Temps de missió
El Mes Missioner Extraordinari convida a despertar la consciència missionera
Durant tot aquest mes d’octubre se celebra el Mes Missioner Extraordinari (MME) convocat pel papa Francesc amb motiu del centenari de la carta apostòlica Maximum illud de Benet XV. Francesc ha escollit com a lema per a aquest mes «Batejats i enviats: l’Església de Crist en missió en el món», per despertar la consciència de la missió ad gentes i reprendre amb impuls renovat l’anunci de l’Evangeli.
El director nacional de les Obres Missionals Pontifícies (OMP), José M. Calderón, ens explica que aquesta iniciativa del MME «és un regal de Francesc. És una forma de fer fins i tot més patent a tota l’Església la necessitat de tenir cura de la missió».
Les diferents delegacions diocesanes viuen amb intensitat i il·lusió aquest mes, perquè, com comenta la delegada de Missions de Tarragona, Ana González, «és una oportunitat per preguntar-nos com entenem aquesta missió ad gentes i com ens entenem nosaltres mateixos com a mitjans al servei d’aquesta missió».
L’Església ha nascut per a la missió i la celebració d’aquest MME és una ocasió per redescobrir aquesta dimensió eclesial. Per al president dels Missioners Seglars Vicencians (Misevi) Espanya, Israel Peralta, «el MME ens sembla una idea fantàstica perquè entenem que el Papa veu les missions com una prioritat de l’Església. Ell sempre parla d’”Església en sortida” i de la missió ad gentes i que mobilitzar l’Església en el sentit missioner és prioritari».
Per viure aquest mes, el papa Francesc assenyala quatre dimensions per aprofundir-hi: la trobada personal amb Jesucrist viu a la seva Església, el testimoni, la formació missionera i la caritat missionera.
El MME busca redescobrir la importància i la urgència d’aquest esperit missioner perquè, segons José M. Calderón, «cal reanimar aquest esperit missioner que hi ha hagut a l’Església i que potser avui ha anat perdent força». També Israel Peralta considera que «el potencial que l’Església tenia amb els seus missioners ad gentes fa uns anys s’ha vist afeblit per la manca de vocacions de llarga durada». Per a Ana González, «ara ens preguntem com a Església si són situacions missioneres els llocs on estem treballant, cap a on ens haurem de desplaçar, no tan sols geogràficament, sinó també en el nostre estil de vida, d’opcions pastorals i de treball».
Falta relleu
Espanya és un país capdavanter pel que fa a les missions: prop d’onze mil missioners espanyols estan escampats arreu del món, però el relleu no està assegurat i sembla que s’està perdent la sensibilitat missionera, que ja no es parla «amb la mateixa il·lusió i el mateix orgull de les missions», reflexiona José M. Calderón.
L’afebliment de la consciència missionera es pot explicar per tres factors, indica el director nacional d’OMP: «El primer és la doctrina que diu que “si tots els homes se salven; per què dedicar, llavors, esforços i persones per portar Jesucrist als altres?” Això és una barbaritat! Hi ha homes i dones que viuen en aquest món sense l’esperança de la salvació, sense saber-se estimats per Déu. Això ens ha de cremar, ens ha de ferir!»
Un altre element és pensar que «si aquí també es terra de missió, per què hem d’anar a l’altra punta del planeta?», apunta Calderón. «És cert que aquí som terra de missió, però si aquest plantejament l’hagués tingut l’Església sempre, mai no s’hauria estès...» I un tercer aspecte: «Pensar que la tasca missionera de l’Església és merament social. El missioner fa obres socials, sí, però les fa per amor a Déu. Cal descobrir que la vocació missionera no és fer coses només, sinó conviure, participar de la vida de les persones intentant mostrar amb el testimoni, amb la vida, amb l’entrega, que creiem en Crist i que Crist ha vingut a ser conegut i estimat.»
Israel Peralta opina que «l’estil de vida, sobretot occidental, consumista, ens fa perdre perspectiva sobre el món i les seves necessitats. El despreniment que implica la vida missionera, sobretot a nivell emocional, no només material, suposa una sèrie de renúncies que no tothom està disposat a assumir. Jo crec que el Papa l’encerta amb aquesta crida perquè tots comencem a tenir consciència que la missió està més viva que mai».
El repte és despertar aquesta consciència, com diu Ana González, «assumint les nostres pobreses i compartint-les, també la pobresa de vocacions i la valentia de molts laics davant de la cooperació-missió. En el grau que assumim aquesta responsabilitat missionera universal, en dependrà la qualitat de la missió diocesana. Haurem de treballar conjuntament preveres, religiosos i laics per fer efectiu el compromís de cooperació entre les Esglésies».
El missioner i la missionera del segle XXI ha de ser, afegeix la delegada de Missions de Tarragona, «un cristià compromès amb l’Església diocesana. Si l’Església, formada per tots els cristians, no és comunió fraterna no es podrà presentar davant de tots els pobles com a reflex de la comunió trinitària, exigència eficaç d’evangelització universal».
Missioners laics
Cada vegada són més els laics que es comprometen amb la missió ad gentes. Joan Pau II, en el 25è aniversari del decret conciliar ad gentes, parla d’una nova consciència, ens explica Ana González:
«La missió és responsabilitat de tots els cristians, de totes les diòcesis i parròquies, d’institucions i associacions eclesials. Ho notem en un notable increment de la cooperació missionera a través de grups d’animació missionera a parròquies; també han sorgit institucions i organismes que han permès als laics participar directament en la missió ad gentes, sense deixar de participar també en tasques catequètiques i evangelitzadores en la seva diòcesi i la participació aquests últims anys d’un voluntariat missioner que permet a joves apropar-se a la situació social dels països de missió i conèixer el compromís de l’Església en aquestes situacions.»
En aquest sentit, destaca el projecte Esttela, d’agermanament entre les diòcesis d’Hondures i Tarragona que mou els joves a comprometre’s per un món millor.
José M. Calderón aclareix que el laic no és un substitut dels sacerdots, «el laic té un paper molt determinat i molt concret. El testimoni de vida d’un laic entregat a Jesucrist i a l’Evangeli és un testimoni preciós per a aquells llocs als quals es va a predicar perquè està predicant amb la seva vida que el laic també és cridat a ser sant, a no ser cristià de segona categoria».
Des de la seva pròpia experiència com a missioner laic a Hondures i a Moçambic, Israel Peralta comenta que els laics «aporten diferències. Els laics estan més inserits en la vida quotidiana dels pobles en els quals treballen perquè són professionals de diferents àrees i estan més ficats en els àmbits de les societats on es troben. En la missió són necessaris els sacerdots, els religiosos o consagrats i els laics perquè les llavors de l’Evangeli han d’impregnar diferents àmbits. Els laics ens hem de creure una miqueta això que la missió també es la nostra responsabilitat. Hem de treballar en coordinació i col·laboració, complementant-nos amb els sacerdots i les dones consagrades».
El president de Misevi España ho té molt clar: «Moltes vocacions missioneres! Aquest és el fruit que m’agradaria que sortís d’aquest mes, en especial laics.»
«Els missioners i missioneres són exemple per a tots nosaltres de lliurament generós», apunta Ana González, «ells han vençut les seves pròpies pors i egoismes confiant en el Senyor, han deixat casa seva, família i comoditat per anar on Crist els enviava com a missatgers seus». Per això, afirma amb rotunditat: «Si som capaços d’entendre que Déu té un pla de salvació per a tota la humanitat i que ens convida a ajudar-lo, serà una bona llavor.»
Rosa María Jané Chueca, Catalunya Cristiana
