JORNADA VOCACIONS NATIVES
Us presentem la propera campanya Pontifícia que es celebra el 26 d’abril: Jornada de Vocacions Natives.
La millor forma de fer-ho és compartint amb tots vosaltres la presentació que el Director Nacional de OMP, D. Anastasio Gil, ha realitzat per aquest 2015.
Narra l'Evangeli que Jesús, en veure a la gent, va sentir compassió d'ells, perquè, mentre recorria pobles i ciutats, els trobava cansats i abatuts “com a ovelles que no tenen pastor” (Mt 9,36). D'aquesta mirada d'amor brollava la invitació als deixebles: “Pregueu, doncs, a l'amo dels sembrats que hi enviï més segadors."(Mt 9,38); i va enviar als Dotze “a les ovelles perdudes d'Israel”, amb instruccions precises.
Des de llavors, s'inicia l'evangelizatció dels pobles, i es comprova com Déu suscita nombrosos deixebles en les comunitats cristianes que neixen del primer anunci i es consoliden amb la celebració de la fe. Aquestes vocacions en no poques ocasions són sacsades per circumstàncies doloroses, com la resistència a l'acceptació del missatge, o fins i tot són expulsades de la pròpia terra per ser seguidors de Jesús (cf. Hch 8,1-4). La vida evangelizatdora de Pau és un de tants exemples, però la seva resposta davant l'adversitat es converteix en llum per a futurs deixebles missioners. Quan és acusat de no estar autoritzat per realitzar apostolat, apel·la repetides vegades precisament a la vocació rebuda directament del Senyor (cf. Rom 1,1; Gál 1,11-12.15-17). La trucada vocacional és l'argument fundador de la seva missió. No s'ha “apuntat” a aquest treball per iniciativa pròpia: ha estat anomenat i enviat.
“Quin goig caminar amb tu!”
.jpg)
Des de fa més de 50 anys se celebra, a l'Església catòlica, la Jornada Mundial d'Oració per les Vocacions l'IV Diumenge de Pasqua. Si cada dia l'Església ora al Pare per aquells que han estat cridats al sacerdoci i a la vida consagrada, aquesta Jornada és especialment singular, perquè la Paraula de Déu posa davant la consideració dels fidels la figura del Bon Pastor. Aquest any, a més, coincideix amb la celebració, a Espanya, de la Jornada de Vocacions Natives, promoguda per l'Obra Pontifícia de Sant Pere Apòstol, que té com a finalitat ajudar a la formació i el sosteniment de les vocacions que Déu suscita al ministeri sacerdotal i a la vida consagrada als territoris de missió.
Per celebrar ambdues jornades es proposa a les comunitats cristianes el lema “Quin goig caminar amb tu!”. Quan una persona, generalment un jove, accepta la trucada de Déu, experimenta una enorme alegria i goig. “Què bé és estar aquí!”, diria Pere a la muntanya Tabor. Aquesta experiència contrasta amb els moments previs, en els quals la incertesa o la indefinició apareixien com a dissuasòries coartades de la por i de la preocupació. Al moment en què Mateu, després d'escoltar la trucada, s'aixeca i ho deixa tot, la seva vida ha començat a canviar, i ho celebra amb una festa. És el començament d'una nova etapa, impregnada d'amor i de bondat, que ha de recórrer. El secret d'aquesta nova actitud neix de la certesa que l'amor no admet càlculs ni contraprestacions: és el lliurament radical d'un mateix. Immediatament, sense buscar-ho, gairebé sense desitjar-ho, s'experimenta la bellesa de la donació. Així, de manera senzilla, però heroica, comença el caminar del deixeble, amb la mirada posada en l'esquena del Mestre que va per davant esbrossant el camí.
No és un caminar en solitari, sinó en companyia. “Caminar amb tu”, resa el lema. Les vocacions a la vida consagrada i al sacerdoci són “tirar a caminar” amb l'Altre, conscients que al costat d'elles camina el company silenciós, ocult i de vegades “disfressat”, com els va succeir als deixebles d'Emaús: inicialment no li van reconèixer, però se sentien molt a gust amb el “desconegut”; més tard descobririen que era el Ressuscitat. Cada vocació viu en profunditat aquesta certesa de recórrer el camí de la salvació en la proximitat i proximitat de Jesús. “Caminar amb tu” implica, a més, que el camí està replet d'altres caminants, amb els quals el deixeble comparteix l'experiència de la fe, la il·lusió de l'esperança i la proximitat de l'amor. D'aquesta manera el recorregut es fa gratificant i segur. Com s'agraeix en molts trams del camí la mà amorosa del cirineu que ajuda a portar la creu o a aixecar-se quan un ha pogut ensopegar.
Vocacions natives... en camí
L'esmentada coincidència de la Jornada de Vocacions Natives amb el dia en què l'Església universal és convocada a pregar per les vocacions és un signe més de la intrínseca relació entre vocació i missió. Són les laiques franceses Juana Bigard i la seva mare, Estefanía, els qui, a la fi del segle XIX, es posen en moviment amb la finalitat de promoure les ajudes necessàries per a les vocacions que inicien la seva singladura en els àmbits missioners, donant origen a una iniciativa, l'Obra de Sant Pere Apòstol, que més tard, en 1922, aconseguiria la seva condició de “Pontifícia”. Havien intuït que la formació de les vocacions al ministeri presbiteral i a la vida consagrada seria garantia per a l'expansió de l'Evangeli.
Des del principi ambdues van advertir que era clarament insuficient amb la provisió d'ajudes econòmiques, encara que anessin necessàries. Es requeria, amb prioritat, dotar a aquests àmbits missioners d'una forta consistència espiritual, arrelada en l'adhesió a l'Evangeli en la persona de Jesucrist. Amb aquest ancoratge s'assegurava que les vocacions allí sorgides i formades portessin en la seva entranya la certesa que eren cridades no solament a atendre a les comunitats de les quals havien sortit, sinó al món sencer, com va succeir amb els apòstols. La vocació-missió, com a testimoniatge de l'amor diví, resulta especialment eficaç quan es comparteix “perquè el món crea” (Jn 17,21). Per això, la súplica al Senyor dels sembrats perquè susciti vocacions no és per “proveir” les necessitats properes i immediates de les urgències pastorals domèstiques, sinó per a la seva disponibilitat a sortir dels seus límits i anar on l'Església ho necessiti.
Seminaris i noviciats en la missió
Déu segueix trencant esquemes, cridat als quals vulgues i en les circumstàncies menys previsibles, com és el cas de les quals cridem vocacions natives. Quan sembla que es manca de recursos materials i de la formació adequada, sorgeix la trucada a lliurar la vida al servei els més petits, dels malalts, dels quals sofreixen, dels pobres. L'anomenada-resposta és l'inici d'un llarg itinerari per al discerniment i la formació en el mateix àmbit cultural i social on aquesta vocació va néixer. Més tard l'Església, segons és des del principi, els anirà enviant a altres llocs per lliurar gratis el que de manera gratuïta han rebut. El seu testimoniatge de vida pot impulsar a molts joves a seguir a Crist i a donar la seva vida pels altres, trobant així la vida veritable.
A ells se sumen molts homes i dones que, moguts per l'acció de l'Esperit Sant, han escollit viure l'Evangeli amb radicalitat, fent professió de castedat, pobresa i obediència. Religiosos i religioses de vida activa o contemplativa, que, amb la seva pregaria perseverant per tota la humanitat o amb la seva multiforme acció caritativa, donen a tots el testimoniatge viu de l'amor i de la misericòrdia de Déu. “Ells són, per excel·lència”, deia Pau VI, “voluntaris i lliures per abandonar tot i llançar-se a anunciar l'Evangeli fins als confins de la terra. [...] Se'ls troba no rares vegades en l'avantguarda de la missió i afrontant els més grans riscos per a la seva salut i la seva pròpia vida. Sí, en veritat, l'Església els deu moltíssim” (Evangelii nuntiandi, 69).
Les vocacions que neixen en el solc de la missió són una invitació permanent perquè els batejats i les comunitats cristianes sentin la urgència de l'agraïment a Déu, per seguir suscitant aquestes vocacions en els llocs i moments més insospitats, i del compromís per cooperar, de manera que cap es perdi per mancar de mitjans per a la seva formació. D'una manera especial, la Jornada vocacional del proper 26 d'abril obre nous horitzons perquè el Poble de Déu manifesti la seva gratitud pel do de la vocació d'especial consagració i sigui molt sol·lícit per caminar al seu costat, ajudant amb l'oració i la cooperació.
