• SEMANA ESPANYOLA DE MISSIONOLOGIA


    "Misión y redes" Burgos del 2 al 5 de juliol de 2018
  • CURS D’ESTIU DE MISSIONOLOGIA 2018


    "El Espíritu nos impulsa por los caminos de la Misión" Segovia del 25 al 30 de juny
  • MISSATGE JORNADA MUNDIAL DE LES MISSIONS 2018


    “Amb els joves, portem l’Evangeli a tots” Francesc - DOMUND 2018
  • Guia Compartir la Missió 2018


    Propostes de voluntariat missioner per joves
  • ANIMACIÓ MISSIONERA


    Recursos per l’animació missionera de joves
  • SUPERGESTO


    Revista missionera pels joves
  • GESTO


    Revista missionera pels nens
  • REVISTA MISIONEROS


    Revista missionera per adults que recull l’actualitat missionera de l’Església

jueves, 14 de junio de 2018

La missió, joventut i futur de l'Església.

La missió, joventut i futur de l'Església.

El Papa Francesc, en el seu discurs a l'Assemblea General de OMP, del passat 1 de juny, va tornar a proposar com a actual i urgent, per a la renovació de la consciència missionera de tota l'Església avui, una gran i valenta intuïció del Papa Benedicto XV, continguda en la seva Carta apostòlica Maximum illud: la necessitat de recalificar evangèlicament la missió de l'Església al món.

Per això reproduïm uns fragments d'un article escrit pel P. Roberto Calvo, per a la revista bimensual que edita el Ieme, en el qual ens recorda que el paper dels joves en la missió de l'Església és aquest impuls evangèlic tan necessari.


Papa Francisco, jóvenes, OMP, Asamblea General omp, iglesia y los jóvenes
(…) L'aparença envellida o juvenil de l'Església depèn, en definitiva, de la joventut i del vigor de “cadascun de vosaltres”. Si assumim vitalment que l'Església existeix perquè ha de realitzar una missió específica al món i al moment històric-social que li toca viure, en aquesta mateixa mesura s'anirà mostrant la joventut eterna de l'Església. (…)

(…) La carta magna Redemptoris Missio, després d'afirmar amb clarividència que la “missió es troba en els seus començaments”, significativament obre un camí per a l'esperança i convida a tots els cristians, ja que a tots concerneix, a assumir un principi fonamental: “el present document es proposa una finalitat interna: la renovació de la fe i de la vida cristiana. En efecte, la missió renova l'Església, reforça la fe i la identitat cristiana, dóna nou entusiasme i noves motivacions” (RMi 2).


Jóvenes, misión, verano misión, experiencias misioneras para jóvenes
https://www.omp.es/guia-compartir-la-mision-2018/
La missió ad gents “es tracta d'una activitat primària de l'Església, essencial i mai conclosa” (RMi 31) Així doncs, la missió és el futur i la joventut de l'Església i dels seus membres. Només així l'Església pot aparèixer davant el món jove i radiant de bellesa, perquè els seus membres hem “recuperat nova joventut” en la missió. Aquesta ha de comprendre's com la “tasca primordial”, el “dinamisme” i la “guaita profètica” de tot el quefer eclesial. (…)


(…) L'horitzó de la missió ad gents no és simplement una activitat, sinó el dinamisme juvenil de totes les activitats de l'Església. Per tant, la missió ha d'entendre's com la guaita profètica que contínuament adverteix d'una tasca encara per realitzar, d'un camí encara per recórrer, d'un futur per abordar, d'una joventut per comunicar. Quan les esglésies adquireixin aquesta lògica es veuran oxigenades pel vent pentecostal de l'Esperit, reconfortades per la seva força i interpel·lades dinàmicament per descobrir “altres ribes” i “nous horitzons” per a la seva tasca evangelitzadora. (…)



Fragments “Estudio: Quan joventut i Església es troben: Els missioners joves” de Roberto Calvo  Pérez, Revista missionologia Missions Estrangeres, març-abril 2007.

------

La misión, juventud y futuro de la Iglesia.


El Papa Francisco, en su discurso a la Asamblea General de OMP, del pasado 1 de junio, volvió a proponer como actual y urgente, para la renovación de la conciencia misionera de toda la Iglesia hoy, una gran y valiente intuición del Papa Benedicto XV, contenida en su Carta apostólica Maximum illud: la necesidad de recalificar evangélicamente la misión de la Iglesia en el mundo.

Por ello reproducimos unos fragmentos de un artículo escrito por el P. Roberto Calvo, para la revista bimensual que edita el Ieme, en el que nos recuerda que el papel de los jóvenes en la misión de la Iglesia es ese impulso evangélico tan necesario.



(…) La apariencia envejecida o juvenil de la Iglesia depende, en definitiva, de la juventud y del vigor de “cada uno de vosotros”. Si asumimos vitalmente que la Iglesia existe porque tiene que realizar una misión específica en el mundo y en el momento histórico-social que le toca vivir, en esa misma medida se irá mostrando la juventud eterna de la Iglesia. (…)



(…) La carta magna Redemptoris Missio, tras afirmar con clarividencia que la “misión se halla en sus comienzos”, significativamente abre un camino para la esperanza e invita a todos los cristianos, puesto que a todos atañe, a asumir un principio fundamental: “el presente documento se propone una finalidad interna: la renovación de la fe y de la vida cristiana. En efecto, la misión renueva la Iglesia, refuerza la fe y la identidad cristiana, da nuevo entusiasmo y nuevas motivaciones” (RMi 2).

La misión ad gentes “se trata de una actividad primaria de la Iglesia, esencial y nunca concluida” (RMi 31) Así pues, la misión es el futuro y la juventud de la Iglesia y de sus miembros. Sólo así la Iglesia puede aparecer ante el mundo joven y radiante de belleza, porque sus miembros hemos “recuperado nueva juventud” en la misión. Ésta ha de comprenderse como la “tarea primordial”, el “dinamismo” y la “vigía profética” de todo el quehacer eclesial. (…)



(…) El horizonte de la misión ad gentes no es simplemente una actividad, sino el dinamismo juvenil de todas las actividades de la Iglesia. Por tanto, la misión ha de entenderse como la vigía profética que continuamente advierte de una tarea aún por realizar, de un camino aún por recorrer, de un futuro por abordar, de una juventud por comunicar. Cuando las iglesias adquieran esta lógica se verán oxigenadas por el viento pentecostal del Espíritu, reconfortadas por su fuerza e interpeladas dinámicamente para descubrir “otras orillas” y “nuevos confines” para su labor evangelizadora. (…)



Fragmentos “Estudio: Cuando juventud e Iglesia se encuentran: Los misioneros jóvenes” de Roberto Calvo Pérez, Revista misionología Misiones Extranjeras, marzo-abril 2007.

lunes, 28 de mayo de 2018

El Sant Pare t'explica què són les Obres Missionals Pontifícies

El Papa Francesc presenta l'Obres Missionals Pontifícies a través d'un vídeo missatge:

“Benvolguts germans i germanes; amb aquest breu missatge vull presentar-vos una realitat important per a la missió de l'Església, però poc coneguda: les Obres Missionals Pontifícies.


Des dels primers temps, el sosteniment mutu entre les Esglésies locals, compromeses a anunciar i testimoniar l'Evangeli, ha estat un signe de l'Església universal. De fet, la missió, animada per l'Esperit del Senyor Ressuscitat, amplia els espais de la fe i de la caritat fins als extrems confinis de la terra.
Al segle XIX, l'anunci de Crist va rebre un nou impuls amb la fundació de les Obres Missionals, amb el propòsit específic de pregar i actuar de manera concreta per sostenir la evangelització als nous territoris. Aquestes Obres van ser reconegudes com a Pontifícies pel Papa Pío XI, qui, d'aquesta forma, volia subratllar com la missió de l'Església cap a tots els pobles està molt en el cor del Successor de Pere. I així segueix sent! Les Obres Missionales Pontifícies continuen avui dia aquest important servei que va començar fa gairebé 200 anys. Estan presents en 120 països amb directors nacionals, coordinats per secretaries internacionals de la Santa Seu.

Papa Francisco, Obras Misionales Pontificias, Video del Papa
Per què són importants les Obres Missionales Pontifícies? 
Són importants, sobretot, perquè hem de pregar pels missioners i les missioneres, per l'acció evangelizadora de l'Església. L'oració és la primera ‘obra missional’ – la primera! – que tot cristià pugues i ha de fer, i és també la més eficaç, encara que això no es pugui mesurar. De fet, el principal agent de l'evangelizatció és l'Esperit Sant, i nosaltres estem cridats a col·laborar amb Ell. A més, aquestes Obres garanteixen, en nom del Papa, una distribució equitativa de les ajudes, de manera que totes les esglésies del món tinguin un mínim d'assistència per l'evangelizatció, per als sagraments, per als propis sacerdots, els seminaris, pel treball pastoral, pels catequistas. Sosteniment als missioners que evangelitzen, i sosteniment, sobretot, amb l'oració, perquè l'Esperit Sant estigui present. És Ell qui porta endavant l'evangelizatció.
Per això, animo a tots a col·laborar en la nostra comuna tasca d'anunciar l'Evangeli i sostenir a les joves Esglésies gràcies a la tasca d'aquestes Obres Missionales. Fent així, en tots els pobles, que l'Església segueixi obrint-se a tots i proclamant amb alegria la Bona Notícia de Jesucrist, Salvador del món.
Gràcies a tots de cor!”.

sábado, 12 de mayo de 2018

És gràcies a la suma de molts actes senzills que es fa possible que altres puguin gaudir també del benestar necessari per a una vida amb molta més facilitat.

EL COMPROMÍS DE COMPARTIR

Recull escrit del testimoni que el missioner gironí, P. Joan Soler, va compartir amb els professors de les escoles diocesanes que participen del projecte pedagògic "Aula compartida" i que la Delegació de missions recolza donat que, aquest projecte, es realitza amb la col·laboració del Bisbe Lluís Solé Fa, missioner Paül a Hondures.


Missioner a Togo, Joan Soler, Togo, aula compartida
  " Benvolguts us envio una petita síntesi de la sort que he tingut de poder compartir la vida 9 anys amb la preciosa gent de Dapaong, del nord del Togo. I crec que no seré pas pretensiós, si dic que us ho agraeixo en nom de tots aquells que, en algun lloc o altre del món poden tirar endavant els seus projectes perquè hi ha persones solidàries com vosaltres, com per exemple, avui, el bisbe Lluis Solé.
És gràcies a la suma de molts actes senzills com el que fareu avui aquí, que es fa possible que en molts de llocs del món on no tenen els recursos que nosaltres tenim, puguin gaudir també del benestar necessari per a una vida amb molta més facilitat. I dic facilitat i no dic dignitat, perquè la dignitat nosaltres no som ningú per a augmentar-la o disminuir-la als altres, perquè la dignitat no depèn de la pobresa o de la riquesa, sinó que des de la meva perspectiva creient, pel sol fet d’ésser imatge de Déu ja no ens poden prendre res. A cada bateig que feia remarcava: “Tu ets profeta, sacerdot i rei”. I us parlo de bateig perquè en aquest moment de posada de llarg d’aquest projecte, m’agradaria en aquesta xerrada que faré exposar-vos la importància d’aprendre a néixer de nou per a posar-se al servei de l’altre, deixar-se batejar. 

Missioner a Togo, Joan Soler, Togo, aula compartida
Us deia, doncs, que des de la meva perspectiva creient, cada persona és un do de Déu pel sol fet de ser imatge seva, però fins i tot per aquells que no són creients, però que son honestos amb ells mateixos, saben que nosaltres no podem afegir res a l’altre en tant que altre, perquè tots tenim els mateixos drets, o els hauríem de tenir pel sol fet de pertànyer a l’espècie humana. Així doncs, si al llarg d’aquesta breu xerrada se m’escapa alguna vegada la manca de dignitat, això és per manca de llenguatge, no n’agafeu el significat. M’agradaria transmetre-us avui, que us poseu a treballar amb una gent que son sagrada. Jo ho he après a través de les dones. El somriure de l’esperança. La de l’esperança que he vist amb tantes dones africanes. Se’ls hi moren els fills, son intercanviades amb el bestiar, o donades als seus cunyats quan el seu marit mor... però continuen dempeus. Lluitant. Em van aprendre, aquestes dones a acostar-me a la realitat de manera gratuïta. Sense esperar res, excepte el què cada dia t’ha preparat i agrair-ho. I em van ensenyar, sobretot, a deixar la meva cultura i el meu pensar que som superiors a fora de les seves cabanes de fang i palla. Vaig aprendre a través d’elles que la gent amb qui em trobaré són igual o millor que un mateix. Que les cultures amb qui compartiré la vida són tan mil·lenàries, riques i interessants o més, que la d’un mateix. Que les llengües que escoltaré no són dialectes ni llengües inferiors en res a la que un mateix parla, sinó que són l’expressió d’una comunitat que ha volgut explicar-se els sentiments més profund del seu cor. La llengua amb què s’han dit t’estimo de generació en generació. La llengua en què les mares han cantat als menuts, on els menuts han après a dir mare a aquella figura que l’ha acompanyat des del principi de la seva vida. I aquestes paraules no són meves, son manllevades, de les paraules que va dir el petit Pascal, de 11 anys el dia de l’enterrament del seu pare. Enlloc d’enfonsar-se, el nen va pujar i va fer una lloança de la mare. Aquell dia mirant amb en Pascal parlar sense por davant d’una església plena, el meu alumne preferit, vaig saber que el què estàvem fent valia la pena. Però va fer falta temps. I deixar morir moltes coses. I no va ésser fàcil. 
Quan es comença un projecte, com és el vostre cas, o com ha estat el meu cas moltes vegades, es barregen moltes sensacions: D’una banda la enorme il·lusió per què un sent que està fent alguna cosa, que està posant el seu gra de sorra per a fer un món millor, però per altra banda hi ha un cert neguit: Per saber si s’ha trobat el projecte adequat, si té sentit, si ajudarem realment a l’altra com ens pensem que ho fem, si estem fent realment el què l’altra necessita o si estem fent el què nosaltres volem... Si val la pena!. I jo crec que sí, que val la pena, fins i tot si ens equivoquem, però ho fem amb amor i sense sentir-nos superiors. 
Missioner a Togo, Joan Soler, Togo, aula compartida
Per això m’agrada el títol que heu posat a la xerrada: El compromís de compartir. Perquè en la reflexió que us faré sobre la cooperació, crec que us vull demostrar que la cooperació és el compromís que prenem per a compartir el què tenim, però en les dues direccions, o sigui que ha de comportar comunió. Moltes vegades al Togo deien: “La mà del qui dóna sempre està per sobre de la mà del qui rep”. I això ho hem de canviar. La cooperació és una mà amb l’altre, junts, perquè hi ha comunió, i això vol dir que evitem tot tipus de paternalisme o de dominació. La cooperació ha de ser bidireccional, on cada un s’enriqueixi amb els dons i els carismes dels altres. No hi ha algú que està per damunt de l’altre. 
És a dir, hem d’evitar de totes-totes que amb el nostre desig d’ajudar no aixafem a l’altre. L’altre ha de sentir que està en les mateixes condicions que nosaltres. He començat amb la història d’un petit fracàs, de la primera etapa del meu bateig, el meu catecumenat, però després va venir el meu bateig. Us explicaré un cas, d’una noia malalta, a qui em van demanar de batejar. Un cooperant em demanava de fer alguna cosa més... però? 
“Podeu batejar-la? Em demanen. Tant malament la veieu? Els hi responc. Entreu a saludar-la. Entro i em trobo la mateixa imatge que s’ha repetit tantes vegades en la meva vida. Una noia jove, ajaguda a terra, amb la cara xuclada. Xuclada per la malaltia, per la manca d’aliments, per el SIDA que els destrueix imparablement. Em descalço, perquè el terra que trepitjo és sagrat i em porten un bol amb aigua, tinc els sants olis a la motxilla. La noia està extenuada, però encara és capaç de llevar-se de mig cos en amunt. La mare està trista. Està sola? Pregunto. Sí. Té un nen de 6 anys, però el seu marit va marxar i se’l va endur quan ella es va posar malalta. No volien agafar la malaltia. Faig avisar a la gent que està a fora. Entreu, els hi dic. Estem de festa. Avui batejarem a la Ladi. Entren la mare, la seva germana, una veïna i dos criatures que estaven jugant al carrer. En Jean es queda a fora. Beneeixo l’aigua i m’apropo a la mare. Quin nom heu triat per la vostra filla. Vostè mateix. No en teniu cap de triat? No. Em miro a la Ladi. Ladi, i tu què hi dius, quin nom et vols posar. Em fa un gest com dient-me, tria’l tu, sóc la teva filla. I somriu. Somriu com només els pobres saben somriure. Un somriure humil. El somriure d’aquell que ha posat tota la seva confiança en Déu. I no sé perquè, veient aquella noia bruna, somrient, em ve al cap la imatge de la Mare de Déu del Tura, el santuari d’Olot on tantes i tantes vegades hi he pregat. A sobre la imatge hi ha una frase: “Causa de la nostra alegria”. Ladi, li dic. Ja he triat el nom. Et diràs Maria del Tura. Seràs la primera Tura del Togo, i saps, ho diré a tots els olotins. Els hi diré que una noia preciosa s’ha batejat amb aquest nom, i si vius, Déu et protegirà. Però si ha arribat la teva hora, quan pugis al cel i et demanin com et dius, tu els hi diràs: Tura, i Déu et somriurà i et dirà, entra, filla meva. I una petita llàgrima cau dels ulls de la Ladi. Sap que la seva vida s’està acabant i m’agafa la mà amb la poca força que encara li queda. “Maria del Tura, et batejo en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”. I em deixa la mà i amb senzillesa l’aixeca i la posa damunt del meu cap. M’està beneint. M’està batejant. Em deia, amb aquest senzill acte, que el camí que havia començat de posar-me al servei dels més petits valia la pena. Però valia la pena perquè jo també estava descalç, al seu costat, i sense cap més riquesa. 
No vaig voler fer el què com a occidentals haguéssim fet. Córrer cap a un hospital sense condicions per intentar allargar inútilment una vida que se n’anava. Jo la vaig fer feliç.
Missioner a Togo, Joan Soler, Togo, aula compartida
Ens cal un compromís real per a compartir amb l’altre, perquè hi tenim una obligació. Com que sou mestres, i suposo que encara es fa allò de fer buscar les paraules als diccionaris. Jo també he buscat què vol dir Compromís: Obligació contreta per una promesa, paraula donada, etc. // Però també té una significació figurada: Situació crítica: Posar algú en un compromís.
Com a escoles diocesanes que sou, i per tant, plenes de la doctrina social de l’Església, ens cal ésser conscients de l’obligació que tenim en tant que educadors. Sant Ambròs escribia en el seu llibre de Nabot l’Israelita: “Quan algú roba els vestits a un home, diem que és un lladre. No hauríem de donar el mateix nom a qui podent vestir al despullat no ho fa? El pa que guardes en el teu magatzem pertany al pobre, l’abric que està penjat al teu armari i no fas servir pertany a qui ho necessita, les sabates que s’estan fent malbé en el teu armari pertanyen als qui van descalços. Els diners que acumules pertanyen als pobres”. I podríem afegir, les possibilitats que has tingut d’aprendre i que no comparteixes amb els qui no les han tingudes, pertanyen als pobres.
Així, doncs, tenim aquesta obligació, però al mateix temps, hem d’evitar de posar l’altre en un compromís. El compromís del cooperant que pensa només en ell i que oblida totalment a l’altre a qui està ajudant. O sigui, està tan ple d’un mateix, es creu tan superior que oblida que l’altra és una persona amb els mateixos sentiments que un mateix. “No facis a l’altre el què no vols que et facin a tu”. 
La cooperació només té sentit quan l’altre és un veritable germà. Què vol dir això: Doncs que l’esforç que fareu val la pena. És un esforç que no cansa. Ens cal aprendre a rebre d’ells. Ens cal entendre la seva cultura i la seva mentalitat. Us podria parlar de moltes experiències diferents, però us parlaré només del tema de l’educació perquè és on esteu anant vosaltres. Voleu ajudar a uns mestres. Hi està molt bé! Però hem de saber en quina situació es troben! Ho hem de tenir en compte. Quin salari tenen? Quines cases tenen? Quines famílies tenen? Quina biblioteca a casa tenen? Què han de fer a més a més per a guanyar-se la vida? De quin mitjà de transport disposen? 
Missioner a Togo, Joan Soler, Togo, aula compartida
Hem de vigilar de no comptar amb l’opinió de l’interessat o que es vagi en contra de la seva cultura ni la seva mentalitat. Perquè aleshores, els beneficiaris obtenen bens, però no creixen ni maduren en els seus projectes. No podem fer els projectes o jutjar-los pensant amb els nostres paràmetres. Ens equivocaríem. A vegades, voler arreglar una situació en pot generar una de molt més complicada. Hem dit, moltes vegades, donar-los la canya enlloc de donar-los el peix. Jo em sembla que el què ens cal, ja és tornar-los el mar, i que pesquin el què vulguin, com vulguin i quan vulguin! 
A vosaltres el bisbe us ha demanat aquesta formació! Genial! Ell us demana el que ells necessiten. Doneu-los-hi! Tant bé com podreu! Que n’estigueu orgullosos! Però no ho feu pensant en el què necessitaran perquè son pobres, en les seves pobreses i necessitats. Sinó pensant que son mestres. I deixem-nos d’ideologies. 
I últim, què en traurem de tot plegat? Doncs podria citar moltes coses:
1- Una major formació dels mestres d’allà: augmentar-los l’autoestima i el nivell de competència.
2- Una major formació dels alumnes d’allà: O sigui, com que tindran millors mestres, podran aprendre millor.
3- Una major formació dels mestres d’aquí: El fet d’haver de preparar les fitxes, el fet d’haver de pensar en els altres, us provocarà despertar més en vosaltres la vostra vocació de mestres i recomençar una reflexió profunda del què és l’ensenyament.
I em podreu dir: I si tot plegat surt malament. I si el projecte fracassa? Hi ha un últim aspecte molt important que no pot pas fracassar. El què vosaltres transmetreu als vostres alumnes. Quan els hi parlareu d’aquest projecte els hi obrireu els ulls a la universalitat del nostre món. Els ajudareu a reflexionar sobre les diferents condicions en les que viuen les persones. Els ajudareu a comprendre millor perquè moltes persones son obligades a marxar dels seus països per a venir a viure entre nosaltres. Els ajudareu a veure en vosaltres veritables testimonis. El Papa Pau VI ja ho deia: El món no escoltarà els mestres, sinó els testimonis. I si escolta els mestres, és perquè abans hauran estat testimonis. (EN 41) "