• ”Amb Jesús nen a la Missió"


    Recursos per treballar amb els nens durant tot el curs escolar
  • ANIMACIÓ MISSIONERA


    Recursos per l’animació missionera pels nens
  • "Canvia el món": DOMUND 2018


    Descarrega tots els recursos per l’animació missionera del Domund
  • GESTO


    Revista missionera pels nens
  • SUPERGESTO


    Revista missionera pels joves
  • REVISTA MISIONEROS


    Revista missionera per adults que recull l’actualitat missionera de l’Església

lunes, 17 de septiembre de 2018

2017: L'any de ser valents

Memòria d'activitats missioneres a Tarragona -  2017

Les paraules del Excm. Arquebisbe de Tarragona, Mons. Jaume Pujol, són l'apertura de la nostra memòria del 2017 que presentem. 

Sigues valent, DOMUND, Tarragona missionera, 2017
"Benvolguts tots en el Senyor,
Quan em van nomenar Arquebisbe de Tarragona, ara fa catorze anys, vaig veure clar que el Senyor em cridava a una nova missió, més difícil i amb molta més responsabilitat: la de ser pastor d’un ramat molt gran i successor d’aquells que van rebre en primer lloc i directament de llavis del Senyor l’encàrrec d’anunciar l’Evangeli.

L’actualitat d’aquella crida del Senyor no ha minvat, ni molt menys, tot i que avui el cristianisme està escampat per tot el món i tenim a les nostres mans eines potentíssimes que ens permeten difondre ràpidament qualsevol missatge per tot el món gràcies a Internet i a altres tecnologies. Però, paral·lelament, potser mai tant com avui és necessària una nova evangelització, perquè la nostra societat s’ha tornat insensible al missatge de Jesucrist, fins al punt que molts viuen enmig d’una veritable ignorància i indiferència envers els valors fonamentals que han forjat les nostres cultures i afaiçonat les nostres societats modernes.
Tarragona Missionera, DOMUND, 2017, missions
El Sant Pare, en ocasió de l’assemblea general de les Obres Missionals Pontifícies esdevinguda el mes de juny de 2017, va adreçar un missatge molt interessant als delegats que hi eren reunits i els anunciava la celebració d’un mes extraordinari d’oració i reflexió sobre la missio ad gentes, que tindrà lloc durant el mes d’octubre de 2019, data que coincideix amb el centenari de la carta apostòlica Maximum illud del papa Benet XV, un dels grans textos de referència sobre la missió, on se’ns recorda com n’és, de necessària, per a l’eficàcia de l’apostolat, la santedat de vida.

Sobre aquest aspecte el papa Francesc ens acaba de regalar una nova exhortació apostòlica que porta per títol Alegreu-vos-en i celebreu-ho, en la qual ens insisteix que tots —i quan dic tots vull dir tothom— estem cridats a la santedat, a ser sants, és a dir, a viure els misteris de la vida de Crist i reproduir en la pròpia existència els diferents aspectes de la vida de Jesús. És permetre a l’Esperit Sant que forgi en tu aquest misteri personal que reflecteixi Jesucrist en el món d’avui. Són paraules del papa Francesc en la seva exhortació, la qual us recomano vivament que llegiu. Serà un bon text per a reflexionar durant les vacances.

El Senyor ens crida, constantment, cada dia. Cal, amb urgència, prendre consciència que per poder escoltar la seva veu i conèixer la seva voluntat és imprescindible la conversió del cor i una filial actitud d’escolta de la seva Paraula. Qualsevol esforç que no vagi adreçat en aquesta direcció és inútil perquè allò que fa creïble l’anunci de l’evangeli és el testimoniatge d’una vida coherent amb allò que hom predica. ¿No serà la nostra pròpia incoherència com a membres de l’Església, tant dels pastors com dels fidels, la que provoca tanta indiferència religiosa com hi ha al voltant nostre?

Sigues valent la missió t'espera, Sé valiente la misión te espera, DOMUND, omp
El lema d’enguany ens demana ser valents perquè la missió ens espera. Déu ens crida tots a aquesta missió, de la mateixa manera que ens crida tots a la santedat, són dues cares de la mateixa moneda. Girem el nostre esguard envers el Senyor i escoltem la seva veu. 
Gràcies a la Delegació diocesana de missions per la seva tasca incansable al servei de la cooperació amb les Esglésies i a tots els voluntaris que hi col·laboren.
Rebeu tots, amb tot el meu afecte, la meva benedicció."
† Jaume Pujol Balcells
Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat
Tarragona, juny de 2018



viernes, 7 de septiembre de 2018

Ha mort un home de Déu

Comunicat del sotsdirector nacional d'OMP Espanya davant la defunció del director Anastasio Gil


Tots els que treballem i col·laborem en les Obres Misionals Pontifícies d'Espanya, volem agrair, amb sinceritat, a tots els qui des de tants llocs del món ens estan acompanyant en aquest moment de dolor.

Desgraciadament el Senyor s'ha portat al que ha estat Director d'aquesta institució missionera de l'Església, don Anastasio Gil García, però donem gràcies a Déu per haver-nos deixat compartir amb ell i amb la seva família aquests moments, tristos, sens dubte, però alhora bonics, perquè hem acompanyat al que ha estat nostre guia i mestre durant els passats 18 anys.

De don Anastasio hem après moltes coses. Ningú, sens dubte, pot negar la seva capacitat de treball, el seu esperit de servei i sacrifici, la seva honradesa i preocupació per la transparència en tots els treballs que s'han realitzat. Però sobretot, la cosa més ens ha ajudat és el seu profund esperit missioner, que neix del seu amor, gran i tendre, a Déu i a l'Església.

Tots els que col·laborem i treballem en les OMP, tant a la seu nacional com a les diferents seus diocesanes, hem après a estimar amb ell i d'ell el desig de portar la llum de la fe i l'amor de Déu als homes i dones que encara no tenen l'alegria de conèixer-lo.

En nom de tots ells, dono gràcies a tots els que avui ens encomanen en les seves oracions; dono gràcies a don Anastasio pel seu treball, per la seva fidelitat i per la seva honradesa i dono gràcies a Déu per haver-nos deixat estar al costat d'ell aquests anys.


José María Calderón Castro
Sotsdirector Nacional d'Obres Missionals Pontifícies Espanya

jueves, 6 de septiembre de 2018

L'Esperit Sant és el protagonista de la missió

EL GRAN CANVI ÉS DES DE DINS

Anastasio Gil - Director de les O.M.P. a Espanya

Domund, D. Anastasio Gil
Fa 99 anys, el planeta estava convulsionat pels efectes de la I Guerra Mundial. Feia poc que aquesta havia conclòs, però els seus efectes devastadors es podien palpar en la societat. L'Església també sentia que alguna cosa important estava canviant el món. L'activitat missionera havia rebut un fort cop per la «baixa» de tants missioners europeus que, per efectes de la situació, havien tornat als seus orígens o havien abandonat la barca. A això s’hi sumava un fet que ara, des de la perspectiva històrica, som capaços de valorar: la manca de vocacions natives. Les Esglésies naixents s'havien acostumat a «rebre»; mai no havien sentit la necessitat de «donar» d’elles mateixes. Semblava que els missioners venien de lluny amb les butxaques plenes.

En aquestes circumstàncies, el papa Benet XV publica la carta apostòlica Maximum illud, sobre la urgència de l'activitat missionera de l'Església. Era el 30 de novembre de l'any 1919. En aquesta carta el pontífex denunciava profèticament la necessitat de canviar el món, canviar els cors, des de dins. És profètica, perquè fins aleshores la idea era que, si alguna cosa podia produir un canvi, vindria des de fora. Greu error. Benet XV assenyala que la transformació que necessita la humanitat brollarà de les comunitats cristianes que estaven naixent en diferents punts del món. Cap on apuntava el sant pare? A les vocacions al sacerdoci i la vida consagrada que Déu estava suscitant en les Esglésies joves.

Aquestes intuïcions del papa estaven en sintonia amb algunes iniciatives que l'Esperit Sant havia anat suscitant en laics senzills i anònims. Iniciatives que, de manera providencial, assumeix com a pròpies i que serien, poc després, les Obres Missionals Pontifícies de Propagació de la Fe, Infància Missionera i Sant Pere Apòstol. En comprovar que l'Església s'havia posat en marxa per pregar junts i col·laborar amb els qui eren enviats a la missió, el sant pare Pius XI estableix, el 14 d'abril de 1926, una Jornada Mundial de les Missions que se celebraria, a partir d' aquest mateix any, el penúltim diumenge d'octubre. Així, ens situem avui en el 92è aniversari d'aquest dia que coneixem amb l'acrònim «Domund».

«Deixebles missioners»

Domund, Anastasio Gil,, OMP España
La lectura de les últimes cartes del papa Francesc, fins i tot el missatge que ha lliurat a l'Església amb motiu de la jornada d'aquest any, juntament amb el seu discurs als directors nacionals de les OMP el passat 1 de juny, ens porta a comprovar que hi ha motius de sobres per a assumir les preocupacions que van promoure la publicació de la Maximum illud de Benet XV, el centenari de la qual celebrarem l’any vinent. No és el moment ni l'espai per a enumerar o analitzar el que és reiteradament recordat per Francesc, però sí per a desvetllar alguna de les preocupacions per les quals el Papa convida, més encara, urgeix l'Església a una renovació profunda en l'àmbit de la missió.

De la recurrent repetició d'expressions de caràcter missioner que han fet fortuna en el llenguatge eclesial, val la pena destacar la de «deixebles missioners», feliçment encunyada a Aparecida, que il·lumina aquesta jornada del Domund i en justifica la proposta: «Canvia el món.» «Deixebles» és la condició essencial de qui s'ha sentit cridat a prendre part en l'anunci de l'Evangeli, mogut per aquesta «passió per Jesús» que és la missió. Aquest és, en definitiva, el mandat del Senyor: «feu deixebles». A la bella realitat del discipulat s’hi suma la de ser «missioners», que no és un simple adjectiu d'operativitat, sinó l'expressió de qui té «passió pel poble» (cf. EG, 268). És la dimensió còsmica i universal de l'anunci de la Bona Nova. Aquesta és la raó per la qual Francesc insisteix reiteradament en la necessitat de la renovació i conversió del cor, que comporta una refundació, una requalificació segons les exigències de l'Evangeli.

Les recents paraules del Sant Pare als directors nacionals de les OMP són prova d'això: «No es tracta simplement de replantejar les motivacions per a millorar el que ja feu. La conversió missionera de les estructures de l'Església requereix santedat personal i creativitat espiritual. Per tant, no solament renovar allò que és vell, sinó permetre que l'Esperit Sant creï allò que és nou, [...] faci noves totes les coses. Ell és el protagonista de la missió: és ell el "cap de l'oficina" de les Obres Missionals Pontifícies. És ell, no nosaltres.»

Canvia el món
domund 2018
La Direcció Nacional de les Obres Missionals Pontifícies a Espanya ha proposat, en efecte, com a lema per al Domund 2018 «Canvia el món».
L'aposta és audaç i atrevida. Produeix un cert somriure d'incredulitat. No obstant això, no és altra cosa que el que fa l’Església des del seu naixement, el que fan els missioners quan són enviats al món, el que fa qualsevol cristià que s'ha pres seriosament ser deixeble missioner.
El canvi que promou el Domund neix del cor on ha entrat Déu. Des d'un cor que estima es venç l'egoisme, es deixa de pensar només en les necessitats pròpies i es comença a pensar en les necessitats dels altres. Se surt, de les quatre parets del confort, al món sense fronteres. El Senyor dóna força i acompanya a qui emprèn aquest camí, que és el camí del deixeble missioner.
«Aquesta transmissió de la fe, cor de la missió de l'Església, es realitza pel “contagi” de l'amor, en què l'alegria i l'entusiasme expressen el descobriment del sentit i la plenitud de la vida. La propagació de la fe per atracció exigeix cors oberts, dilatats per l'amor», diu el papa Francesc en el seu missatge per a aquesta Jornada Mundial de les Missions.
Una mirada als pobles evangelitzats des del minut zero certifica que aquest canvi és susceptible de dur-se a terme, perquè no es tracta de plans que no es puguin abastar, sinó d'accions que es puguin realitzar. Per això, no es pot parlar de l'evangelització com una cosa «teòrica», sinó com una transformació real. De fet, les Obres Missionals Pontifícies proposen als missioners com a exemple que el canvi en el món és possible. Ells el provoquen amb la seva «vida i obra»; amb accions concretes que han transformat la realitat de pobles i persones amb nom i cognom. Només des d'aquesta «proximitat» es va produint a poc a poc el canvi global.
I és que el gran canvi que transforma els cors esclavitzats per l’individualisme, l'espiritualisme, el tancament en petits mons, la dependència, la instal·lació, la repetició d'esquemes ja prefixats, el dogmatisme, la nostàlgia, el pessimisme, el refugi en les normes, arriba a través de canvis petits, és possible i està a l'abast de tothom: «Es tracta de no tenir límits per al que és gran, per al millor i més bell, però al mateix temps concentrats en el petit, en el lliurament d'avui. Per tant, demano a tots els cristians que no deixin de fer cada dia, en diàleg amb el Senyor que ens estima, un sincer “examen de consciència”» (GE, 169).
-----------
EL GRAN CAMBIO ES DESDE DENTRO

Anastasio Gil - Director de les O.M.P. a Espanya

Hace 99 años, el planeta estaba convulsionado por los efectos de la Y Guerra Mundial. Hacía poco que ésta había concluido, pero sus efectos devastadores se podían palpar en la sociedad. La Iglesia también sentía que algo importante estaba cambiando el mundo. La actividad misionera había recibido un fuerte golpe por la «baja» de tantos misioneros europeos que, por efectos de la situación, habían vuelto a sus orígenes o habían abandonado la barca. A esto se sumaba un hecho que ahora, desde la perspectiva histórica, somos capaces de valorar: la carencia de vocaciones nativas. Las Iglesias nacientes se habían acostumbrado a «recibir»; nunca habían sentido la necesidad de «dar» de ellas mismas. Parecía que los misioneros venían de lejos con los bolsillos llenos.

En estas circunstancias, el papa Benedicto XV publica la carta apostólica Maximum illud, sobre la urgencia de la actividad misionera de la Iglesia. Era el 30 de noviembre del año 1919. En esta carta el pontífice denunciaba proféticamente la necesidad de cambiar el mundo, cambiar los corazones, desde dentro. Es profética, porque hasta entonces la idea era que, si algo podía producir un cambio, vendría desde fuera. Grave error. Benedicto XV señala que la transformación que necesita la humanidad brotará de las comunidades cristianas que estaban naciendo en diferentes puntos del mundo. ¿Hacia dónde apuntaba el santo padre? A las vocaciones al sacerdocio y la vida consagrada que Dios estaba suscitando en las Iglesias jóvenes.

Estas intuiciones del papa estaban en sintonía con algunas iniciativas que el Espíritu Santo había ido suscitando en laicos sencillos y anónimos. Iniciativas que, de manera providencial, asume como propias y que serien, poco después, las Obras Misionales Pontificias de Propagación de la Fe, Infancia Misionera y San Pedro Apóstol. Al comprobar que la Iglesia se había puesto en marcha para rogar juntos y colaborar con quienes eran enviados a la misión, el santo padre Pio XI establece, el 14 de abril de 1926, una Jornada Mundial de las Misiones que se celebraría, a partir de este mismo año, el penúltimo domingo de octubre. Así, nos situamos hoy en el 92 aniversario de este día que conocemos con el acrónimo «Domund».

«Discípulos misioneros»

La lectura de las últimas cartas del papa Francisco, incluso el mensaje que ha entregado en la Iglesia con motivo de la jornada de este año, junto con su discurso a los directores nacionales de las OMP el pasado 1 de junio, nos lleva a comprobar que hay motivos de sobra para asumir las preocupaciones que promovieron la publicación de la Maximum illud de Benedicto XV, el centenario de la cual celebraremos el próximo año. No es el momento ni el espacio para enumerar o analizar lo que es reiteradamente recordado por Francisco, pero sí para desvelar alguna de las preocupaciones por las cuales el Papa invita, más todavía, urge en la Iglesia una renovación profunda en el ámbito de la misión.

De la recurrente repetición de expresiones de carácter misionero que han hecho fortuna en el lenguaje eclesial, vale la pena destacar la de «discípulos misioneros», felizmente acuñada en Aparecida, que ilumina esta jornada del Domund y justifica la propuesta: «Cambia el mundo.» «Discípulos» es la condición esencial de quien se ha sentido llamado a tomar parte en el anuncio del Evangelio, movido por esta «pasión por Jesús» que es la misión. Este es, en definitiva, el mandato del Señor: «haced discípulos». A la bella realidad del discipular se suma la de ser «misioneros», que no es un simple adjetivo de operatividad, sino la expresión de quien tiene «pasión por el pueblo» (cf. EG, 268). Es la dimensión cósmica y universal del anuncio de la Buena Nueva. Esta es la razón por la cual Francisco insiste reiteradamente en la necesidad de la renovación y conversión del corazón, que comporta una refundación, una recalificación según las exigencias del Evangelio.

Las recientes palabras del Santo Padre a los directores nacionales de las OMP son prueba de esto: «No se trata simplemente de replantear las motivaciones para mejorar el que ya fue. La conversión misionera de las estructuras de la Iglesia requiere santidad personal y creatividad espiritual. Por lo tanto, no solamente renovar aquello que es viejo, sino permitir que el Espíritu Santo cree aquello que es nuevo, [...] haga nuevas todas las cosas. Él es el protagonista de la misión: es él la "cabeza de la oficina" de las Obras Misionales Pontificias. Es él, no nosotros.»

Cambia el mundo
La Dirección nacional de las Obras misionales Pontificias en España ha propuesto, en efecto, como lema para el Domund 2018 «Cambia el mundo».
La apuesta es audaz y atrevida. Produce una cierta sonrisa de incredulidad. Sin embargo, no es otra cosa que lo que hace la Iglesia desde su nacimiento, lo que hacen los misioneros cuando son enviados al mundo, lo que hace cualquier cristiano que se ha tomado seriamente ser discípulo misionero.
El cambio que promueve el Domund nace del corazón donde ha entrado Dios. Desde un corazón que ama se vence el egoísmo, se deja de pensar sólo en las necesidades propias y se empieza a pensar en las necesidades de los otros. Se sale, de las cuatro paredes del confort, al mundo sin fronteras. El Señor da fuerza y acompaña a quien emprende este camino, que es el camino del discípulo misionero.
«Esta transmisión de la fe, corazón de la misión de la Iglesia, se realiza por el “contagio” del amor, en que la alegría y el entusiasmo expresan el descubrimiento del sentido y la plenitud de la vida. La propagación de la fe por atracción exige corazones abiertos, dilatados por el amor», dice el papa Francisco en su mensaje para esta Jornada Mundial de las Misiones.
Una mirada en los pueblos evangelizados desde el minuto cero certifica que este cambio es susceptible de llevarse a cabo, porque no se trata de planes que no se puedan alcanzar, sino de acciones que se puedan realizar. Por eso, no se puede hablar de la evangelización como una cosa «teórica», sino como una transformación real. De hecho, las Obras Misionales Pontificias proponen a los misioneros como ejemplo que el cambio en el mundo es posible. Ellos lo provocan con su «vida y obra»; con acciones concretas que han transformado la realidad de pueblos y personas con nombre y apellido. Sólo desde esta «proximidad» se va produciendo despacio el cambio global.
Y es que el gran cambio que transforma los corazones esclavizados por el individualismo, el espiritualismo, el cierre en pequeños mundos, la dependencia, la instalación, la repetición de esquemas ya prefijados, el dogmatismo, la nostalgia, el pesimismo, el refugio en las normas, llega a través de cambios pequeños, es posible y está al alcance de todo el mundo: «Se trata de no tener límites para el que es grande, para el mejor y más bello, pero al mismo tiempo concentrados en el pequeño, en la entrega de hoy. Por lo tanto, pido a todos los cristianos que no dejen de hacer cada día, en diálogo con el Señor que nos estima, un sincero “examen de conciencia”» (GE, 169).


domingo, 5 de agosto de 2018

Església de Tarragona: Expedició a Hondures 2018

Església de Tarragona: Expedició a Hondures 2018

L’església de Tarragona, conscient de la seva funció missionera, s’obre a diferents realitats per fer comunió amb els germans d’arreu. N’és un exemple el vincle que la uneix amb la Diòcesi de Trujillo, a Hondures, amb qui comparteix la ferma voluntat de treballar per la promoció de les persones a través de la educació. Recentment, les escoles cristianes de Trujillo i Tarragona, amb la mateixa raó de ser, s’han proposat de sumar esforços compartint les seves experiències a l’aula. Els bisbes d’ambdues realitats han apostat fortament per un apropament significatiu, que sigui veritable llavor.


El proper 26 de juliol arribaran a Hondures el Joan, la Silvana, el Francesc, el Carlos i la Blanca. Formen la expedició que des de les Escoles Diocesanes de Tarragona s’envia per fer seguiment i valorar el projecte d’agermanament amb la comunitat educativa de la Diòcesis de Trujillo. Ara fa dos mesos, aquest agermanament donava un pas important amb el desenvolupament del projecte de formació online Aula Compartida, que ha aplegat 40 mestres hondurenys per actualitzar la seva formació en temàtiques tan interessants com la neurociència aplicada a l’aula, les intel·ligències múltiples o el treball cooperatiu. Hem parlat amb tots ells per saber com s’estan preparant per aquest viatge.

Com valoreu les Escoles Diocesanes de Tarragona (EDT) aquests primers mesos de col·laboració amb la Diòcesis de Trujillo?

FRANCESC ORTIZ: En aquests primers mesos, més o menys un curs, s’ha posat en marxa l’intercanvi del projecte Esttela entre els alumnes de diferents cursos i escoles d’Hondures i les diferents escoles diocesanes. S’han elaborat quatre cursos on-line per part de mestres de Tarragona que ja han cursat quaranta mestres hondurenys. S’estan preparant les formacions que es faran de forma presencial aquest estiu als directius de centres hondurenys i els mestres que aniran estan omplint les seves motxilles de bones idees i pràctiques per a compartir plegats amb els companys Hondures. El compromís és màxim, s’han superat les expectatives.

Just fa unes setmanes que vau finalitzar aquests primers quatre cursos on-line. Com valoreu la experiència?
CARLOS RUIZ: A nivell professional m’ha ajudat a interioritzar millor els coneixements en treball cooperatiu, ja que a l’hora d’explicar-ho ho entens millor. A nivell personal m’ha ajudat perquè tenim una responsabilitat de compartir els nostres coneixements amb mestres d’un altre país i una altra cultura i intercanviar experiències.
SILVANA CISTERÉ: Molt positivament, ja que ens ha permès conèixer i compartir vivències d’aula des d’aquí amb formes de fer diferent, algunes d’elles molt enriquidores per a nosaltres per a dur a la pràctica en el nostre dia a dia.

Quins propòsits es fixa Aula Compartida en la seva primera intervenció in situ a la Diòcesis de Trujillo?
FRANCESC ORTIZ: Aula compartida és conèixer i compartir, per estimar i fer església. Això és el que s’ha de fer “in situ” i “on-line”. Per aconseguir-ho, compartirem el que sabem de la feina docent i d’innovació educativa amb tots ells.
BLANCA SERRES: Aquesta aproximació física que fem és possible gràcies a un equip més ampli de voluntaris de les EDT que ha treballat de valent per aquest projecte en els últims mesos. Això ens permet ser optimistes alhora de planificar la nostra estada a Hondures.
A Hondures, acompanyareu els alumnes que heu tingut, i recolzareu la tasca en el dia a dia de les escoles. Com imagineu, Carlos i Silvana, que serà la vostra experiència?
CARLOS RUIZ: Primerament comentar que anem allà a compartir la nostra experiència i coneixements. Penso que serà una experiència brutal en la qual aprendrem més que ensenyarem, ja sigui en l’àmbit personal com en l’àmbit professional. 
SILVANA CISTERÉ: Imagino que molt enriquidora,  per  a nosaltres i espero que també per a ells. Anant a Hondures anem més enllà de conèixer com treballen, veurem i viurem el seu dia a dia, la seva realitat.

En canvi, Joan, tu acompanyaràs els sacerdots en la seva tasca pastoral i social a la Selva de la Moskitia. Treballaràs especialment amb els infants i els joves . Com penses que serà aquesta experiència?
JOAN CABRÉ: Sigui com sigui, me l’imagino molt apassionant i enriquidora. Segur que passaré per moments una mica complicats o difícils, però la il·lusió de compartir alguna cosa meva amb els altres que pugui dibuixar un somriure, ja és suficient per encarar-la amb moltes ganes.
Tots esteu fent un pas més en el vostre compromís, dedicant les vostres vacances a compartir amb la comunitat educativa hondurenya. Com vau prendre aquesta decisió?
CARLOS RUIZ: Feia  anys que em cridava molt fer un voluntariat o una cooperació amb algun altre país de cultura diferent. Penso que és una cosa que tothom hauria de realitzar per poder entendre als altres. A més a més, m’encanta viatjar i així puc veure espais nous.
SILVANA CISTERÉ: Crec que viatjar a Hondures permetrà complementar tot el que hem après professionalment amb el curs online amb les experiències que viurem allà, que de ben segur també ens permetran aprendre i créixer personalment.
JOAN CABRÉ: Em mou el desig de sortir de mi mateix per donar-me a qui més ho necessita, en un ambient i unes circumstàncies diferents a les que visc diàriament.

Què us sembla que serà allò més difícil? Amb què esteu especialment il·lusionats?
SILVANA CISTERÉ: Suposo que serà difícil trobar l’equilibri entre mostrar-los tot allò que creiem que seria bo compartir amb ells i el que realment s’adapti bé a la seva realitat i forma de treballar. La veritat és que m’il·lusiona tot: el destí, conèixer a la gent, les escoles, viure-hi un mes sencer!
FRANCESC ORTIZ: El que més m’il·lusiona és, justament, compartir les il·lusions amb els companys que anirem allà. I allà, compartir la il·lusió de millorar cada dia les nostres escoles amb els mestres d’Hondures. No tinc una especial consciència de dificultat. Els equips de les Escoles diocesanes han treballat molt i molt bé per a que sigui fàcil la feina dels que ara anirem cap allà.
BLANCA SERRES: És la primera vegada que fem una cosa així! És nou per a tots! Ja em semblava difícil arribar fins aquí! Estic neguitosa, però també esperançada i convençuda de que allò que surt del cor, arriba al cor.
Quin paper hi juga Déu en aquesta expedició? Com us esteu preparant per escometre aquesta missió enviats per l’Església de Tarragona?
JOAN CABRÉ: Crec que una experiència així no es pot viure d’esquena a Déu. És a partir del seu Amor que jo puc donar amor als altres. Per a mi, viure-ho només com una experiència de superació personal no té cap sentit. I per això ens estem acompanyant de persones que han fet aquest camí abans, i ens orienten en tot el que necessitem per preparar-nos interiorment.
FRANCESC ORTIZ: Tots sabem que no anem a fer una feina de cooperació internacional, ni a muntar una mena d’ONG. Anem com a resposta a la vocació missionera pròpia de cada cristià. Per això fem un camí en comunió, vivint la experiència personal i comunitària de la missió amb el cor molt obert a l’amor de Déu per nosaltres i pels germans. La Delegació de Missions ens ajuda molt en la preparació d’aquest camí que, com deia, ha de ser personal i en comunió.
Artícle de la Revista Església de Tarragona, juliol - agost 2018

sábado, 14 de julio de 2018

CONCIERTO DE GUILDFORD Y ROYAL GRAMMAR EN FAVOR DEL AULA COMPARTIDA DE HONDURAS

CONCIERTO DE GUILDFORD Y ROYAL GRAMMAR EN FAVOR DEL AULA COMPARTIDA DE HONDURAS

Es verano, música y ritmo. Salou es buen exponente de los atractivos veraniegos y esta vez no es una excepción, con el valor añadido de erigirse en escenario de la música solidaria. Será mañana domingo a las 20.30 h, en el espléndido marco del Paseo Jaime I, en el espigón del muelle, (junto al monumento al pescador) de la capital de la Costa Dorada. 

Aula compartida, Honduras, Mon. Lluís Solé Fa
El espectáculo se presenta de lo más estimulante, para deleitarse con la buena música y a la vez colaborar con un proyecto solidario. Allí estará la banda británica de concierto Big Band de la Guildford High School and Royal Grammar School. Esta agrupación da como resultado la formación musical más destacada de las escuelas desde hace más de veinticinco años. El grupo está formado por unos sesenta jóvenes músicos que integran una banda sinfónica de concierto al estilo norteamericano, pero poniendo el acento en un repertorio que incluye el jazz, pop y musicales.

La banda está muy solicitada en la zona de Surrey, uno de los cuarenta y siete condados de Inglaterra, que actúa frecuentemente a nivel local y también regional.

La formación, diversos miembros de la cual lo son también de conjuntos nacionales, han realizado diversas grabaciones y han ofrecido giras por toda Europa. En los últimos cinco años han hecho gira en Croacia, la Riviera francesa y el norte de Italia logrando que el público asistente incluso se dispusiera a bailar.

Es una gran ocasión que se nos brinda de poder respaldar el proyecto educativo Aula Compartida, con las escuelas de Trujillo (Honduras).  La entrada para asistir al concierto del Paseo Jaime I de Salou, a beneficio del citado proyecto, es de lo más asequible: aportación voluntaria.

Aula compartida, Mon. Lluís Solé Fa
La ciudad de Tarragona lleva 47 años siguiendo la huella del tarraconense Lluís Solé Fa, misionero en Honduras y obispo de la Diócesis de Trujillo. Él siempre ha defendido la educación como premisa para construir un mundo más justo, más valiente i más solidario.
Esta amistad se ve fortalecida hoy con un hermanamiento específico entre las Escuelas Diocesanas de Tarragona (EDT) y la comunidad educativa de Trujillo. En total son seis los centros educativos de aquí que se embarcan en la aventura misionera de Honduras, con el apoyo de la Delegación Diocesana de Misiones.
Un camino abierto, bautizado con el nombre de Esttela que permite establecer estos lazos de amistad i solidaridad ente iguales; intercambios culturales y diálogos enriquecedores que ayuden al entendimiento mutuo entre realidades diferentes. En definitiva: una oportunidad para facilitar que pequeños, jóvenes y adultos de aquí y de allá, abran los corazones a los hermanos sin distinción.

Precisamente el próximo día 26, un equipo de las Escuelas Diocesanas de Tarragona, encabezado por su director, Francesc Ortiz, e integrado por Carlos Ruiz, Silvana Cisteré, Blanca Serres y Joan Cabré, llegará a Honduras. Permanecerán allí durante un mes para valorar la colaboración del hermanamiento con la comunidad educativa de la diócesis de Trujillo, a través del programa Aula Compartida para la formación online, que lleva también a compartir experiencias y el trabajo cooperativo.
Diari de Tarragona, 14 de juliol, Joan Boronat


lunes, 9 de julio de 2018

Visitar a una missionera al seu lloc de treball és l’altra cara de la moneda de l’Església, la més feble.

“Celebrar i viure el do de la comunió eclesial de l’Església de Tarragona en comunió amb tota l’Església catòlica estesa d’Orient a Occident”

Visitar a una missionera al seu lloc de treball és l’altra cara de la moneda de l’Església, la més feble.


Mons. Jaume Pujol Balcells, M. Isabel Correig, Ekolo ya Bondeko
És important conèixer el país que visitaràs, les persones i la seva cultura; entens que hi ha darrera da cada mostra d’afecte, amb una abraçada o donant-te la mà, és el llenguatge no verbal que et provoca emoció, sense paraules.

El testimoni cristià del missioner, en el seu servei quotidià amb amor i alegria ja és evangelitzador, esdevé la força necessària per a creure que sí, que algú t’està esperant en l’altre riba o al costat.
“Vine a Macedònia i ajuda’ns” (Fets 16,9) paraules que van revelar la seva missió a Pau.
Des de qualsevol lloc de missió l’Església ens demana disponibilitat en la vocació que hem rebut, la presbiteral en l’ordenació per a l’Església universal i quant als religiosos, són naturalment missioners per la seva vocació. Els laics, com a cristians també tenim el compromís missioner.
Pau va actuar, va anar contracorrent? Què faria avui? Aquests dies al costat de Maria Isabel Correig “la nostra missionera” ho veus ben clar, viure amb autenticitat a Jesús dels evangelis, comprometre a seguir Jesucrist en el seu estil de viure la fraternitat.
Mons. Jaume Pujol Balcells, Ekolo ya Bondeko, M. Isabel Correig
La situació a la República Democràtica del Congo és cada vegada més greu, l’Església és la única veu autoritzada del país que denuncia les continues violacions contra els drets humans al Congo, en conseqüència estan en primera línia de perill.
Pocs dies desprès llegíem el missatge de la Trobada de la CEP de Bukavu, a Goma: “A Kivu del Nord hi ha un moviment polític que està empenyent a la fragmentació i divisió de la província, només per interessos personals, i que va en contra de la voluntat de la població que desitja un Kivu del Nord integrat i unit a la República Democràtica del Congo”.
Vam entendre la conversa en la visita al cardenal de Kinshasa, Mons. Laurent Monsengowo, molt preocupat per la situació de pobresa al seu país: “Són aquestes condicions desfavorables, tant en l’aspecte econòmic com educatiu les que generen un sentiment de marginació i exclusió social a la població que els porta a maneres d’existir que pertanyen a la mendicitat”.
Malgrat la complexitat, Ekolo ya Bondeko, no deixen de donar gràcies a Déu pel do de la vida i l’oportunitat de viure al costat de les persones més desfavorides.

Mons. Jaume Pujol Balcells, Ekolo ya Bondeko, M. Isabel Correig
Recordem que Ekolo ya Bondeko - Poble de la Fraternitat, va néixer de la mà de Maria Isabel Correig i el P. Philippe Nkiere, prevere diocesà. L’Associació va ser reconeguda oficialment per l’Església de Kinshasa a l’any 1985 i també reconegut per l’Estat com ABSL al 1992.
Es tracta d’un moviment missioner que anuncia a Jesucrist creant relacions fraternes especialment amb els qui estan “lluny”, entenent-ho en el sentit geogràfic i també en l’aspecte social (abandonats, rebutjats). “A l’Àfrica les persones que no tenen a ningú, que viuen tallades de tota relació humana, són les més pobres”.
Va ser una gran oportunitat per nosaltres conèixer a tots els membres de Ekolo en la celebració dominical de diumenge, 130 actualment (joves, preveres, famílies, laics consagrats), ens van rebre oficialment en la parròquia, en la celebració de la missa. Durant aquesta celebració va haver la cerimònia dels compromisos perpetuos de 4 membres.
Vam escoltar així el seu oferiment: a Vos Pare, al Fill i a l’Esperit Sant, lloança i gloria:
- Per això ens comprometem a viure una relació forta amb Jesucrist, tal com les branques estan lligades al tronc.
- Volem també, en nom seu, crear lligams de fraternitat entre nosaltres.
- També volem considerar aquells que estan deixats de banda, realment germans nostres. Per això estem disposats a anar a trobar-los allà on són.
- Ens comprometem a seguir la formació que es dona en el nostre grup.
- I que per a que el grup pugui anar endavant, ens comprometem a contribuir amb la nostra ajuda, cadascú amb les seves possibilitats.
Mons. Jaume Pujol Balcells, Ekolo ya Bondeko, M. Isabel Correig
Els membres més joves són els responsables de l’acompanyament als malalts indigents de l’Hospital Mama-Yemo a Kinshasa. Projecte que vam recolzar des de l’Arxidiòcesi a petició de Maria Isabel Correig. Actualment el servei de les germanes missioneres ICM, atenen a 40 pacients (infants, jovers, persones grans) l’equip de joves visita regularment els pacients ingressats per a reconfortar-los i fer-los sortir del seu aïllament a fi d’assolir el retorn a la vida social. En la nostra visita vam rebre tot l’afecte dels malalts, les seves mirades i la salutació força de mans ho vam sentir com un agraïment als joves que estan amb ells regularment.
L’activitat més coneguda de Ekolo és el Centre d’acollida, a l’any Jubilar 2008 la petició del Centre Elikya (esperança) ens va apropar a la realitat cruenta dels denominats “nens del carrer”. La construcció del centre va proporcionar l’acollida d’uns seixanta nens i nenes com a centre de dia, oferint-los almenys una menjada al dia, l’ensenyament bàsic de cultura general i un seguiment mèdic.
Actualment viuen 15 nenes i joves entre 4 i 16 anys, presenten problemes de rebuig familiar. Isabel ens explica que sempre intenten que hi pugui haver una reconciliació familiar, quan podem reintegrar les nenes a la família i a la societat, immediatament n’acollin d’altres. Mol important l’acompanyament de 3 membres del grup, mares, que viuen en un ambient de família.
Mons. Jaume Pujol Balcells, Ekolo ya Bondeko, M. Isabel Correig
La visita al centre va ser el motiu principal del nostre viatge, donar visibilitat a la tasca social i missionera del projecte. Ens va sorprendre també l’acollida als vespres de diferents grups amb tot tipus de reunions, tallers de formació sobre la problemàtica de l’exclusió social, també formació adaptada a diferents persones.
El treball d’aquests equips és fer una certa itinerància –anar a la recerca d’aquestes persones que normalment es troben en el carrer i en els hospitals- estiguin on estiguin, fer seguiment i acompanyament durant tot el procés, analitzar les causes d’aquest abandonament i cercar les solucions, sempre en equip.
Donem gràcies a Déu per tots i cadascú dels gestos rebuts, tots importants, grans o petits, els vam viure units a cadascú dels creients que es senten Església missionera. El que estem fent en el treball missioner des d’allà i des d’aquí és seguir el camí de l’Evangeli sentint-nos Església. Convidats a col·laborar amb les Diòcesis més necessitades, no només amb les pregàries i amb ajuts econòmics, sinó fins i tot amb persones que motiven el nostre compromís missioner.

Delegada diocesana de Missions i Cooperació entre les Esglésies