació i inscripció per a la trobada en:
http://www.obrasmisionalespontificias.es/p/encuentro-misionero-de-jovenes.html

dimecres, 8 de març de 2017

La paraula és un do. L’altre és un do

Missatge del Papa Francesc per la quaresma 2017


Benvolguts germans i benvolgudes germanes,

La Quaresma és un nou començament, un camí que ens porta a un destí segur: la Pasqua de Resurrecció, la victòria de Crist sobre la mort. I en aquest temps rebem sempre una forta crida a la conversió: els cristians som cridats a tornar a Déu «amb tot el vostre cor» (Jl 2,12), a no acontentar-vos amb una vida mediocre, sinó a créixer en l’amistat amb el Senyor. Jesús és l’amic fidel que no ens abandona mai, perquè fins i tot quan pequem s’espera pacientment que tornem a ell i, amb aquesta espera, manifesta la voluntat de perdonar (cf. homilia del 8 de gener de 2016).

LA QUARESMA ÉS UN TEMPS PROPICI PER INTENSIFICAR LA VIDA DE L’ESPERIT A TRAVÉS DELS MITJANS SANTS QUE L’ESGLÉSIA ENS OFEREIX: EL DEJUNI, L’ORACIÓ I L’ALMOINA.

La Quaresma és un temps propici per intensificar la vida de l’esperit a través dels mitjans sants que l’Església ens ofereix: el dejuni, l’oració i l’almoina. En la base de tot hi ha la paraula de Déu, que en aquest temps se’ns convida a escoltar i a meditar amb més freqüència. En concret, voldria centrar-me aquí en la paràbola de l’home ric i el pobre Llàtzer (cf. Lc 16,19-31). Deixem-nos guiar per aquest relat tan significatiu, que ens dona la clau per entendre com ens hem de comportar per assolir la veritable felicitat i la vida eterna, exhortant-nos a una conversió sincera.

1. L’altre és un do

La paràbola comença presentant els dos personatges principals, però el pobre és el que es descriu amb més detall: es troba en una situació desesperada i no té força ni per aixecar-se, s’està ajagut vora el portal del ric i es menja les engrunes que li cauen de la taula, té nafres per tot el cos i els gossos les hi venen a llepar (cf. v. 20-21). El quadre és ombrívol, i l’home, degradat i humiliat.

L’escena encara esdevé més dramàtica si considerem que el pobre es diu Llàtzer: un nom ple de promeses, que vol dir literalment ‘Déu ajuda’. Aquest no és un personatge anònim, té trets precisos i es presenta com algú amb una història personal. Mentre que per al ric és com si fos invisible, per a nosaltres és algú conegut i gairebé familiar, té un rostre, i com a tal és un do, un tresor de valor incalculable, un ésser volgut, estimat, recordat per Déu, tot i que la seva condició concreta sigui la d’un rebuig humà (cf. homilia del 8 de gener del 2016).

CADA VIDA QUE TROBEM ÉS UN DO I MEREIX ACOLLIDA, RESPECTE I AMOR. 
LA PARAULA DE DÉU ENS AJUDA A OBRIR ELS ULLS 
PER ACOLLIR LA VIDA I ESTIMAR-LA

Llàtzer ens ensenya que l’altre és un do. La justa relació amb les persones consisteix a reconèixer amb gratitud el seu valor. Fins i tot el pobre al portal del ric no és una càrrega molesta, sinó una crida a convertir-se i a canviar de vida. La primera invitació que ens fa aquesta paràbola és la d’obrir la porta del nostre cor a l’altre, perquè cada persona és un do, sigui veí nostre o un pobre desconegut. La Quaresma és un temps propici per obrir la porta a qualsevol necessitat i reconèixer-hi el rostre de Crist. Cadascun de nosaltres en trobem en el nostre camí. Cada vida que trobem és un do i mereix acollida, respecte i amor. La paraula de Déu ens ajuda a obrir els ulls per acollir la vida i estimar-la, sobretot quan és feble. Però per fer-ho cal prendre seriosament també el que l’Evangeli ens revela sobre l’home ric.

2. El pecat ens encega

La paràbola és despietada perquè mostra les contradiccions en què es troba el ric (cf. v. 19). Aquest personatge, al contrari que el pobre Llàtzer, no té nom, se’l qualifica tan sols com a ric. La seva opulència es manifesta en la roba que porta, exageradament luxosa. La porpra, en efecte, era molt valuosa, més que la plata i l’or, i per això estava reservada a les divinitats (cf. Jr 10,9) i als reis (cf. Jc 8,26). La tela era d’un lli especial que contribuïa a oferir un aspecte de caràcter gairebé sagrat. Per tant, la riquesa d’aquest home és excessiva, també perquè l’exhibia de manera habitual cada dia: «Celebrava cada dia festes esplèndides» (v. 19). S’hi fa palesa la corrupció del pecat, que es fa en tres moments successius: l’amor als diners, la vanitat i la supèrbia (cf. homilia del 20 setembre del 2013).

ELS DINERS ENS PODEN SOTMETRE, A NOSALTRES I A TOTHOM, A UNA LÒGICA EGOISTA QUE NO DEIXA LLOC A L’AMOR I IMPEDEIX LA PAU.

L’apòstol Pau diu que «l’amor al diner és l’arrel de tots els mals» (1 Tm 6,10). Aquesta és la causa principal de la corrupció i font d’enveges, plets i recels. Els diners ens poden arribar a dominar fins a convertir-se en un ídol tirànic (cf. exhort. ap. Evangelii gaudium 55). En lloc de ser un instrument al nostre servei per fer el bé i exercir la solidaritat amb els altres, els diners ens poden sotmetre, a nosaltres i a tothom, a una lògica egoista que no deixa lloc a l’amor i impedeix la pau.

La paràbola ens mostra com la cobdícia del ric el fa vanitós. La seva personalitat es desenvolupa en l’aparença, a fer veure als altres el que ell es pot permetre. Però l’aparença amaga un buit interior. La seva vida és presonera de l’exterioritat, de la dimensió més superficial i efímera de l’existència (cf. Ibíd. 62).

L’esglaó més baix d’aquesta decadència moral és la supèrbia. L’home ric es vesteix com si fos un rei, simula les maneres d’un déu i oblida que és simplement un mortal. Per a l’home corromput per l’amor a les riqueses no existeix cap altra cosa que el propi jo, i per això les persones que són al seu voltant no mereixen atenció. El fruit de l’afecció als diners és una mena de ceguesa: el ric no veu el pobre famolenc, nafrat i postrat en la humiliació.

Quan mirem aquest personatge, s’entén per què l’Evangeli condemna amb tanta claredat l’amor als diners: «Ningú no pot servir dos senyors, perquè si estima l’un, avorrirà l’altre, i si fa cas de l’un, no en farà de l’altre. No podeu servir alhora Déu i el diner» (Mt 6,24).

3. La paraula és un do

L’Evangeli del ric i el pobre Llàtzer ens ajuda a preparar-nos bé per a la Pasqua que s’acosta. La litúrgia de Dimecres de Cendra ens convida a viure una experiència semblant a la que el ric ha viscut de manera molt dramàtica. El sacerdot, mentre imposa la cendra al cap, diu les paraules següents: «Recorda, home, que ets pols i a la pols tornaràs». El ric i el pobre, en efecte, moren, i la part principal de la paràbola es desenvolupa en el més enllà. Tots dos personatges descobreixen de sobte que «hem vingut en aquest món sense res, i no ens en podrem endur res» (1 Tm 6,7).

També la nostra mirada es dirigeix al més enllà, on el ric manté un diàleg amb Abraham, a qui anomena «pare» (Lc 16,24-27), amb la qual cosa demostra que pertany al poble de Déu. Aquest aspecte fa que la seva vida sigui encara més contradictòria, ja que fins ara no s’havia dit res de la seva relació amb Déu. En efecte, en la seva vida no hi havia lloc per a Déu, perquè ell mateix era el seu únic déu.

El ric només reconeix Llàtzer enmig dels turments de l’altra vida, i vol que sigui el pobre qui li alleugi el sofriment amb una mica d’aigua. Els gestos que es demanen a Llàtzer són semblants als que el ric hauria hagut de fer i mai no va fer. Abraham, tanmateix, li explica: «Fill, recorda’t que en vida et van tocar béns de tota mena, mentre que Llàtzer només va rebre mals. Ara, doncs, ell troba aquí consol i tu, en canvi, sofriments» (v. 25). En el més enllà es restableix una certa equitat i els mals de la vida s’equilibren amb les bondats.

La paràbola es prolonga, i d’aquesta manera el seu missatge es dirigeix a tots els cristians. En efecte, el ric, que té els germans vius, demana a Abraham que els enviï Llàtzer per advertir-los; però Abraham li respon: «Ja tenen Moisès i els Profetes: que els escoltin» (v. 29). I, davant l’objecció del ric, afegeix: «Si no escolten Moisès i els Profetes, tampoc no els convencerà cap mort que ressusciti» (v. 31).

LA PARAULA DE DÉU ÉS UNA FORÇA VIVA, CAPAÇ DE SUSCITAR LA CONVERSIÓ DEL COR DELS HOMES I ORIENTAR-LOS NOVAMENT A DÉU.

D’aquesta manera es descobreix el veritable problema del ric: l’arrel dels seus mals prové de no escoltar la paraula de Déu; això és el que el va portar a ja no estimar Déu i, per tant, a menysprear el proïsme. La paraula de Déu és una força viva, capaç de suscitar la conversió del cor dels homes i orientar-los novament a Déu. Tancar el cor al do de Déu que parla té com a efecte tancar el cor al do del germà.

Benvolguts germans i benvolgudes germanes, la Quaresma és el temps propici per renovar-se en la trobada amb Crist viu en la seva paraula, en els sagraments i en el proïsme. El Senyor ―que en els quaranta dies que va passar al desert va vèncer els enganys del temptador― ens ensenya el camí a seguir. Que l’Esperit Sant ens guiï a fer un veritable camí de conversió, per redescobrir el do de la paraula de Déu, ser purificats del pecat que ens encega i servir a Crist present en els germans necessitats. Animo tots els fidels que manifestin també aquesta renovació espiritual participant en les campanyes de Quaresma que moltes organitzacions de l’Església promouen en diferents llocs del món perquè augmenti la cultura de la trobada en l’única família humana. Preguem els uns pels altres perquè, participant en la victòria de Crist, sapiguem obrir les nostres portes als febles i als pobres. Aleshores viurem i donarem un testimoni ple de l’alegria de la Pasqua.
Papa Francesc
Vaticà, 18 d’octubre de 2016
Festa de sant Lluc Evangelista