dissabte, 20 de maig de 2017

Què dirien els teus ulls?

«L’experiència a Hondures m’ha ajudat a treballar la humilitat, la paciència i la confiança en els altres»

Reproduim l'entrevista que Mitjans de comunicació de l'Arquebisbat de Tarragona ha realitzat a Blanca Serres en motiu de la presentació del llibre: Què direien els teus ulls? en el qual narra episodis de la seva experiència missionera a Hondures.

"Blanca Serres (Sant Pere i Sant Pau, Tarragona, 1985) és una jove de l’arxidiòcesi que l’estiu de 2011 va marxar a Hondures, juntament amb tres joves més, a fer una experiència solidària impulsada per les delegacions de pastoral de joventut i missions de l’Arquebisbat. Dos anys més tard hi tornaria per un període més llarg, un any. Ara ha publicat un llibre titulat Què dirien els teus ulls?, que es presentarà el proper dimarts 23 de maig en el marc del diàleg Missió-Cooperació, on recull la seva vivència personal. Els beneficis de la publicació aniran destinats a sostenir projectes educatius als llocs de missió.

Les pàgines d’aquest llibre desprenen moltes emocions i vivències. És una publicació molt personal. Vostè mateixa confessa que ha costat molt plasmar el que ha viscut...
És difícil perquè quan tornes d’una experiència de missió has d’adaptar-te de nou al ritme, les prioritats i les referències d’aquí. A més jo havia de començar de nou, no tenia feina. I has d’anar conjugant allò que t’ha donat la missió i que potser encara no saps definir, amb les noves decisions que has de prendre: un nou treball, nous companys, noves dinàmiques, etc. I en tot aquest procés, vols escriure un llibre. Vols deixar constància de tot el que has viscut, com si tinguessis por que els bons records, les sensacions, les emocions, els ideals, les mateixes persones que has conegut..., se’ls emporti el vent. 
Aquest llibre no és la realitat absoluta de res, perquè és una mirada molt personal. Hi ha tantes mirades com persones que les expliquen. Vaig pensar que no tenia sentit despersonalitzar la meva mirada. És la mirada de la Blanca: ves-hi i explica’ns la teva! Aquest podria ser un altre títol del llibre.
Ha estat un procés lent perquè volia poder traslladar emoció i vivència, però no puc ser al costat de cada lector per matisar o aclarir-ho tot. Dibuixar paisatges i persones amb la paraula, o fer intuir una emoció o una inquietud no és gens fàcil. I les persones que apareixen al llibre mereixien un retrat digne. Per a mi ha estat tot un repte.

—La Mirian, el pare Gildo, el bisbe Lluís..., dotze persones per a dotze capítols. 
És que són persones excepcionals. A tot arreu hi ha persones excepcionals i conèixer-les ens ha de convidar a ser millors, a acceptar-nos tal com som, a aprendre que el dolor i el sofriment tenen sentit si ens transformen, a admetre que tots mereixem moltes oportunitats..., però sobretot ha de convidar-nos a marcar-nos grans fites com a cristians. Per què no? I no parlo de grans fites com d’actes heroics, sinó de grans fites en el nostre dia a dia: redescobrir les persones que no ens cauen bé, acceptar que no sempre surt tot com estava planificat, perdonar de veritat, apropar-nos a qui ens fa mal, intentar no ofendre’ns personalment per culpa dels altres, evitar les nostres «missions» perquè confiem en nosaltres, o pel què diran. És difícil, oi? Hi ha moltes grans fites esperant-nos. També treballar per un món millor començant per un mateix. Els protagonistes d’aquest llibre tenen en comú això: entenen que tot comença amb l’actitud que tinguin davant la vida, davant Déu, davant els reptes, davant els altres.

—En destacaria alguna?
Sí. Destacaria totes les que no són en aquest llibre. Perquè he hagut de seleccionar-les... N’hi ha més! Això es meravellós. Aquesta experiència ha estat un regal. Tant per les persones que he conegut allà, com per les que m’esperaven aquí. Les que m’han animat a escriure, les que han llegit pacientment totes les pàgines per ajudar-me a fer un llibre més de tots, més en comunió.

—Cada capítol es complementa amb un apartat que s’anomena «A la llum de la Paraula...». Quin és l’objectiu?
Quan estava a Hondures, el pare Gildo va proposar de realitzar un butlletí mensual per fer arribar a totes les comunitats. L’objectiu era fer present el missatge de la Bona Nova de forma constant, perquè ell sol no pot arribar a les més de cinquanta comunitats de la parròquia. Així, a més de les seves visites tres o quatre cops l’any, la comunitat tenia una excusa per trobar-se i reflexionar en grup. Ell proposava dos temes de reflexió, i al voltant d’algunes preguntes i d’algunes cites bíbliques es provocava el diàleg entre les persones que formen part de la comunitat. Tenia una finalitat catequètica, però també de comunió.
Jo formava part d’una d’aquestes comunitats, i ens reuníem després d’haver llegit el butlletí personalment, per tal de compartir les nostres impressions i iniciar un diàleg. Era un moment molt especial per a mi, perquè em permetia escoltar molt i conèixer més els meus companys i veïns.
Seguint aquest model, amb Mn. Joan Magí vam decidir treballar en això. Els capítols per si mateixos són com una petita i personal finestra per conèixer Hondures. Però si pensem que conèixer una realitat allunyada no ens interroga en el nostre dia a dia estem ben equivocats. Per tant, el retruc és que el que passa al món interroga la nostra quotidianitat, encara que no hàgim sortit mai de casa nostra. I «A la llum de la Paraula...» vol ser una ocasió per escoltar-nos a nosaltres mateixos, i per escoltar, en petits grups, què hi diuen els nostres companys. Escoltar els altres és enriquidor. 

—Què ha canviat en la seva vida fruit d’aquestes experiències?
He après a callar, a escoltar, a observar. M’he sentit vulnerable en molts aspectes. I això m’ha ajudat a treballar la humilitat, la paciència, la confiança en els altres. A entendre què és el que no m’agrada de mi, i com puc canviar-ho. I hi estic treballant.
També m’ha ajudat a entendre què és el que no m’agrada d’aquest món, i què és allò que sí que m’agrada. Que allò que els meus ulls veuen és un do de Déu: per a treballar en canviar-ho o per agrair-ho amb entusiasme. Però sempre comptant amb els altres, perquè per al cristià tots som imprescindibles.