dimecres, 11 de gener de 2017

Què ens diu el Papa Francesc per la Jornada d'Infància Missionera?

SOFÀ O SABATES?
FRANCESC ENS ANIMA A SEGUIR A JESÚS

A la Jornada Mundial de la Joventut de Cracòvia, el papa Francesc va dirigir un discurs als congregats a la vigília d'oració (30-7-2016). Les seves paraules als joves –fàcilment aplicables a la realitat dels nens– poden llegir-se com un magnífic enllaç entre el passat DOMUND i aquesta Jornada d'Infància Missionera.


“Surt de la teva terra”...

“Mentre resàvem, em venia la imatge dels apòstols el dia de Pentecosta. Una escena que ens pot ajudar a comprendre tot el que Déu somia fer a la nostra vida, en nosaltres i amb nosaltres. Aquell dia, els deixebles estaven tancats per por. Es sentien amenaçats per un entorn que els perseguia, que els arraconava en una petita habitació, obligant-los a romandre quiets i paralitzats. La por s'havia apoderat d'ells. En aquest context, va passar alguna cosa espectacular, un fet grandiós. Va venir l'Esperit Sant i unes llengües com de foc es van posar sobre cadascun, impulsant-los a una aventura que mai haurien somiat. Així, les coses canvien totalment. [...]
Però a la vida hi ha una altra paràlisi encara més perillosa [que la por] i moltes vegades difícil d'identificar, i que ens costa molt descobrir. M'agrada anomenar-la la paràlisi que neix quan es confon «felicitat» amb un «sofà». Sí, creure que per ser feliç necessitem un bon sofà. Un sofà que ens ajudi a estar còmodes, tranquils, ben segurs. Un sofà –com els quals hi ha ara, moderns, amb massatges relaxants inclosos– que ens garanteix hores de tranquil·litat per traslladar-nos al món dels videojocs i passar hores davant de l'ordinador. Un sofà contra tot tipus de dolor i temors. Un sofà que ens faci quedar-nos tancats a casa, sense fatigar-nos ni preocupar-nos. La «sofà-felicitat» és probablement la paràlisi silenciosa que més ens pot perjudicar. [...]
No vam venir a aquest món a «vegetar», a passar-ho còmodament, a fer de la vida un sofà que ens adormi; al contrari, hem vingut a una altra cosa, a deixar una petjada. És molt trist passar per la vida sense deixar una petjada. Però quan optem per la comoditat, per confondre felicitat amb consumir, llavors el preu que paguem és molt, però que molt car: perdem la llibertat. No som lliures de deixar una petjada”.

… i “Segueix-me”

“Amics, Jesús és el Senyor del risc, és el Senyor del sempre «més enllà». Jesús no és el Senyor del confort, de la seguretat i de la comoditat. Per seguir a Jesús, cal tenir una quota de valentia, cal animar-se a canviar el sofà per un parell de sabates que t'ajudin a caminar per camins mai somiats i menys pensats, per camins que obrin nous horitzons, capaços de contagiar alegria, aquesta alegria que neix de l'amor de Déu, l'alegria que deixa en el teu cor cada gest, cada actitud de misericòrdia. Anar pels camins seguint la «bogeria» del nostre Déu, que ens ensenya a trobar-ho en el famolenc, en l'assedegat, en el nu, en el malalt, en l'amic caigut en desgràcia, en el qual està pres, en el refugiat i l'emigrant, en el veí que està sol. [...] En tots els àmbits en els quals ens trobem, aquest amor de Déu ens convida a portar la Bona Nova, fent de la pròpia vida un lliurament a Ell i als altres. [...]
Aquest és el secret, benvolguts amics, que tots estem cridats a experimentar. Déu espera una mica de tu. Ho heu entès? Déu vol una mica de tu, Déu t'espera a tu. Déu ve a trencar les nostres clausures, ve a obrir les portes de les nostres vides, de les nostres visions, de les nostres mirades. Déu ve a obrir tot allò que et tanca. T'està convidant a somiar, et vol fer veure que el món amb tu pot ser diferent. Això sí, si tu no poses el millor de tu, el món no serà diferent. És un repte.
El temps que avui estem vivint no necessita joves-sofà, sinó joves amb sabates; millor encara, amb els botins posats. Aquest temps solament accepta jugadors titulars a la pista, no hi ha espai per a suplents. El món d'avui demana que sigueu protagonistes de la història, perquè la vida és bufona, sempre que vulguem viure-la, sempre que vulguem deixar una petjada. [...]
Quan el Senyor ens crida no pensa en el que som, en el que érem, en el que hem fet o deixat de fer. Al contrari: Ell, en aquest moment que ens crida, està mirant tot el que podríem donar, tot l'amor que som capaços de contagiar. La seva aposta sempre és al futur, al matí. Jesús et projecta a l'horitzó, mai al museu. [...]
Avui Jesús, que és el camí, et crida a tu, a tu, a tu a deixar la teva petjada en la història. Ell, que és la vida, et convida a deixar una petjada que ompli de vida la teva història i la de tants altres. Ell, que és la veritat, et convida a abandonar els camins del desacord, la divisió i el contrasentit. T'animes? Què responen –el vull veure– les teves mans i els teus peus al Senyor, que és camí, veritat i vida? Estàs disposat?”.


Papa Francesc
30 de juliol de 2016
Vigilia de pregària a la JMJ Cracòvia
--------------------------------
Texto en castellano: El papa y los niños