dimarts, 21 de març de 2017

“Déu no tria els capaços, sinó que capacita els elegits”

Experiència de jove valenciana durant un #VeranoMisión

"Durant l’estiu, molts joves viuen una experiència de missió col·laborant amb els nostres missioners. Aquesta és la quarta sortida que fa Mireia García Escriche, de València. Ha viatjat al Perú, i aquest és el seu testimoni.

Déu mai no deixa de sorprendre’ns, mai no es cansa de regalar experiències, moments i lliçons que ens omplen el cor i ens omplen l’ànima. I ho fa especialment quan menys ho esperes.
Aquest estiu he viscut la meva quarta experiència missionera. Un estiu més sortia de la meva terra, aquesta vegada amb rumb al Perú i ho vaig fer amb la convicció que amb tantes experiències a l’esquena poc era el nou que podia viure o aprendre. Era tant el que havia viscut, compartit i estimat en les altres missions, que partia amb la sensació de portar la meva motxilla de vivències missioneres amb excés e pes, ja no hi ha via lloc per a res més. I per descomptat, jo no estava disposada a treure cap record per fer lloc i que n’entressin de nous.
En aquesta motxilla hi havia els records de dos estius de missió a Tànger, aquesta ciutat que ja s’ha convertit en la meva llar i a la qual tantes vegades he tornat. Aquesta il·lusió i aquest descobriment de la primera experiència de missió, aquesta cultura tant diferent, tot el compartit amb les germanes Calcutes, Adoratrius i de Jesús-María. I al costat de tot això i ocupant encara més lloc, si cap, en la meva motxilla, hi havia els records de la missió a Santo Domingo. Allà vaig descobrir l’alegria, la felicitat plena i el rostre del mateix Déu entre els pobres. Sens dubte, fins al moment, la millor experiència de la meva vida.
Amb tot això carregat amb mi què em podia ensenyar Perú? Jo creia que poc o res. Però encara sort que, per sort, moltes vegades els nostres pensaments no són els plans de Déu. I Perú acabà ensenyant-me molt.
Al costat d’un grup d’onze joves valencians més, portem a terme la missió a Santa Rosa del Mar. Aquesta zona està als afores de Lima, en els coneguts turons o assentaments, on milers de famílies viuen en condicions precàries i amb el futur hipotecat. Allí el pare Vicent Font, un missioner valencià, va crear el col·legi Sant Tomàs de València. Un centre educatiu que és molt més que una escola, és l’esperança per a centenars de famílies. En aquest humil col·legi i a la parròquia de Santa Rosa va ser on vam desenvolupar la missió i on vaig tenir l’oportunitat d’aprendre i descobrir tantes coses.
Vaig descobrir el sofriment. El vaig veure en les seves mirades, sobretot en les mirades dels nens. Malgrat els seus somriures tenien unes mirades tristes. A través d’aquests ulls podies veure el sofriment, la misèria i les terrible històries i situacions que portaven amb ells. Eres unes mirades que se’t clavaven en l’ànima i que difícilment s’obliden. Vaig comprendre de seguida perquè l’ONG que es va crear per donar suport al col·legi porta el nom de “La Mirada del Perú”. Mai unes mirades m’havien dit tantes coses. Però eren també unes mirades plenes de fe. No tenien res, però tenien Déu. Malgrat les seves dramàtiques situacions la seva fe és indestructible. I aquest és precisament el nostre problema. Tenim tantes coses que no tenim ni lloc ni temps per a Déu. I és aquesta força de Déu el que els fa seguir lluitant, i és que els febles de veritat no es rendeixen.
Vaig descobrir el sofriment, però també l’esperança. El Sant Tomàs de València és sinònim d’esperança. És l’instrument perquè aquests nens aconsegueixin un futur millor. I no és cap utopia, perquè alguns d’ells estaven ja preparant-se per l’accés a la universitat. Del turó al món, ja no és un somni, és una realitat.
Però sobretot, el Sant Tomàs és una lliçó d’esperança per al món. Una única persona, el pare Vicent, va aconseguir convèncer molta gent perquè l’ajudessin i col·laboressin amb el seu projecte. I del no-res va sorgir un col·legi que avui dia atén 500 nens. Però em va ensenyar que tot i que el món sencer digui “no es pot”, no importa. Sempre es pot, no cal rendir-se. Si tots ens poséssim en marxa com el pare Vicent i com tantíssims missioners que hi ha pel món aixecant projectes extraordinaris, el món seria d’una altra manera. Per tant, hi ha esperança que un món millor és possible.
Però s’hi ha alguna cosa que veritablement em va tocar el cor a Perú va ser el ser testimoni que Déu segueix fent miracles cada dia. Vaig veure com en aquell humil col·legi es feien coses extraordinàries. Sense pràcticament recursos les mestres es deixaven la pell per ensenyar. I aquells nens que no comptaven amb professors de suport, logopedes o psicòlegs, que no tenien a casa seva un escriptori per fer els deures, aprenien. Un autèntic miracle. Cada dia aquells nens aprenien i avançaven. Cada dia, aquelles aules en què es colava el fred per les parets i l’aigua de la pluja pel sostre, estaven plenes de petits miracles.
Nosaltres, a més, vam ser protagonistes d’un d’aquests miracles. Durant una setmana en què no hi havia classes lectives organitzàrem tallers per als alumnes: esport, manualitats, cant, teatre... Al taller de manualitats amb prou feines comptàvem amb unes poques làmines de gomaeva, unes quantes cartolines, cinc o sis paquets de retoladors, un paquetet d’estrelles, tres tisores i dues barres de cola. Cada dia passaven pel taller uns quaranta nens, que esperaven pacientment el seu torn per a les tisores o la cola. I cada dia, en acabar i recollir ens adonàvem que sorprenentment ens sobrava material per poder realitzar un altre taller al dia següent. Així va ser durant tota la setmana. I cada dia al recollir, somreien i ens abraçàvem recordant aquell miracle dels pans i els peixos. Al nostre vam decidir anomenar-lo multiplicació del material, i ens va ensenyar que hi ha coses suficients per a tothom, simplement cal repartir-lo equitativament i aprofitar-ho tot al màxim. Probablement, si aconseguíssim aplicar aquest lliçó a la vida, la fam al món seria cosa del passat.
No puc acabar de parlar del Perú sense nomenar-los a ells, al grup de joves amb el qual vaig compartir l’experiència. D’entre aquest grup tan nombrós hi ha quatre persones més que especials: Anna, Emili, Maria i Alícia. Amb qui vaig compartir missió a Santo Domingo i fins i tot a Tànger. Potser va ser el fred de l’hivern peruà que se’t calava als ossos, la boira que t’ennuegava la gola, el gran refredat que vaig agafar o que venia gairebé sense haver descansat després d’un curs complicat, però la missió va ser dura. I allà estaven ells, que estan fets d’acer inoblidable. Allí estaven ells amb aquestes abraçades que et recomponen, amb aquestes històries que t’arrenquen un somriure i amb aquestes mans que t’agafen molt fort perquè no caiguis. Allí estaven ells per recordar-me que les amistats que neixen i es consoliden en la missió són per  a tota la vida. Gràcies, germans, de tot cor.

Ha valgut la pena? És clar que sí, tot i les dificultats sempre val la pena. Ara miro enrere i m’adono que estic feta de totes aquestes històries que he viscut en la missió. Estic feta de trossets de les abraçades de la gent que m’he anat trobant en aquests països, de les seves mirades, dels seus somriures, dels seus costums, de les seves històries i dels seus somnis. I em sento tremendament afortunada de necessitar una motxilla més gran per emmagatzemar tot això.
Així que si encara no ho has fet t’animo a sortir de la teva terra. No et preocupis, que Déu no tria els capaços, sinó que capacita als elegits. Si estàs llegint això és perquè tens alguna inquietud missionera, així que has estat elegit. Déu farà la resta, no et preocupis. L’únic risc que corres és el de ser escandalosament feliç.
Feliç missió!
Mireia García"



Article Revista Supergesto num. 129, secció Amb els nostres missioners, signat per: Mireia García
Per veure més sobre la revista Supergesto i subscripció: http://www.revistasupergesto.es/