• 75 SEM BURGOS


    Dona i missió
  • SOS EMERGÈNCIA


    OMP amb Turquia i Síria
  • "GUIA COMPARTIR LA MISSIÓ"


    Propostes de voluntariat missioner
  • ANIMACIÓ MISSIONERA


    Recursos per l’animació missionera de joves
  • SUPERGESTO


    Plataforma per als joves interessats en la missió
  • ANIMACIÓ MISSIONERA


    Recursos per l’animació missionera amb infants
  • GESTO


    Revista missionera per als més petits
  • OMPRESS


    Servei missioner de notícies
  • AJUDA A LES MISSIONS


    Col·labora amb els missioners espanyols

martes, 26 de diciembre de 2017

Els missioners ens desitgen Bon Nadal

A Nadal els missioners preparen el naixement del Fill de Déu fent de Camerun, Cuba o Equador un nou Belén de Judá.

Lluny de ser una celebració en solitud per la llunyania del seu lloc d'origen, la calor de la comunitat fa oblidar la distància i la intensa vivència de la fe a les Esglésies joves substitueix amb escreix la manca de béns materials i d'adorns que inunden aquestes festes.

Jesús neix a la missió
“Per trobar-ho cal anar allí, on Ell està: és necessari reclinar-se, abajarse, fer-se petit”. És la pista que oferia en la passada Nit de Nadal el papa Francesc a tots els quie participaven a la Missa del Gall a la Basílica de Sant Pere. No hi ha més full de ruta que aquest per donar sentit al Nadal. Una invitació gens retòrica la del Sant Pare, doncs, a continuació, la situava en la crua realitat d'avui: “Deixem-nos interpel·lar pel Nen en el pessebre, però deixem-nos interpel·lar també pels nens que, avui, no estan recolzats en un bressol ni acariciats per l'afecte d'una mare ni d'un pare, sinó que jeuen en els escuálits ‘pessebres on es devora la seva dignitat’: en el refugi subterrani per escapar dels bombardejos, sobre les voreres d'una gran ciutat, en el fons d'una barcassa plena d'emigrants”.

Aquest “allí” on es recolza el Fill de Déu tampoc és un lloc indeterminat ni literari per als missioners i missioneres. Són ells els qui coneixen bé els pessebres en els quals es bressolarà a Jesús en la nit del 24 de desembre de 2017. Són ells els qui han descobert que els adorns nadalencs, lluny d'acompanyar, poden arribar a ennuvolar la vista en el camí a aquest estable de Belén, que no necessàriament se situa a Judá.

Nadal a Camerun: Déu amb nosaltres
Alejandra González

La brúixola d'Alejandra González, situa a Jesús una mica més al sud. A la perifèria de Duala, la ciutat més poblada de Camerun, a la vora del golf de Guinea. Durant vuit anys ha passat el Nadal en els suburbis d'aquesta ciutat, com a directora de les escoles maternal i de primària de les Missioneres Creuades de l'Església, i vivia a la casa llar per a nenes en risc d'exclusió.

“El meu primer Nadal a Duala va ser molt senzill, molt, molt senzill”, remarca aquesta missionera que s'estrenava llavors en una celebració “sense llums ni parafernalia” en la qual “tot convidava a posar la mirada en el veritablement important: el naixement de Jesús”. “Els cants del poble africà t'impregnen de l'alegria de l'encarnació, i la disposició de la gent et porta a compartir la vida com un do, oblidant precisament els presents que aquestes festes ens regalem. Implica passar de la festa exterior a la celebració interior”, reflexiona, alhora que porta al present com els únics adorns a la parròquia eren els dibuixos dels nens i la humilitat dels pessebres que s'exposaven en els temples.

“A Camerun vaig sentir que Déu m'havia preparat tota la meva vida per ser feliç en aquest lloc. És cert que fins llavors havia tingut una experiència d'un Déu proper a la realitat i a les persones, però a Àfrica he vist al Déu que dóna forces i acompanya en les situacions més adverses”, explica Alejandra, qui relata com va donar el salt a la vida consagrada en concloure els seus estudis universitaris en Pedagogia i en començar com a professora en un institut. “Vaig veure com treballaven en barris perifèrics de Ciutat de Mèxic en els quals no se m'hagués ocorregut trepitjar mai i vaig sentir que Déu em cridava a donar-me com elles”, expressa sobre aquelles religioses que irradiaven el carisma de mare Nazaria, l'espanyola a punt de pujar als altars que tant va lluitar per retornar la dignitat a la dona boliviana.

“Estava convençuda que jo no complia el perfil. Però tenia la inquietud, i vaig decidir provar, convençuda que en un any recuperaria de nou la meva vida anterior. Sabia que no podia deixar l'oportunitat perquè m'hauria estat preguntant què hauria estat de mi”. Han passat 23 anys des d'aquell curs de prova i, a la vista està, allò era una mica més que un simple runrún interior.

“En la missió he après a despullar el Nadal de vestidures per sentir el Nadal en la seva essència, simplement en un pessebre”, apunta. De fet, per a aquesta missionera creuada de l'Església, “Nadal és, des de llavors, més que un temps litúrgic, una manera de vida, sento de debò l'expressió ‘Déu-amb-nosaltres’, aquesta humilitat que li porta a compartir la nostra vida humana”.

Del seu nadal camerunès, també ha descobert que “el sentiment de la utopia de la família universal que somiem com a Església pot ser una realitat que he materialitzat en la convivència amb les meves germanes cameruneses”. Aquesta experiència comunitària també l'ha percebut entre els seus veïns: “Camerun m'ha ensenyat que és possible creure en un ‘nosaltres construïm’ enfront de la suma de les individualitats”.

Avui, per a Alejandra, el Nadal és una mica més que una data al calendari: una actitud permanent d'acolliment al que ve: “Puc dir que he arribat a viure el naixement de Jesús en ple mes de setembre, quan va arribar a nosaltres Melisa, una nena abandonada, i no comptàvem amb cap mitjà per acollir-la immediatament. No obstant això, va ser una família amb deu fills la que va fer un pas al capdavant”. Com és de suposar, poc havien d'oferir-li en una casa de fusta, amb una cuina, una salita i un únic dormitori. “No obstant això, em va impactar que responguessin afirmativament des de la seva situació”. De fet, aquesta missionera creuda de l'Església té gravades les paraules de la mare d'acolliment: “Sé que tenim poc, però aquest poc es multiplica quan es dóna”. És aquí on Alejandra va viure aquest néixer de Jesús en el més humil, entre aquelles gents de Belén de Judá que van rebre al Messies amb el poc o molt que podien oferir-li, donar-li la seva calor, com el qual va rebre Melisa. “Quina professió de fe que es va fer acció, que es va traduir en solidaritat!”, elogia avui.

Nadal de tornada a casa des d'Equador
Antonio García i Ana Dolores Cruz

Aquest compartir des de la senzillesa ho porten gravat a foc Antonio García i Ana Dolores Cruz, un matrimoni de Jaén que han reprès el seu compromís missioner a Equador, després de sis anys a Espanya. De la mà de OCSHA-Cristians amb el Sud, han tornat al país d'origen dels seus tres fills –Carla, Paco i Moisés– i a punt estan de gaudir de la qual serà el seu desè Nadal en terres equatorianes.

“Ho resem molt, ho parlem, hem tingut retirs com a família per repensar la nostra tornada. Amb les nostres pors i limitacions, l'important és obrir-se al Senyor. És veritat que no tenim seguretats dels religiosos i sacerdots, però mai ens ha faltat què menjar”, mostren esperançats Antonio i Ana.

“No sabem si la gaudirem de la mateixa manera que la primera, però t'asseguro que la viurem amb igual intensitat”, manté Ana, qui porta al present aquella Nit de Nadal quan van desembarcar a Azuay, regió pertanyent a la diòcesi equatoriana de Conca. “Acabava d'arribar la llum elèctrica al poble gràcies a un projecte de Mans Unides. Solament per això ja va ser una autèntica festa per a tots, encara que no tinguéssim més adorns. Aquesta situació de senzillesa fa que et centris en l'important: celebrar la fe i la trobada”, detalla.

A cap dels dos els va suposar un gran canvi celebrar l'arribada de Jesús en un entorn humil, mentre que el seu treball previ en la pastoral a Jaén se centrava en els immigrants, les persones amb discapacitat, en risc d'exclusió social… “La missió va ser un pas natural del nostre creixement, del compromís amb la nostra gent, amb la nostra parròquia i amb el nostre barri”, recorden. El que sí els va canviar de forma significativa va ser l'adopció dels seus tres fills: “Ens va acostar encara més a la realitat, perquè els nostres veïns van començar a compartir de debò inquietuds i preocupacions comunes, ens inserim en la comunitat”.

Després d'uns anys a Conca, van fer les maletes per marxar-se a Portoviejo, on es van encarregar de l'animació pastoral de diverses parròquies, suport a dones, l'acolliment d'immigrants veneçolans, coordinar tallers de promoció, fer classes en el seminari diocesà… “Ara estem a la ciutat costanera de Manta, també en Portoviejo. Estem aterrant encara, fent un diagnòstic de la zona per veure com podem iniciar nous processos”, explica Ana. Això sí, saben que a la diòcesi de Portoviejo compten amb un al·licient especial, el Nadal dels missioners: “La Nit de Nadal la passem amb la nostra parròquia, però el dia 25 ens ajuntem per menjar tots els missioners espanyols, i portem cadascun alguna cosa típic de la nostra terra: Galícia, País Basc, Andalusia…”.

“Encara que en tot el país se celebra el naixement de Crist d'una manera similar, sempre trobes algunes singularitats. En tots dos llocs és habitual fer les novenes del Nen Jesús, a més d'aprofitar la missa del gall per celebrar alguns batejos”, destaquen aquests laics, que estan vivint aquest temps de desembarcament en Manta com el seu particular advent: “Estem preparant el terreny, en temps d'escolta a la gent… No volem imposar les nostres idees ni la nostra mentalitat, sabem que hem d'esperar al fet que les coses neixin al seu temps”.

Nadal a Cambodja: Una Església oberta
Kike Figaredo

Monsenyor Kike Figaredo també sap el que és esperar a l'epifania enmig d'una aparent foscor. Per això viu com un autèntic regal cada vegada que un de “els seus” xavals mutilats per les mines antipersona a Cambodja aconsegueix posar-se dempeus amb les noves pròtesis que li han proporcionat. O cada vegada que aconsegueixen que un jove sense recursos pugui continuar els seus estudis. O el dia en què recatan a una adolescent de les màfies de la tracta. “Nadal per a mi significa que Déu es fa home, que Déu es fa Nen i necessita de tota la nostra tendresa i afecte”, expressa el prefecte apostòlic a Battambang, qui també celebra entorn d'un pessebre nu la Bona Notícia de l'encarnació.

“El Nadal és un moment en el qual nostra Església s'obre a tothom, és el dia en el qual ens envaeixen tots els nostres veïns, siguin cristians o no, inclosos els monjos budistes. Les nostres celebracions es fan als jardins, i allí representem la Nativitat i organitzem un festival”, explica el missioner jesuïta que es mostra orgullós de com tota la comunitat es bolca per “representar el naixement de Jesús, com si hagués tingut lloc a Cambodja, amb la indumentària i els costums propis d'aquí; assumim la cultura, la qual cosa fa que ho acullin com si fos propi. Resulta molt fàcil d'assimilar, d'entendre què és Belén i acollir pels camboyans, mentre que el relat de l'Evangeli parla d'una comunitat rural, de pastors, de gent senzilla i humil, alguna cosa amb el que s'identifiquen plenament”.

Amb aquesta obstinació és amb el qual han aconseguit que el Nadal es converteixi en una celebració, no solament inculturada, sinó viscuda amb passió: “Imagina't, a la ciutat de Battambang, on normalment arribem a tenir 300 persones, podem comptabilitzar fins a 3.000. L'alegria que ens desborda ens permet compartir al Senyor amb tots els que estan al nostre al voltant”.

Per això, Kike Figaredo no té cap dubte en desmentir que el Nadal d'un missioner sigui un Nadal en solitud: “Tot el contrari, es viu en plural, amb una intensitat compartida que no et dóna temps a sentir enyorança. A més, sempre que arriben aquestes dates, si coincideix que viatjo a Espanya abans, em porto una mica de torró o algú m'ho fa arribar, per la qual cosa tinc present les meves arrels”.

A la Nit de Nadal no hi ha sopar com a tal, però ell sí seu a la taula amb els seus el dia de Nadal. “És la jornada en la qual donem tot el protagonisme als nostres xavals. El menjar és el temps de celebrar la festa a casa i lliurem els regals de Nadal, que, com tothom es podrà imaginar, són petits detalls o alguna cosa que puguin necessitar i que esperem per lliurar-li-ho aquest dia”. Això sí, Figaredo troba a faltar el dia de Reyes, pel significat familiar que té a Espanya.

Nadal a Cuba: Llàgrimes davant el pessebre
María del Carmen Vázquez

La missionera María del Carmen Vázquez explica la seva experiència a la seva arribada a Cuba “En el meu primer Nadal allí, vaig plorar molt. Impacta veure com es va a celebrar el naixement de Jesús i tot segueix igual, com si res. La gent anava a treballar, els nens acudien amb normalitat a l'escola… Ni un sol signe extern. Tampoc podíem visibilizarlo de portes per fora”, rememora sobre el seu aterratge missioner a la illa.

Com bé és sabut, el règim cubà impedeix que l'Església exerceixi qualsevol tasca que vagi més enllà de la pastoral. Ni escoles ni hospitals ni centres de promoció social. “Arribem tres missioneres i ens distribuïm per parròquies. Jo vaig començar a treballar amb els salesians a Santiago de Cuba”, relata María del Carmen. Amb aquest mateix entusiasme, rememora aquella nit del 24 de desembre “en la qual no teníem res que portar-nos a la boca, tan sol un ou fregit. I sense pa per mullar! Però no em vaig sentir que em faltés alguna cosa. Tot el contrari, vaig ser feliç acostant-me a com va ser aquest primer Nadal pobre i senzilla, la de Jesús”.

Però enmig de la dificultat, un centelleig: “Decidim fer un pas endavant, vam posar el naixement en la parròquia i comencem a cantar nadales. La gent va començar a cridar a la nostra porta interessats pel que fèiem”. Així, aquesta missionera de l'Institut Catequista Dolores Sopeña es va retrobar amb l'essència de la Nit de Nadal.

“Ens faltava el material, però no l'espiritual ni una vida comunitària que es palpava a la nostra casa, amb els altres religiosos, els sacerdots i el bisbe”, recorda enfront de les seves anteriors destinacions a Equador i Colòmbia. No obstant això, és Santiago de Cuba el lloc que li ha robat el cor. “Des que vaig entrar en l'institut, sempre vaig voler anar a la missió, però amb el temps ja havia descartat aquesta possibilitat i, quan vaig complir 33 anys, va arribar l'enviament. Francament, em va sorprendre”, detalla aquesta consagrada.

Aquesta missionera assenyala com a punt d'inflexió en la seva estada a Cuba el viatge de sant Joan Pau II al 1998. “El salt que va suposar aquella visita va fer que ens féssim presents en 21 barris de la ciutat, desenvolupant catequesis para joves i adults, preparació per a sagraments, arribant a batejar a persones amb 80 anys…”.

També el Nadal es va veure contagiat per aquesta obertura: “Aquell any, organitzem un pessebre vivent i passegem pels carrers del barri, felicitant a uns i a uns altres, cantant i donant caramels”. Malgrat les dificultats que això va generar, van seguir endavant. “Va ser impactant veure com els més vells del lloc estaven impressionats al nostre pas i deien: ‘Igual que abans, si la meva mare i la meva àvia ho veiessin…’”. A més, van exportar una tradició típicament mexicana: les posades, que consisteix a anar casa per casa recordant aquell periple de la Sagrada Família buscant un allotjament sense èxit.

Tot això va fer que, de tornada a Espanya, fa sis anys, visqués com “un xoc” l'arribada del 24 de desembre: “De nou van aparèixer les llàgrimes, però amb un sentit molt diferent al d'aquella primera vegada a Santiago. Tot cristià hauria de passar per l'experiència de viure un Nadal missioner, amb els senzills. En el meu cas, Cuba s'ha convertit en un braser en el qual aparentment no passa res, però, quan grates una mica, surt a la superfície la fe, una calor de debò que s'expandeix”.

Artícle de José Beltrán, Revista Misioneros Tercer Milenio, desembre 2017
Enlace OMP de la noticia