“Sigues valent, la missió t'espera”, Luz Casal.
Excm. i Rvdm. Sr. Arquebisbe de Santiago de Compostel·la, D. Julián Barri Barri; Excmos. i Rvdms. Srs. Bisbes; Sr. Director Nacional d'Obres Missionals Pontifícies, D. Anastasio Gil García; autoritats; missioneres i missioners; senyores i senyors; volguts tots: bona tarda.
Agraeixo de tot cor que m'hagin convidat a estar aquí, en aquesta Catedral que tant significat té en la meva vida, i que durant uns minuts capti la seva atenció amb aquestes paraules que a continuació els vaig a llegir.
Intro. Dona i cantant, és la meva veu la d'una catòlica poc practicant, però amb unes arrels tan profundes, i una memòria tan lligada a la història i a les celebracions de l'Església catòlica, que moltes vegades tinc la sensació de ser una bona cristiana.
Per parlar sobre les missions i la celebració del Domund en aquest any 2017, he pensat fer-ho com si d'una cançó es tractés, fent aquest senzill pregó que porta el títol “Sigues valent, la missió t'espera”, i amb una estructura que conté aquesta petita introducció, seguida d'una estrofa, després una tornada, una segona estrofa, tornada, interludio o pont per arribar al final, amb l'última tornada.
Primera estrofa. Aprenem a conviure amb la injustícia i la desigualtat, i amb prou feines advertir-les, com si el nostre cervell estigués embolicat en boires, i el nostre cor anestesiat per un consumisme que satisfà els desitjos immediats i efímers i per l'hedonisme, tan ben considerat, provocant amb això indiferència i despotisme, que embruteixen i monopolitzen els nostres sentiments. Així i tot, no conformes, anem afegint pesats fardells de temors, egos i pors, fent cada dia la crosta més dura, immunitzant els sentits davant l'atzucac de la pobresa que ens humilia.
Cada vegada és més difícil deixar de ser pobre, i la situació s'enquista per les manques del sistema de protecció i de les ajudes, per la precarietat laboral i el desigual repartiment de la riquesa.
La vida és un combat constant entre dues forces: d'una banda, estan aquells que són capaços de comportar-se ordinàriament de manera inhumana, i en l'altre costat, en l'altre bàndol, estan els “soldats” o missioners que, àdhuc coneixent la derrota i el desengany, saben sobreposar-se i amb els seus actes reparar el dany causat pels primers, alhora que sembren nous camins amb llavors que germinaran en els cors dels desfavorits, fins a arribar a la victòria.
Quan el temps es comptabilitzava per a mi d'una altra manera, les imatges d'uns nens feliços de pell fosca, que per primera vegada van veure els meus ulls en el saló d'actes del meu col·legi, va ser el primer contacte que vaig tenir amb el Domund. Després de veure aquest documental, rodat en paisatges molt allunyats i diferents, les Germanes Doroteas ens van explicar el significat de moltes paraules, entre les quals destacaven per la seva reiteració de misericòrdia i caritat, virtuts i valors que hauríem d'incorporar a les nostres incipients vides, segons ens van dir, a partir d'aquest moment. Aquesta lliçó va posar les bases, i va fomentar en aquell grup de nenes, la nostra futura predisposició a donar la mà al necessitat.
Avui dia ens costa pronunciar paraules com a caritat, sent aquesta una virtut superior de la moral cristiana que ha perdut significat en aquestes tres o quatre últimes dècades. —Les paraules també estan a la mercè de la moda, es desgasten, perden protagonisme i importància—.
En algun moment de la nostra vida diària haurem de oferir la mà al nàufrag, com va dir i va fer fa pocs mesos el president de l'ONG “Sea Eye”, “Ull de la mar”, qui va defensar que “ajudar davant el perill és el deure qualsevol persona que estigui en el mar, sense distincions pel seu origen, color, religió o conviccions”; i perquè aquest “nàufrag” pugui continuar la seva travessia, necessitem dedicar-li uns minuts com els quals alguns dediquem als nostres abdominals i glutis, o oferir un donatiu que no suposarà una despesa major que un potet de crema antiarruges o una hidratant de mans.
Un esforç mínim, semblant al que fan algunes adolescents en llançar sense solta ni volta petons a l'aire.
Tornada. La bellesa que provoquen els petits gestos humanitaris regenera el món, i l'amor ho salva.
Segona estrofa: Els missioners. Són aquests éssers triats per suportar les dificultats. Braus i obedients fills dotats de paciència i fortalesa. Benvolents amb les febleses. Exemples de resistència moral. Mostren diàriament com la compassió activa està en les entranyes de la seva missió i va més enllà de la solidaritat.
Sense pàtries ni banderes, abandonen el projecte de vida pròpia, orientada cap al seu propi interès, per una comunió fraterna. —La llibertat no és major quan es pot fer el que a un li ve de gust, sinó quan es tria el bé, lo bonic i la veritat, tot i que aquesta decisió comporti el sacrifici d'un mateix per un ben major—.
Herois anònims, que en els seus viatges a l'infern acaben per aconseguir el cel en ajuntar amb tendresa les seves mans a altres mans. Aquests prop de 13.000 missioners espanyols estan disposats i s'obstinen a creuar mig planeta per posar en pràctica i materialitzar el seu idealisme, sortint de la comoditat del nostre món quotidià, per escoltar el batec del dolor dels perseguits, dels pordiosers i marginats, arribant fins i tot a arriscar la pròpia vida —que és una de les expressions més belles i desinteressades— per oferir-los una mica d'esperança i aportar dignitat allí on no hi ha gens, perquè tot ha estat degradat, quan no aniquilat.
En aquests gairebé cent anys de celebració del Domund, la tasca feta pels missioners està envoltada de silenci, i així i tot no falta l'alegria en la seva missió, encara que puguin tenir el pit descarnat per moltes absències, o perquè han tingut fissures en la seva integritat o propòsits a causa dels seus dubtes, que no són una altra cosa que la conseqüència inherent a l'honestedat. Si preguntéssim a cadascun d'ells per la seva feina, segur que ens dirien que tot el que fan o han fet mereix la pena. Mereix la pena l'alleujament d'un drap calent davant l'espant, traient als desfavorits de les ombres de la guerra, el terror, l'odi fratricida o el gana que pateixen més de 800 milions de persones!
Tenim confiança en la ciència, en la raó, en la cultura i en el poder que dóna el progrés des del segle XVIII, però això no hauria d'impedir-nos creure en la misericòrdia que arriba a través de la fe. Moltes vegades les respostes no estan en la profunditat del saber, perquè ni tan sols l'avanç de la ciència deté la misèria.
Som una nació antiga, que ha viscut amb l'alegria de ser cristiana, una doctrina profunda de l'humanisme; una nació que va obrir les portes a la evangelizatció, i, a través d'ella, ens hem unit a gents d'altres pobles, coneixent les seves cultures i religions, inserits en els seus costums i tradicions, acceptant de manera natural que les veritats absolutes generen dolor i que portar la fe a altres destinacions no ha de tenir com a objectiu el domini. Amb la distància que imposen els segles, hem anat donant l'esquena al treball espiritual, que podria considerar-se com un ressò que s'anticipés a la veu.
El novel·lista Javier Voltes, en el seu llibre El monarca de les ombres, diu referint-se a la seva mare que “habita encara en un món amb Déu”; som molts els que vivim amb aquesta presència que ens empara davant la foscor i ens ofereix una il·luminació que avança.
Perquè triomfi el mal, l'única cosa necessària és que les persones bones no facin res per evitar-ho, i en la vida solament hi ha dues opcions davant els problemes: esperar al fet que uns altres els solucionin o posar de la teva part per solucionar-los; aquesta última opció és la que heu triat els missioners, religiosos i seglars.
Laics i cooperants també posen el seu esforç personal, coneixement professional i aportació econòmica a través de diferents organitzacions, com per exemple “Acció contra el Gana”, “Save the Children”, “Àfrica directe”, “Llogarets Infantils”, etc.
Un grup de persones, a través del nostre Festival de la Llum que se celebra a pocs quilòmetres d'aquí, en el Concello de Boimorto, hem pogut conèixer el treball d'algunes d'aquestes organitzacions, a les quals ha anat a parar la recaptació total de les entrades de cada edició del Festival, com per exemple “Oxfam Intermón”, “Banc d'Aliments” o “Metges sense Fronteres”. També hem estat testimonis fa pocs anys de la tasca ingent de la fundació Vicente Ferrer en l'Índia, en una de les regions més pobres del país, Anantapur, en l'estat Andhra Pradesh.
Per tancar aquesta estrofa dedicada als missioners, vull destacar la labor evangèlica i social de les Obres Missionals Pontifícies.
Tornada. La bellesa que provoquen els petits gestos humanitaris regenera el món, i l'amor ho salva.
Pont. La bondat, aquesta virtut que alguns tenen i que, segons diuen els especialistes en neurociencia afectiva, es troba a la base d'un cervell sa, fa que els posseïdors d'aquesta gràcia percebin les coses d'una altra manera. Mentre molts fan soroll, uns pocs, amb les seves accions callades i generoses, donen ànims als qui sembla que haguessin comès el pecat d'existir, sigui a Síria, Sudan del Sud, Iemen o en qualsevol dels més de 33 països amb gravíssims conflictes.
Fer el bé és el més subtil dels egoismes, perquè ser-ho et recompensa amb el plaure de la felicitat i alleuja la teva ansietat com a individu gràcies a la bona consciència que reps quan fas una bona acció. Per això jo crec que la col·laboració solidària hauria d'estar sempre de moda.
Tornada. La bellesa que provoquen els petits gestos humanitaris regenera el món, i l'amor ho salva.
Permeteu-me afegir una petita coda:
Gràcies a tots els missioners presents per ensenyar-nos amb les seves obres que el més insignificant acte d'amor pot abraçar a la humanitat ferida.
