Sigues valent, la missió t’espera
La campanya del Domund per aquest 2017 ens parla de ser valents. Però ser valent no es pot confondre amb ser temerari. El temerari no és conscient del risc que comporten les seves accions. En canvi, el valent s’enfronta a la por. Perquè la por no és sinó la inquietud davant les conseqüències d’allò que es fa. La por és un do de Déu. Sí, perquè tot allò creat per Déu, també la por i el sofriment, ens dona l’oportunitat d’acceptar les nostres limitacions i, malgrat aquestes, sentir-nos estimats pel Pare. Perquè no és una condició convertir-se o ser perfecte per a ser estimat. I així, alliberats de la càrrega d’haver de ser infal·libles, en la nostra petitesa i humilitat, trobem justament la clau de la llibertat: l’amor incondicional del Pare.
Ser valents és ser missioners!
Sentir por, és adonar-se que sols no ho podem tot. I que en els moments més dolorosos el consol del Pare és necessari. Això no significa que la nostra llibertat estigui sotmesa a la seva voluntat. Quan la desolació no ens permet ni tan sols creure en nosaltres mateixos, podem adonar-nos que la misericòrdia de Déu és infinita i que ell sí que confia en nosaltres. En tots nosaltres. I si mai sentim que Déu no hi és, que ens ha abandonat..., es fa el trobadís en el germà («...perquè on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells» Mt 15,20). La Bona Nova de Déu és solidària: no discrimina. Déu no salva els homes individualment, sinó com a comunitat. Som la seva Església. Per això no podem ser feliços si la nostra felicitat no fa feliços els altres. No podem ser feliços «en soledat».
La reusenca Isabel Correig, missionera al Congo, ens recorda en el seu llibre: «L’experiència de la solidaritat que entrelliga les persones des d’allò que realment són és un do. És la força de l’Esperit. (...) El món té set d’aquesta nova societat on la productivitat cedeix el lloc a la comunió i a la participació, on tots els deixats-de-compte retroben finalment llur plaça (...) Units en Jesucrist tot pot prendre una nova volada».
És aquesta salvació solidària la que encoratja tantes i tantes persones arreu del món a deixar les seves comoditats per trobar-se amb els altres. En aquests moments, el tarragoní Lluís Solé Fa és a Hondures lliurement, acceptant la realitat d’aquest país, coneixent el sofriment dels seus veïns, i acompanyant-los tant com el seu coratge lliure li permet. Altres joves de l’arxidiòcesi també han decidit acostar-se a aquesta solidaritat acompanyant els més vulnerables, els menystinguts, els refugiats, els abandonats. Saben que no és suficient en reclamar contra la societat actual, sinó que és necessari anunciar i proclamar a dintre seu la nova societat que neix. Aquí i allà, lluny i a prop.
Ser valents és ser humans!
Potser no són herois. També els missioners tenen limitacions. Però això no els paralitza. Són conscients que no són els primers o els millors. Que no estan exempts del sacrifici, del dolor o de les dificultats. S’han tret del damunt la pressió de l’èxit, de la perfecció, de l’eficiència, de la crítica, de la soledat, de la por que esclavitza. I així, senten la pau de cor necessària per col·laborar en el somni de Déu. I quin és el somni de Déu?
Un somni és una promesa, quelcom que no existeix però que té el potencial d’existir. Els somnis de Déu fan por. Però és que els somnis de Déu promouen benedicció per a molts. Quan Déu posa un somni en el cor d’una persona, no és per beneir-la només a ella, sinó a molts. Déu digué a Abraham: «Et beneiré i seràs benedicció». El més important no és que jo rebi la seva gràcia, sinó que em transformi en un canal per a la benedicció de Déu.
Els missioners valents no es queden parats davant la bifurcació pensant en allò que perden o allò al que renuncien, sinó que veuen en el germà un victòria i guany suficient com per no haver de mirar enrere. Els missioners no es fan a un costat pensant que sempre pot arribar quelcom millor, perquè accepten que el món és imperfecte, que ells ho són, que nosaltres ho som. El missioner sap que allò més important no és la realitat sinó allò que podem arribar a crear junts. I per això no cal ser perfectes, sinó posar-se a treballar. Perquè si fallem, falla l’Església.
Els missioners no es proposen de fer propaganda d’una ideologia religiosa o d’una ètica sublim. El papa Francesc ens recorda en el missatge per al Domund d’enguany que «la missió de l’Església ha d’estimular una actitud de contínua peregrinació a través dels diferents deserts de la vida. Però la missió de l’Església no és un fi en si mateixa, sinó que és un humil instrument i mediació del Regne (...) i hem de preferir una Església accidentada, ferida i embrutada per sortir al carrer, abans que una església malalta pel tancament i la comoditat.»
Ser valents és mirar Jesús!
Diu Marc en el seu Evangeli: «Va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan, i començà a sentir esglai i abatiment, i els digué: —Sento a l'ànima una tristor de mort.» Jesús va tenir por, va sentir una tristor de mort. L’hem sentit mai una por així? La humanitat de Jesús no pot passar per alt en el cristià. Van conspirar en contra d’ell, no l’entenien, mentien sobre ell, l’acusen injustament, l’amic nega tenir-hi cap relació, el pressionen, se sent abandonat («Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?» Mc15,34). Tots ens podem identificar amb part del sofriment de Jesús. Però ningú amb tot el seu sofriment. Valia la pena? Era un valent? O un temerari? En nosaltres mateixos tenim la resposta. Va morir per tots tal i com som, pecadors. Va morir pel somni de Déu vers els homes, i va ressuscitar per una salvació solidària. Com podem col·laborar, com Jesús, en el somni salvífic de Déu?
Ser valents és confiar i estimar!
Els somnis de Déu no s’assoleixen dins del nostre cercle de seguretat. Pensem en Maria: Ella va confiar en Déu, sortint de la seva zona de confort, per moure’s en una situació que la feia vulnerable. Maria va veure el seu fill únic calumniat, abandonat, torturat, humiliat i fins i tot mort. L’odi, la set de justícia i de venjança la podien haver vençut. I, en canvi, prudent, pacient, valent..., CONFIA! Ella tenia por, igual que nosaltres, però estimava per damunt de tot.
Arrel dels atemptats a la sala Bataclan de París, Antoine Leiris va escriure una carta als terroristes causants de la mort de la seva esposa. En ella deia: «No tindreu el meu odi. Divendres a la nit vau robar la vida d'un ésser excepcional, l'amor de la meva vida, la mare del meu fill, però no obtindreu el meu odi. No us el regalaré.» Definitivament, mai veuràs un valent fent un llistat de pros o contres, perquè per a ells l’amor no és un mercat, ni el germà un producte més. Darrere d’un valent hi ha algú que arrisca, i darrere d’algú que arrisca hi ha algú que estima. Ser valent és superar la por i, per sobre de tot, no tenir odi.
El proper diumenge 22 d’octubre celebrem la valentia de sentir-se estimat i d’estimar els altres. Siguem valents com Jesús, com Maria, com els nostres missioners: la missió salvífica de Déu ens espera!
Artícle Església de Tarragona, setembre-octubre 2017,
Blanca Serres Marco, membre de l’equip jove de Missions
