Volem compartir amb tots vosaltres l'entrevista a Mn. Juan José Aguirre Muñoz, bisbe de Bangassou (República Centreafricana) que ha va publicar el 25 d'octubre el diari "LA VANGUARDIA" al seu apartat La Contra, signat per Lluís Amiguet.
Vaig abraçar el nen que fugia terroritzat de la matança i vaig sentir com el cor, tum-tum, tum-tum..., li sortia per la boca. Els seleka havien llançat una granada enmig dels refugiats a la missió i volaven braços i cames...
....
Vaig plorar de ràbia i vaig resar i vaig cantar, perquè per mi és com resar, Resistiré, aquella cançó del Dúo Dinámico que jo ja taral•lejava quan era un xicot ingenu: “Resistiré para seguir viviendo...”
Per què van llançar la granada?
Els seleka (que vol dir aliança) són gihadistes que volen convertir-nos en un califat, com els Boko Haram a Nigèria: un santuari per a terroristes de tot el món.
Un grup d’assasins sonats.
Però amb diners i suport, per això es van apropiar de la República Centreafricana, un país amb petroli en disputa. Van fer un cop d’Estat l’any passat i van posar el seu president, Djotodia. Després hi va intervenir França. Fa anys que hi ha matances.
La Gihad és l’últim flagell de l’Àfrica.
És sang, abusos i violència genocida. Els bisbes vam anar a veure aquell tirà i a advertir-lo que els seus crims serien jutjats algun dia al Tribunal de l’Haia. Ell es va arronsar d’espatlles i ens va respondre: “Jo també tinc amics poderosos”.
Qui són?
Ja deu entendre que m’encengui quan veig els nostres millors futbolistes amb samarretes amb publicitat de països del Golf.
Ja ho entenc.
Potser hi ha multimilionaris musulmans que donen milions de bona fe per fundar escoles, però han de saber que acaben finançant el terror genocida a l’Àfrica.
Com va arribar a la seva diòcesi?
Vaig néixer a Còrdova i als 16 anys ja vaig sentir la vocació i me’n vaig anar a l’escola dels Combonians a Montcada, a València.
Jo llegia els còmics d’Aguiluchos.
Era la nostra simpàtica revista infantil. Em vaig formar durant deu anys allà i a Roma, on vaig estudiar Teologia; i a París, on em vaig doctorar en Antropologia amb una tesi sobre estructures parentals dels zande.
Bona preparació.
Em va servir molt, però ells em van ensenyar molt més del que sabia quan hi vaig arribar amb 26 anys. Després de la primera missa a la missió, quan em treia la casulla,en Nicolàs, un altre combonià que ja era veterà, em va dir: “Surt a fora i saluda’ls: t’esperen”.
Per què?
“Volen beneir-te”, em va dir. I ho van fer: em van escopir a les mans, perquè jo era el pont entre ells, les criatures, i el creador.
Pensament màgic.
Després el Nicolás em va dir que també havia d’anar a veure els leprosos perquè em beneïssin...
...
Arribaven arrossegant-se sobre els monyons de cames que eren genolls i em tocaven amb aquells colzes, que eren les seves mans, mentre em transmetien l’alè de vida fregant-me amb les orelles, el nas, els llavis corromputs...
...
Jo tremolava, aterrit. I en Nicolás se’m va acostar i em va dir a cau d’orella: “Toca’ls amb l’amor amb què toques la sagrada forma, perquè és Crist mateix, qui estàs tocant”.
Això ja és pensament sagrat.
Va ser la meva contrasenya durant molt de temps per entrar en el seu món màgic. Lévi-Strauss també em va ajudar a entendre que som el que mengem, i hi vaig compartir els micos o la boa. Em van ensenyar moltes coses, els zande! M’han omplert la motxilla.
Quants feligresos té?
La meva diòcesi és Bangassou, amb 400.000 habitants i gairebé el doble de superfície que Andalusia. Quan hi ha vaig arribar era una selva meravellosa i tenia el telèfon i el metge més proper a set dies de cotxe. Avui molts t’ensenyen el mòbil.
I resisteix, vostè, monsenyor?
Li confessaré que he demanat de deixar el bisbat i que m’enviïn a una leproseria.
Per què?
Ser bisbe allà és dur... però el nunci em va dir que era massa jove per jubilar-me. I resisteixo. Els zande no arriben als 50: la seva esperança de vida és de 48 anys. Jo ja en tinc 60.
Doncs ningú ho diria.
He contret la malària crònica, tinc hepatitis i m’han posat set molles a les artèries després de dos infarts...
Vaja, doncs se’l veu sa.
Deixi’m explicar-li ara que els metges i sanitaris, com els de Metges sense Fronteres, estan fent una tasca magnífica contra l’ebola, però no surten del seu perimetre, com diu el seu contracte. Però Libèria és gran, i a 50 i 150 quilòmetres també es combat l’ebola.
Qui la combat?
Agustins recol•lectes; xavierians; de la mare Teresa de Calcuta: de Maria Auxiliadora; salesians; de Sant Joan de Déu... No surten per la tele, perquè tampoc els periodistes no abandonen aquest perímetre, però ells sí que són allà. Enterren els morts i avisen amb megàfons com s’ha d’actuar per no contagiar-se... Expliqui-ho, sisplau.
