Enviament Noèlia a Honduras amb projecte de cooperació i missió
"El passat 22 de gener, dia de la Infància missionera, la església diocesana de Tarragona celebrava l’enviament d’una jove, la Noèlia, a la missió de Wampusirpi, a Hondures. Just un dia després, també, de celebrar el martiri del nostre Sant Fructuós qui, malgrat no sortir mai d’Hispània, sentia especial sensibilitat pels germans als que ni tan sols coneixia.
A la Noèlia se li va presentar la oportunitat, fa dos estius, d’apropar-se a una cultura diferent, amb unes costums diferents i un sistema de valors diferents. Va dir: Si! Un sí rotund, malgrat les incerteses i les pors. Apropar-se a germans tan diferents va reforçar la seva noció d’universalitat de l’església, tots hem sentit a dir alguna vegada: “No estem sols, no som éssers individuals per fer cadascú la seva guerra, Déu ens va crear per formar comunitat, volia fer-nos entendre que tots som germans.” Ens sentim avui dia així? Sabem desfer les fronteres físiques i mentals vers els nostres germans més allunyats?
En la seva primera visita a Hondures, la Noèlia va respondre a un interrogant que la pertorbava: On es el meu germà? I la missió va fer-li entendre que la relació que Déu hi posava entre ella i nosaltres, o entre ella i la Mirian, o entre ella i el Donald Trump és la mateixa. De manera que ens cal sentir-nos responsables de la gran família que som. Malgrat els nostres defectes i les nostres debilitats. Quan fem xerrades amb els joves, molts posen en dubte que puguem estimar inclús els nostres enemics. Sí, és ben difícil, no ens enganyem. Ni aquí, ni a la missió ens ho posem fàcil entre nosaltres. A vegades, les ferides són tan profundes i resten obertes tant de temps, que transformar l’odi, la decepció o la tristesa en estima i misericòrdia sembla una utopia. Però hem de reconèixer que molts hem crescut a base de ferides. És a dir, que quan ens han fet mal, quan no ens ho han posat fàcil, quan ens han humiliat,… ens hem hagut de reinventar, transformar, i… si ho hem fet de la mà del Crist, ens hem fet més grans i més nobles. Inclús les ferides, les hem d’agrair. No penseu que els joves no ho entenen això, podem aprendre molt d’ells.
Deixar la teva terra, la teva família, els teus amics, els tus projectes… és d’una generositat immensa. Tot i que hi ha qui li treu mèrit, suggerint que hi ha molt per fer aquí i ara. Mirem més enllà. Recordem el jove ric a qui Jesús diu: “Et falta una cosa: vés i ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel; llavors vine i segueix-me.” (Mc. 10, 17-30) Ens costaria abandonar la nostra família? Ens costaria abandonar els amics? Oi que sí? Doncs un missioner ho fa, i no ho deu fer per qualsevol motiu quan costa tant. És la grandesa de despullar-se completament, i deixar-se en mans de Déu, un Déu que ens crida ara més que mai a sortir de nosaltres mateixos i exercir el ministeri més gran: el d’estimar tots els homes i dones d’aquest món.
Sentir la Noèlia parlar de la seva experiència és conèixer noms i cognoms, veritables exemples de superació, amb un comú denominador: no perdre mai la fe, l’esperança i el sentiment de no caminar mai sols. Tots tenim la necessitat d’estimar i ser estimats, i l’amor no ha de tenir prejudicis ni fronteres. Amb testimonis com el de la Noèlia, i de tots els joves que formem part de la Delegació diocesana de Missions, intentem que des del més petit al més gran ho entenguin, obrint la finestra a un món fascinant i sorprenent.
Molts esperem rebre les notícies de la Noèlia, posar noms i cognoms als nostres germans, especialment els d’aquells més vulnerables, per tenir-los presents a la nostra pregària. La missió ens ajuda a fer-nos preguntes, a estimar-nos més i a desvetllar en els altres sentiments, actituds i decisions fermes de compromís vers la nostra societat. Tant debò sapiguem estar atents a aquestes experiències que enriqueixen la nostra realitat i ens ajudin a fer camí amb el Pare."
Equip de joves Missions Tarragona
