Experiencia missionera de l'Adrià Fernández, seminarista a Hondures
"Des del primer moment en que vaig arribar a casa, he estat prop vostre amb el pensament i la pregària. He pregat força per aquells a qui he pogut conèixer, i encara ara, immers ja en el curs de seminari, acadèmic, parroquial.., no deixo de recordar-vos.
"No m'heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres i us he confiat la missió d'anar pertot arreu i donar fruit, i un fruit que duri per sempre. " Jn 15,16
Jesús diu als seus deixebles que ha estat Ell qui els ha escollit. Podríem pensar que Jesús ha escollit els millors i més intel·ligents, però ens equivocaríem. L'Evangeli presenta els deixebles com lents, durs d'enteniment, dèbils de fe, a vegades es neguen, a vegades dubten. Pocs, com Pere, Jaume i Joan, destacaran, però també ells es desvien sovint. La majoria es mantindrà a l'ombra. Un trairà Jesús.
Què pensaria Jesús quan va escollir aquest grup tan corrent de deixebles? Què pensaria Jesús que podríem fer nosaltres a la Moskitia d'Hondures?
Va ser Crist qui capacità els deixebles perquè fessin coses grans, no perquè ho fossin, sinó perquè qui els capacitava és gran. Una sensació semblant he viscut aquest estiu: no per mèrits meus els fets que succeïen es convertien en "coses grans", sinó perquè el Senyor era plenament enmig nostre, Ell ens acompanyava, Ell ens capacitava per anunciar-lo. Ell es feia descobrir per etapes successives.
La teoria diu que quan a Déu li permets una transformació de la teva vida, el resultat hauria de ser esdevenir el reflex de Crist. A Hondures la pràctica em va portar a veure que allí on anàvem, érem reflex de Crist per a molts, i això ens obligava a demanar-li a Déu una transformació més radical de les nostres vides. Amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat. He viscut com aquests primers fruits que dominaven el nostre interior, eren capaços de produir uns fruits externs. I com, desenvolupant els fruits de l'esperit en les nostres vides, podem entendre que tot el que vivim són oportunitats per produir fruits perdurables per a Déu.
Sempre hem sentit a dir que els ancians i els malalts són "el tresor del món", hi pensem, i creiem que ho entenem; però encara no havíem vist mai una alegria i una esperança tan gran com els ancians, malalts i pobres, que hem conegut. Enmig de la tempesta que és viure a Hondures hi havia un grup, que amb molt de seny, tenien esperança en el seu país i en l'obra de Déu. I sense voler-ho, trobàvem Crist allà on Ell mateix s'havia posat per a nosaltres.
Potser alguns esperaven que aquest article fos un resum de tot el succeït aquest estiu, que expliqués les aventures, les calamitats i les alegries que he viscut; però no ha estat així. D'aquest mes i mig, no vull quedar-me amb un recull d'anècdotes per explicar. Vull recordar com el Senyor ha estat amb nosaltres des del primer dia, fins a l'últim. En cada moment, en cada passa. Com no hem estat nosaltres que escollíem la manera com trobar-lo, sinó que era Ell que venia a nosaltres, era Ell que ens prenia.
Tot això que he viscut no hagués estat possible sense l'amor de la meva família, la solidaritat innata que sempre m'ha ensenyat, la continua convivència per l'ajuda mútua... La família, llar que motiva i satisfà, que exigeix i recompensa, que enriqueix i personalitza pares, fills i germans. Família i missió.
La missió, el tot de la nostra vida, és trobar el Crist vivent.
Reus, 25 de setembre de 2017,
Solemnitat de la Mare de Déu de Misericòrdia"
