dimecres, 24 de desembre de 2014

Bon Nadal des de Kinshasa

La nostra missionera Isabel Correig, ens envia aquesta felicitació de Nadal que compartim amb tots vosaltres. 

Per tal que la conegueu millor reproduïm una entrevista publicada al Novembre de 2013 a la Revista Església de Tarragona:

Com va sorgir la vocació de ser missionera?

Recordo que una vegada, com a preparació del Domund, ens van presentar una pel•lícula en la que sortia un missioner i jo vaig pensar: “si ell ho fa, jo també ho faré”. I així va ser, no em va venir mai l’idea de fer marxa enrere.
Però una vocació no pot venir en sec, normalment sorgeix d’un caliu interior, d’una terra que ja esta preparada. Jo em sentia tan estimada per Déu que vaig trobar normal d’entregar-li la meva vida com resposta d’amor: amor a Ell i amor als altres. Em sentia atreta a anar a altres països per a viure la fraternitat universal

Anys que porta a les missions i llocs on ha estat
Fa 43 anys que vaig marxar al Congo. 
Havia entrar abans a la “Compañia misionera del Sagrado Corazón”, una congregació religiosa específicament missionera. Allí vaig rebre la formació i, com que les monges m’havien destinat a la India, vaig  prosseguir els estudis de teologia a Roma en la secció anglesa. 
Però resulta que es va complicar tant l’obtenció del visat per a la India, que aleshores vaig ser destinada al Congo.
Vaig començar l’apostolat a Kinshasa com “vicaria parroquial”, vivia en comunitat en un barri pobre i fèiem equip amb el rector, que en aquella època era encara un missioner belga. Jo recordo que tenia cura de la catequesis, d’un centre social per a les mares de família i col•laborava en totes les reunions parroquials.
Al mateix temps donava classes al Institut superior de Ciències religioses. 

Després vaig anar a la selva, a la província de Bandundu, en un context totalment rural. Treballàvem en equip amb un sacerdot i un animador laic congolesos. El sacerdot tenia 80 parròquies molt distants una de l’altra, ens tocava sovint recórrer kilòmetres i kilòmetres a peu. 

Desprès d’uns anys de selva vaig tornar a Kinshasa. I quan hi vaig tornar, tot fent la “feina clàssica” d’un missioner, vaig anar descobrint la real situació de la gent i em vaig adonar de l’existència cada vegada més gran de persones excloses de la societat.
Va ser molt important per a mi el fet de conèixer al Pare Philippe Nkiere, fill del Congo i també missioner. Vam coincidir en una mateixa visió de la realitat del poble i per tal de donar una resposta al repte de la marginalització, varem iniciar el grup “Ekolo ya Bondeko” (Poble de la fraternitat).

En què consisteix el projecte Ekolo ya Bondeko?

Es tracta d’un moviment missioner que vol anunciar Jesucrist per la praxis, es a dir, creant relacions fraternes especialment amb els qui estan “lluny”, entenent-ho en el sentit geogràfic i també en l’aspecte social: lluny, perquè abandonats, rebutjats. A l’Àfrica les persones que no tenen a ningú, que viuen tallades de tota relació humana, són les més pobres. 

En aquest moviment Kinshasa hi ha actualment uns 120 membres: parelles, monoparentals, joves, preveres, laics consagrats…Es el que se n’hi diu avui dia “comunitats noves”. El grup va ser reconegut oficialment per l’Església de Kinshasa en 1985 i també reconegut pe l’Estat com ASBL en 1992.

Funcionem seguint diferents línies de treball/activitat:

* Tenim un Centre d’acollida per els que es troben en una situació límit d’abandonament. És una llar per a una quinzena de persones. La majoria son nenes i noies entre 5 i 17 anys, que presenten sempre problemes de rebuig familiar. Per tots els mitjans intentem que hi pugui haver una reconciliació familiar i quan ja les podem reintegrar a la família i a la societat, immediatament n’acollim d’altres. Tres membres del grup –mares-  viuen amb elles.

* Equips de treball per la recerca de persones excloses. El treball d’aquests equips és fer una certa “itinerància” -anar a la recerca d’aquestes persones, que normalment es troben en el carrer i en els hospitals... Estiguin on estiguin, en fem el seguiment i l’acompanyament durant tot el procés, analitzem les causes d’aquest abandonament i  cerquem les solucions sempre en equip. 

El grup ara ja està força ben  organitzat.
Des de que varem començar hi ha unes 1.200 persones que han deixat de ser marginades.
Però tot i amb això som només com una gota d’aigua dins aquest gran oceà d’abandonament de la ciutat de Kinshasa, que actualment ja compte amb uns 10 milions d’habitants.

Val a dir que tot i treballant per a que canviïn les estructures que oprimeixen i marginalitzen, creiem que és necessària la política dels “petits passos” i el que es pot fer dia, dia. 

No pretenem ser una gran obra ni una institució benèfica, sinó que volem viure i significar que  la fraternitat és la base i el dinamisme per a la construcció d’una nova societat.

Què en dius de l’Àfrica?
Àfrica és el continent oblidat, desconsiderat,  menyspreat. Cal reconèixer que malauradament a nivell internacional, malgrat les diferents interpel•lacions dels   Papes, l’Àfrica és encara  “el parent pobre”, oblidat i marginalitzat. Quan vinc a Europa, veig que els mitjans de comunicació o bé  no  parlen d’Àfrica o en donen quasi sempre una imatge ben negativa: fam, guerres, lluites tribals, malalties, etc. 
Ara bé jo puc dir que aquesta mateixa Àfrica m’ha ajudat a descobrir certs valors que no trobo en el nostre món occidental.
Crec sincerament que la capacitat de relacions dels Africans es una font d’inspiració i d’esperança pel tot el nostre món.
I el que nosaltres tractem de viure en el grup Ekolo ya Bondeko té una significació per a qualsevol persona que vulgui lluitar per un mon més fratern.

On trobes la força i la determinació?
La força i la determinació la trobo en primer lloc en Jesucrist. Em va seduir especialment el seu estil de compromís cara als altres, especialment els exclosos del seu temps.  I, per a que nosaltres puguem continuar a viure tal com ell ho va fer, ens dona el seu Esperit, la seva pròpia força. 

El coratge també el trobo en la profunda convicció de que tota persona humana només pot ser  feliç quan es sent reconeguda i estimada, i que només l’experiència de l’amor pot revelar-nos que Déu és Amor. 
Així crec, doncs, que val la pena de comprometre’s a fons per a que en la nostra societat hi hagi un nou estil de convivència on, rics i pobres, negres i blancs, homes i dones... caminem juntament com una sola humanitat diversificada.

Durant l’estiu alguns joves han fet estada compartint el projecte solidari que està duent a terme... quina ha estat la seva experiència personal i el que ha pogut intuir que s’han emportat aquests joves?
Al veure la carència de moltes coses i que la gent sap viure amb alegria, crec que han aprés que no fa falta “tenir molt” per a ser feliç, han aprés també a relativitzar moltes coses i a donar valor a moltes altres que els hi passaven desapercebudes