«NOSALTRES NO PODEM DEIXAR D’ANUNCIAR EL QUE HEM VIST I SENTIT» (Ac 4,20)
Missatge del papa Francesc per a la Jornada Mundial de las Missions: 24 d’octubre de 2021
Benvolguts germans i germanes,
Quan experimentem la força de l’amor de Déu, quan reconeixem la seva presència de Pare en la nostra vida personal i comunitària, no podem deixar d’anunciar i compartir allò que hem vist i sentit. La relació de Jesús amb els seus deixebles, la seva humanitat que se’ns revela en el misteri de l’encarnació, en el seu Evangeli i en la seva Pasqua ens fan veure fins a quin punt Déu estima la nostra humanitat i fa seus els nostres goigs i sofriments, els nostres desitjos i les nostres angoixes (cf. Conc. Ecum. Vat. II, Cons. Past. Gaudium et spes, 22). Tot en Crist ens recorda que el món en el qual vivim i la seva necessitat de redempció no li és aliena i ens convoca també a sentir-nos part activa d’aquesta missió: «Aneu, doncs, a les cruïlles dels camins i convideu […] tothom que trobeu» (Mt 22,9). Ningú no n’és aliè, ningú no pot sentir-se estrany o llunyà a aquest amor de compassió.
L’experiència dels Apòstols
La història de l’evangelització comença amb una recerca apassionada del Senyor que crida i vol establir amb cada persona, allí on sigui, un diàleg d’amistat (cf. Jn 15,12-17). Els Apòstols són els primers a adonar-se’n, fins i tot recorden el dia i l’hora en què van ser trobats: «Eren cap a les quatre de la tarda» (Jn 1,39). L’amistat amb el Senyor, veure’l curar els malalts, menjar amb els pecadors, alimentar els famolencs, acostar-se als exclosos, tocar els impurs, identificar-se amb els necessitats, invitar a les benaurances, ensenyar d’una manera nova i plena d’autoritat, deixa una petjada inesborrable, capaç de suscitar l’admiració, i una alegria expansiva i gratuïta que no es pot contenir. Com deia el profeta Jeremies, aquesta experiència és el foc ardent de la seva presència activa en el nostre cor que ens impulsa a la missió, encara que a vegades comporti sacrificis i incomprensions (cf. 20,7-9). L’amor sempre està en moviment i ens posa en moviment per a compartir l’anunci més bonic i esperançador. «Hem trobat el Messies» (Jn 1,41).
Amb Jesús hem vist, sentit i palpat que les coses poden ser diferents. Ell va inaugurar, ja per a avui, els temps venidors recordant-nos una característica essencial del nostre ser humans, tantes vegades oblidada: «Hem estat fets per a la plenitud que només s’aconsegueix en l’amor» (Carta enc. Fratelli tutti, 68). Temps nous que susciten una fe capaç d’impulsar iniciatives i de forjar comunitats a partir d’homes i dones que aprenen a fer-se càrrec de la fragilitat pròpia i dels altres, promovent la fraternitat i l’amistat social (cf. ibid, 67). La comunitat eclesial mostra la seva bellesa cada vegada que recorda amb gratitud que el Senyor ens va estimar abans (cf. 1Jn 4,19). Aquella «predilecció amorosa del Senyor ens sorprèn, i l’admiració —per la seva naturalesa mateixa— no podem posseir-la per nosaltres mateixos ni imposar-la. […] Només així pot florir el miracle de la gratuïtat, el seu do gratuït. Tampoc el fervor missioner pot obtenir-se com a conseqüència d’un raonament o d’un càlcul. Posar-se en “estat de missió” és un efecte de l’agraïment» (Missatge de les Obres Missionals Pontifícies, 21 maig 2020).
Malgrat això, els temps no eren fàcils; els primers cristians van començar la seva vida de fe en un ambient hostil i complicat. Històries de postergacions i tancaments s’entrecreuaven amb resistències internes i externes que semblaven contradir i fins i tot negar allò que havien vist i sentit; però això, lluny de ser una dificultat o obstacle que els portés a replegar-se o abstreure’s, els va impulsar a transformar tots els inconvenients, contradiccions i dificultats en una oportunitat per a la missió. Els límits i impediments es van convertir també en un lloc privilegiat per a ungir-ho tot i a tots amb l’Esperit del Senyor. Res ni ningú no podia quedar aliè a aquell anunci alliberador.
Tenim el testimoni viu de tot això en els Fets dels Apòstols, llibre de capçalera dels deixebles missioners. És el llibre que recull com el perfum de l’Evangeli va anar calant al seu pas i suscitant l’alegria que només l’Esperit ens pot regalar. El llibre dels Fets dels Apòstols ens ensenya a viure les proves abraçant-nos a Crist, per a madurar la «convicció que Déu pot actuar en qualsevol circumstància, també enmig de fracassos aparents» i la certesa que «qui s’ofereix i lliura a Déu per amor segurament serà fecund» (Exhort. Ap. Evangelii gaudium, 279).
Així també nosaltres: tampoc és fàcil el moment actual de la nostra història. La situació de la pandèmia va evidenciar i va amplificar el dolor, la soledat, la pobresa i les injustícies que ja molts patien i va posar al descobert les nostres falses seguretats i les fragmentacions i polaritzacions que silenciosament ens fereixen. Els més fràgils i vulnerables van experimentar encara més la seva vulnerabilitat i fragilitat. Hem experimentat el desànim, el desencant, el cansament, i fins i tot l’amargura conformista i desesperançadora va poder apoderar-se de les nostres mirades. Però nosaltres «no ens anunciem a nosaltres mateixos: anunciem que Jesucrist és el Senyor, i proclamem que som els vostres servidors per amor de Jesús» (2Co 4,5). Per això sentim ressonar en les nostres comunitats i llars la Paraula de vida que es fa ressò en els nostres cors i ens diu: «No és aquí: ha ressuscitat!» (Lc 24,6); Paraula d’esperança que trenca qualsevol determinisme i, per a aquells que es deixen tocar, regala la llibertat i l’audàcia necessàries per aixecar-se i buscar creativament totes les maneres possibles de viure la compassió, aquell «sacramental» de la proximitat de Déu amb nosaltres que no abandona ningú a la vora del camí. En aquest temps de pandèmia, davant la temptació d’emmascarar i justificar la indiferència i l’apatia en nom del sa distanciament social, urgeix la missió de la compassió capaç de fer de la distància necessària un lloc d’encontre, de cura i de promoció.
«El que hem vist i sentit» (Ac 4,20), la misericòrdia amb què hem estat tractats, es transforma en el punt de referència i de credibilitat que ens permet recuperar la passió compartida per crear «una comunitat de pertinença i de solidaritat, a la qual destinar temps, esforç i béns» (Carta enc. Fratelli tutti, 36). És la seva Paraula la que quotidianament ens redimeix i ens salva de les excuses que porten a tancar-nos en el més vil dels escepticismes: «res no importa, res no canviarà». I davant la pregunta: «Per què m’he de privar de les meves seguretats, comoditats i plaers si no veuré cap resultat important?», la resposta és sempre la mateixa: «Jesucrist ha triomfat sobre el pecat i la mort i està ple de poder. Jesucrist viu veritablement» (Exhort. Ap. Evangelii gaudium, 275) i ens vol també vius, fraterns i capaços d’hostatjar i compartir aquesta esperança. En el context actual urgeixen missioners d’esperança que, ungits pel Senyor, siguin capaços de recordar profèticament que ningú no se salva per ell mateix.
Igual que els Apòstols i que els primers cristians, també nosaltres diem amb totes les nostres forces: «Nosaltres no podem deixar d’anunciar el que hem vist i sentit» (Ac 4,20). Tot allò que hem rebut, tot allò que el Senyor ens ha anat concedint, ens ho ha regalat perquè ho posem en joc i ho regalem gratuïtament als altres.
Com els Apòstols que han vist, sentit i tocat la salvació de Jesús (cf. 1Jn 1,1-4), així nosaltres avui podem palpar la carn sofrent i gloriosa de Crist en la història de cada dia i animar-nos a compartir amb tots un destí d’esperança, aquella nota indiscutible que neix de saber-nos acompanyats pel Senyor. Els cristians no podem reservar el Senyor per a nosaltres mateixos: la missió evangelitzadora de l’Església expressa la seva implicació total i pública en la transformació del món i en la custòdia de la creació.
Una invitació a cada un de nosaltres
El lema de la Jornada Mundial de les Missions d’enguany, «Nosaltres no podem deixar d’anunciar el que hem vist i sentit» (Ac 4,20), és una invitació a cada un de nosaltres a «fer-nos càrrec» i fer conèixer allò que tenim en el cor. Aquesta missió és i ha estat sempre la identitat de l’Església: «Ella existeix per a evangelitzar» (S. Pau VI, Exhort. Ap. Evangelii nuntiandi, 14). La nostra vida de fe es debilita, perd profecia i capacitat d’admiració i gratitud en l’aïllament personal o tancant-se en petits grups; per la seva dinàmica mateix exigeix una creixent obertura capaç d’arribar i abraçar a tothom. Els primers cristians, lluny de ser seduïts per a recloure’s en una elit, van ser atrets pel Senyor i per la vida nova que oferia per anar entre les gents i testimoniar allò que havien vist i sentit: el Regne de Déu és a prop. Ho van fer amb la generositat, la gratitud i la noblesa pròpies d’aquells que sembren sabent que uns altres menjaran el fruit de la seva entrega i sacrifici. Per això m’agrada pensar que «fins i tot els més dèbils, limitats i ferits poden ser missioners a la seva manera, perquè sempre s’ha de permetre que el bé es comuniqui, encara que convisqui amb moltes fragilitats» (Exhort, ap. postsin. Christus vivit, 239).
En la Jornada Mundial de les Missions, que se celebra cada any el penúltim diumenge d’octubre, recordem de manera agraïda totes aquelles persones que, amb el seu testimoniatge de vida, ens ajuden a renovar el nostre compromís baptismal de ser apòstols generosos i alegres de l’Evangeli. Recordem especialment els qui van ser capaços de posar-se en camí, deixar la seva terra i les seves llars per tal que l’Evangeli pugui aconseguir sense demores i sense pors aquella racons de pobles i ciutats on moltes vides es troben assedegades de benedicció.
Contemplar el seu testimoniatge missioner ens anima a ser valents i a demanar amb insistència «a l’amo[…] que enviï segadors als seus sembrats» (Lc 10,2), perquè som conscients que la vocació a la missió no és una cosa del passat o un record romàntic d’altres temps. Avui Jesús necessita cors que siguin capaços de viure la seva vocació com una veritable història d’amor, que els faci sortir a les perifèries del món i convertir-se en missatgers i instruments de compassió. I és una crida que ell ens fa a tots, encara que no de la mateixa manera.
Recordem que hi ha perifèries que són a prop nostre, al centre d’una ciutat, o en la pròpia família. També hi ha un aspecte de l’obertura universal de l’amor que no és geogràfic sinó existencial. Sempre, però especialment en aquests temps de pandèmia, és important ampliar la capacitat quotidiana d’eixamplar els nostres cercles, d’arribar a aquells que de manera espontània no els sentiríem part del «nostre món d’interessos», encara que estiguin a prop nostre (cf. Carta enc. Fratelli tutti, 97). Viure la missió és aventurar-se a desenvolupar els mateixos sentiments de Crist Jesús i creure amb ell que qui és al meu costat també és el meu germà i la meva germana. Que el seu amor de compassió desperti també en el nostre cor i ens torni a tots deixebles missioners.
Que Maria, la primera deixebla missionera, faci créixer en tots els batejats el desig de ser sal i llum a les nostres terres (cf. Mt 5,13-14).
Francesc
Roma, Sant Joan del Laterà, 6 de gener de 2021, solemnitat de l’Epifania del Senyor
