Ens hem de preguntar tots plegats una i altra vegada: PER A QUI SÓC JO?

El 25 d’abril, diumenge del Bon Pastor, celebrem la Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions i la Jornada de les Vocacions Natives, unes jornades lligades per molts punts en comú, que poden resumir-se tal i com ho ha expressat el Papa Francesc amb una idea encisadora: “Nosaltres no tenim un producte que vendre, sinó una vida que comunicar; Déu”. Un autèntic desafiament per a tots nosaltres.

La vocació és una afirmació individual i personal davant d’una crida, però que necessita assolir una imprescindible base comunitària. Si manca la comunitat, desapareixerà el sentit de compartir i de servir. S’acabaran vivint realitats individuals aïllades del món real. Tots nosaltres, preveres, religiosos, religioses i laics, hem sentit aquest crida en el seu moment i ara també tenim la responsabilitat de fer possible amb el nostre testimoniatge, servei i acció, que altres es sentin cridats a seguir a Déu i que es qüestionin: per a qui és la meva vida?

Des de fa uns anys, la Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions coincideix amb la Jornada de les Vocacions Natives, perquè, emmarcades en la crida missionera, les vocacions arreu del món a la vida consagrada, laïcal i sacerdotal són el més clar reflex d’una manera de veure i viure la fe i la missió. Les comunitats que semblava que només podien viure si rebien des de fora, ara descobrim que son protagonistes a l’hora de donar i compartir. Les vocacions sorgides en les terres de primer anunci de l’Evangeli són les vocacions de tota la comunitat eclesial arreu del món. Les anomenades vocacions natives, tantes vegades sentides com a una realitat llunyana de la vivència de cada dia, entren en el més autèntic reflex de la experiència religiosa, en el sí mateix de l’Església, que tal i com ens recorda el Concili Vaticà II: “És essencialment missionera”. Per això aquestes vocacions es converteixen en les vocacions de tota l’Església. Es converteixen en les vocacions de cadascun de nosaltres i cal ajudar-les amb el sosteniment econòmic per tal que, no es perdi cap per manca de recursos.

A la nostra Església, hem volgut donar un espectre ampli a les Jornades i per això s’han organitzat des de les Delegacions de Missions, de Vida Consagrada i de Vocacions, amb la col·laboració de les Delegacions del Clergat i de Laics i Família. Per donar-li relleu, hem plantejat una SETMANA DE LES VOCACIONS, per tal que tota l’Església diocesana es posi en camí de pregària per totes les vocacions.

Aquí trobareu el material que hem preparat per les comunitats, siguin parroquials que religioses, amb la voluntat que us els feu vostres i els pugueu aprofitar en els vostres grups, celebracions, famílies, etc. També ho podeu trobar a la web de la Delegació de Vocacions i a la seva xarxa social d'Instagram.

1.- Testimonis vocacionals per cada dia de la setmana:

Diluns: Vocació Missionera

Dimarts: Vocació a la vida matrimonial

Dimecres: Vocació a la vida religiosa activa

Dijous: Vocació a la vida religiosa contemplativa

Divendres: Vocació al ministeri ordenat

2.- Materials didàctics per treballar a les escoles 

• Per a qui sóc jo? Jo puc brillar – PRIMÀRIA
• Per a qui sóc? – 1r i 2n d’ESO
• Jesús de Natzaret. Home d’ahir, Home d’avui – 3r i 4t d’ESO
• Cartas a Dios – 3r i 4t d’ESO

3.- Materials de pregària 

• Pregàries per cada dia de la setmana.

També hi ha el material oficial disponible per a preparar la celebració d’aquest dia, que també és abundant, ben elaborat, il·luminador i molt ric, confeccionat pel treball conjunt de CEE, CONFER, CEDIS i OMP. El podeu trobar a paraquiensoy. Una invitació a conèixer millor l’ànima de la jornada.

Per altra banda, us convidem per tots que aquells que, la situació de la pandèmia ho permeti, participar  a la celebració d’una VETLLA DE PREGÀRIA PER LES VOCACIONS, que tindrà lloc el mateix 25 d’abril, a les 19h a la Catedral de Tarragona. 

Ens hem de repetir tots plegats una i altra vegada: PER A QUI SÓC JO? Amb sinceritat, honestedat i atreviment. A les hores descobrirem que no fem referència al COM sinó al QUI de la nostra pròpia fe. Una veritable provocació personal, que necessita de tota la comunitat, de tots i cada un del cristians de l’Església. Un projecte sorprenent, que té tantes cares, actituds, vivències i cultures, com respostes a la crida vocacional es puguin trobar arreu del món. Però amb una exclusiva raó de ser: anunciar.

Leer más

In memoriam de Mn. Josep Cabayol, al cel sigui.

Entrevista per Església de Tarragona, num. 268, agost-setembre de 2012

Compartim amb tots vosaltres una entrevista de fa uns anys publicada a la revista diocesana, en la qual està molt ben resumida la trajectòria de Mn. Josep Cabayol.

En aquest enllaç podreu veure el pdf original de la mateixa. 

Mn. Josep Cabayol, missioner a Rwanda, va marxar fa trenta-sis anys a l’Àfrica. Aquest estiu ha passat uns dies a l’arxidiòcesi i hem conversat amb ell.

Fa prop de quaranta anys, l’any 1976, Mn. Josep Cabayol Magrinyà, nascut a la Riera de Gaià, va marxar a Rwanda per a dedicar la seva vida als més necessitats. Països com Rwanda, el Zaire o el Camerun són testimonis d’una vida lliurada als germans més petits amb amor, fe i compromís.

 —Vostè va arribar a Rwanda com a missioner l’any 1976. Com va sorgir aquesta vocació i com funciona el fet de marxar a un lloc de missió?

El Sr.  Arquebisbe  Josep  Pont i Gol va voler fer el que el papa Pius XII va demanar a les diòcesis del primer món d’adoptar alguna parròquia en llocs de necessitat del Tercer Món, sobretot a l’Àfrica. L’aleshores arquebisbe va parlar amb el bisbe de Vic, diòcesi que ja tenia presència a Rwanda, i aleshores vam començar la missió amb ells.

Pel que fa a la meva vocació de missioner, jo vivia al meu poble de la Riera de Gaià, davant de les monges, el meu pare era el pagès de les monges i la meva mare els anava a comprar, a més els nens anàvem a col·legi allí. A l’escola sovint venien capellans i monges missioneres i ens explicaven les seves experiències, i m’entraven ganes d’anar a les missions i fer aquest pas. Als 10 anys vaig entrar al Seminari de Tarragona.

—L’any 1996, després d’un conflicte bèl·lic a Rwanda, torna a la diòcesi de Ruhengeri, concretament a la parròquia de Kampanga. Com és aquesta parròquia?

Aquesta parròquia està situada a Ruhengeri, que és  el  nom de la diòcesi. I la parròquia de Kampanga és un poblat, el que aquí diríem un poble.  Allà  tota la parròquia és un poblat que agafa l’extensió de tot el Camp de Tarragona, aproximadament. El passat mes de març va fer dotze anys que sóc en aquesta parròquia. Abans hi era tot sol, però hem tingut la sort que ja hi ha més capellans rwandesos, i ara ja en som cinc. A   la parròquia hi ha uns 17.000 catòlics i  també hi ha diferents religions, però ens entenem prou bé, gràcies a Déu.

—Com són allí les celebracions, com viuen la seva fe?

Una missa allí canvia una mica de les d’aquí. En primer lloc per l’assistència, ja que els dies de cada dia es pot arribar a cent o dos cents feligresos. Elsdiumenges, en les cinc esglésies que

tenim, algunes d’elles construïdes per l’arxidiòcesi de Tarragona, com a mínim en tenim en cadascuna quatre-centes o cinc- centes persones, i a l’església més gran unes set-centes o vuit- centes, fins i tot a prop del miler. Malgrat la pobresa material viuen la seva fe fabulosament.

—Com s’entén l’evangelització, el fet de portar la bona nova, en un terreny de missió?

La missió que se’ls porta és que hi ha un Déu que ens estima. Hi hem anat com Jesús, tal i com ell ens ha ensenyat a viure seguint les   paraules   que   ens   va   dir:

«Prediqueu la Bona Nova els qui creieu i bategeu amb el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.» I aquest és el sentit de la missió. Al mateix temps d’allí han sortit i van sortint vocacions. Nosaltres tenim trenta- quatre catequistes que fan aquesta missió de Jesús: «ensenyeu, els qui creieu i bategeu-los….»

—Parlem ara del projecte social que es va iniciar l’any 2008: la construcció d’un centre d’assistència social i de formació. Amb quina voluntat va néixer aquest projecte?

Cap a l’any 2004, el bisbe anterior de Ruhengeri em va parlar de demanar a l’Arquebisbat de Tarragona una col·laboració per a fer la casa parroquial, ja que hi començava a haver preveres rwandesos. La casa parroquial permetria ser l’habitatge dels sacerdots i al mateix temps podria oferir diversos serveis socials:  un lloc on les noies aprenguessin a cosir a màquina i els nois aprenguessin fusteria per a construirdespréslessevespròpies cases, una casa d’acollida, de reunions, etc. Després d’estudiar-s’ho bé, el nostre Arquebisbat va decidir que es tirés endavant.

—A banda d’aquest projecte també s’hi han construït uns 8.600 habitatges…

S’han construït gràcies a l’Arquebisbat de Tarragona.  Hi havia unes casetes rodones,  de palla, i la paret de fang, però vam parlar amb Càritas  i  amb  un constructor, i vam pensar a construir unes cases de vuit a deu metres de llargada per uns vuit metres d’amplada, amb una porta d’entrada, una de sortida, unes quatre  habitacions,  la  teulada  de planxes metàl·liques i sense cimentació. I així hem anat fent fins ara.

Donem gràcies a Déu per la vocació sacerdotal de Mn. Josep Cabayol. Donem gràcies per tants anys al costat dels més desvalguts. Donem gràcies per haver fet de la seva vida, un testimoni d'entrega. 

El seu cor, la seva ment i les seves mans van deixar els seus millors anys a l'Àfrica al voltant de 40 anys.

L'Amor fet veritat, ja gaudeix del qui ell tant ha estimat. 

Fins aviat... Mn. Josep Cabayol.

   

 

Leer más

Carta Sr. Arquebisbe amb motiu del #DOMUND

DOMUND PER A CANVIAR EL MÓN

El lema d’aquest any per a la jornada del Domund, que se celebra aquest diumenge, sembla una mica pretensiós o irreal: «Canvia el món»

Com canviar-lo? La història ha vist passar un sens fi de reis i filòsofs, de científics i artistes, de diplomàtics i militars… i el món a vegades ha anat millor i altres ha anat pitjor. Considerat humanament podríem pensar que no té solució i que l’anhel de felicitat i de pau que hi ha en tot cor humà és només un ideal inassequible.

El papa Francesc, en el seu missatge per a aquesta jornada, hi dona la clau: el món canviarà no per l’esforç a l’hora de canviar estructures, sinó per una renovació sincera del nostre cor. En aquest sentit escriu als missioners: «No tenim un producte per vendre […], sinó una vida per comunicar: Déu, la seva vida divina, el seu amor misericordiós, la seva santedat.»

Afegeix el Papa: «No es tracta simplement de replantejar les motivacions per a millorar el que ja feu. La conversió missionera de l’Església requereix santedat personal i creativitat espiritual. Per tant, no sols cal renovar allò vell, sinó permetre que l’Esperit Sant creï allò nou.

Anastasio Gil, recentment difunt, que ha estat director de les Obres Missionals Pontifícies a Espanya, recorda en referència a això que fa un segle Benet XV, en la seva carta apostòlica Maximum illud, ja denunciava la necessitat de canviar els cors per així canviar el món. És d’on parteix també avui Francesc, el qual amb freqüència pregunta als bisbes que el visiten: «Quantes hores al dia resa vostè?»

Aquesta anècdota entronca amb una altra de santa Teresa de Calcuta. Un periodista que havia passat alguns dies observant la feina de la seva institució, abans d’acomiadar-se va tenir ocasió de parlar amb la fundadora i li va dir: «És admirable el que vostès fan, però per què no retallen tant de temps de resos davant la magnitud de la tasca que tenen entre mans?» La mare Teresa va contestar: «Gràcies pel que diu de la nostra tasca, però vostè no ha entès res.»

La tasca missionera no sols es realitza lluny de casa, on els nostres missioners fan un treball tan admirable; també som missió a les nostres llars, amb les nostres famílies, en els ambients de treball, a les parròquies i moviments, entre els més pobres, compartint els nostres béns amb ells a imitació de les comunitats cristianes primitives.

Amb aquest comportament, sorgit de dins, nascut del cor, «per contagi», com diu el Papa, canviarem el món. Aquesta tasca no és hercúlia, sinó possible, perquè la santedat de vida no és pròpia de gimnastes espirituals capaços de guanyar un campionat, sinó de totes les persones, ja que a tots ens ha cridat Déu a ser sants.

† Jaume Pujol Balcells

Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

SUPLEMENT DOMUND

----------------------------

DOMUND PARA CAMBIAR EL MUNDO 

21 de octubre 2018

El lema de este año para la jornada del Domund, que se celebra este domingo, parece un poco pretencioso o irreal: «Cambia el mundo».

¿Cómo cambiarlo? La historia ha visto pasar un sinfín de reyes y filósofos, de científicos y artistas, de diplomáticos y militares… y el mundo a veces ha ido mejor y otras ha ido peor. Considerado humanamente podríamos pensar que no tiene solución y que el anhelo de felicidad y paz que anida en todo corazón humano es solo un ideal inasequible. 

El Papa Francisco, en su mensaje para esta jornada, da la clave: el mundo cambiará no por el esfuerzo en cambiar estructuras, sino por una renovación sincera de nuestro corazón. En este sentido escribe a los misioneros: «No tenemos un producto que vender (…), sino una vida que comunicar: Dios, su vida divina, su amor misericordioso, su santidad.»

Añade el Papa: «No se trata simplemente de replantear las motivaciones para mejorar lo que ya hacéis. La conversión misionera de la Iglesia requiere santidad personal y creatividad espiritual. Por lo tanto, no solo renovar lo viejo, sino permitir que el Espíritu Santo cree lo nuevo.»

Anastasio Gil, recientemente fallecido, que ha sido Director de las Obras Misionales Pontificias, recuerda en referencia a esto que hace un siglo Benedicto XV, en su carta apostólica Maximum illud, ya denunciaba la necesidad de cambiar los corazones para así cambiar el mundo. Es de donde parte también hoy Francisco, quien con frecuencia pregunta a un obispo de los que le visitan: «¿Cuántas horas al día reza usted?»

Esta anécdota entronca con otra de Santa Teresa de Calcuta. Un periodista que había pasado algunos días observando el trabajo de su institución, antes de despedirse tuvo ocasión de hablar con la fundadora y le dijo: «Es admirable lo que ustedes hacen, pero ¿por qué no recortan tanto tiempo de rezos ante la magnitud de la tarea que tienen entre manos?» La madre Teresa contestó: «Gracias por lo que dice de nuestra labor, pero usted no ha entendido nada.»

La tarea misionera no solo se realiza lejos de casa, donde nuestros misioneros hacen un trabajo tan admirable; también somos misión en nuestros hogares, con nuestras familias, en los ambientes de trabajo, en las parroquias y movimientos, entre los más pobres, compartiendo nuestros bienes con ellos a imitación de las primitivas comunidades cristianas.

Con este comportamiento, surgido de dentro, nacido del corazón, «por contagio», como dice el Papa, cambiaremos el mundo. Esta tarea no es hercúlea, sino posible, porque la santidad de vida no es propia de gimnastas espirituales capaces de ganar un campeonato, sino de todas las personas, ya que a todos nos ha llamado Dios para ser santos.

† Jaume Pujol Balcells

Arzobispo metropolitano de Tarragona y primado 

Leer más