16-GENER | BEAT PAOLO MANNA
FUNDADOR DE LA PONTIFÍCIA UNIÓ MISSIONAL
Paolo Manna va néixer en 1872 a Avellino, fill de Vincenzo i Lorenza Ruggiero, una família que arribarà a tenir sis fills: dos seran mossens, un metge i un altre professor universitari. Orfe de la seva mare quan només tenia dos anys, va ser criat pels seus oncles paterns i va passar una adolescència inquieta. Va completar els seus estudis a Roma per a convertir-se en mossèn i després de llegir “Le Missioni Cattoliche”, actualment “Món i Missió”, en 1891 va entrar en el PIME i va ser ordenat prevere en 1895. Va partir cap a l'est de Birmània, però no va poder resistir aquest clima tan humit i la calor-freda. Igual que altres membres de la seva família, va emmalaltir de tuberculosi. Al 1905 va tornar a Itàlia i es va declarar “un missioner fracassat”. Pelegrí a Lourdes, on en lloc de demanar la seva recuperació, va demanar enamorar-se de Jesús i lliurar tota la seva vida a la difusió del Regne de Déu. En 1909 Manna va ser nomenat director de “Le Missioni Cattoliche” i va manifestar immediatament la seva extraordinària passió missionera: sense abandonar les característiques que la van fer famosa, “Le Missioni Cattoliche” es converteix en un formiguer de propostes i provocacions. Gairebé en tots els números, Manna troba idees per a promoure llibres missioners, fullets populars, calendaris, postals; crides a les vocacions missioneres, exhortacions a pregar pels missioners, etc.; inventa i inicia les “zeladores missioneres” en diòcesis i parròquies per a promoure a Itàlia les Obres de la Propagació de la Fe i de la Santa Infància (que encara estaven només a França). Al 1909, el pare Manna va publicar “Operarii autem pauci” i va enviar el llibre a Sant Pius X, qui va respondre amb una carta manuscrita, un fet excepcional que va augmentar l'esperit missioner de l'autor. No obstant això, el llibre va ser prohibit en molts seminaris diocesans, perquè encenia als joves en l'amor per Jesucrist, convidant-los a donar la seva vida pel Regne de Déu en les missions.
En 1916 Paolo Manna va fundar la Unió Missionera del Clergat, aprovada pel Papa Benet XV, i en 1919 la revista “Itàlia Missionera” per a les vocacions missioneres; va establir “cercles missioners” en els seminaris diocesans, dels quals procedien nombroses vocacions per a les missions. En 1942 va escriure “Els germans separats i nosaltres”, que va sacsejar a l'Església italiana i, malgrat el temps de guerra, també va fer discutir a bisbes i mossens. En 1950, dos anys abans de la seva mort, va escriure “Les nostres Esglésies i la propagació de l'Evangeli - Per a la solució del problema missioner”, del qual es desprèn l'encíclica “Fidei Donum” (1957) de Pius XII, que obre el camí de les missions al clergat diocesà. Manna afirma que tots els bisbes i preveres, els fidels batejats, són responsables de la missió entre els no cristians; l'anunci de Crist no pot confiar-se únicament als ordes religiosos i els instituts missioners: “Mobilitzem i organitzem a tota l'Església cap a les missions; fem de l'apostolat per a la difusió de l'Evangeli un deure de tots els que creïn en Crist”. El volum proposa que es creïn “seminaris missioners en totes les províncies eclesiàstiques” per a enviar a les missions sacerdots diocesans i laics.
La unió missionera del clergat, fundada en 1916 amb l'ajuda decisiva de Sant Guido Maria Conforti, arquebisbe de Parma i fundador dels missioners xaverians, té com a objectiu inflamar als mossens amb l'amor de Crist i després “encendre en tot el poble cristià una gran flama de zel apostòlic per la conversió del món”. I més endavant, en un llarg i contundent article de 1934 en “El Pensament Missioner”, el Pare Manna es lamenta perquè en la Unió Missionera s'estava tergiversant l'esperit dels inicis, reduint l'associació a un instrument destinat a impressionar i a commoure per a guanyar diners: “L'obra de Déu no es mou amb aquests mitjans”. La UMDC en pocs anys es va estendre per tot el món: en 1919 comptava amb 4.035 membres a Itàlia (inclosos el futur Pius XI i Sant Joan XXIII), en 1920 eren 10.255, en 1923 aconsegueixen els 16.000 preveres (més tard la Unió també es va estendre als religiosos i religioses). Manna estava convençut que tot a l'Església depèn del clergat: “La solució al problema missioner – escrivia - està en el clergat: si els mossens són missioners, el poble cristià també ho serà; si el mossens no viuen la passió de portar a Crist a tots els homes, el món cristià no podrà fer miracles... L'esperit missioner és abans de res una gran passió per Jesucrist i la seva Església”.
En 1924 Manna va ser triat Superior General del PIME, càrrec que va ocupar fins a 1934: en 1927 va partir per a un llarg viatge en les missions i en gairebé dos anys va visitar una desena de països d'Àsia, Oceania i Amèrica del Nord, quedant impressionat per com les missions, en aquest moment, estaven gairebé aïllades de la vida dels pobles; s'acontentaven amb cuidar dels pobres i marginats, però no tenien cap influència sobre les classes cultes i les polítiques nacionals. Per això va escriure un pro memòria provocatiu a Propaganda Fide, “Observacions sobre el mètode modern d'evangelització”; demana canvis revolucionaris en el “mètode d'evangelització”: rebutjar l'occidentalisme, alliberar-se de la protecció interessada de les potències occidentals, educar als sacerdots locals segons programes diferents dels utilitzats a Occident; fomentar una major participació dels indígenes al sacerdoci en les missions, donar suport a la missió dels catequistes, especialment on falten sacerdots; eliminar qualsevol compromís amb els diners i qualsevol fe en el poder dels mitjans materials.
Manna no és un revolucionari o un rebel, al contrari, afirma que les seves propostes no tenen valor absolut i que partint de les mateixes premisses es poden arribar a conclusions oposades a les seves: no obstant això, no tem plantejar els problemes perquè es puguin afrontar. La seva passió per la conversió del “món infidel” i la salvació de les ànimes no li permetia callar: “Salus animarum suprema lex!”. Des de 1943 fins a la seva mort en 1952, el pare Manna va ser Superior Regional al Sud d'Itàlia, regió que ell mateix havia fundat amb el “Seminari meridional per a Missions Estrangeres” en Ducenta (Caserta). Va morir a Nàpols després d'una operació quirúrgica el 15 de setembre de 1952.
Avui el beat Mannà és més actual que mai. En les seves “Virtuts Apostòliques” afirma: “El missioner no és res si no personifica a Jesucrist... Només el missioner que copia fidelment a Jesucrist en si mateix... pot reproduir la seva imatge en l'ànima dels altres” (Carta 6). L'encíclica Redemptoris Missio de Sant Joan Pau II (1990) represa gairebé literalment el que va escriure el pare Manna: “La vocació universal a la santedat està estretament unida a la vocació universal a la missió: tot fidel està anomenat a la santedat i a la missió” (Redemptoris Missio, n. 90). És més, sempre la R.M. n. 84 (on cita al p. Manna en la Nota 169) diu: “La consigna ha de ser aquesta: Totes les Esglésies per a la conversió de tot el món”.
Font informació: Obres Missionals internacionals
