«Aquí em tens. Envia-m’hi.» (Is 6,8)

MISSATGE DEL SANT PAPA FRANCESC PER A LA JORNADA MUNDIAL DE LES MISSIONS 2020

Benvolguts germans i germanes:

Dono gràcies a Déu per la dedicació amb què es va viure en tota l'Església el Mes Missioner Extraordinari durant el mes d'octubre passat. Estic segur que va contribuir a estimular la conversió missionera de moltes comunitats, a través del camí indicat pel tema: “Batejats i enviats: l'Església de Crist en missió en el món”.

En aquest any, marcat pels sofriments i desafiaments causats per la pandèmia del COVID-19, aquest camí missioner de tota l'Església continua a la llum de la paraula que trobem en el relat de la vocació del profeta Isaïes: «Aquí em tens. Envia-m’hi.» (Is 6,8). És la resposta sempre nova a la pregunta del Senyor: «Qui hi enviaré?» (ibíd.). Aquesta crida ve del cor de Déu, de la seva misericòrdia que interpel·la tant a l'Església com a la humanitat en l'actual crisi mundial. «Igual que als deixebles de l'Evangeli, ens va sorprendre una tempesta inesperada i furiosa. Ens vam adonar que estàvem en la mateixa barca, tots fràgils i desorientats; però, al mateix temps, importants i necessaris, tots cridats a remar junts, tots necessitats de confortar-nos mútuament.

En aquesta barca, estem tots. Com aquests deixebles, que parlen amb una única veu i amb angoixa diuen: “Estem perduts” (cf. v. 38), també nosaltres descobrim que no podem seguir cadascun pel nostre compte, sinó només junts» (Meditació en la Plaça San Pietro, 27 març 2020). Estem realment espantats, desorientats i atemorits. El dolor i la mort ens fan experimentar la nostra fragilitat humana; però al mateix temps tots som conscients que compartim un fort desig de vida i d'alliberament del mal. En aquest context, la crida a la missió, la invitació a sortir de nosaltres mateixos per amor de Déu i del proïsme es presenta com una oportunitat per a compartir, servir i intercedir. La missió que Déu ens confia a cadascun ens fa passar del jo temorós i tancat al jo retrobat i renovat pel do de si mateix.

En el sacrifici de la creu, on es compleix la missió de Jesús (cf. Jn 19,28-30), Déu revela que el seu amor és per a tots i cadascun de nosaltres (cf. Jn 19,26-27). I ens demana la nostra disponibilitat personal per a ser enviats, perquè Ell és Amor en un moviment perenne de missió, sempre sortint de si mateix per a donar vida. Per amor als homes, Déu Pare va enviar al seu Fill Jesús (cf. Jn 3,16). Jesús és el Missioner del Pare: la seva Persona i la seva obra estan en total obediència a la voluntat del Pare (cf. Jn 4,34; 6,38; 8,12-30; Hb 10,5-10). Igualment, Jesús, crucificat i ressuscitat per nosaltres, ens atreu en el seu moviment d'amor; amb el seu propi Esperit, que anima a l'Església, ens fa deixebles de Crist i ens envia en missió al món i a tots els pobles.

«La missió, la “Església en sortida” no és un programa, una intenció que s'aconsegueix mitjançant un esforç de voluntat. És Crist qui treu a l'Església de si mateixa. En la missió d'anunciar l'Evangeli, et mous perquè l'Esperit t'empeny i et porta» (Sense Ell no podem fer res, LEV-Sant Pau, 2019, 16-17). Déu sempre ens estima primer i amb aquest amor ens troba i ens crida. La nostra vocació personal ve del fet que som fills i filles de Déu a l'Església, la seva família, germans i germanes en aquesta caritat que Jesús ens testimonia. No obstant això, tots tenen una dignitat humana fundada en la crida divina a ser fills de Déu, per a convertir-se per mitjà del sagrament del baptisme i per la llibertat de la fe en el que són des de sempre en el cor de Déu.

Haver rebut gratuïtament la vida constitueix ja una invitació implícita a entrar en la dinàmica del lliurament de si mateix: una llavor que madurarà en els batejats, com a resposta d'amor en el matrimoni i en la virginitat pel Regne de Déu. La vida humana neix de l'amor de Déu, creix en l'amor i tendeix cap a l'amor. Ningú està exclòs de l'amor de Déu, i en el sant sacrifici de Jesús, el Fill en la creu, Déu va vèncer el pecat i la mort (cf. Rm 8,31-39). Per a Déu, el mal —fins i tot el pecat— es converteix en un desafiament per a estimar i estimar cada vegada més (cf. Mt 5,38-48; Lc 23,33-34). Per això, en el misteri pasqual, la misericòrdia divina cura la ferida original de la humanitat i es vessa sobretot l'univers. L'Església, sagrament universal de l'amor de Déu per al món, continua la missió de Jesús en la història i ens envia per onsevulla perquè, a través del nostre testimoniatge de fe i l'anunci de l'Evangeli, Déu continuï manifestant el seu amor i pugui tocar i transformar cors, ments, cossos, societats i cultures, en tot lloc i temps.

La missió és una resposta lliure i conscient a la crida de Déu, però podem percebre-la només quan vivim una relació personal d'amor amb Jesús viu a la seva Església. Preguntem-nos: Estem preparats per a rebre la presència de l'Esperit Sant en la nostra vida, per a escoltar la crida a la missió, tant en el camí del matrimoni com de la virginitat consagrada o del sacerdoci ordenat, com també en la vida ordinària de tots els dies? Estem disposats a ser enviats a qualsevol lloc per a donar testimoniatge de la nostra fe en Déu, Pare misericordiós, per a proclamar l'Evangeli de salvació de Jesucrist, per a compartir la vida divina de l'Esperit Sant en l'edificació de l'Església? Estem disposats, com Maria, Mare de Jesús, per a posar-nos al servei de la voluntat de Déu sense condicions (cf. Lc 1,38)? Aquesta disponibilitat interior és molt important per a poder respondre a Déu: “Aquí em tens. Envia-m’hi” (cf. Is 6,8). I tot això no en abstracte, sinó en l'avui de l'Església i de la història.

Comprendre el que Déu ens està dient en aquests temps de pandèmia també es converteix en un desafiament per a la missió de l'Església. La malaltia, el sofriment, la por, l'aïllament ens interpel·len. Ens qüestiona la pobresa dels qui moren sols, dels desnonats, dels qui perden les seves ocupacions i salaris, dels qui no tenen llar ni menjar. Ara, que tenim l'obligació de mantenir la distància física i de romandre a casa, estem convidats a redescobrir que necessitem relacions socials, i també la relació comunitària amb Déu. Lluny d'augmentar la desconfiança i la indiferència, aquesta condició hauria de fer-nos més atents a la nostra manera de relacionar-nos amb els altres. I l'oració, mitjançant la qual Déu toca i mou el nostre cor, ens obre a les necessitats d'amor, dignitat i llibertat dels nostres germans, així com a cura de tota la creació. La impossibilitat de reunir-nos com a Església per a celebrar l'Eucaristia ens ha fet compartir la condició de moltes comunitats cristianes que no poden celebrar la Missa cada diumenge. En aquest context, la pregunta que Déu fa: «Qui hi enviaré?», es renova i espera la nostra resposta generosa i convençuda: «Aquí em tens. Envia-m’hi» (Is 6,8). Déu continua buscant a qui enviar al món i a cada poble, per a testimoniar el seu amor, la seva salvació del pecat i la mort, el seu alliberament del mal (cf. Mt 9,35-38; Lc 10,1-12).

La celebració la Jornada Mundial de la Missió també significa reafirmar com l'oració, la reflexió i l'ajuda material de les seves ofrenes són oportunitats per a participar activament en la missió de Jesús a la seva Església. La caritat, que s'expressa en la col·lecta de les celebracions litúrgiques del tercer diumenge d'octubre, té com a objectiu donar suport a la tasca missionera realitzada en el meu nom per les Obres Missionals Pontifícies, per a fer front a les necessitats espirituals i materials dels pobles i les esglésies del món sencer i per a la salvació de tots.

Que la Benaurada Mare de Déu, Estrella de l'evangelització i Consol dels afligits, Deixebla missionera del seu Fill Jesús, continuï intercedint per nosaltres i sostenint-nos.

Roma, Sant Joan de Letrán, 31 de maig de 2020, Solemnitat de Pentecosta.