divendres, 19 de juny de 2015

Encíclica Laudato si: una crida al desenvolupament sostenible

"Laudato si”, la conversió ecològica del Papa: les conseqüències de la trobada amb Jesús en les relacions amb el món.


El cardenal Peter Turkson ha presidit la roda de premsa en la qual s'ha fet pública aquest matí l'encíclica del Papa “Laudato si” (Lloat siguis). Al costat d'ell un representant del patriarcat ortodox de Constantinoble, John Zizioulas, i el científic John Schellenhuber. Una encíclica que té com a tema el medi ambient, però que entre línies descobreix el patrimoni espiritual de segles d'estima i cant a la creació i amor per la senzillesa i els simples gestos quotidians de punts sants, - San José, Sant Basilio Magne, Sant Benito, Sant Tomás d'Aquino, Sant Joan de la Creu, Santa Teresita de Lisieux, el beat Xerris de Foucauld – entre els quals el mateix Papa destaca a Sant Francesc d'Assís, de qui, no per casualitat, va prendre el seu nom com programa de pontificat. Del cant a les criatures de Sant Francesc pren nom l'encíclica i en ella es reprodueix una bona part del mateix, adoptant en nombroses ocasions el llenguatge de “germà” i “germana” per referir-se a animals i coses.

“Laudato si” comença fent una anàlisi de la situació del planeta – la nostra casa comuna – en el qual no falten esments ni a la pol·lució, ni al problema de l'aigua, ni a la pèrdua de la biodiversitat. Com no podia ser d'una altra manera, el segon capítol de l'encíclica es dedica a l'Evangeli de la creació i com les conviccions de fe ofereixen als cristians, i a tots els creients, motivacions profundes per cuidar de la naturalesa i dels “germans i germanes més fràgils”. Els fonaments bíblics – la creació, Caín i Abel, el relat de Noé, les innombrables lloances a la creació dels salms - porten ineludiblement a tot cristià a una responsabilitat davant “una terra que és de Déu”. El misteri de l'univers troba una nova llum quan és comprès com un “do que ve de la mà oberta del Pare de tots”, en el qual “tota criatura és objecte la tendresa” d'aquest Pare. Per aquest motiu no pugui sostenir-se una visió de la naturalesa únicament com a objecte de benefici i d'interès, perquè “l'ideal d'harmonia, de justícia, de fraternitat i de pau que Jesús proposa està en les antípodes” d'aquesta visió.

El Papa Francesc assenyala que no es tracta “d'equiparar a tots els éssers vivents i llevar a l'ésser humà el seu peculiar valor que implica al mateix temps una tremenda responsabilitat”, tampoc implica la divinització de la terra. De fet, no es pot tenir tendresa cap a la naturalesa si al mateix temps no es té “tendresa, compassió i preocupació pels éssers humans”. Denuncia la incoherència de qui lluita contra el tràfic d'animals i ni s'immuta per la tracta de persones. I al contrari, “és veritat també”, diu el Papa, “que la indiferència i la crueltat cap a les altres criatures d'aquest món acaben sempre per traslladar-se d'alguna manera al tracte que reservem als altres éssers humans. El cor és un solament”.

La coronació de l'Evangeli de la creació és la “mirada de Jesús”: els ocells dels quals no s'oblida Déu, als quals alimenta, els camps preparats per la sega, la llavor de mostassa… Ell, que és el logos, per qui i per qui van ser creades totes les coses, i que s'ha fet carn, formant part de el “cosmos creat”. L'encarnació ha fet que “les mateixes flors del camp i les aus que Ell va contemplar admirat amb els seus ulls humans, ara estiguin plenes de la seva presència lluminosa”.

El tercer capítol es dedica a l'arrel humana de la crisi ecològica. L'ésser humà amb la seva tecnologia ha mostrat una gran creativitat però també un gran poder. Dos segles de progrés pel qual hem d'alegrar-nos, diu el Papa, perquè la tecnologia “ha posat remei a innombrables mals”, i ha expressat noves formes de bellesa. Però no es pot creure que tota adquisició de poder sigui progrés i posa el Papa en guàrdia contra el “paradigma tecnocràtic”, la metodologia del qual i objectius s'imposen a tota la realitat. No es tracta d'utilitat o de benestar sinó de domini. L'especialització pròpia de la tecnologia planteja dificultats a l'hora de tenir una visió de conjunt i s'acaba menyspreant tot el que “el coneixement ha produït en altres àrees del saber, com la filosofia i l'ètica social”. La solució està, segons el Papa Francisco, en la llibertat humana que és capaç de limitar la tècnica, orientar-la i col·locar-la al servei d'un altre tipus de progrés més sa, més humà, més social, més integral”. Torna a insistir - com ho fes en la Evangelii Gaudium i d'acord amb les moltes referències de Benedicto XVI al tema – en les conseqüències del relativisme pràctic del nostre món actual, i toca també la importància d'una correcta concepció del treball com a relació de l'home amb el món.

El quart capítol és una crida a una ecologia integral que uneix tots els aspectes abans posats en relleu, que abraci les causes de la contaminació, la relació entre la naturalesa i la societat que l'habita, i l'estat de salut de les institucions d'una societat, per les seves conseqüències per al medi ambient. Es tracta d'una ecologia que integri també el “patrimoni històric, artístic i cultural, igualment amenaçat”. Molt en la línia del Papa Francesc està la “ecologia de la vida quotidiana”, on s'integra la cura de l'entorn on viuen les persones, la vida digna, la falta d'habitatge, el transport, el propi cos amb el seu femineidad i masculinitat…

El Papa parla després del ben comú, la justícia entre generacions, per començar el cinquè capítol de l'encíclica proposant “línies d'orientació i acció”, com són el diàleg sobre el medi ambient en la política internacional – lògic en un sol món amb un projecte comú -, el diàleg en la cerca de noves polítiques nacionals i locals, que superin visions partidistes i interessades, la transparència a l'hora d'adoptar mesures que tinguin un impacte ecològic.

Per tot això és necessària, com explica el Papa Francesc en el sisè capítol, una educació i espiritualitat ecològiques, que porti a un nou estil de vida, a una aliança entre la humanitat i el medi ambient, i que condueixi a una conversió ecològica, que “comporta el deixar emergir totes les conseqüències de la trobada amb Jesús en les relacions amb el món”, al que ajuda el model de Sant Francesc. Directrius de vida cristiana com la sobrietat, la via de l'amor de Santa Teresita de Lisieux, omple de petits gestos de cura, els sagraments, en els quals la naturalesa ve assumida per Déu, i la devoció a María, com a Reina de tot el creat… “perquè venja el teu Regne de justícia, de pau, d'amor i de bellesa. Lloat siguis. Amén”, com conclou l'oració final que tanca l'encíclica.
OMPRESS-ROMA (18-06-15)