• Prega i ajuda a les Vocacions


    7 de maig- Jornada Vocacions Natives i Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions
  • Compromís amb les vocacions


    Presentació Jornada de Vocacions Natives i Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions
  • Missatge del Papa


    "Impulsats per l’Espírit per la Missió"
  • Què és Vocacions Natives?


    Una jornada de pregària i ajuda a les vocacions en els Territoris de Missió
  • A qui ajuda Vocacions Natives?


    A 75.000 seminaristes i 6.500 novicis/es i 2000 formadors en els territoris de missió
  • Com col·laborar?


    Amb un donatiu o amb una beca missionera per a les Vocacions dels Territoris de Missió
  • Pregària Vocacional


    Recursos de pregària per l’oració diària a les escoles

dissabte, 25 de març de 2017

Joves missioners

La Delegació Diocesana de Missions de Conca facilita un #VeranoMisión amb els seus missioners

Allà era molt fàcil trobar-se amb Déu
El contacte que la Delegacio Diocesana de Missions manté amb el seu missioner a Perú, Jesús López Hermosilla, ha propiciat organitzar un #VeranoMisión en el Vicariat Apostòlic de Yurimaguas. Allà, a la Llar Maria de Natzaret, col·labora aquest missioner laic cassat, de l’Associació seglar missioners de Jesús.

Juan Camilo Valbuena, delegat de Missions de la Diòcesi de Conca, considera que és important “ajudar els missioners en el seu treball pastoral, mentre s’ofereix als voluntaris una experiència missionera”. Per això, al costat de Jesús López Hermosilla, facilita als joves que ho desitgin, tenir una experiència missionera al Perú. Només hi ha una condició: “ser home o dona de Déu”.
En l’estiu de 2016, dos germans: Alberto i Maria Alcalde, i el seu amic Javier Díaz, es van embarcar en aquesta aventura que els va portar del “país de les oportunitats”, com qualifica Albert a Espanya, al “país de la felicitat”, perquè així és com pot definir anar al Perú. A Yurimaguas, aquests tres joves van treballar colze a colze amb els missioners, i van conviure amb els nens i nenes de la Llar de Maria de Natzaret, gairebé tots ells disminuïts físics.
Els voluntaris ajudaven els nens discapacitats en les seves teràpies de rehabilitació, però sobretot, com diu Javier, intentaven que els nens “se sentissin estimats”. A través d’aquesta Llar, els missioners han tractat de fer més feliç la vida dels minusvàlids de la selva, que en el millor dels casos “són assumits amb vergonya”, quan no “ignorats”. No obstant això, Javier afirma que “la fe senzilla i la naturalitat amb què aquests nens parlaven de Déu” feia que hi fos molt fàcil “trobar-se amb Ell”. Alberto va aprendre “molt de cada nen” que va cuidar, “de la seva alegrí, senzillesa, esforç i esperit de superació, malgrat algunes condicions realment dures”. Per aquest jove, la selva es va convertir en “un lloc ple de ganes de viure, naturalitat i puresa, on 4 o 5 persones van en una moto, si cal, per no deixar a ningú tirat; un lloc en el qual el temps funciona d’una altra manera, sense aclaparaments i donant-li a cada cosa la importància justa, amb nens per tot arreu i grans famílies que, encara que no tinguin gairebé per viure, t’ofereixen el que tenen i t’acullen com si fossis un altre d’ells”. En pocs dies, Alberto es va sentir “ple de vida” i va tenir la seguretat d’ “estar en el lloc adequat”, i saber que el que allí succeïa era “una obra de Déu”.
De vegades cal esperar molt de temps fins que es presenta una oportunitat per “experimentar” la missió. Des que Javier era nen, els missioners van despertar la seva atenció i admiració: “cada vegada que arribava el dia la Infància Missionera o el DOMUND estava desitjant que el nostre rector portés a la catequesi algun missioner perquè ens expliqués les seves aventures i ens ensenyés fotos d’aquells llocs tan diferents”.
Ell sempre havia somniat amb poder anar a l’Àfrica o  Amèrica. Quan era adolescent, va arribar a la seva parròquia una missionera que els va parlar de molts altres missioners que dedicaven “la seva vida al servei dels més pobres i de l’Església”. I la seva inquietud missionera va seguir creixent. A través de Càritas, va tenir l’oportunitat de realitzar la seva primera experiència missionera a Benín; després hi va haver altres oportunitats durant les vacances d’estiu a la República Democràtica del Congo, fins que l’estiu passat va poder anar a Yurimaguas. Després de viure cadascuna d’aquestes experiències, Javier sent “gratitud, molta gratitud, perquè se m’ha brindat l’oportunitat de donar un servei a Déu i a l’Església, i per conèixer els missioners i missioneres que han triat aquesta opció de vida”.
La inquietud missionera de Maria anava prenent forma en el seu cor poc a poc, encara que l’ocasió d’anar a la missió va sorgir quan menys ho esperava. La seva mare va escoltar el testimoni que el missioner Jesús López va donar a la seva parròquia i el va posar en contacte amb el grup de joves. Així, aquesta jove estudiant de Cant a l’Escola Superior de Madrid, no s’ho va pensar dues vegades, i l’estiu passat es va embarcar rumb a Yurimaguas. Allà va veure “com viuen la fe en altres llocs tot i les dificultats” (en alguns llocs el sacerdot només pot anar-hi un cop a l’any). Per Maria, el que va viure a Perú, és “el millor” que li ha passat a la vida."
Article Revista Supergesto num. 129, secció Joves Missioners, signat per: Ana Fernández i Dora Rivas.
Per veure més sobre la revista Supergesto i subscripció: http://www.revistasupergesto.es/

dimarts, 21 de març de 2017

“Déu no tria els capaços, sinó que capacita els elegits”

Experiència de jove valenciana durant un #VeranoMisión

"Durant l’estiu, molts joves viuen una experiència de missió col·laborant amb els nostres missioners. Aquesta és la quarta sortida que fa Mireia García Escriche, de València. Ha viatjat al Perú, i aquest és el seu testimoni.

Déu mai no deixa de sorprendre’ns, mai no es cansa de regalar experiències, moments i lliçons que ens omplen el cor i ens omplen l’ànima. I ho fa especialment quan menys ho esperes.
Aquest estiu he viscut la meva quarta experiència missionera. Un estiu més sortia de la meva terra, aquesta vegada amb rumb al Perú i ho vaig fer amb la convicció que amb tantes experiències a l’esquena poc era el nou que podia viure o aprendre. Era tant el que havia viscut, compartit i estimat en les altres missions, que partia amb la sensació de portar la meva motxilla de vivències missioneres amb excés e pes, ja no hi ha via lloc per a res més. I per descomptat, jo no estava disposada a treure cap record per fer lloc i que n’entressin de nous.
En aquesta motxilla hi havia els records de dos estius de missió a Tànger, aquesta ciutat que ja s’ha convertit en la meva llar i a la qual tantes vegades he tornat. Aquesta il·lusió i aquest descobriment de la primera experiència de missió, aquesta cultura tant diferent, tot el compartit amb les germanes Calcutes, Adoratrius i de Jesús-María. I al costat de tot això i ocupant encara més lloc, si cap, en la meva motxilla, hi havia els records de la missió a Santo Domingo. Allà vaig descobrir l’alegria, la felicitat plena i el rostre del mateix Déu entre els pobres. Sens dubte, fins al moment, la millor experiència de la meva vida.
Amb tot això carregat amb mi què em podia ensenyar Perú? Jo creia que poc o res. Però encara sort que, per sort, moltes vegades els nostres pensaments no són els plans de Déu. I Perú acabà ensenyant-me molt.
Al costat d’un grup d’onze joves valencians més, portem a terme la missió a Santa Rosa del Mar. Aquesta zona està als afores de Lima, en els coneguts turons o assentaments, on milers de famílies viuen en condicions precàries i amb el futur hipotecat. Allí el pare Vicent Font, un missioner valencià, va crear el col·legi Sant Tomàs de València. Un centre educatiu que és molt més que una escola, és l’esperança per a centenars de famílies. En aquest humil col·legi i a la parròquia de Santa Rosa va ser on vam desenvolupar la missió i on vaig tenir l’oportunitat d’aprendre i descobrir tantes coses.
Vaig descobrir el sofriment. El vaig veure en les seves mirades, sobretot en les mirades dels nens. Malgrat els seus somriures tenien unes mirades tristes. A través d’aquests ulls podies veure el sofriment, la misèria i les terrible històries i situacions que portaven amb ells. Eres unes mirades que se’t clavaven en l’ànima i que difícilment s’obliden. Vaig comprendre de seguida perquè l’ONG que es va crear per donar suport al col·legi porta el nom de “La Mirada del Perú”. Mai unes mirades m’havien dit tantes coses. Però eren també unes mirades plenes de fe. No tenien res, però tenien Déu. Malgrat les seves dramàtiques situacions la seva fe és indestructible. I aquest és precisament el nostre problema. Tenim tantes coses que no tenim ni lloc ni temps per a Déu. I és aquesta força de Déu el que els fa seguir lluitant, i és que els febles de veritat no es rendeixen.
Vaig descobrir el sofriment, però també l’esperança. El Sant Tomàs de València és sinònim d’esperança. És l’instrument perquè aquests nens aconsegueixin un futur millor. I no és cap utopia, perquè alguns d’ells estaven ja preparant-se per l’accés a la universitat. Del turó al món, ja no és un somni, és una realitat.
Però sobretot, el Sant Tomàs és una lliçó d’esperança per al món. Una única persona, el pare Vicent, va aconseguir convèncer molta gent perquè l’ajudessin i col·laboressin amb el seu projecte. I del no-res va sorgir un col·legi que avui dia atén 500 nens. Però em va ensenyar que tot i que el món sencer digui “no es pot”, no importa. Sempre es pot, no cal rendir-se. Si tots ens poséssim en marxa com el pare Vicent i com tantíssims missioners que hi ha pel món aixecant projectes extraordinaris, el món seria d’una altra manera. Per tant, hi ha esperança que un món millor és possible.
Però s’hi ha alguna cosa que veritablement em va tocar el cor a Perú va ser el ser testimoni que Déu segueix fent miracles cada dia. Vaig veure com en aquell humil col·legi es feien coses extraordinàries. Sense pràcticament recursos les mestres es deixaven la pell per ensenyar. I aquells nens que no comptaven amb professors de suport, logopedes o psicòlegs, que no tenien a casa seva un escriptori per fer els deures, aprenien. Un autèntic miracle. Cada dia aquells nens aprenien i avançaven. Cada dia, aquelles aules en què es colava el fred per les parets i l’aigua de la pluja pel sostre, estaven plenes de petits miracles.
Nosaltres, a més, vam ser protagonistes d’un d’aquests miracles. Durant una setmana en què no hi havia classes lectives organitzàrem tallers per als alumnes: esport, manualitats, cant, teatre... Al taller de manualitats amb prou feines comptàvem amb unes poques làmines de gomaeva, unes quantes cartolines, cinc o sis paquets de retoladors, un paquetet d’estrelles, tres tisores i dues barres de cola. Cada dia passaven pel taller uns quaranta nens, que esperaven pacientment el seu torn per a les tisores o la cola. I cada dia, en acabar i recollir ens adonàvem que sorprenentment ens sobrava material per poder realitzar un altre taller al dia següent. Així va ser durant tota la setmana. I cada dia al recollir, somreien i ens abraçàvem recordant aquell miracle dels pans i els peixos. Al nostre vam decidir anomenar-lo multiplicació del material, i ens va ensenyar que hi ha coses suficients per a tothom, simplement cal repartir-lo equitativament i aprofitar-ho tot al màxim. Probablement, si aconseguíssim aplicar aquest lliçó a la vida, la fam al món seria cosa del passat.
No puc acabar de parlar del Perú sense nomenar-los a ells, al grup de joves amb el qual vaig compartir l’experiència. D’entre aquest grup tan nombrós hi ha quatre persones més que especials: Anna, Emili, Maria i Alícia. Amb qui vaig compartir missió a Santo Domingo i fins i tot a Tànger. Potser va ser el fred de l’hivern peruà que se’t calava als ossos, la boira que t’ennuegava la gola, el gran refredat que vaig agafar o que venia gairebé sense haver descansat després d’un curs complicat, però la missió va ser dura. I allà estaven ells, que estan fets d’acer inoblidable. Allí estaven ells amb aquestes abraçades que et recomponen, amb aquestes històries que t’arrenquen un somriure i amb aquestes mans que t’agafen molt fort perquè no caiguis. Allí estaven ells per recordar-me que les amistats que neixen i es consoliden en la missió són per  a tota la vida. Gràcies, germans, de tot cor.

Ha valgut la pena? És clar que sí, tot i les dificultats sempre val la pena. Ara miro enrere i m’adono que estic feta de totes aquestes històries que he viscut en la missió. Estic feta de trossets de les abraçades de la gent que m’he anat trobant en aquests països, de les seves mirades, dels seus somriures, dels seus costums, de les seves històries i dels seus somnis. I em sento tremendament afortunada de necessitar una motxilla més gran per emmagatzemar tot això.
Així que si encara no ho has fet t’animo a sortir de la teva terra. No et preocupis, que Déu no tria els capaços, sinó que capacita als elegits. Si estàs llegint això és perquè tens alguna inquietud missionera, així que has estat elegit. Déu farà la resta, no et preocupis. L’únic risc que corres és el de ser escandalosament feliç.
Feliç missió!
Mireia García"



Article Revista Supergesto num. 129, secció Amb els nostres missioners, signat per: Mireia García
Per veure més sobre la revista Supergesto i subscripció: http://www.revistasupergesto.es/

dijous, 16 de març de 2017

Oberta la inscripció per al V Curs d'estiu de Missionologia

Per la teva paraula, tirarem les xarxes

El V Curs d'estiu de Missionologia tindrà lloc a Àvila del 27 de juny al 2 de juliol de 2017 i té com a lema "Per la teva paraula, tirarem les xarxes"

El Curs està obert a tots aquells interessats en la missió evangelizatdora de l'Església. De manera especial estan convidats els alumnes de teologia o ciències religioses, membres de les delegacions diocesanes de missions, persones integrades en la pastoral missionera i, en general, agents de pastoral, i joves que es preparen per a una experiència missionera de curta durada.

Objectius
Aprofundir en la teologia de la Missió; Aprofundir en alguns reptes actuals de la evangelizatció; Reflexionar i intercanviar experiències sobre l'animació missionera; i participar en unes jornades de convivència missionera

Continguts impartits
  • La missió com a celebració del misteri de la fe, impartit per Manuel González
  • Una missió fins als confins de la terra, impartit per Andrés Martínez Esteban
  • Una missió que introdueixi en el Misteri de Crist, impartit per Juan Carlos Carvajal
  • La vocació dels laics a la Missió, impartit per Anastasio Gil
  • L'espiritualitat missionera, impartit per José María Calderón

Per descarregar el programa:
Inscripció
Ja obert el període d'inscripció al curs. 
El preu de la matrícula és de 170€ (inclou allotjament) i les OMP ofereixen beques a les persones que la necessitin. 
El termini d'inscripció es tanca el 23 de Juny

dissabte, 11 de març de 2017

Trobada Missionera de Joves 2017

"Jove, una cosa et falta"

OMP Espanya, en col·laboració amb la Comissió Episcopal de Missions, i a través del Consell de joves convoca a tots els joves interessats a participar en aquesta XIV Trobada Missioner de Joves del 21 al 23 d'abril a la Casa d'Exercicis San José en L'Escorial (Madrid).

La Trobada Missionera de Joves és una trobada dedicada als joves amb l'objecte de dedicar un espai i un temps a reflexionar sobre la dimensió missionera en la vida del cristià. Reflexió que porta al compromís i, en alguns casos, al descobriment de la vocació missionera, com a experiència temporal de curta o llarga durada.

La Trobada Missionera de Joves pretén ajudar als joves, que solen participar i col·laborar en activitats missioneres, a aprofundir en la dimensió missionera de la fe perquè en un ambient d'escolta oracional i de recerca puguin anar descobrint el valor i el sentit de la vocació missionera de l'Església i d'aquells que són cridats a la missió. És una trobada oberta a tots aquells joves amb inquietuds missioneres i que se senten atrets per la tasca dels missioners.

Temàtica de la XIV Trobada Missioner de Joves, “Una cosa et falta"
El Papa Francesc avisava als joves a la Trobada de Cracovia el passat 30 de juliol-2016 del perill de la paràlisi que porta a ser “joves de sofà”, a buscar la felicitat en la comoditat i l'immobilisme. Enfront d'aquesta realitat tan estesa, el Papa els proposava l'exemple de Zaqueu, que va deixar la seva forma còmoda de pensar i de viure per seguir a Jesús en el seu amor i servei als pobres.

Tota la informació i inscripció per a la trobada en:
http://www.obrasmisionalespontificias.es/p/encuentro-misionero-de-jovenes.html