dimarts, 25 d’abril de 2017

Impulsats per l'Esperit per a la missió

Missatge del Papa Francesc per la LIV Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions

Benvolguts germans i germanes:
En els anys anteriors, hem tingut l'oportunitat de reflexionar sobre dos aspectes de la vocació cristiana: la invitació a «sortir de si mateix», per escoltar la veu del Senyor, i la importància de la comunitat eclesial com a lloc privilegiat en el qual la crida de Déu neix, s'alimenta i es manifesta.
Ara, en ocasió de la LIV Jornada Mundial d'Oració per les Vocacions, vull centrar-me en la dimensió missionera de la crida cristiana. Qui es deixa atreure per la veu de Déu i es posa en camí per seguir a Jesús, descobreix de seguida, dins d'ell, un desig incontenible de portar la Bona Notícia als germans, a través de l’evangelització i el servei mogut per la caritat. Tots els cristians han estat constituïts missioners de l'Evangeli. El deixeble, en efecte, no rep el do de l'amor de Déu com un consol privat, i no està cridat a anunciar-se a si mateix, ni a vetllar pels interessos d'un negoci; simplement ha estat tocat i transformat per l'alegria de sentir-se estimat per Déu i no pot guardar aquesta experiència solament per a si: «L'alegria de l'Evangeli que omple la vida de la comunitat dels deixebles és una alegria missionera» (Evangelii gaudium, n. 21). 
Per això, el compromís missioner no és alguna cosa que s'afegeix a la vida cristiana, com si fos un ornament, sinó que, per contra, està en el cor mateix de la fe: la relació amb el Senyor implica ser enviat al món com a profeta de la seva paraula i testimoni del seu amor. 
Encara que experimentem en nosaltres moltes fragilitats i tal vegada puguem sentir-nos desanimats, hem d'alçar el cap a Déu, sense deixar-nos aixafar per la sensació d'incapacitat o cedir al pessimisme, que ens converteix en espectadors passius d'una vida cansada i rutinària. No hi ha lloc per al temor: és Déu mateix el que ve a purificar els nostres «llavis impurs», fent-nos idonis per a la missió: «Ha desaparegut la teva culpa, està perdonat el teu pecat. Llavors vaig escoltar la veu del Senyor, que deia: “A qui enviaré? I qui anirà per nosaltres?”. Vaig contestar: “Aquí estic, envia’m”» (Is 6, 7-8). 
Tot deixeble missioner sent en el seu cor aquesta veu divina que el convida a «passar» enmig de la gent, com Jesús, «guarint i fent el bé» a tots (cf. Fets 10, 38). En efecte, com ja he recordat en altres ocasions, tot cristià, en virtut del seu Baptisme, és un «cristòfor», és a dir, «portador de Crist» per als germans (cf. Catequesi, 30 gener 2016). Això val especialment pels quals han estat cridats a una vida d'especial de consagració i també pels sacerdots, que amb generositat han respost «Sóc aquí, envieu-me». Amb renovat entusiasme missioner, estan cridats a sortir dels recintes sacres del temple, per deixar que la tendresa de Déu es desbordi en favor dels homes (cf. Homilia durant la Santa Missa Crismal, 24 març 2016). L'Església té necessitat de sacerdots així: confiats i serens per haver descobert el veritable tresor, ansiosos d'anar a donar-ho a conèixer amb alegria a tots (cf. Mt 13, 44).
Certament, són moltes les preguntes que es plantegen quan parlem de la missió cristiana: Què significa ser missioner de l'Evangeli? Qui ens dóna la força i el valor per anunciar? Quina és la lògica evangèlica que inspira la missió? A aquests interrogants podem respondre contemplant tres escenes evangèliques: el començament de la missió de Jesús en la sinagoga de Natzaret (cf. Lc 4, 16-30), el camí que ell fa, ja ressuscitat, al costat dels deixebles de Emaús (cf. Llc 24, 13-35), i finalment la paràbola de la llavor (cf. Mc 4, 26-27).
Jesús és ungit per l'Esperit i enviat. Ser deixeble missioner significa participar activament en la missió de Crist, que Jesús mateix ha descrit en la sinagoga de Natzaret: «L'Esperit del Senyor està sobre mi, perquè ell m'ha ungit. M'ha enviat a evangelitzar als pobres, a proclamar als captius la llibertat, i als cecs, la vista; a posar en llibertat als oprimits; a proclamar l'any de gràcia del Senyor» (Llc 4, 18). Aquesta és també la nostra missió: ser ungits per l'Esperit i anar cap als germans per anunciar la Paraula, sent per a ells un instrument de salvació. 
Jesús camina amb nosaltres. Davant els interrogants que brollen del cor de l'home i davant els reptes que planteja la realitat, podem sentir una sensació d'extraviament i percebre que ens falten energies i esperança. Existeix el perill que vegem la missió cristiana com una mera utopia irrealitzable o, en qualsevol cas, com una realitat que supera les nostres forces. Però si contemplem a Jesús Ressuscitat, que camina al costat dels deixebles de Emaús (cf. Lc 24, 13-15), la nostra confiança pot revifar-se; en aquesta escena evangèlica tenim una autèntica i pròpia «litúrgia del camí», que precedeix a la de la Paraula i a la del Pa partit i ens comunica que, en cadascun dels nostres passos, Jesús està al nostre costat. Els dos deixebles, copejats per l'escàndol de la Creu, estan tornant a la seva casa recorrent la via de la derrota: porten en el cor una esperança trencada i un somni que no s'ha realitzat. En ells l'alegria de l'Evangeli ha deixat espai a la tristesa. Què fa Jesús? No els jutja, camina amb ells i, en comptes d'aixecar un mur, obre una nova bretxa. Lentament comença a transformar el seu descoratjament, fa que cremi el seu cor i els obre els seus ulls, anunciant-los la Paraula i partint el Pa. 
De la mateixa manera, el cristià no porta  ell solament la tasca de la missió, sinó que experimenta, també en les fatigues i en les incomprensions, «que Jesús camina amb ell, parla amb ell, respira amb ell, treballa amb ell. Percep a Jesús viu amb ell enmig de la tasca missionera» (Evangelii gaudium, n. 266). 
Jesús fa germinar la llavor. Finalment, és important aprendre de l'Evangeli l'estil de l'anunci. Moltes vegades succeeix que, també amb la millor intenció, s'acabi cedint a un cert afany de poder, al proselitisme o al fanatisme intolerant. No obstant això, l'Evangeli ens convida a rebutjar la idolatria de l'èxit i del poder, la preocupació excessiva per les estructures, i una certa ànsia que respon més a un esperit de conquesta que de servei. La llavor del Regne, encara que petita, invisible i tal vegada insignificant, creix silenciosament gràcies a l'obra incessant de Déu: «El regne de Déu s'assembla a un home que tira llavor a la terra. Ell dorm de nit i s'aixeca de matí; la llavor germina i va creixent, sense que ell sàpiga com» (Mc 4, 26-27). Aquesta és la nostra principal confiança: Déu supera les nostres expectatives i ens sorprèn amb la seva generositat, fent germinar els fruits del nostre treball més enllà del que es pot esperar de l'eficiència humana. 
Amb aquesta confiança evangèlica, ens obrim a l'acció silenciosa de l'Esperit, que és el fonament de la missió. Mai podrà haver-hi pastoral vocacional, ni missió cristiana, sense l'oració assídua i contemplativa. En aquest sentit, és necessari alimentar la vida cristiana amb l'escolta de la Paraula de Déu i, sobretot, cuidar la relació personal amb el Senyor en l'adoració eucarística, «lloc» privilegiat de la trobada amb Déu. 
Animo amb força a viure aquesta profunda amistat amb el Senyor, sobretot per implorar de Déu noves vocacions al sacerdoci i a la vida consagrada. El Poble de Déu necessita ser guiat per pastors que gastin la seva vida al servei de l'Evangeli. Per això, demano a les comunitats parroquials, a les associacions i als nombrosos grups d'oració presents a l'Església que, enfront de la temptació del desànim, segueixin demanant al Senyor que mani obrers als seus sembrats i ens doni sacerdots enamorats de l'Evangeli, que sàpiguen fer-se proïsmes dels germans i ser, així, signe viu de l'amor misericordiós de Déu. 
Benvolguts germans i germanes, també avui podem voler tornar a trobar la cremor de l'anunci i proposar, sobretot als joves, el seguiment de Crist. Davant la sensació generalitzada d'una fe cansada o reduïda a mers «deures que complir», els nostres joves tenen el desig de descobrir l'atractiu, sempre actual, de la figura de Jesús, de deixar-se interrogar i provocar per les seves paraules i pels seus gestos i, finalment, de somiar, gràcies a ell, amb una vida plenament humana, joiosa de gastar-se estimant. 
María santíssima, Mare del nostre Salvador, va tenir l'audàcia d'abraçar aquest somni de Déu, posant la seva joventut i el seu entusiasme a les seves mans. Que la seva intercessió ens obtingui la seva mateixa apertura de cor, la disponibilitat per dir el nostre «aquí estic» a la crida del Senyor i l'alegria de posar-nos en camí, com ella (cf. Llc 1, 39), per anunciar-ho al món sencer. 

Vaticà, 27 de novembre de 2016 Primer Diumenge d'Advent