"Hem estat creats de l’Amor, per amor i amb amor, i estem fets per a estimar"

MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC PER A LA 60a JORNADA MUNDIAL DE PREGÀRIA PER LES VOCACIONS I JORNADA VOCACIONS NATIVES

Vocació: gràcia i missió

Benvolguts germans i germanes, estimadíssim joves:

És la seixantena vegada que se celebra la Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions, instituïda per sant Pau VI el 1964, durant el Concili Ecumènic Vaticà II. Aquesta iniciativa providencial es proposa ajudar els membres del Poble de Déu, personalment i en comunitat, a respondre a la crida i la missió que el Senyor confia a cadascú en el món d’avui, amb les seves ferides i les seves esperances, els seus desafiaments i les seves conquestes.

Aquest any us proposo reflexionar i pregar guiats pel tema “Vocació: gràcia i missió”. És una ocasió preciosa per a redescobrir amb sorpresa que la crida del Senyor és gràcia, és un do gratuït i, alhora, és un compromís a posar-se en camí, a sortir, per a portar l’Evangeli. Estem cridats a una fe que es faci testimoni, que reforci i hi estrenyi el vincle entre la vida de la gràcia —a través dels sagraments i la comunió eclesial— i l’apostolat en el món. Animat per l’Esperit, el cristià es deixa interpel·lar per les perifèries existencials i és sensible als drames humans, tenint sempre ben present que la missió és obra de Déu i no la duem a terme sols, sinó en la comunió eclesial, juntament amb els germans i les germanes, guiats pels pastors. Perquè aquest és, des de sempre i per sempre, el somni de Déu: que visquem amb Ell en comunió d’amor.

«Escollits abans de la creació del món»

L’apòstol Pau obre davant nostre un horitzó meravellós: en Crist, Déu Pare «ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió» (Ef 1,4-5). Són paraules que ens permeten veure la vida en el sentit ple. Déu ens “concep” a la seva imatge i semblança, i ens vol fills seus: hem estat creats de l’Amor, per amor i amb amor, i estem fets per a estimar.

Al llarg de la nostra vida, aquesta crida, inscrita en el més íntim del nostre ésser i portadora del secret de la felicitat, ens arriba, per l’acció de l’Esperit Sant, de manera sempre nova, il·lumina la nostra intel·ligència, infon vigor a la voluntat, ens omple d’admiració i fa abrusar el nostre cor. A vegades fins i tot irromp de manera inesperada. Va ser així per a mi el 21 de setembre de 1953 quan, mentre anava a la festa anual de l’estudiant, vaig sentir l’impuls d’entrar a l’església i confessar-me. Aquell dia va canviar la meva vida i va deixar una petjada que perdura fins a avui. Però la crida divina al do d’un mateix s’obre pas a poc a poc, a través d’un camí: en contacte amb una situació de pobresa, en un moment de pregària, gràcies a un testimoni límpid de l’Evangeli, a una lectura que ens obre la ment, quan escoltem la Paraula de Déu i la sentim dirigida directament a nosaltres, en el consell d’un germà o una germana que ens acompanya, en un temps de malaltia o de dol… La fantasia de Déu per a cridar-nos és infinita.

I la seva iniciativa i el seu do gratuït esperen la nostra resposta. La vocació és «l’entramat entre elecció divina i llibertat humana»[1], una relació dinàmica i estimulant que té com a interlocutors Déu i el cor humà. Així, el do de la vocació és com una llavor divina que germina en el terreny de la nostra vida, ens obre a Déu i ens obre als altres per a compartir amb ells el tresor trobat. Aquesta és l’estructura fonamental del que entenem per vocació: Déu crida estimant i nosaltres, agraïts, responem estimant. Ens descobrim fills i filles estimats pel mateix Pare i ens reconeixem germans i germanes entre nosaltres. Santa Teresa de l’Infant Jesús, quan finalment “va veure” amb claredat aquesta realitat, va exclamar: «Finalment he trobat la meva vocació! La meva vocació és l’amor…! Sí, he trobat el meu lloc a l’Església […]. Al cor de l’Església, la meva Mare, jo seré l’amor»[2].

«Jo soc una missió en aquesta terra»

La crida de Déu, com dèiem, inclou l’enviament. No hi ha vocació sense missió. I no hi ha felicitat i plena realització d’un mateix sense oferir als altres la vida nova que hem trobat. La crida divina a l’amor és una experiència que no es pot callar. «Pobre de mi si no anunciés l’Evangeli!» (1Co 9,16), exclamava sant Pau. I la Primera carta de sant Joan comença així: “Allò que hem sentit, vist, contemplat i tocat —és a dir, la Paraula feta carn— us ho anunciem també a vosaltres perquè el nostre goig sigui complet” (cf. 1,1-4).

Fa cinc anys, a l’Exhortació apostòlica Gaudete et exsultate, em dirigia a cada batejat i batejada amb aquestes paraules: «Tu també necessites concebre la totalitat de la teva vida com una missió» (n. 23). Sí, perquè cadascú de nosaltres, sense excloure ningú, pot dir: «Jo soc una missió en aquesta terra, i per això estic en aquest món» (Exhort. ap. Evangelii gaudium, 273).

La missió comuna de tots els cristians és la de testimoniar amb alegria, en tota situació, amb actituds i paraules, el que experimentem estant amb Jesús i en la seva comunitat que és l’Església. I es tradueix en obres de misericòrdia materials i espirituals, en un estil de vida acollidor i mansuet, capaç de proximitat, compassió i tendresa, que va contracorrent respecte a la cultura del descart i de la indiferència. Fer-se proïsme, com el bon samarità (cf. Lc 10,25-37), permet comprendre el “nucli” de la vocació cristiana: imitar Jesucrist, que va venir per a servir i no per a ser servit (cf. Mc 10,45).

Aquesta acció missionera no neix simplement de les nostres capacitats, intencions o projectes, ni de la nostra voluntat, ni tampoc del nostre esforç per practicar les virtuts, sinó d’una profunda experiència amb Jesús. Només llavors podem convertir-nos en testimonis d’Algú, d’una Vida, i això ens fa “apòstols”. Aleshores ens reconeixem «com marcats a foc per aquesta missió d’il·luminar, beneir, vivificar, aixecar, curar, alliberar» (Exhort. ap. Evangelii gaudium, 273).

Els dos deixebles d’Emmaús són una icona evangèlica d’aquesta experiència. Després de l’encontre amb Jesús ressuscitat es confien recíprocament: «No és veritat que els nostres cors s’abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?» (Lc 24,32). En ells podem veure el que significa tenir “cors ardents i peus en camí”[3]. És el que desitjo també per a la propera Jornada Mundial de la Joventut a Lisboa, que espero amb alegria i que té per lema: «Maria se n’anà decididament» (Lc 1,39). Que cadascú i cadascuna se senti cridat i cridada a aixecar-se i anar-hi decididament, amb el cor ardent!

Cridats junts: convocats

L’evangelista Marc narra el moment en què Jesús va cridar amb ell els dotze deixebles, cada un amb el seu nom. Els va constituir perquè estiguessin amb Ell i per a enviar-los a predicar, guarir les malalties i expulsar els dimonis (cf. Mc 3,13-15). El Senyor posa així les bases de la seva nova Comunitat. Els Dotze eren persones d’ambients socials i oficis diferents, i no pertanyien a les categories més importants. Els Evangelis ens expliquen també altres crides, com la dels setanta-dos deixebles que Jesús envia de dos en dos (cf. Lc 10,1).

L’Església és precisament Ekklesía, terme grec que significa: assemblea de persones cridades, convocades, per a formar la comunitat dels deixebles i de les deixebles missioners de Jesucrist, compromesos a viure el seu amor entre ells (cf. Jn 13,34; 15,12) i a difondre’l entre tots, perquè vingui el Regne de Déu.

A l’Església, tots som servidors i servidores, segons diverses vocacions, carismes i ministeris. La vocació al do d’un mateix en l’amor, comú a tots, es desplega i es concreta en la vida dels cristians laics i laiques, compromesos a construir la família com a petita església domèstica i a renovar els diversos ambients de la societat amb el llevat de l’Evangeli; en el testimoni de les consagrades i els consagrats, lliurats totalment a Déu pels germans i les germanes com a profecia del Regne de Déu; en els ministres ordenats (diaques, preveres, bisbes) posats al servei de la Paraula, de la pregària i de la comunió del poble sant de Déu. Només en la relació amb totes les altres, cada vocació específica a l’Església es mostra plenament amb la pròpia veritat i riquesa. En aquest sentit, l’Església és una simfonia vocacional, amb totes les vocacions unides i diverses, en harmonia i alhora “en sortida” per a irradiar en el món la vida nova del Regne de Déu.

Gràcia i missió: do i tasca

Benvolguts germans i germanes, la vocació és do i tasca, font de vida nova i d’alegria veritable. Que les iniciatives de pregària i animació vinculades a aquesta Jornada puguin reforçar la sensibilitat vocacional en les nostres famílies, en les comunitats parroquials i en les de vida consagrada, en les associacions i en els moviments eclesials. Que l’Esperit del Senyor ressuscitat ens tregui de l’apatia i ens concedeixi simpatia i empatia, per a viure cada dia regenerats com a fills de Déu Amor (cf. 1Jn 4,16) i ser al nostre torn fecunds en l’amor: capaços de portar vida a tot arreu, especialment on hi ha exclusió i explotació, indigència i mort. Perquè es dilatin els espais de l’amor[4] i Déu regni cada vegada més en aquest món.

Que en aquest camí ens acompanyi la pregària composta per sant Pau VI per a la primera Jornada Mundial de les Vocacions, l’11 d’abril de 1964:

«Jesús, Pastor diví de les ànimes, que has cridat els Apòstols per a fer-los pescadors d’homes, atrau a tu també les ànimes ardents i generoses dels joves, per a fer-los els teus seguidors i els teus ministres; fes-los partícips de la teva set de redempció universal […], entreobre’ls els horitzons del món sencer […]; perquè, responent a la teva crida, prolonguin aquí a la terra la teva missió, edifiquin el teu Cos místic, que és l’Església, i siguin “sal de la terra i llum del món” (Mt 5,13)».

Que la Mare de Déu us acompanyi i us protegeixi. Amb la meva benedicció.

Roma, Sant Joan del Laterà, 30 d’abril de 2023, IV Diumenge de Pasqua.

Francesc

----------------------------------

[1] Document final de la XV Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes (2018), Els joves, la fe i el discerniment vocacional, n. 78.

[2] Manuscrit B, Carta a Maria del Sagrat Cor (8 de setembre de 1896): Obres Completes, Burgos 2006, 261.

[3] Cf. Missatge per a la 97a Jornada Mundial de les Missions (6 de gener de 2023).

[4] «Dilatentur spatia caritatis»: Sant Agustí, Sermo 69: PL 5, 440.441.

Leer más

La missió en el cor

Trobada Missionera de Joves

Amb el lema “Carismes missioners” del 21 al 23 d'abril tindrà lloc en el Real Centre Universitari María Cristina d'El Escorial, la XIX Trobada Missionera de Joves, a la qual estan convidats tots aquells que sentin la inquietud missionera i tinguin la missió en el cor o hagin participat en experiències temporals en la missió.

Aquest esdeveniment missioner per a joves se centrarà en les diverses maneres i camins de la cooperació missionera. Són els carismes missioners, especialment els carismes de la missió ad gentes, vies a la participació dels joves en la missió universal de l'Església. La idea d'aquesta trobada sorgeix de la celebració l'any passat dels centenaris de les Obres Missionals Pontifícies, que va portar a una presa de consciència de la importància dels diferents carismes missioners dins de l'Església. D'aquí, l'objectiu que anima aquesta trobada, que no és un altre que fomentar l'esperit, la consciència i la cooperació sigui espiritual, material o personal dels batejats, especialment dels joves. En aquesta trobada es vol constatar, una vegada més, com els joves ja participen d'una manera activa i compromesa en la missió de l'Església, alhora que es busca fomentar i donar suport al seu actual compromís missioner i donar a conèixer noves maneres de cooperar amb la missió.

La trobada començarà el divendres 21 d'abril després del sopar, amb l'acolliment. El dissabte 22 al matí es dedicarà a una dinàmica per a conèixer diferents carismes missioners, seguida de l'adoració eucarística. A la tarda hi haurà una taula rodona de testimoniatges missioners que mostrin l'experiència concreta d'alguns carismes missioners, es coneixerà la tasca de coordinació d'aquests carismes que realitza el Servei Conjunt d'Animació Missionera (SCAM) i acabarà amb la pregària del rosari missioner. A la nit s'oferirà als qui vulguin participar un “foc de campament” en el qual compartir experiències missioneres, música i amistat. El diumenge 23 al matí estarà dedicat a conèixer a fons la nova plataforma digital missionera per a joves Supergesto i a posar-la a la disposició dels joves per a la difusió de les seves experiències, carismes, grups, etc. El programa de la trobada es pot veure aquí.

Poden participar en aquesta trobada joves menors de 35 anys interessats en l'activitat missionera de l'Església i grups de joves que participen en experiències missioneres temporals. Per a inscriure's la Conferència Episcopal Espanyola ha habilitat aquest enllaç.

OMPRESS-MADRID (16-03-23) 

Leer más

MISSIÓ QUE ENS FA GERMANS EN LA FE

Una Església profundament compromesa amb la missió a Hispanoamèrica des de fa més de 500 anys

5 de març, dia d'Hispanoamèrica

El dia d'Hispanoamèrica acompanya la vida de l'Església espanyola des de fa dècades. És una data amb un profund calat missioner, que ha marcat el caminar de l'Església al nostre país. Una Església profundament compromesa amb la missió a Hispanoamèrica des de fa més de 500 anys, que, malgrat no sempre haver encertat en les decisions i els camins triats per a dur a terme aquesta missió, ha intentat anar fent realitat allò que ens diu el lema d'aquest Dia en 2023 – 5 de març -: “Germans en la fe”.

La celebració d'aquesta jornada està en estreta relació amb els anomenats preveres Fidei donum, un concepte nascut amb la promulgació de l'encíclica que porta per títol aquest nom, amb la qual en 1957 el papa Pius VII demanava la col·laboració als bisbes diocesans per a enviar mossens i laics a terres de missió, especialment a Àfrica. En el cas de l'Església espanyola, podem dir que l'Episcopat es va avançar a la petició del Pontífex, doncs, ja en 1949, la jerarquia catòlica d'Espanya va decidir crear l'Obra de Cooperació Sacerdotal Hispanoamericana (OCSHA). Amb ella es buscava col·laborar amb l'Església catòlica a Llatinoamèrica. Es va establir així una relació de germanor que ha produït abundants fruits al llarg de gairebé 75 anys, no sols per a les Esglésies de Hispanoamèrica: també per a les diòcesis que des d'Espanya han enviat preveres, algunes de manera molt generosa.

En moltes diòcesis d'Amèrica Llatina l'escassetat mossens era una cosa molt present, per la qual cosa els bisbes del continent suplicaven de manera constant a la jerarquia espanyola l'enviament de preveres diocesans. No podem oblidar que, en aquell moment, en moltes de les nostres diòcesis era abundant el nombre de d’ells, la qual cosa facilitava el seu enviament. Aquests en molts països es van convertir en una força evangelitzadora d'especial rellevància.

En la història de la OCSHA no podem ignorar la figura del prevere Maximino Romero de Lema, que seria bisbe auxiliar de l'arxidiòcesi de Madrid-Alcalá, bisbe d'Àvila i secretari de la Congregació per al Clergat. Ell va presentar una proposta al papa Pius VII que, des del principi, va comptar amb el seu suport explícit i que va impulsar la seva posada en pràctica. En ella va tenir la seva importància el Seminari Hispanoamericà, localitzat a Madrid, on, al llarg de 13 anys, des de 1953 fins a 1966, es van formar aquells seminaristes que volien ser missioners a Amèrica Llatina. Eren mossens que continuaven incardinats a la seva Església d'origen i que exercien la missió des de les diòcesis, superant un model missioner encarregat gairebé en exclusivitat a la vida religiosa.

Al llarg d'aquestes set dècades més de 3000 preveres espanyols han exercit la seva missió evangelitzadora en la pràctica totalitat dels països d'Amèrica Llatina i el Carib, així com als Estats Units. Molts d'ells han dut a terme aquesta tasca de manera temporal, a través de contractes de col·laboració missionera. Però també podem dir que no han estat pocs els que han dedicat la seva vida, gairebé íntegrament, a ser missioners a l'Església llatinoamericana.

Missió nascuda de l'escolta

Missioners que, com a germans en la fe, van anar endinsant-se en les diverses cultures presents en el continent llatinoamericà. Tot això, des d'un coneixement de la realitat nascut de l'escolta atenta d'aquells als qui Déu i la missió van posar en la vida d'aquests mossens. Una vida, en molts casos, enmig dels qui viuen en les perifèries geogràfiques i existencials, en els àmbits urbans marcats per la pobresa, en els remots altiplans, en les profunditats de la selva amazònica, en aïllades comunitats parroquials on les distàncies i dificultats feien que la missió no sempre fos fàcil, però on la gran majoria testifica haver trobat la mirada i la mà germana dels més vulnerables.

La fe ajuda a escurçar distàncies, a estrènyer llaços de germanor, nascuts del fet de creure en un mateix Déu i Senyor, Jesucrist, encarnat enmig de la gent. El missioner experimenta això en la seva vida del dia a dia, com corroboren molts d'aquests més de 3000 mossens de l'Obra de Cooperació Sacerdotal Hispanoamericana presents en el continent al llarg d'aquest temps. Són testimoniatges que neixen de la missió i de la trobada amb homes i dones en els qui Déu ajuda a descobrir la presència d'un germà, una germana.

Una fe que l'Església conserva i reparteix, ajudant a descobrir el seu sentit i significat a través de l'acció missionera. La tasca del missioner permet que les persones puguin anar captant el que significa viure des de la fe, des de la confiança en un Déu que es fa present en la vida del seu poble a través d'aquells que són enviats en missió. Una fe en Déu que sosté la vida i tasca de cada missioner, per a poder superar totes les dificultats trobades en el camí.

Ser missioner és prendre consciència de la importància d'aquesta fe en un Déu que uneix persones, cultures, maneres d'entendre la vida; un Déu que construeix ponts i derroca murs; un Déu que crea llaços de germanor, sentiments de fraternitat que neixen del fet de creure en Ell. No en va, és des de la fe com l'Església s'ha anat convertint en una referència en la vida de molts pobles llatinoamericans, perquè han descobert en ella i en el treball callat i quotidià de molts missioners un aliment per a la seva vida i una fortalesa en el seu caminar.

Una missió que a Amèrica Llatina porta als missioners a proposar “una forma de vida amb sabor d'Evangeli”, com indica el papa Francesc en les seves primeres paraules en l'encíclica Fratelli Tutti, recordant el quefer dels sant d’Assis. L'anunci de l'Evangeli neix de la fidelitat a Déu, però no podem dir que som fidels a Ell si no ho som als nostres germans i germanes en els qui s'encarna. Podem recordar en aquest sentit les paraules de la Primera Carta de Joan: “Si algú afirmava: «Jo estimo Déu», però detestava el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu”.

En el número 8 d'aquesta encíclica, el Sant Pare ens anima que “somiem com una única humanitat, com caminants de la mateixa carn humana, com a fills d'aquesta mateixa terra que ens acull a tots, cadascun amb la riquesa de la seva fe o de les seves conviccions, cadascun amb la seva pròpia veu, tots germans”. Una germanor que neix de la fe, però també d'altres sentiments que sorgeixen del frec quotidià, de la presència contínua, una actitud necessàriament present en la vida de qui és cridat a la missió ad gentes.

Obrir el cor

El papa ens recorda en Fratelli tutti, 74, que “hi ha maneres de viure la fe que faciliten l'obertura del cor als germans, i aquesta serà la garantia d'una autèntica obertura a Déu”. En aquest sentit, podem dir que, en la vida missionera, aquell que anuncia l'Evangeli mai aconseguirà obrir a les persones a l'interès per les coses del Déu cristià si no és capaç de facilitar l'obertura al cor d'aquell a qui té al seu costat, d'aquell a qui la vida va posant en el seu camí. Sense germanor, la fe es converteix en una idea, deixant de ser el motor que alimenta i enforteix la vida de tota persona.

Una fe que porta a la gent a acollir als qui són enviats en missió. En la missió un experimenta aquest acolliment, motivada pel fet de ser missioner, que fa que la petició de Jesús als seus deixebles de no portar res per al camí es converteixi en una cosa concreta. El missioner és acollit com un germà, a qui no li falta un plat de menjar, un lloc per a dormir, un cor per a ser cuidat en tot moment, també davant la dificultat, la malaltia i el dolor. I això, pel fet de compartir una mateixa fe, un mateix Déu.

Quants germans i germanes no han trobat en la missió aquells que un dia van ser enviats; persones que ocupen un lloc important en el cor, amb els qui s'han compartit moments de tota mena. Gent que ha anat ajudant a créixer en la vida i en la fe i a entendre que les diferències primigènies amb el temps es van convertir en font de riquesa, perquè va ser d'elles com un va anar aprenent i enriquint-se. Tot això, nascut del Déu que envia en missió.

Hi ha unes paraules del número 128 de Fratelli tutti en les quals Francesc assenyala que “l'afirmació que tots els éssers humans som germans i germanes, si no és només una abstracció, sinó que pren carn i es torna concreta, ens planteja una sèrie de reptes que ens descol·loquen, ens obliguen a assumir noves perspectives i a desenvolupar noves reaccions”. Això es fer realitat en la missió i porta al missioner a superar desafiaments que en altres moments de la vida eren vists com a murs infranquejables.

Un pensa en menjars, en maneres de desplaçar-se, en esforços considerats inassolibles, en l'aprenentatge de llengües i maneres d'entendre la vida… Quan la missió neix de la fe i un entén que és en favor dels germans i germanes, un va assumint aquestes dificultats com a estímuls, perquè en la mesura en què es van superant, això ens fa fraterns i ens obre a la realitat de l'altre, ajudant-nos a entendre situacions que semblaven incomprensibles.

Per a viure aquesta germanor és necessari contemplar la realitat i, sobretot, contemplar a l'altre amb els ulls del cor. És des d'aquesta actitud com un va aprenent a superar les diferències de races, cultures, idees, llengües, religions… Quants exemples d'això apareixen en els testimoniatges dels missioners que un dia van deixar Espanya per a endinsar-se en la vida dels pobles d'Hispanoamèrica.

Els números de la OCSHA

El Dia d'Hispanoamèrica ens porta a recordar als preveres de la OCSHA que actualment continuen com a missioners a Hispanoamèrica. Segons les últimes estadístiques, són 157 els preveres diocesans en missió a Amèrica llatina, sent el Perú, amb 44, el país amb un major número, seguit de Xile, amb 19, i l'Equador, amb 14. Cal recordar que actualment hi ha preveres de l'Obra de Cooperació Sacerdotal Hispanoamericana en 19 països del continent americà, inclòs Estats Units.

En relació amb les diòcesis espanyoles que tenen missioners de la OCSHA enviats en missió, l'arxidiòcesi de Toledo, amb 24, és la que actualment compta amb un número major, seguida per l'arxidiòcesi de Burgos i Madrid, amb 13 cadascuna d'elles. Avui són 49 les Esglésies particulars espanyoles que tenen missioners de la OCSHA en missió, la qual cosa representa gairebé el 70% de les diòcesis del nostre país, si bé és cert que, d'aquestes 49, gairebé la tercera part, 16, tenen un únic missioner de la OCSHA en actiu. Números que han de portar a la reflexió a l'Església espanyola, encara més tenint en compte que, en 2022, únicament tres preveres, un de la diòcesi de Còrdova i dues de l'arxidiòcesi de Toledo, van ser enviats en missió al Perú, l'Equador i l'Uruguai.

En el Dia d'Hispanoamèrica també es recorden als missioners que celebren les seves noces d'or i de plata. Encara que les estadístiques no són completes, almenys cinc mossens de la OCSHA, alguns d'ells ja retornats a Espanya, celebren les noces d'or, sent almenys sis els mossens que commemoren el seu jubileu de plata.

També en el Dia d'Hispanoamèrica ser realitza una col·lecta, que en 2022 va tenir una recaptació de 64.560,65 euros, dels quals més de la tercera part, 22.783,88 van ser aportats per la diòcesi de Tenerife, seguida per Oriola-Alacant, amb 6.100,28 euros, i Mallorca, amb 3.000 euros. Sorprèn el fet que, fins al moment en què van ser realitzades les estadístiques, més de la meitat de les diòcesis no havien registrat cap aportació.

Importància decisiva

Per sobre de tot, el Dia d'Hispanoamèrica és una oportunitat que l'Església espanyola i els homes i dones que en ella viuen la seva fe tenen per a reflexionar sobre la importància decisiva de la missió. Aquesta és element fundant de la vida cristiana i de la vida de l'Església, cridada a promoure l'evangelització ad gentes entre els seus membres, també entre els seus preveres. No hi ha disculpes, ni tan sols el poc número d'ells en moltes Esglésies particulars, per a no plantejar obertament aquesta possibilitat i aquesta necessitat.

Donar des de la nostra pobresa, compartir el que tenim, encara que sigui poc, ens enriqueix en gran manera, ens obre a l'altre i ens ajuda a entendre que allèn les fronteres també ens estan esperant un germà, una germana, que necessita d'un missioner per a aprofundir en el sentit de la seva fe i poder celebrar els sagraments que neixen d'aquesta fe. No tirem en sac foradat aquesta reflexió, no deixem passar oportunitats que l'Església ens ofereix per a considerar el que fonamenta el nostre caminar, encara més si volem ser aquesta Església sinodal a la qual tant ens recorda el papa Francesc. Certament és un desafiament, però que, en la mesura en què és afrontat, ens porta a créixer, perquè compartir la fe amb el germà és una de les nostres majors riqueses i alegries.

Luís Miguel Modino

Missioner de la OCSHA

Article Revista Misioneros tercer milenio, núm. 232-Febrero 2023, editada per OMP-Espanya

Leer más

La Infància Missionera ajuda a engrandir el cor i la ment dels infants

PEREGRINEM AMB JESÚS?

Els tres últims cursos, i aquest serà el quart, hem acompanyat —o, almenys, ho hem intentat— a nostre Senyor en la seva infància. Ha estat una peregrinació contínua: a Betlem, a Egipte, a Natzaret, i ara, per fi, a Jerusalem! Seguir a Jesús és peregrinar per la vida a la trobada del Senyor en tot el que fem.

Aquest curs, en el projecte que des d'Infància Missionera s'ha anat fent, aquesta peregrinació és encara més evident: acompanyem a la Sagrada Família a Jerusalem. Jesús té 12 anys i puja amb els seus pares, com a marca la llei i el bon fer, a presentar-se en el temple. Jesús també actua com a pelegrí. I, en el nostre cas, aquest acompanyament pelegrí el fem en aquest any Sant Compostel·là extraordinari, en el qual tantíssima gent està caminant a la trobada de l'Apòstol.

La peregrinació és una experiència rica per a la nostra vida de seguiment al Senyor: aprenem a prescindir de moltes comoditats que se'ns han anat pegant al cor; a no posar la confiança en nosaltres mateixos, ja que no dominem les circumstàncies que hem de viure; a avançar malgrat el cansament i de les dificultats amb les quals ens anem trobant; a caminar al ritme d'uns altres que ens acompanyen, i que tenen, com nosaltres, les seves dificultats i necessitats; a ajudar a qui ja no pot més, i a ser ajudats pels altres, descobrint de manera clara que l'Església és família i és trobada. Aquesta experiència és la que va tenir, sens dubte, Jesús, i amb Ell, Maria i Josep. I nosaltres amb ells! Això volem que visquin els nens en aquest any: l'experiència de la peregrinació, que sempre acaba amb la trobada de l'home amb Déu i de Déu amb l'home.

Pujar a Jerusalem amb Jesús és descobrir, juntament amb el Senyor, que tenim una tasca, una missió; que hem d'ocupar-nos de les coses del nostre Pare Déu (cf. Llc 2,49). Tasca per a la qual ens ha pensat, per a la qual ens ha creat amb un profund amor, per a la qual ens ha regalat els talents que necessitem; i tasca a la qual Ell ens enviarà. I ens envia com a missioners a omplir aquest món de l'esperança i de l'alegria de l'Evangeli.

Sentim amb freqüència que el nostre món necessita de missioners. També es diu, amb tota lògica, que els infants són els veritables missioners entre els infants, com els joves ho són entre els joves. Les dues coses són absolutament certes. Per això, hem de prendre'ns molt de debò ajudar els infants a ser conscients que la seva vida és molt important als ulls de Déu. Són apòstols, són missioners, són evangelitzadors entre els seus, amb els seus amics i companys, amb els seus veïns i amics, també amb els seus pares, germans i resta de la família! Ensenyar-los que la seva vida és missió és obrir-los els ulls al fet que la seva vida és una veritable vocació, una veritable crida del Senyor a ser els seus amics i, com a amics, portadors seus.

Jesús sap que ha de complir amb el que el seu Pare ha pensat per a Ell, la qual cosa li ha encomanat. El mateix, sense cap “però”, ens ocorre a cadascun de nosaltres, tinguem l'edat que tinguem. Amb raó, el Sant Pare Francesc insisteix tant que cadascun és missió. Jo soc missió! I que cadascun de nosaltres, i aquests infants i joves, visquem el nostre “ser missió”, depenen moltes coses grans.

Evidentment, la missió nostra es concreta en l'ambient en què ens movem, entre els nostres, on vivim, treballem, estudiem, ens divertim. Aquí som apòstols. Però seria contrari a la nostra condició de cristians reduir-ho tant: un cristià té el cor universal. D'ell depèn l'Església sencera. I dels infants, dels nostres infants, depenen també els infants de tots aquests llocs, físicament llunyans, però molt pròxims per la fe, l'esperança i l'amor. L'amor de Déu abasta el món sencer, i el nen cristià ha d'anar aprenent també a estimar i sentir com a propi tot el que viuen els infants dels cinc continents.

La Infància Missionera ajuda a engrandir el cor i la ment dels infants: a tots ens competeix que els petits i els joves de tots els racons coneguin i estimin al Senyor. I per això oferim pregàries, petits sacrificis, una almoina!, que faran que ens sapiguem responsables de l'evangelització, no sols del nostre voltant, sinó de tota la terra. Com Teresa del Nen Jesús, el cor d'una persona que estima a Jesús, independentment de l'edat i la condició, abasta tothom. Ajudem al fet que els infants se sentin missioners en el món sencer!

José María Calderón

Director de OMP a Espanya

Els materials per la jornada els podreu trobar directament a la pàgina web d'Infància Missionera o en aquest enllaç

Leer más

TU ETS LLUM PER AL MÓN

CONCURS INFÀNCIA MISSIONERA 2021

Quan els seus pares van presentar al Nen en el temple, sent aquest un nadó, Simeó el va reconèixer com “llum que es reveli a les nacions”. Ple d’Esperit Sant, aquell ancià fou capaç de percebre la presència del Messies.

També els missioners, plens de Déu per la pregària, porten al món la llum de Jesús, que il·lumina la vida de les persones i dels pobles. Nosaltres, com ells, estem cridats a fer brillar davant de tothom la llum de Crist.

CONVOCATÒRIA:

Amb motiu de la celebració de la Jornada de Infància Missionera 2022, amb el lema “Amb Jesús a Jerusalem. Llum per al món!”, Obres Missionals Pontifícies i el Secretariat d’Infància Missionera convoquen el concurs: “Tu ets llum per al món” perquè els nens mostrin com ells són capaços de transformar la societat mitjançant les seves accions. Elaborant un dibuix en el que mostrin de quina forma són ells llum per a la resta.

 QUI POT PARTICIPAR?

 Nens i nenes de 6 a 12 anys.

-          La participació és individual

Categoria 1: Nens-es de 1r a 3r de primària

Categoria 2: Nens-es de 4rt a 6è de primària

-          Els dibuixos d’ambdues categories s’ha de presentar en format DIN A4

Cada participant ha d’estar representat per un responsable major d’edat –professor, catequista o pares- que presentaran el treball dels nens de l’escola, parròquia o família.   

CONTINGUT I ELABORACIÓ:

Els concursant presentaran un dibuix en el que expliquin amb creativitat com son ells “llum per al món” i quin paper juga Jesús en aquesta forma de comportar-se.

L’elaboració del treball pot ser analògica o digital. Es poden utilitzar mitjans tradicionals (llapis de colors, retoladors, ceres, ....) i també tècniques digitals.

 

REQUISITS DE PARTICIPACIÓ:

1.       Cada participant podrà presentar un únic treball

2.       Cada treball ha de presentar-se acompanyat de la fitxa d’inscripció adjunta aquestes bases.

3.       El format del treball a presentar serà DIN A4 en format físic i original.

 

ENTREGA DELS TREBALLS:

L’entrega es farà a la Delegació de Missions de la diòcesi dels participants de forma presencial o per correu. Consulta el directori de delegacions diocesanes de missions a

www.omp.es/delegaciones

En la cas de la nostra diòcesi, cal presentar els treballs a:

Delegació diocesana de Missions de Tarragona

Pla de Palau, núm. 2

43003 Tarragona

Horari: de 9:00 a 14:00

El treball ha d’enviar-se o entregar-se amb la fitxa d’inscripció del concurs. La delegació diocesana serà qui farà arribar els treballs finalistes a la Direcció Nacional d’OMP. No s’admeten enviaments individualitzats dels participants a la Direcció Nacional d’OMP.

 

CALENDARI DE PARTICIPACIÓ

FASE DIOCESANA

Els treballs podran enviar-se a la delegació de missions des de 22 de novembre de 2021 fins al 17 de gener de 2022 (data límit de recepció dels treballs). El jurat diocesà de la delegació de Missions escollirà dos dibuixo guanyadors per a cada categoria que passaran, com finalistes, a la fase nacional. Les delegacions diocesanes de missions enviaran aquests treballs finalistes a la Direcció Nacional de les OMP abans del 1 de febrer de 2022.

 

FASE NACIONAL

Un jurat compost per membres especialitzat escollirà el dibuix guanyador de cada categoria abans del dia 14 de febrer de 2022.

Els noms del guanyadors es faran públics a través de la pàgina web de les OMP (www.omp.es). Un cop publicats els guanyadors, es concertarà amb ells la data de l’entrega dels seus respectius premis.

 

PREMIS

PRIMER PREMI

El dibuix guanyador de cada categoria rebrà com a premi una Tables així com ser la portada o contraportada de la revisto Gesto en l’edició d’estiu 2022 i una plaça de participació gratuïta en el Campament d’Infància Missionera 2022. L’entrega del premi es realitzarà en el marc d’un esdeveniment d’Infància Missionera que es celebri a la teva diòcesi, sempre que sigui possible.

 

SEGON I TERCER PREMI

Els dibuixos que quedaran en segon i tercer lloc rebran com a premi uns auriculars Bluetooth per a cada classificat.

Els finalistes de la fase diocesana rebran un diploma de la Secretaria General de l’Obra Pontifícia de la Infància Missionera i una subscripció gratuïta a la revista Gesto durant l’any 2022.

 

CONDICIONS LEGALS

La participació en el concurs suposa acceptar aquestes bases i la inapel·lable decisió dels jurat. Obres Missionals Pontifícies es reserva tots els drets sobre les obres presentades en la fase nacional pel seu posterior ús. L’acceptació d’aquestes bases implica que el participant autoritza que, en cas de resultar guanyador, els seus treballs siguin publicats a la web d’infància missionera així com que se li facin fotografies –susceptibles de ser publicades en mitjans- durant l’entrega de premis.

Leer más

"Contemplar el seu testimoniatge missioner ens anima a ser valents"

 «NOSALTRES NO PODEM DEIXAR D’ANUNCIAR EL QUE HEM VIST I SENTIT» (Ac 4,20)

Missatge del papa Francesc per a la Jornada Mundial de las Missions: 24 d’octubre de 2021

Benvolguts germans i germanes,

Quan experimentem la força de l’amor de Déu, quan reconeixem la seva presència de Pare en la nostra vida personal i comunitària, no podem deixar d’anunciar i compartir allò que hem vist i sentit. La relació de Jesús amb els seus deixebles, la seva humanitat que se’ns revela en el misteri de l’encarnació, en el seu Evangeli i en la seva Pasqua ens fan veure fins a quin punt Déu estima la nostra humanitat i fa seus els nostres goigs i sofriments, els nostres desitjos i les nostres angoixes (cf. Conc. Ecum. Vat. II, Cons. Past. Gaudium et spes, 22). Tot en Crist ens recorda que el món en el qual vivim i la seva necessitat de redempció no li és aliena i ens convoca també a sentir-nos part activa d’aquesta missió: «Aneu, doncs, a les cruïlles dels camins i convideu […] tothom que trobeu» (Mt 22,9). Ningú no n’és aliè, ningú no pot sentir-se estrany o llunyà a aquest amor de compassió.

L’experiència dels Apòstols

La història de l’evangelització comença amb una recerca apassionada del Senyor que crida i vol establir amb cada persona, allí on sigui, un diàleg d’amistat (cf. Jn 15,12-17). Els Apòstols són els primers a adonar-se’n, fins i tot recorden el dia i l’hora en què van ser trobats: «Eren cap a les quatre de la tarda» (Jn 1,39). L’amistat amb el Senyor, veure’l curar els malalts, menjar amb els pecadors, alimentar els famolencs, acostar-se als exclosos, tocar els impurs, identificar-se amb els necessitats, invitar a les benaurances, ensenyar d’una  manera nova i plena d’autoritat, deixa una petjada inesborrable, capaç de suscitar l’admiració, i una alegria expansiva i gratuïta que no es pot contenir. Com deia el profeta Jeremies, aquesta experiència és el foc ardent de la seva presència activa en el nostre cor que ens impulsa a la missió, encara que a vegades comporti sacrificis i incomprensions (cf. 20,7-9). L’amor sempre està en moviment i ens posa en moviment per a compartir l’anunci més bonic i esperançador. «Hem trobat el Messies» (Jn 1,41).

Amb Jesús hem vist, sentit i palpat que les coses poden ser diferents. Ell va inaugurar, ja per a avui, els temps venidors recordant-nos una característica essencial del nostre ser humans, tantes vegades oblidada: «Hem estat fets per a la plenitud que només s’aconsegueix en l’amor» (Carta enc. Fratelli tutti, 68). Temps nous que susciten una fe capaç d’impulsar iniciatives i de forjar comunitats a partir d’homes i dones que aprenen a fer-se càrrec de la fragilitat pròpia i dels altres, promovent la fraternitat i l’amistat social (cf. ibid, 67). La comunitat eclesial mostra la seva bellesa cada vegada que recorda amb gratitud que el Senyor ens va estimar abans (cf. 1Jn 4,19). Aquella «predilecció amorosa del Senyor ens sorprèn, i l’admiració —per la seva naturalesa mateixa— no podem posseir-la per nosaltres mateixos ni imposar-la. […] Només així pot florir el miracle de la gratuïtat, el seu do gratuït. Tampoc el fervor missioner pot obtenir-se com a conseqüència d’un raonament o d’un càlcul. Posar-se en “estat de missió” és un efecte de l’agraïment» (Missatge de les Obres Missionals Pontifícies, 21 maig 2020).

Malgrat això, els temps no eren fàcils; els primers cristians van començar la seva vida de fe en un ambient hostil i complicat. Històries de postergacions i tancaments s’entrecreuaven amb resistències internes i externes que semblaven contradir i fins i tot negar allò que havien vist i sentit; però això, lluny de ser una dificultat o obstacle que els portés a replegar-se o abstreure’s, els va impulsar a transformar tots els inconvenients, contradiccions i dificultats en una oportunitat per a la missió. Els límits i impediments es van convertir també en un lloc privilegiat per a ungir-ho tot i a tots amb l’Esperit del Senyor. Res ni ningú no podia quedar aliè a aquell anunci alliberador.

Tenim el testimoni viu de tot això en els Fets dels Apòstols, llibre de capçalera dels deixebles missioners. És el llibre que recull com el perfum de l’Evangeli va anar calant al seu pas i suscitant l’alegria que només l’Esperit ens pot regalar. El llibre dels Fets dels Apòstols ens ensenya a viure les proves abraçant-nos a Crist, per a madurar la «convicció que Déu pot actuar en qualsevol circumstància, també enmig de fracassos aparents» i la certesa que «qui s’ofereix i lliura a Déu per amor segurament serà fecund» (Exhort. Ap. Evangelii gaudium, 279).

Així també nosaltres: tampoc és fàcil el moment actual de la nostra història. La situació de la pandèmia va evidenciar i va amplificar el dolor, la soledat, la pobresa i les injustícies que ja molts patien i va posar al descobert les nostres falses seguretats i les fragmentacions i polaritzacions que silenciosament ens fereixen. Els més fràgils i vulnerables van experimentar encara més la seva vulnerabilitat i fragilitat. Hem experimentat el desànim, el desencant, el cansament, i fins i tot l’amargura conformista i desesperançadora va poder apoderar-se de les nostres mirades. Però nosaltres «no ens anunciem a nosaltres mateixos: anunciem que Jesucrist és el Senyor, i proclamem que som els vostres servidors per amor de Jesús» (2Co 4,5). Per això sentim ressonar en les nostres comunitats i llars la Paraula de vida que es fa ressò en els nostres cors i ens diu: «No és aquí: ha ressuscitat!» (Lc 24,6); Paraula d’esperança que trenca qualsevol determinisme i, per a aquells que es deixen tocar, regala la llibertat i l’audàcia necessàries per aixecar-se i buscar creativament totes les maneres possibles de viure la compassió, aquell «sacramental» de la proximitat de Déu amb nosaltres que no abandona ningú a la vora del camí. En aquest temps de pandèmia, davant la temptació d’emmascarar i justificar la indiferència i l’apatia en nom del sa distanciament social, urgeix la missió de la compassió capaç de fer de la distància necessària un lloc d’encontre, de cura i de promoció. 

«El que hem vist i sentit» (Ac 4,20), la misericòrdia amb què hem estat tractats, es transforma en el punt de referència i de credibilitat que ens permet recuperar la passió compartida per crear «una comunitat de pertinença i de solidaritat, a la qual destinar temps, esforç i béns» (Carta enc. Fratelli tutti, 36). És la seva Paraula la que quotidianament ens redimeix i ens salva de les excuses que porten a tancar-nos en el més vil dels escepticismes: «res no importa, res no canviarà». I davant la pregunta: «Per què m’he de privar de les meves seguretats, comoditats i plaers si no veuré cap resultat important?», la resposta és sempre la mateixa: «Jesucrist ha triomfat sobre el pecat i la mort i està ple de poder. Jesucrist viu veritablement» (Exhort. Ap. Evangelii gaudium, 275) i ens vol també vius, fraterns i capaços d’hostatjar i compartir aquesta esperança. En el context actual urgeixen missioners d’esperança que, ungits pel Senyor, siguin capaços de recordar profèticament que ningú no se salva per ell mateix.

Igual que els Apòstols i que els primers cristians, també nosaltres diem amb totes les nostres forces: «Nosaltres no podem deixar d’anunciar el que hem vist i sentit» (Ac 4,20). Tot allò que hem rebut, tot allò que el Senyor ens ha anat concedint, ens ho ha regalat perquè ho posem en joc i ho regalem gratuïtament als altres. 

Com els Apòstols que han vist, sentit i tocat la salvació de Jesús (cf. 1Jn 1,1-4), així nosaltres avui podem palpar la carn sofrent i gloriosa de Crist en la història de cada dia i animar-nos a compartir amb tots un destí d’esperança, aquella nota indiscutible que neix de saber-nos acompanyats pel Senyor. Els cristians no podem reservar el Senyor per a nosaltres mateixos: la missió evangelitzadora de l’Església expressa la seva implicació total i pública en la transformació del món i en la custòdia de la creació.

Una invitació a cada un de nosaltres

El lema de la Jornada Mundial de les Missions d’enguany, «Nosaltres no podem deixar d’anunciar el que hem vist i sentit» (Ac 4,20), és una invitació a cada un de nosaltres a «fer-nos càrrec» i fer conèixer allò que tenim en el cor. Aquesta missió és i ha estat sempre la identitat de l’Església: «Ella existeix per a evangelitzar» (S. Pau VI, Exhort. Ap. Evangelii nuntiandi, 14). La nostra vida de fe es debilita, perd profecia i capacitat d’admiració i gratitud en l’aïllament personal o tancant-se en petits grups; per la seva dinàmica mateix exigeix una creixent obertura capaç d’arribar i abraçar a tothom. Els primers cristians, lluny de ser seduïts per a recloure’s en una elit, van ser atrets pel Senyor i per la vida nova que oferia per anar entre les gents i testimoniar allò que havien vist i sentit: el Regne de Déu és a prop. Ho van fer amb la generositat, la gratitud i la noblesa pròpies d’aquells que sembren sabent que uns altres menjaran el fruit de la seva entrega i sacrifici. Per això m’agrada pensar que «fins i tot els més dèbils, limitats i ferits poden ser missioners a la seva manera, perquè sempre s’ha de permetre que el bé es comuniqui, encara que convisqui amb moltes fragilitats» (Exhort, ap. postsin. Christus vivit, 239).

En la Jornada Mundial de les Missions, que se celebra cada any el penúltim diumenge d’octubre, recordem de manera agraïda totes aquelles persones que, amb el seu testimoniatge de vida, ens ajuden a renovar el nostre compromís baptismal de ser apòstols generosos i alegres de l’Evangeli. Recordem especialment els qui van ser capaços de posar-se en camí, deixar la seva terra i les seves llars per tal que l’Evangeli pugui aconseguir sense demores i sense pors aquella racons de pobles i ciutats on moltes vides es troben assedegades de benedicció.

Contemplar el seu testimoniatge missioner ens anima a ser valents i a demanar amb insistència «a l’amo[…] que enviï segadors als seus sembrats» (Lc 10,2), perquè som conscients que la vocació a la missió no és una cosa del passat o un record romàntic d’altres temps. Avui Jesús necessita cors que siguin capaços de viure la seva vocació com una veritable història d’amor, que els faci sortir a les perifèries del món i convertir-se en missatgers i instruments de compassió. I és una crida que ell ens fa a tots, encara que no de la mateixa manera. 

Recordem que hi ha perifèries que són a prop nostre, al centre d’una ciutat, o en la pròpia família. També hi ha un aspecte de l’obertura universal de l’amor que no és geogràfic sinó existencial. Sempre, però especialment en aquests temps de pandèmia, és important ampliar la capacitat quotidiana d’eixamplar els nostres cercles, d’arribar a aquells que de manera espontània no els sentiríem part del «nostre món d’interessos», encara que estiguin a prop nostre (cf. Carta enc. Fratelli tutti, 97). Viure la missió és aventurar-se a desenvolupar els mateixos sentiments de Crist Jesús i creure amb ell que qui és al meu costat també és el meu germà i la meva germana. Que el seu amor de compassió desperti també en el nostre cor i ens torni a tots deixebles missioners.

Que Maria, la primera deixebla missionera, faci créixer en tots els batejats el desig de ser sal i llum a les nostres terres (cf. Mt 5,13-14).

Francesc

Roma, Sant Joan del Laterà, 6 de gener de 2021, solemnitat de l’Epifania del Senyor

Leer más

El “Domund del coronavirus” proposa noves maneres de col·laborar amb les missions

Comença el Domund, en la seva versió més digital

Un any més arrenca la campanya del Domund, la Jornada Mundial de les Missions convocada pel Papa per a implicar a tots en la missió de l'Església. Celebrada sense interrupció des de 1926, el Domund s'enfronta enguany a una situació difícil per la pandèmia. Obres Missionals Pontifícies (OMP) proposa la seva campanya més digital amb el llançament del vídeo del Domund i de la pàgina web www.domund.es. A més del testimoniatge dels missioners, destaca la primera carrera virtual del Domund i l'exposició “El Domund al descubierto” a Burgos.

Una família amb cinc fills a Tanzània. Una religiosa metgessa a Camerun. Un religiós professor a Vanuatu. Un prevere al Japó i un altre en la selva amazònica al Perú. Què tenen en comú? Una crida de Déu, a la qual tots van respondre “Aquí em tens, envia-m'hi”, tal com indica el lema del Domund, la gran festa de les missions de l'Església universal. I precisament per això, són els protagonistes del vídeo del Domund d'enguany, en el qual es mostra la bellesa de la missió universal en una varietat de carismes, localitzacions i tasques. De caràcter testimonial, pretén acostar les seves històries als col·legis i parròquies que enguany no podran rebre la visita física de missioners, com era tradició.

“A nosaltres ningú ens paga per ser aquí”, expliquen Juan Pablo Trenor i María Martínez, una família del Camí Neocatecumenal amb cinc fills que viuen en Arusha (Tanzània). Entre talls de llum i aigua, amb un idioma que desconeixien, viuen amb els seus fills la seva vida de fe i acompanyen la pastoral de la parròquia. Ells participen en el vídeo del Domund d'enguany, igual que Rosario García, metgessa, missionera de les Esclaves del Sagrat Cor de Jesús, que ofereix enmig de la selva de la diòcesi de Yaoundé un hospital, on van molts malalts a curar-se o a morir amb dignitat.

Aquests testimoniatges s'uneixen als d'Antonio López García Viejo –germà corazonista missioner a Vanuatu (Oceania)-, Pablo Seco –Prever diocesà al Japó-, o Alfonso Tapia –prevere diocesà a la selva amazònica-. 

Tots ells, des de la seva particularitat, mostren com l'Església ha seguit endavant amb el mandat de Jesús d'anar i fer deixebles fins als confins de la terra. Les diòcesis en les quals estan aquests missioners no podrien subsistir sense l'ajuda del Domund.

www. domund.es: més Domund que mai

A més del vídeo del Domund, OMP llança una pàgina web (www.domund.es) en la qual es pot conèixer de manera interactiva, amb més deteniment, la història de cadascuna d'aquests missioners que apareixen en el vídeo, sumats als de la religiosa protagonista del cartell, la germana Juana Domínguez, missionera a Angola. Per què vau marxar a la missió? Què us vau trobar allí? Heu tingut por? Són algunes de les preguntes que els missioners responen en vídeos fets per ells mateixos.

Juntament amb els seus testimoniatges, s'explica com els diners del Domund sostenen i ha fet créixer en els últims 30 anys les diòcesis en les quals aquests missioners lliuren la seva vida. Són només sis exemples de les 1.115 diòcesis del món que depenen de la col·lecta del Domund.

Finalment, des de la web es pot accedir a tota la informació de les activitats nacionals d'enguany: l'exposició “El Domund al descobert”, que en aquesta 6a edició, tindrà lloc en la catedral de Burgos; i la primera carrera virtual “Corre pel Domund”. Totes aquestes activitats se sumen a les delegacions de missions de les diòcesis espanyoles, que amb creativitat estan treballant perquè el Domund d'enguany arribi d'una nova forma.

Que el COVID-19 no freni el teu donatiu

Des d'Obres Missionals Pontifícies s'anima que la situació sanitària no obstaculitzi el donatiu d'aquells que vulguin participar en la missió de l'Església.

A moltes parròquies les col·lectes no s'estan realitzant, i en els col·legis s'ha d'evitar el contacte amb els diners en efectiu -no hi haurà per tant guardioles i sobres amb normalitat-, es pot col·laborar de moltes formes. OMP ha habilitat els donatius per Bizum, que se suma a altres maneres de col·laborar digitals com el pagament amb targeta, la transferència o Paypal.

Leer más

Des de la mirada d'un missioner retornat

Ignasi Olivé Costas, prevere de l’Esglesia de Tarragona, missioner claretià al Brasil durant set anys, ens apropa, a través de la reflexió que hi ha tot seguit, al missatge del papa Francesc adreçat als Directors nacionals de les Obres Missionals Pontifícies, a petició de la Direcció diocesana de les OMP a Tarragona.

El missatge Papa Francesc es pot llegir a través de l’enllaç https://arqtgn.cat/omp

 

El 21 de maig el Papa Francesc dirigia un missatge a les Obres Missionals Pontifícies en el que manifestava el seu desig de participar a l’Assemblea General, però que va haver-se de suprimir la trobada per causa de la pandèmia. Tot i així no volia deixat de manifestar el que sentia en el seu cor.

El missatge el divideix en 6 apartats

Una introducció, quatre  idees claus: “L’alegria de l’Evangeli”, “Les OMP i el temps present”, “Insidies a evitar”, “Consells pel camí”, i “Conclusió”.

En la introducció el Papa remarca que l’acció missionera de l’Església és sobretot l’acció de l’Esperit de Jesús, que continua viu i actuant a través de l’Església. I que omple de goig a aquells que accepten ser testimonis de l’Evangeli. Tots sabem que l’experiència de l’alegria que dimana de l’acceptació i vivència de l’Evangeli és una de les idees claus del Papa Francesc; i per això vol recordar en aquest missatge a les OMP alguns dels trets de la seva Exhortació Apostòlica “Evangelii gaudium”, perquè està convençut que és l’alegria que traspuen  aquells que són atrets per Crist i pel seu Esperit, que fa fecunda qualsevol iniciativa missionera.

La terra adobada on germina i creix aquesta alegria és la gratitud per la gratuïtat del do de la missió. El Papa afirma que: ”Posar-se en "estat de missió" és la resposta de qui, en funció de la seva gratitud, es fa dòcil a l'Esperit Sant i, per tant (la missió) és lliure (no és una exigència imposada)”. Acceptar la missió no és fruit de la llei sinó de la gratitud, i  demana un cor que accepti que la fe no és mèrit del qui l’anuncia sinó do de l’Esperit, i per tant l’ha d’oferir amb la humilitat del servidor. Aquesta humilitat comportarà respectar els temps de Déu, que no sempre responen a les nostres urgències de resultats immediats, i de no sobrecarregar amb exigències humanes el jou suau i la càrrega lleugera de l’Evangeli, i  així poder gaudir del do que el Senyor ofereix amb simplicitat.

Cada persona té una situació personal, i és en aquesta situació concreta i personal que ha de ressonar la paraula de Jesús perquè sigui un anunci joiós de salvació, de felicitat i de vida.  Finalment en aquest apartat el Papa remarca dues opcions: la predilecció que l’Església en missió ha de tenir sempre per els més pobres i necessitats, - cap altre prioritat ha de sobreposar-se a les necessitats del pobres - i l’atenció a la religiositat popular que no pot obviar-se, ja que també a través d’ella s’expressa el “sensus fidei” del Poble de Déu.  

En el segon apartat el Papa parla directament de la vinculació entre OMP i les esglésies particulars, remarcant que les Obres Missionals varen sorgir com un anhel i necessitat del Poble de Déu, tenint com a finalitat l’oració i la caritat al servei de l’anunci de l’Evangeli. Reconegudes i valorades tant per l’Església de Roma com pels Bisbes, es converteixen així en un instrument  al servei de les esglésies particulars que gràcies a la seva vinculació amb la Seu Apostòlica asseguren el manteniment de la unitat en la fe i el respecte i valoració  de la riquesa “de varietat de matisos, condicions, problemes i dons que caracteritzen la vida concreta de l’Església en les cultures de les diverses parts del món” .

El Papa Francesc aprofita l’oportunitat per alertar d’alguns perills que cal evitar per no malbaratar l’esperit fundacional de servei a l’anunci de l’Evangeli, com serien la recerca dels propis interessos, d’autopromoció, d’afany de poder...

Com a senyals de ruta a seguir en el procés de reconsideració de les OMP, demana que en les diòcesis i parròquies es fomenti i visqui com a pròpia la vocació de la missió universal de l’Església. Que es potenciï l’esperit fundacional de la pregària i la caritat, buscant nous camins i noves formes en el servei, especialment de la caritat que no es redueixin a un pur assistencialisme. Que els seus promotors no es quedin en la burocràcia de les estructures i en els despatxos de les oficines sinó que siguin els primers en testimoniar aquest esperit missioner vivint més en les realitats dels pobles, i així poder-se alegrar i exultar assaborint les trobades que puguin sorgir gràcies a la feina de les OMP, i deixar-se sorprendre per elles.

Respecte als donatius, el Papa anima a buscar fonts de finançament, però també adverteix que en la distribució s’ha de respectar escrupolosament la finalitat dels donatius dels fidels, i la preferència pels pobres. Finalment recorda que l’Evangeli no s’identifica amb cap cultura i que l’anunci de la proposta evangèlica no pot ser una excusa solapada per imposar als pobles una determinada cultura.

Demana també que tot canvi en les OMP ajudi a alleugerir i flexibilitzar les estructures i les gestions, no ha augmentar-les, multiplicar-les i dificultar-les. 

Finalment  torna a insistir en el principi amb el que iniciava el seu missatge: no oblidem que únicament és l’Esperit Sant el qui actua en el Poble de Déu; però per fer bé el nostre treball missioner cal fer-lo com si tot depengués de nosaltres, convençuts però que tot depèn de Déu (S. Ignasi de Loyola). 

Artícle Revista Església de Tarragona num. 316, Maig-Agost 2020

Leer más