“Celebrar i viure el do de la comunió eclesial de l’Església de Tarragona en comunió amb tota l’Església catòlica estesa d’Orient a Occident”
Visitar a una missionera al seu lloc de treball és l’altra cara de la moneda de l’Església, la més feble.
És important conèixer el país que visitaràs, les persones i la seva cultura; entens que hi ha darrera da cada mostra d’afecte, amb una abraçada o donant-te la mà, és el llenguatge no verbal que et provoca emoció, sense paraules.
El testimoni cristià del missioner, en el seu servei quotidià amb amor i alegria ja és evangelitzador, esdevé la força necessària per a creure que sí, que algú t’està esperant en l’altre riba o al costat.
“Vine a Macedònia i ajuda’ns” (Fets 16,9) paraules que van revelar la seva missió a Pau.
Des de qualsevol lloc de missió l’Església ens demana disponibilitat en la vocació que hem rebut, la presbiteral en l’ordenació per a l’Església universal i quant als religiosos, són naturalment missioners per la seva vocació. Els laics, com a cristians també tenim el compromís missioner.
Pau va actuar, va anar contracorrent? Què faria avui? Aquests dies al costat de Maria Isabel Correig “la nostra missionera” ho veus ben clar, viure amb autenticitat a Jesús dels evangelis, comprometre a seguir Jesucrist en el seu estil de viure la fraternitat.
La situació a la República Democràtica del Congo és cada vegada més greu, l’Església és la única veu autoritzada del país que denuncia les continues violacions contra els drets humans al Congo, en conseqüència estan en primera línia de perill.
Pocs dies desprès llegíem el missatge de la Trobada de la CEP de Bukavu, a Goma: “A Kivu del Nord hi ha un moviment polític que està empenyent a la fragmentació i divisió de la província, només per interessos personals, i que va en contra de la voluntat de la població que desitja un Kivu del Nord integrat i unit a la República Democràtica del Congo”.
Vam entendre la conversa en la visita al cardenal de Kinshasa, Mons. Laurent Monsengowo, molt preocupat per la situació de pobresa al seu país: “Són aquestes condicions desfavorables, tant en l’aspecte econòmic com educatiu les que generen un sentiment de marginació i exclusió social a la població que els porta a maneres d’existir que pertanyen a la mendicitat”.
Malgrat la complexitat, Ekolo ya Bondeko, no deixen de donar gràcies a Déu pel do de la vida i l’oportunitat de viure al costat de les persones més desfavorides.
Recordem que Ekolo ya Bondeko - Poble de la Fraternitat, va néixer de la mà de Maria Isabel Correig i el P. Philippe Nkiere, prevere diocesà. L’Associació va ser reconeguda oficialment per l’Església de Kinshasa a l’any 1985 i també reconegut per l’Estat com ABSL al 1992.
Es tracta d’un moviment missioner que anuncia a Jesucrist creant relacions fraternes especialment amb els qui estan “lluny”, entenent-ho en el sentit geogràfic i també en l’aspecte social (abandonats, rebutjats). “A l’Àfrica les persones que no tenen a ningú, que viuen tallades de tota relació humana, són les més pobres”.
Va ser una gran oportunitat per nosaltres conèixer a tots els membres de Ekolo en la celebració dominical de diumenge, 130 actualment (joves, preveres, famílies, laics consagrats), ens van rebre oficialment en la parròquia, en la celebració de la missa. Durant aquesta celebració va haver la cerimònia dels compromisos perpetuos de 4 membres.
Vam escoltar així el seu oferiment: a Vos Pare, al Fill i a l’Esperit Sant, lloança i gloria:
- Per això ens comprometem a viure una relació forta amb Jesucrist, tal com les branques estan lligades al tronc.
- Volem també, en nom seu, crear lligams de fraternitat entre nosaltres.
- També volem considerar aquells que estan deixats de banda, realment germans nostres. Per això estem disposats a anar a trobar-los allà on són.
- Ens comprometem a seguir la formació que es dona en el nostre grup.
- I que per a que el grup pugui anar endavant, ens comprometem a contribuir amb la nostra ajuda, cadascú amb les seves possibilitats.
Els membres més joves són els responsables de l’acompanyament als malalts indigents de l’Hospital Mama-Yemo a Kinshasa. Projecte que vam recolzar des de l’Arxidiòcesi a petició de Maria Isabel Correig. Actualment el servei de les germanes missioneres ICM, atenen a 40 pacients (infants, jovers, persones grans) l’equip de joves visita regularment els pacients ingressats per a reconfortar-los i fer-los sortir del seu aïllament a fi d’assolir el retorn a la vida social. En la nostra visita vam rebre tot l’afecte dels malalts, les seves mirades i la salutació força de mans ho vam sentir com un agraïment als joves que estan amb ells regularment.
L’activitat més coneguda de Ekolo és el Centre d’acollida, a l’any Jubilar 2008 la petició del Centre Elikya (esperança) ens va apropar a la realitat cruenta dels denominats “nens del carrer”. La construcció del centre va proporcionar l’acollida d’uns seixanta nens i nenes com a centre de dia, oferint-los almenys una menjada al dia, l’ensenyament bàsic de cultura general i un seguiment mèdic.
Actualment viuen 15 nenes i joves entre 4 i 16 anys, presenten problemes de rebuig familiar. Isabel ens explica que sempre intenten que hi pugui haver una reconciliació familiar, quan podem reintegrar les nenes a la família i a la societat, immediatament n’acollin d’altres. Mol important l’acompanyament de 3 membres del grup, mares, que viuen en un ambient de família.
La visita al centre va ser el motiu principal del nostre viatge, donar visibilitat a la tasca social i missionera del projecte. Ens va sorprendre també l’acollida als vespres de diferents grups amb tot tipus de reunions, tallers de formació sobre la problemàtica de l’exclusió social, també formació adaptada a diferents persones.
El treball d’aquests equips és fer una certa itinerància –anar a la recerca d’aquestes persones que normalment es troben en el carrer i en els hospitals- estiguin on estiguin, fer seguiment i acompanyament durant tot el procés, analitzar les causes d’aquest abandonament i cercar les solucions, sempre en equip.
Donem gràcies a Déu per tots i cadascú dels gestos rebuts, tots importants, grans o petits, els vam viure units a cadascú dels creients que es senten Església missionera. El que estem fent en el treball missioner des d’allà i des d’aquí és seguir el camí de l’Evangeli sentint-nos Església. Convidats a col·laborar amb les Diòcesis més necessitades, no només amb les pregàries i amb ajuts econòmics, sinó fins i tot amb persones que motiven el nostre compromís missioner.
Artícle de la Revista Església de Tarragona, Ana González
Delegada diocesana de Missions i Cooperació entre les Esglésies
