La Federació Catalana de Voluntariat organitza un concurs anual de microrelats solidaris. El guanyador de la darrera edició va ser en Oscar Millan Boronat, que va escriure el relat sobre una reflexió de la seva experiència missionera a Hondures l'estiu de 2011.
Compartim amb vosaltres el seu text:
" La riquesa dels pobres.
Per fi he arribat a San Pedro Sula (Hondures), el viatge
ha estat esgotador: avions,retards, equipatges,... ja és hora d'estirar-me i dormir.
Bon dia! Avui és el meu segon dia a les Antilles, tinc
moltes ganes de fer més i més coses,tot i que sembla que no hagi dormit en tota la nit, quin
cansament, un moment!
El meu llit, el meu despertador, el meu ordinador, on
sóc?Ja torno a ser a casa, no sé com però ja ha passat un mes
i s'ha acabat l'experiència,torno a la normalitat. A l’aixecar-me desubicat tinc la
idea de sortir al carrer per a recordarla meva ciutat. A la gent no sé que li passa, tothom va
amb pressa, vec que alguns em miren i ningú em saluda, de repent escolto: “Hola, com ha
anat? Ja pensàvem que no tornaves”, em giro i veig a un gran amic amb un somriure
d'un pam, és un dels meus grans amics sense sostre que em trobo cada divendres al
voluntariat que faig amb la Comunitat de Sant' Egidi, després de parlar una bona estona ens acomiadem
i em fa prometre que
aquest divendres ens tornarem a veure al servei.
Al continuar el meu passeig veig que tothom segueix
igual, camina ràpidament i ni un“hola”, així que, em capfico als meus pensaments, i
començo a pensar on havia vist un somriure tan bonic, tan alegre, per més que hi penso no
ho puc recordar.
La setmana ha anat passant, ja és divendres, i els
somriures que he vist han estat mínims. Amb una mica de nervis vaig a la plaça on servim
la sopa per a la gent que vol un plat calent i el requisit més important, vol compartir
una amistat, a l’arribar veig que els somriures comencen a aparèixer, els acudits, les
bromes,... A l'acabar el servei i tornar a casa torno a pensar on havia escoltat tants acudits,
tantes bromes i començo a recordar que fa no res estava a milers de kilòmetres de casa,
començo a visualitzar les seves cares, els seus ulls, les seves abraçades i la felicitat
que aquella gent em va transmetre. I és que molts cops no agraïm el que tenim però quan estàs
amb els que menys tenen te n'adones que aquí o a l'altre punta del món les persones
més humils, agraïdes i felices són aquelles que menys tenen."
