2017: L'any de ser valents

Memòria d'activitats missioneres a Tarragona -  2017

Les paraules del Excm. Arquebisbe de Tarragona, Mons. Jaume Pujol, són l'apertura de la nostra memòria del 2017 que presentem. 

"Benvolguts tots en el Senyor,

Quan em van nomenar Arquebisbe de Tarragona, ara fa catorze anys, vaig veure clar que el Senyor em cridava a una nova missió, més difícil i amb molta més responsabilitat: la de ser pastor d’un ramat molt gran i successor d’aquells que van rebre en primer lloc i directament de llavis del Senyor l’encàrrec d’anunciar l’Evangeli.

L’actualitat d’aquella crida del Senyor no ha minvat, ni molt menys, tot i que avui el cristianisme està escampat per tot el món i tenim a les nostres mans eines potentíssimes que ens permeten difondre ràpidament qualsevol missatge per tot el món gràcies a Internet i a altres tecnologies. Però, paral·lelament, potser mai tant com avui és necessària una nova evangelització, perquè la nostra societat s’ha tornat insensible al missatge de Jesucrist, fins al punt que molts viuen enmig d’una veritable ignorància i indiferència envers els valors fonamentals que han forjat les nostres cultures i afaiçonat les nostres societats modernes.

El Sant Pare, en ocasió de l’assemblea general de les Obres Missionals Pontifícies esdevinguda el mes de juny de 2017, va adreçar un missatge molt interessant als delegats que hi eren reunits i els anunciava la celebració d’un mes extraordinari d’oració i reflexió sobre la missio ad gentes, que tindrà lloc durant el mes d’octubre de 2019, data que coincideix amb el centenari de la carta apostòlica Maximum illud del papa Benet XV, un dels grans textos de referència sobre la missió, on se’ns recorda com n’és, de necessària, per a l’eficàcia de l’apostolat, la santedat de vida.

Sobre aquest aspecte el papa Francesc ens acaba de regalar una nova exhortació apostòlica que porta per títol Alegreu-vos-en i celebreu-ho, en la qual ens insisteix que tots —i quan dic tots vull dir tothom— estem cridats a la santedat, a ser sants, és a dir, a viure els misteris de la vida de Crist i reproduir en la pròpia existència els diferents aspectes de la vida de Jesús. És permetre a l’Esperit Sant que forgi en tu aquest misteri personal que reflecteixi Jesucrist en el món d’avui. Són paraules del papa Francesc en la seva exhortació, la qual us recomano vivament que llegiu. Serà un bon text per a reflexionar durant les vacances.

El Senyor ens crida, constantment, cada dia. Cal, amb urgència, prendre consciència que per poder escoltar la seva veu i conèixer la seva voluntat és imprescindible la conversió del cor i una filial actitud d’escolta de la seva Paraula. Qualsevol esforç que no vagi adreçat en aquesta direcció és inútil perquè allò que fa creïble l’anunci de l’evangeli és el testimoniatge d’una vida coherent amb allò que hom predica. ¿No serà la nostra pròpia incoherència com a membres de l’Església, tant dels pastors com dels fidels, la que provoca tanta indiferència religiosa com hi ha al voltant nostre?

El lema d’enguany ens demana ser valents perquè la missió ens espera. Déu ens crida tots a aquesta missió, de la mateixa manera que ens crida tots a la santedat, són dues cares de la mateixa moneda. Girem el nostre esguard envers el Senyor i escoltem la seva veu. 

Gràcies a la Delegació diocesana de missions per la seva tasca incansable al servei de la cooperació amb les Esglésies i a tots els voluntaris que hi col·laboren.

Rebeu tots, amb tot el meu afecte, la meva benedicció."

† Jaume Pujol Balcells

Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

Tarragona, juny de 2018

Leer más

Darrere d’un valent hi ha algú que arrisca, i darrere d’algú que arrisca hi ha algú que estima

Sigues valent, la missió t’espera

La campanya del Domund per aquest 2017 ens parla de ser valents. Però ser valent no es pot confondre amb ser temerari. El temerari no és conscient del risc que comporten les seves accions. En canvi, el valent s’enfronta a la por. Perquè la por no és sinó la inquietud davant les conseqüències d’allò que es fa. La por és un do de Déu. Sí, perquè tot allò creat per Déu, també la por i el sofriment, ens dona l’oportunitat d’acceptar les nostres limitacions i, malgrat aquestes, sentir-nos estimats pel Pare. Perquè no és una condició convertir-se o ser perfecte per a ser estimat. I així, alliberats de la càrrega d’haver de ser infal·libles, en la nostra petitesa i humilitat, trobem justament la clau de la llibertat: l’amor incondicional del Pare.

Ser valents és ser missioners!

Sentir por, és adonar-se que sols no ho podem tot. I que en els moments més dolorosos el consol del Pare és necessari. Això no significa que la nostra llibertat estigui sotmesa a la seva voluntat. Quan la desolació no ens permet ni tan sols creure en nosaltres mateixos, podem adonar-nos que la misericòrdia de Déu és infinita i que ell sí que confia en nosaltres. En tots nosaltres. I si mai sentim que Déu no hi és, que ens ha abandonat..., es fa el trobadís en el germà («...perquè on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells» Mt 15,20). La Bona Nova de Déu és solidària: no discrimina. Déu no salva els homes individualment, sinó com a comunitat. Som la seva Església. Per això no podem ser feliços si la nostra felicitat no fa feliços els altres. No podem ser feliços «en soledat».

La reusenca Isabel Correig, missionera al Congo, ens recorda en el seu llibre: «L’experiència de la solidaritat que entrelliga les persones des d’allò que realment són és un do. És la força de l’Esperit. (...) El món té set d’aquesta nova societat on la productivitat cedeix el lloc a la comunió i a la participació, on tots els deixats-de-compte retroben finalment llur plaça (...) Units en Jesucrist tot pot prendre una nova volada».

És aquesta salvació solidària la que encoratja tantes i tantes persones arreu del món a deixar les seves comoditats per trobar-se amb els altres. En aquests moments, el tarragoní Lluís Solé Fa és a Hondures lliurement, acceptant la realitat d’aquest país, coneixent el sofriment dels seus veïns, i acompanyant-los tant com el seu coratge lliure li permet. Altres joves de l’arxidiòcesi també han decidit acostar-se a aquesta solidaritat acompanyant els més vulnerables, els menystinguts, els refugiats, els abandonats. Saben que no és suficient en reclamar contra la societat actual, sinó que és necessari anunciar i proclamar a dintre seu la nova societat que neix. Aquí i allà, lluny i a prop.

Ser valents és ser humans!

Potser no són herois. També els missioners tenen limitacions. Però això no els paralitza. Són conscients que no són els primers o els millors. Que no estan exempts del sacrifici, del dolor o de les dificultats. S’han tret del damunt la pressió de l’èxit, de la perfecció, de l’eficiència, de la crítica, de la soledat, de la por que esclavitza. I així, senten la pau de cor necessària per col·laborar en el somni de Déu. I quin és el somni de Déu? 

Un somni és una promesa, quelcom que no existeix però que té el potencial d’existir. Els somnis de Déu fan por. Però és que els somnis de Déu promouen benedicció per a molts. Quan Déu posa un somni en el cor d’una persona, no és per beneir-la només a ella, sinó a molts. Déu digué a Abraham: «Et beneiré i seràs benedicció». El més important no és que jo rebi la seva gràcia, sinó que em transformi en un canal per a la benedicció de Déu.

Els missioners valents no es queden parats davant la bifurcació pensant en allò que perden o allò al que renuncien, sinó que veuen en el germà un victòria i guany suficient com per no haver de mirar enrere. Els missioners no es fan a un costat pensant que sempre pot arribar quelcom millor, perquè accepten que el món és imperfecte, que ells ho són, que nosaltres ho som. El missioner sap que allò més important no és la realitat sinó allò que podem arribar a crear junts. I per això no cal ser perfectes, sinó posar-se a treballar. Perquè si fallem, falla l’Església.

Els missioners no es proposen de fer propaganda d’una ideologia religiosa o d’una ètica sublim. El papa Francesc ens recorda en el missatge per al Domund d’enguany que «la missió de l’Església ha d’estimular una actitud de contínua peregrinació a través dels diferents deserts de la vida. Però la missió de l’Església no és un fi en si mateixa, sinó que és un humil instrument i mediació del Regne (...) i hem de preferir una Església accidentada, ferida i embrutada per sortir al carrer, abans que una església malalta pel tancament i la comoditat.»

Ser valents és mirar Jesús!

Diu Marc en el seu Evangeli: «Va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan, i començà a sentir esglai i abatiment, i els digué: —Sento a l'ànima una tristor de mort.» Jesús va tenir por, va sentir una tristor de mort. L’hem sentit mai una por així? La humanitat de Jesús no pot passar per alt en el cristià. Van conspirar en contra d’ell, no l’entenien, mentien sobre ell, l’acusen injustament, l’amic nega tenir-hi cap relació, el pressionen, se sent abandonat («Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?» Mc15,34). Tots ens podem identificar amb part del sofriment de Jesús. Però ningú amb tot el seu sofriment. Valia la pena? Era un valent? O un temerari? En nosaltres mateixos tenim la resposta. Va morir per tots tal i com som, pecadors. Va morir pel somni de Déu vers els homes, i va ressuscitar per una salvació solidària. Com podem col·laborar, com Jesús, en el somni salvífic de Déu?

Ser valents és confiar i estimar!

Els somnis de Déu no s’assoleixen dins del nostre cercle de seguretat. Pensem en Maria: Ella va confiar en Déu, sortint de la seva zona de confort, per moure’s en una situació que la feia vulnerable. Maria va veure el seu fill únic calumniat, abandonat, torturat, humiliat i fins i tot mort. L’odi, la set de justícia i de venjança la podien haver vençut. I, en canvi, prudent, pacient, valent..., CONFIA! Ella tenia por, igual que nosaltres, però estimava per damunt de tot. 

Arrel dels atemptats a la sala Bataclan de París, Antoine Leiris va escriure una carta als terroristes causants de la mort de la seva esposa. En ella deia: «No tindreu el meu odi. Divendres a la nit vau robar la vida d'un ésser excepcional, l'amor de la meva vida, la mare del meu fill, però no obtindreu el meu odi. No us el regalaré.» Definitivament, mai veuràs un valent fent un llistat de pros o contres, perquè per a ells l’amor no és un mercat, ni el germà un producte més. Darrere d’un valent hi ha algú que arrisca, i darrere d’algú que arrisca hi ha algú que estima. Ser valent és superar la por i, per sobre de tot, no tenir odi.

El proper diumenge 22 d’octubre celebrem la valentia de sentir-se estimat i d’estimar els altres. Siguem valents com Jesús, com Maria, com els nostres missioners: la missió salvífica de Déu ens espera!

Artícle Església de Tarragona, setembre-octubre 2017,

Blanca Serres Marco, membre de l’equip jove de Missions

Leer más

«El mundo necesita el Evangelio como algo esencial» Papa Francisco

Domund 2017: «Sé valiente, la misión te espera» 

Este domingo se celebra la 91 Jornada Mundial de las Misiones; el Domund.

El papa Francisco, en su mensaje para el Domund 2017 insiste en la urgente necesidad de anunciar el Evangelio de la Buena Noticia para dar respuesta a la búsqueda de la felicidad y del sentido de la vida que vive el hombre de hoy. «El mundo necesita el Evangelio como algo esencial» (n.5).

Para responder al mandato misionero de Jesús, la Dirección Nacional de las Obras Misionales Pontificias (OMP) en España ha propuesto como lema del Domund 2017 «Sé valiente, la misión te espera». El director nacional de las OMP, Anastasio Gil García ha manifestado que éstos no son tiempos para permanecer en la indiferencia o en la pasividad «pensando que esta tarea compete sólo a algunos especialistas. Urge tomar partido en esta corriente solidaria de cooperación misionera». Invita a contemplar cómo los misioneros y misioneras lo han dejado todo para ser enviados a aquellos lugares donde el Evangelio aún no es conocido.

Los misioneros son un modelo para todos los cristianos y para la sociedad actual. Su valentía consiste a confiar en el Señor, como lo hacen los pobres con los que viven, que saben superar las dificultades desde esta confianza.

Anastasio Gil recuerda que el domingo «tendremos una nueva oportunidad para vivir el mandato misionero de Jesús. La oración, la ofrenda de su vida y la cooperación económica son los principales indicadores de este compromiso de cooperación por parte de todos».

Las ayudas económicas y Tarragona

El 2016, y gracias a la generosidad de los fieles de todo el mundo, el Fondo Universal de la Solidaridad de la Obra Pontificia de la Propagación de la Fe –responsable del Domund¬ distribuyó 87.040.388 euros, y de éstos, 12.256.618 euros fueron aportados por España. Esta aportación hizo posible atender en el mundo a más de 4.000 proyectos misioneros.

La diócesis de Tarragona colabora intensamente con las misiones. Por un lado, en la actualidad, treinta y siete misioneros están anunciando el Evangelio y ayudando a los más desfavorecidos en 22 países. Por el otro, gracias a la generosidad de las gentes de la archidiócesis tarraconense, en 2016 se recaudaron 91.458 euros. La mayor parte de estas ayudas llegaron a través de las distintas parroquias, colegios y donaciones particulares. 

Gracias a los donativos recogidos durante la campaña del Domund, la Congregación para la Evangelización de los Pueblos atiende a través de OMP, las necesidades de los 1.113 territorios de misión.

Y en uno de estos territorios misiona Josep M Juanpere Domínguez, nacido en Reus, de la Congregación Hijos de la Sagrada Familia, en Camerún. Explica que en Yaoundé han podido fundar una Casa de Formación, gracias a la presencia allí de las Misioneras de Nazaret, que llevan muchos años en el país. Trabajan en la pastoral de un colegio de secundaria, con acompañamiento a chicos y chicas, «pero, ante todo, les ofrecemos nuestro afecto y les presentamos el mensaje de Jesús», subraya Juanpere.

El misionero reusense añade que no pensemos que la misión es tan solo en los países de misión, «a lo mejor tu misión es la de vivir el mensaje de Jesús allá donde te encuentres ahora».

Joan Boronat, artículo Diari de Tarragona, Domingo 21 de Octubre

Leer más

"La missió té una arrel espiritual i un segell evangèlic" † Jaume Pujol Balcells, Arquebisbe de Tarragona

LES MISSIONS AL COR

S’explica que un pobre cec romania assegut molt de temps en una vorera demanant ajuda als transeünts i amb prou feines si l’obtenia. Com és que no s’apiadaven més d’ell si tenia al costat un rètol que deia «Sóc cec, ajudeu-me»? Llavors va passar un publicista, es va fixar en el cartell, li va donar la volta i va escriure al seu revers: «Avui és primavera i no puc veure-la.» Els donatius es van intensificar.

Els lemes sempre ajuden quan es tracta d’enviar un missatge. El DOMUND cada any en té un, i el de la Jornada d’aquest any, el 22 d’octubre de 2017, és «La missió al cor de la fe cristiana».

L’ha triat el papa Francesc i crec que reuneix dos pensaments en un: primer que l’Església té tots els seus missioners molt a prop del cor, li són molt estimats; pensa en aquestes homes i dones generalment joves que s’han exiliat voluntàriament de la seva pàtria i de la seva cultura per ajudar altres persones a les quals no coneixien i amb les quals acaben identificant-se.

El segon és que la missió no és una activitat més que fa l’Església sinó que és la seva raó de ser: evangelitzar, mostrar la força transformadora de l’Evangeli.

El papa Francesc ha escrit, en la presentació d’aquesta Jornada, que la missió no és la propagació d’una ideologia religiosa ni d’una ètica sublim, sinó un encontre amb Crist.

Fent referència a una encíclica del seu antecessor, Benet XVI, titulada «Déu és amor» (Deus caritas est), afirma: «No es comença a ser cristià per una decisió ètica o per una gran idea, sinó per l’encontre amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i amb això una orientació decisiva.»

La missió té aquesta arrel espiritual i aquest segell evangèlic, i això fa que no sigui una ONG més, però no defuig, ans al contrari, fer una immersió en els problemes materials i de tot tipus de les persones a qui serveix.

Avui celebrem la 91 Jornada Mundial de les Missions. Durant aquests anys, i en segles anteriors, els missioners han deixat les seves famílies per viure en terres moltes vegades llunyanes i compartir amb els seus habitants les alegries i les penes. Han fundat dispensaris, han ajudat a projectes agrícoles, artesanals i educatius i han acompanyat la població, sense distinció de races, pàtries ni religions, al llarg de les seves vides. I per damunt de tot, han donat testimoni senzill de vida cristiana. Per tot això els tenim al cor.

† Jaume Pujol Balcells

Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

Suplement especial DOMUND al Full parroquial

-------------

LAS MISIONES EN EL CORAZÓN

Se cuenta que un pobre ciego permanecía sentado mucho tiempo en una acera pidiendo ayuda a los transeúntes y apenas si la obtenía. ¿Cómo es que no se apiadaban más de él si tenía junto a sí un letrero que decía «Soy ciego, ayúdeme»? Entonces pasó un publicista, se fijó en el cartel, le dio la vuelta y escribió en su anverso: «Hoy es primavera y no puedo verla». Los donativos se intensificaron.  

Los lemas siempre ayudan cuando se trata de enviar un mensaje. El DOMUND cada año tiene uno, y el de la Jornada de este año, 22 de octubre de 2017, es «La misión en el corazón de la fe cristiana». 

Lo ha elegido el Papa Francisco y creo que reúne dos pensamientos en uno: primero que la Iglesia tiene a todos sus misioneros muy cerca del corazón, le son muy queridos; piensa en estos hombres y mujeres generalmente jóvenes que se han exiliado voluntariamente de su patria y de su cultura para ayudar a otras personas a las que no conocían y con las que acaban identificándose. 

El segundo es que la misión no es una actividad más que hace la Iglesia sino que es su razón de ser: evangelizar, mostrar la fuerza transformadora del Evangelio. 

El Papa Francisco ha escrito, en la presentación de esta Jornada, que la misión no es la propagación de una ideología religiosa ni de una ética sublime, sino un encuentro con Cristo.

Haciendo referencia a una encíclica de su antecesor, Benedicto XVI, titulada «Dios es amor» (Deus caritas est), afirma: «No se comienza a ser cristiano por una decisión ética o una gran idea, sino por el encuentro con un acontecimiento, con una Persona, que da un nuevo horizonte a la vida y con ello una orientación decisiva».

La misión tiene esta raíz espiritual y este sello evangélico, y esto hace que no sea una ONG más, pero no rehúye, sino al contrario, hacer una inmersión en los problemas materiales y de todo tipo de las personas a las que sirve. 

Hoy celebramos la 91 Jornada Mundial de las Misiones. Durante estos años, y en siglos anteriores, los misioneros han dejado a sus familias para vivir en tierras muchas veces lejanas y compartir con sus habitantes las alegrías y las penas. Han fundado dispensarios, han ayudado en proyectos agrícolas, artesanales y educativos y han acompañado a la población, sin distinción de razas, patrias ni religiones, a lo largo de sus vidas. Y por encima de todo, han dado testimonio sencillo de vida cristiana. Por todo ello los tenemos en el corazón.

† Jaume Pujol Balcells

Arzobispo metropolitano de Tarragona y primado

Leer más

"Ser missioner és posar-se a disposició dels altres"

"RESCATAR LA DIGNITAT ENTRE LES ESCOMBRARIES"

Julio Cuesta. Missioner a Filipines

Va néixer a la província de Burgos fa més de 70 anys. Amb cor inquiet, va decidir regalar el seu treball i esforç a les zones més pobres del planeta. La seva vocació ho va portar fins a la Payata, un dels racons més deprimits de Filipines. En l'extraradi de Manila, el seu immens treball amb la Petita Obra de la Divina Providència és una gota d'esperança en un mar en el qual més de 250.000 persones viuen el seu dia a dia envoltades d'escombraries, entre desaprofitaments, gasos tòxics i malalties.

– Com defineix un missioner què és ser missioner?

– Ser missioner és posar-se a disposició dels altres. Per a mi és molt fàcil, perquè estic envoltat de gent que simplement necessita ajuda. M'agrada explicar el que fem amb una frase de Theilard de Chardin: “sembrar amor pel món”. Afortunadament, en aquesta sembra descobreixes que no estàs sol i això és molt bonic.

– Es pot explicar quin és la situació que es viu en La Payata?

– És la vida tràgica de més de 250.000 persones que viuen en condicions infrahumanes. Gent que no té en qui recolzar-se. A la qual ningú ajuda. Des de la nostra congregació de la Petita Obra de la Divina Providència hem engegat nou menjadors, un ambulatori per tuberculosos, dos dispensaris mèdics i un internat per a nens amb discapacitat física o psíquica. Atenem a moltes persones, però no deixa de ser alguna cosa gairebé simbòlica davant l'extrema necessitat de molta més gent.

– Què li va impulsar a engegar aquests centres?

– Veus realment que la societat no arriba. Que són gent sense futur. Viuen entre escombraries i els faria falta tenir una mica més perquè poguéssim dir que són pobres. Mires això i penses: alguna cosa haig de fer. Sobretot amb el problema dels nens amb discapacitat. Directament són abandonats, a la carretera, al carrer, perquè les famílies no poden ni plantejar-se el cost que els suposa mantenir-los. Nosaltres hem acollit a uns cinquanta.

– Com aconsegueix la missió obrir els seus centres tots els dies?

– Jo també m'ho pregunto de vegades. És un gairebé un miracle. Es va avançant a poc a poc gràcies a la Providència, que sempre està de la nostra mà. Fa 25 anys que ens vam començar a Manila i no hem parat de treballar als nostres tretze centres. Són set dies a la setmana i trenta dies al mes. Hi ha un treball infinit per davant, de fer, de construir, d'atendre, i també d'anar a buscar a aquestes persones que ens poden ajudar d'una forma o una altra: amb diners, amb materials, amb menjar o amb temps. Tot ens serveix i ens ve bé.

– “Sigues valent, la missió t'espera” és el lema d'aquest Domund. Davant situacions així, sembla molt apropiat

– Sens dubte. El Domund és una campanya de consciència per a tots. Tots som missioners quant a membres de l'Església i tots podem fer alguna cosa. Resar, doncs resar; col·laborar amb temps o diners, el que sigui. Per a nosaltres és un dia feliç, d'alegrar-se del que l'Església, sumant aquests pocs molts, és capaç de fer al món.

Leer más