Entrevista per Església de Tarragona, num. 268, agost-setembre de 2012
En aquest enllaç podreu veure el pdf original de la mateixa.
Mn. Josep Cabayol, missioner a Rwanda, va marxar fa trenta-sis anys a l’Àfrica. Aquest estiu ha passat uns dies a l’arxidiòcesi i hem conversat amb ell.
Fa prop de quaranta anys, l’any 1976, Mn. Josep Cabayol Magrinyà, nascut a la Riera de Gaià, va marxar a Rwanda per a dedicar la seva vida als més necessitats. Països com Rwanda, el Zaire o el Camerun són testimonis d’una vida lliurada als germans més petits amb amor, fe i compromís.
—Vostè va arribar a Rwanda com a missioner l’any 1976. Com va sorgir aquesta vocació i com funciona el fet de marxar a un lloc de missió?
El Sr. Arquebisbe Josep Pont i Gol va voler fer el que el papa Pius XII va demanar a les diòcesis del primer món d’adoptar alguna parròquia en llocs de necessitat del Tercer Món, sobretot a l’Àfrica. L’aleshores arquebisbe va parlar amb el bisbe de Vic, diòcesi que ja tenia presència a Rwanda, i aleshores vam començar la missió amb ells.
Pel que fa a la meva vocació de missioner, jo vivia al meu poble de la Riera de Gaià, davant de les monges, el meu pare era el pagès de les monges i la meva mare els anava a comprar, a més els nens anàvem a col·legi allí. A l’escola sovint venien capellans i monges missioneres i ens explicaven les seves experiències, i m’entraven ganes d’anar a les missions i fer aquest pas. Als 10 anys vaig entrar al Seminari de Tarragona.
Aquesta parròquia està situada a Ruhengeri, que és el nom de la diòcesi. I la parròquia de Kampanga és un poblat, el que aquí diríem un poble. Allà tota la parròquia és un poblat que agafa l’extensió de tot el Camp de Tarragona, aproximadament. El passat mes de març va fer dotze anys que sóc en aquesta parròquia. Abans hi era tot sol, però hem tingut la sort que ja hi ha més capellans rwandesos, i ara ja en som cinc. A la parròquia hi ha uns 17.000 catòlics i també hi ha diferents religions, però ens entenem prou bé, gràcies a Déu.
—Com són allí les celebracions, com viuen la seva fe?
Una missa allí canvia una mica de les d’aquí. En primer lloc per l’assistència, ja que els dies de cada dia es pot arribar a cent o dos cents feligresos. Elsdiumenges, en les cinc esglésies que
tenim, algunes d’elles construïdes per l’arxidiòcesi de Tarragona, com a mínim en tenim en cadascuna quatre-centes o cinc- centes persones, i a l’església més gran unes set-centes o vuit- centes, fins i tot a prop del miler. Malgrat la pobresa material viuen la seva fe fabulosament.
La missió que se’ls porta és que hi ha un Déu que ens estima. Hi hem anat com Jesús, tal i com ell ens ha ensenyat a viure seguint les paraules que ens va dir:
«Prediqueu la Bona Nova els qui creieu i bategeu amb el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.» I aquest és el sentit de la missió. Al mateix temps d’allí han sortit i van sortint vocacions. Nosaltres tenim trenta- quatre catequistes que fan aquesta missió de Jesús: «ensenyeu, els qui creieu i bategeu-los….»
—Parlem ara del projecte social que es va iniciar l’any 2008: la construcció d’un centre d’assistència social i de formació. Amb quina voluntat va néixer aquest projecte?
Cap a l’any 2004, el bisbe anterior de Ruhengeri em va parlar de demanar a l’Arquebisbat de Tarragona una col·laboració per a fer la casa parroquial, ja que hi començava a haver preveres rwandesos. La casa parroquial permetria ser l’habitatge dels sacerdots i al mateix temps podria oferir diversos serveis socials: un lloc on les noies aprenguessin a cosir a màquina i els nois aprenguessin fusteria per a construirdespréslessevespròpies cases, una casa d’acollida, de reunions, etc. Després d’estudiar-s’ho bé, el nostre Arquebisbat va decidir que es tirés endavant.
S’han construït gràcies a l’Arquebisbat de Tarragona. Hi havia unes casetes rodones, de palla, i la paret de fang, però vam parlar amb Càritas i amb un constructor, i vam pensar a construir unes cases de vuit a deu metres de llargada per uns vuit metres d’amplada, amb una porta d’entrada, una de sortida, unes quatre habitacions, la teulada de planxes metàl·liques i sense cimentació. I així hem anat fent fins ara.
Donem gràcies a Déu per la vocació sacerdotal de Mn. Josep Cabayol. Donem gràcies per tants anys al costat dels més desvalguts. Donem gràcies per haver fet de la seva vida, un testimoni d'entrega.
El seu cor, la seva ment i les seves mans van deixar els seus millors anys a l'Àfrica al voltant de 40 anys.
L'Amor fet veritat, ja gaudeix del qui ell tant ha estimat.
Fins aviat... Mn. Josep Cabayol.
