Sense obstacles a l’Evangeli...
Quan estàs fora de casa, sense les rutines habituals, els familiars habituals, els amics habituals, les discussions habituals, les celebracions habituals… dona la sensació de que, a voltes, passa el temps molt lentament, i a voltes massa ràpid, com si no fossis capaç de controlar els teus dies. I a vegades tampoc sembla que siguis capaç de controlar els teus sentiments, i d’ordenar amb claredat les passes a seguir. Per això cal cercar espais de recolliment i de retrobament amb Deu, adreçar-nos a Ell com si fos el primer cop, nuus i humils.
Molts cops, des de que som a Hondures, ens hem qüestionat interiorment com actuar davant les adversitats que la cultura, els costums, la realitat social, ens han anat posat al davant. Avui a Hondures celebrem el Dia de la Mare i tot el mes l’Església Catòlica celebra la figura de la Verge Maria com a model per a tots els cristians. Amb els joves de Trujillo, vam gravar un programa de Radio dedicat especialment a les nostres mares i amb ells parlàvem de quantes vegades els pares es queixen de que els fills no venen amb un “manual d’instruccions”. Però en realitat, si ve no venim amb un manual d’instruccions, el nostre Pare ens ha deixat en la Santíssima Mare i Sant Josep un veritable model a seguir per educar les futures generacions amb saviesa, confiança en Deu, humilitat, compassió i esperança. Alguns pensaran que ser pares de Jesús devia ser molt mes fàcil que ser-ho de la generació 100% virtual amb que ens topem avui. Una generació molt mes social en el mon virtual, però molt mes deslligada també de les relacions reals. Relacions que exigeixen menys implicació, menys compromís, menys afectació. Potser es una mena de mur que hem aixecat davant nostre per patir menys, o ser menys vulnerables i tenir mes control del que ens passa. Però clar, a vegades la vida supera la “ficció”, i quan aquesta ens dona un cop ens sentim incapaços de superar les dificultats i créixer espiritualment. Estem ben preparats per sortir al mon, sembla, però quan el mon ens cau al damunt... potser llavors no sabem com alleugerir les nostres espatlles o reconstruir la nostra realitat.
Davant d’una experiència de missió en un país diferent al propi, molts cops la realitat ens superarà. A nosaltres ens ha superat per moments, i davant d’això cal analitzar com actuar, quin testimoni donar, que s’espera de nosaltres. Llavors es quan intentem cercar “manuals d’instruccions”... però no en venen per aquí. Sort que ens queden els models, el model de la Nostra Mare, i el model dels nostres missioners. A mesura que passen els dies, anem configurant a la nostra ment i al nostre cor que implica ser missioner avui. Potser es dona per fet com ha de ser un missioner, però creieu-me que has de viure en directe, aquí a Hondures, el sentit de ser-ho en plenitud i sempre amb la finalitat de, com ens recorda Sant Pau, “no posar obstacles a l’Evangeli” (1Cor 9,12.).
Donem per fet que tots som instruments de Deu, també els missioners, però com es fa això de “no posar obstacles a l’Evangeli”? Hi ha una recepta? Una recepta que val igual en qualsevol situació? No. Mai es així.
Per això els missioners han de tenir aquesta habilitat profunda d’acostar-se a les persones, parar be les orelles, i “guardar totes les coses, reflexionant-les al seu cor”. El missioner no es un jutge: quan parlem d’aprendre a escoltar sembla que a continuació, després de l’escolta, sempre l’hagi de seguir una resposta, i molts cops un judici que permeti treballar en solucions concretes. Tots estem molt acostumats al binomi estímul-resposta, i potser aquesta carrega o pressió ens debilita contràriament al que podríem pensar, i ens obliga a jutjar la realitat nomes des d’allò que es bo i dolent, o des de qui te o no la raó. Però un missioner no deixa la seva terra i tot el que li es conegut per “tenir raó” allà on va. Sant Pau ens recorda que la caritat cap als germans “dèbils” s’ha d’avantposar a la llibertat particular de cadascú, i de fet proposa d’estar disposats a renunciar als propis drets quan esta en joc el be d’un germà (1 Cor. 8). I quin es el be d’un germà? L’Evangelització sovint pren formes ben particulars: provocar una experiència amb Deu no s’aconsegueix amb paraules complicades o sàvies, o amb paraules inquisitives o amenaçants, tampoc es provoca en un temps determinat, ni hi ha terminis físics per assolir-la. El missioner ho sap prou be, i sap també que segurament ell no recollirà els fruits de la seva paciència, de la seva caritat, o del seu desgast. Desgast... m’agrada aquesta paraula. Quan se’ns esgota la bateria del mòbil, el posem a carregar, però quan es desgasta la roba mai tornarà a ser igual que quan la vam comprar, tot i que la rentem. Un missioner ja mai torna a ser el mateix després dels seus anys de servei, per que un missioner es desgasta, prefereix treballar “nit i dia per no ser una càrrega a ningú” (2 Tes. 3,8). El missioner esta disposat a “gastar-se i desgastar-se totalment de bon grat”, pels altres (2Cor. 12,15).
Amb el bisbe Lluis Sole, parlàvem fa uns dies de la necessitat d’Hondures de tenir models on fonamentar una educació que els alliberi d’una realitat social que semblar condemnar-los cada dia. Tots necessitem models per seguir les petjades del Crist i treballar conscientment per la civilització de l’Amor que Ell mateix ens proposa cada dia, amb paciència i amb la misericòrdia pròpia d’un Pare que no dubta en perdonar els nostres despistaments i la falta de responsabilitat en la construcció del Regne aquí i avui. Tant debò mai faltin missioners que s’alcin davant nostre per recordar-nos que en el desgast propi es que som pedres mes vives i útils a la construcció definitiva.
David Guillen i Blanca Serres
