Del 13 de gener al 11 de febrer al Palau Bofarull de Reus (c/Llobera, 15)
Tot va començar al voltant dels germans de Taizé (Kër Taizé) a Dakar, al barri de Grand Yoff on viuen des de 1992. En Cristí Savall, nascut a Cambrils, germà de Taizé en missió a Dakar hi és des del principi.
Gràcies a la seva atenta presència en el dia a dia, ha pres forma diverses iniciatives. Per als joves es fa un gran esforç de formació per tal de despertar l’esperit de descoberta. D’aquesta manera es preparen per esdevenir animadors dels més petits. La crida al voluntariat que se’ls fa per tal que sostinguin les activitats amb els més petits, la poden rebre com un repte, i així esdevenir actors del seu propi desenvolupament.
Ens mostra que la modèstia d’un petit projecte pot generar passes transformadores de realitats personals i col·lectives. Encontres i intercanvis que generen fecundes troballes inesperades. Aquesta exposició vol ser més que un relat fotogràfic d’un projecte gestat durant els darrers 22 anys. És un relat d’encontres entre generacions, cultures i religions al petit espai del pati de Kër Taizé i a l’entorn urbà, agrícola i natural de la ciutat de Dakar.
Les activitats educatives destinades als infants parteixen d’una expressió wòlof: li nga xam jangal ko ko (ensenya als altres el que tu saps). Més endavant vam adoptar una altra expressió: “ak benn!” que es tradueix “...i una més” (el seu sentit és “anar més lluny”): un pas més, una lletra més, un compromís més, i una munió de descobertes.
Els petits, els joves... i les mares.
Un grup de dones i de noies reben una formació en costura. Els joves compromesos en l’associació treballen també en el taller, es formen en equip, i fabriquen objectes diversos. La seva producció es ven en fires a Dakar i en diverses ciutats d’Europa. Amb el producte de les vendes cadascú aprèn a gestionar el seus diners i a estalviar.
La xarxa que a poc a poc s’ha anat creant amb l’amistat (per a molts amb la seva entrega personal), entre el sud i el nord, és un veritable signe d’esperança.
Des de la Delegació diocesana de Missions oferim visites guiades a grups: missions@arqtgn.cat
Compartim amb tots vosaltres una reflexió del germà Cristí:
"Ésser enviats lluny.
Lluny com ho fa el boix amb la seva llavor: crec! (un crec sec), i les petites llavors negres i brillants com sabates de xarol són llançades lluny. Crec !! Lluny!
Per el boix aquest llençar lluny és garantia de vida. Per a nosaltres, “anar lluny” també ho és. Serem més vivents, amb sobreabundància per a compartir.
Ésser enviats més enllà de les nostres fronteres; vers un horitzó cada cop més ampla, sense fi... i per aquest gest avançar una abraçada als migrants, oferir senzillament un aixopluc als refugiats, enderrocar murs, desdibuixar límits, obrir-se a noves cultures, crear lligams... En la nostra Comunitat de Taizé, d’essència monàstica, estabilitat rima amb universalitat. Paradoxa? Més aviat una estabilitat en l’amplària: abraçar terres i habitants, una voluntat de presència lluny, per a descobrir que no hi ha més autèntic que el batec d’un cor i els colors del somriure d’aquella o d’aquell que no coneixíem l’instant abans: Miracle del rostre de Crist en cada rostre, en cada cor... i descobrir encara!
En els anys de germà de Taizé, en missió, enviat lluny de casa, què he descobert? Què he esdevingut?
Compartint amb els musulmans, amb els “petits” estimats del Crist el combat del dia a dia , cercant de renovellar sempre l’entesa i la confiança, tot deixant que el Senyor aculli els nostres cants, he trobat el creixement de la petita esperança.
I avui, mirant enrere, en adonar-me de la confiança transparent que des del primer moment les famílies que ens envolten, els ancians que ja viuen en Déu i que seien a l’ombra dels nostres arbres ens varen donar, ... això fa créixer arrels! La confiança rebuda fa créixer arrels. I perquè hi ha arrels la nostra fraternitat de Taizé ben arrelada és una fraternitat vers l’altre, en moviment! Nova paradoxa? L’Evangeli n’està ple! Arrels, moviment, l’altre... Dues coses són essencials i possibles: L’arrelament i el més enllà. Cal anar més lluny! Un repte contra la tendència que ens porta a plantar-nos (instal·lar-nos) allí on ens va bé: on s’afegeix la veu dels qui ens voldrien convèncer que a casa nostra ja hi ha prou feina. Història antiga! Vegem l’Evangeli”Quedat a Cafarnaüm” mentre Jesús diu”: Tot la Galilea també te dret a la NOTÍCIA! “Que tots tinguem dret a la notícia és una raó més (en wolof diríem ak benn) per “anar més lluny”! El que compte és compartir, el que compte és la Galilea tota sencera. Sense triar.
Galilea és el lloc de la primera crida i lloc de la crida a mai instal·lar-nos. Galilea esdevé com un signe de totes les crides i al llarg de la vida les “galilees” es repeteixen, s’han de repetir si som vivents: crida a anar més lluny en l’espai; l’Altre ens espera. I més lluny en el desig del cor. El nostre germà Roger deia: “Per a reconciliar aniria fins l’extrem de la terra” .
Noves crides, noves “galilees”, nous recomençaments, noves sortides de si mateix. Sortir per anar vers l’altra i amb l’altra viure la joia d’ésser vivents i el desig inquiet del que cal protegir i guardar: la casa Comuna, el Cos!
La JOIA i el DESIG inquiet venen de les arrels de l’arrel. Un do que és desafiament alhora. Un desafiament que no s’imposa però que demana resposta urgent, compromís ferm. Com comprendre l’ensopiment en la tranquil·litat?
I en trobar-nos amb noves tradicions podem (i cal !) admirar l’originalitat del que és diferent del que és nostre tot cercant com integrar llurs arguments, llur novetat. Certament al fons dels fons hi trobarem sempre la petjada del pas del Crist que ja ens ha avançat. Sí, quan ens en adonem ja ens ha avançat!
Cercar, sortir, caminar molt, arrelar-se, fer reviure... esperar! Esperar car després d’una presència de més de 22 anys a Grand Yoff (el nostre barri a la perifèria de Dakar) amb els meus germans i joves que per un temps comparteixen la nostra vida (dos són musulmans) potser no comprendrem mai les pobreses, però sí que comprenem o intuïm la bellesa i la necessitat de l’esperança.
I quan el sol ja s’ha post i el muetzí ja ha fet la crida i Kër Taizé ha tocat la campana, mentre entrem en la foscor de la vesprada, comença la pregària. Potser cansats sabem que encara podem cantar la joia de donar la vida en el gota a gota de la fidelitat."
Germà Cristí de Taizé en Missió a Dakar
