“Sense Ell no podem fer res”, el llibre del Papa sobre com ser missioners en el món d'avui
“Si Crist t'atreu, si et mous i fas les coses perquè ets atret per Crist, els altres ho notaran sense esforç. No hi ha necessitat de demostrar-ho, i molt menys d'exhibir-ho.
En canvi, qui es creu protagonista o empresari de la missió, amb tots els seus bons propòsits i declaracions d'intencions, sovint acaba sense atreure a ningú”, així s'expressa el Papa Francesc en el llibre entrevista “Sense Ell no podem fer res.
Una conversa sobre ser missioners en el món d'avui”, que amb motiu de la conclusió del Mes Missioner Extraordinari, avui comença a sortir a les llibreries, publicat per Llibreria Editorial Vaticana i Sant Pau.
Els comentaris del Papa en aquest llibre dedicat en definitiva a la missió estan plens de claredat: “l'Església és també un hospital de campanya, on tots són acollits, així com són, se sanen les ferides de tots. I això és part de la seva missió. Tot depèn de l'amor que mou el cor de qui fa les coses”. O quan diu: “Si un missioner ajuda a cavar un pou a Moçambic, perquè es va adonar que serveix a aquells als qui bateja i als qui predica l'Evangeli, com es pot dir que aquesta obra està separada de l'anunci?”.
“Podem fer una missió segons Crist també construint pistes de futbol per als nens dels afores de Buenos Aires”, afegeix en una altra resposta. I cita de nou – ho ha fet en diverses ocasions – a la germana Maria Concetta Esu, matrona durant més de 60 anys a la República Democràtica del Congo i que ha ajudat a néixer a milers de nenes i nens.
Des que comencés el seu pontificat el Papa Francesc ha fet innombrables referències a la naturalesa de la missió de l'Església i de cada cristià en el món. Aquest llibre recull molt del que el Papa ha dit sobre què significa ser missioners, des de la seva exhortació apostòlica Evangelii gaudium fins a les seves intervencions públiques en viatges, audiències i en trobades més disteses. L'anunci de l'Evangeli no és “proselitisme” i l'Església creix “per atracció” i “per testimoniatge”.
Tot nascut de la seva pròpia experiència missionera: “Em vaig unir als jesuïtes perquè em cridava l'atenció la seva vocació missionera, el seu constant anar cap a les fronteres. Llavors no vaig poder anar al Japó. Però sempre vaig advertir que anunciar a Jesús i el seu Evangeli implica sempre un cert sortir i posar-se en camí”, diu en el llibre.
No dubte a parlar del martiri, “la màxima expressió del reconeixement i de testimoniatge donat a Crist, que representen el compliment de la missió, del treball apostòlic”, i afegeix, “sempre penso en els germans coptes massacrats a Líbia, que pronunciaven el nom de Jesús en un murmuri mentre eren decapitats.
Penso en les Germanes de la Santa Mare Teresa assassinades a Iemen, mentre cuidaven a pacients musulmans en una residència per a ancians amb discapacitats. Quan les van matar, tenien els seus davantals de treball sobre els seus hàbits religiosos.
Tots són vencedors, no ‘víctimes’. I el seu martiri, fins al vessament de sang, il·lumina el martiri que tots poden sofrir en la vida diària, amb el testimoniatge donat a Crist cada dia. És el que es pot veure quan es visiten les cases de repòs de missioners ancians, sovint desgastats per la vida que van portar. Un missioner em va dir que molts d'ells perden la memòria i ja no recorden res del bé que van fer. ‘Però no importa -em va dir-, perquè en canvi el Senyor recorda això molt bé’” OMPRESS-ROMA (5-11-19)
