Una Església profundament compromesa amb la missió a Hispanoamèrica des de fa més de 500 anys

5 de març, dia d'Hispanoamèrica

El dia d'Hispanoamèrica acompanya la vida de l'Església espanyola des de fa dècades. És una data amb un profund calat missioner, que ha marcat el caminar de l'Església al nostre país. Una Església profundament compromesa amb la missió a Hispanoamèrica des de fa més de 500 anys, que, malgrat no sempre haver encertat en les decisions i els camins triats per a dur a terme aquesta missió, ha intentat anar fent realitat allò que ens diu el lema d'aquest Dia en 2023 – 5 de març -: “Germans en la fe”.

La celebració d'aquesta jornada està en estreta relació amb els anomenats preveres Fidei donum, un concepte nascut amb la promulgació de l'encíclica que porta per títol aquest nom, amb la qual en 1957 el papa Pius VII demanava la col·laboració als bisbes diocesans per a enviar mossens i laics a terres de missió, especialment a Àfrica. En el cas de l'Església espanyola, podem dir que l'Episcopat es va avançar a la petició del Pontífex, doncs, ja en 1949, la jerarquia catòlica d'Espanya va decidir crear l'Obra de Cooperació Sacerdotal Hispanoamericana (OCSHA). Amb ella es buscava col·laborar amb l'Església catòlica a Llatinoamèrica. Es va establir així una relació de germanor que ha produït abundants fruits al llarg de gairebé 75 anys, no sols per a les Esglésies de Hispanoamèrica: també per a les diòcesis que des d'Espanya han enviat preveres, algunes de manera molt generosa.

En moltes diòcesis d'Amèrica Llatina l'escassetat mossens era una cosa molt present, per la qual cosa els bisbes del continent suplicaven de manera constant a la jerarquia espanyola l'enviament de preveres diocesans. No podem oblidar que, en aquell moment, en moltes de les nostres diòcesis era abundant el nombre de d’ells, la qual cosa facilitava el seu enviament. Aquests en molts països es van convertir en una força evangelitzadora d'especial rellevància.

En la història de la OCSHA no podem ignorar la figura del prevere Maximino Romero de Lema, que seria bisbe auxiliar de l'arxidiòcesi de Madrid-Alcalá, bisbe d'Àvila i secretari de la Congregació per al Clergat. Ell va presentar una proposta al papa Pius VII que, des del principi, va comptar amb el seu suport explícit i que va impulsar la seva posada en pràctica. En ella va tenir la seva importància el Seminari Hispanoamericà, localitzat a Madrid, on, al llarg de 13 anys, des de 1953 fins a 1966, es van formar aquells seminaristes que volien ser missioners a Amèrica Llatina. Eren mossens que continuaven incardinats a la seva Església d'origen i que exercien la missió des de les diòcesis, superant un model missioner encarregat gairebé en exclusivitat a la vida religiosa.

Al llarg d'aquestes set dècades més de 3000 preveres espanyols han exercit la seva missió evangelitzadora en la pràctica totalitat dels països d'Amèrica Llatina i el Carib, així com als Estats Units. Molts d'ells han dut a terme aquesta tasca de manera temporal, a través de contractes de col·laboració missionera. Però també podem dir que no han estat pocs els que han dedicat la seva vida, gairebé íntegrament, a ser missioners a l'Església llatinoamericana.

Missió nascuda de l'escolta

Missioners que, com a germans en la fe, van anar endinsant-se en les diverses cultures presents en el continent llatinoamericà. Tot això, des d'un coneixement de la realitat nascut de l'escolta atenta d'aquells als qui Déu i la missió van posar en la vida d'aquests mossens. Una vida, en molts casos, enmig dels qui viuen en les perifèries geogràfiques i existencials, en els àmbits urbans marcats per la pobresa, en els remots altiplans, en les profunditats de la selva amazònica, en aïllades comunitats parroquials on les distàncies i dificultats feien que la missió no sempre fos fàcil, però on la gran majoria testifica haver trobat la mirada i la mà germana dels més vulnerables.

La fe ajuda a escurçar distàncies, a estrènyer llaços de germanor, nascuts del fet de creure en un mateix Déu i Senyor, Jesucrist, encarnat enmig de la gent. El missioner experimenta això en la seva vida del dia a dia, com corroboren molts d'aquests més de 3000 mossens de l'Obra de Cooperació Sacerdotal Hispanoamericana presents en el continent al llarg d'aquest temps. Són testimoniatges que neixen de la missió i de la trobada amb homes i dones en els qui Déu ajuda a descobrir la presència d'un germà, una germana.

Una fe que l'Església conserva i reparteix, ajudant a descobrir el seu sentit i significat a través de l'acció missionera. La tasca del missioner permet que les persones puguin anar captant el que significa viure des de la fe, des de la confiança en un Déu que es fa present en la vida del seu poble a través d'aquells que són enviats en missió. Una fe en Déu que sosté la vida i tasca de cada missioner, per a poder superar totes les dificultats trobades en el camí.

Ser missioner és prendre consciència de la importància d'aquesta fe en un Déu que uneix persones, cultures, maneres d'entendre la vida; un Déu que construeix ponts i derroca murs; un Déu que crea llaços de germanor, sentiments de fraternitat que neixen del fet de creure en Ell. No en va, és des de la fe com l'Església s'ha anat convertint en una referència en la vida de molts pobles llatinoamericans, perquè han descobert en ella i en el treball callat i quotidià de molts missioners un aliment per a la seva vida i una fortalesa en el seu caminar.

Una missió que a Amèrica Llatina porta als missioners a proposar “una forma de vida amb sabor d'Evangeli”, com indica el papa Francesc en les seves primeres paraules en l'encíclica Fratelli Tutti, recordant el quefer dels sant d’Assis. L'anunci de l'Evangeli neix de la fidelitat a Déu, però no podem dir que som fidels a Ell si no ho som als nostres germans i germanes en els qui s'encarna. Podem recordar en aquest sentit les paraules de la Primera Carta de Joan: “Si algú afirmava: «Jo estimo Déu», però detestava el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu”.

En el número 8 d'aquesta encíclica, el Sant Pare ens anima que “somiem com una única humanitat, com caminants de la mateixa carn humana, com a fills d'aquesta mateixa terra que ens acull a tots, cadascun amb la riquesa de la seva fe o de les seves conviccions, cadascun amb la seva pròpia veu, tots germans”. Una germanor que neix de la fe, però també d'altres sentiments que sorgeixen del frec quotidià, de la presència contínua, una actitud necessàriament present en la vida de qui és cridat a la missió ad gentes.

Obrir el cor

El papa ens recorda en Fratelli tutti, 74, que “hi ha maneres de viure la fe que faciliten l'obertura del cor als germans, i aquesta serà la garantia d'una autèntica obertura a Déu”. En aquest sentit, podem dir que, en la vida missionera, aquell que anuncia l'Evangeli mai aconseguirà obrir a les persones a l'interès per les coses del Déu cristià si no és capaç de facilitar l'obertura al cor d'aquell a qui té al seu costat, d'aquell a qui la vida va posant en el seu camí. Sense germanor, la fe es converteix en una idea, deixant de ser el motor que alimenta i enforteix la vida de tota persona.

Una fe que porta a la gent a acollir als qui són enviats en missió. En la missió un experimenta aquest acolliment, motivada pel fet de ser missioner, que fa que la petició de Jesús als seus deixebles de no portar res per al camí es converteixi en una cosa concreta. El missioner és acollit com un germà, a qui no li falta un plat de menjar, un lloc per a dormir, un cor per a ser cuidat en tot moment, també davant la dificultat, la malaltia i el dolor. I això, pel fet de compartir una mateixa fe, un mateix Déu.

Quants germans i germanes no han trobat en la missió aquells que un dia van ser enviats; persones que ocupen un lloc important en el cor, amb els qui s'han compartit moments de tota mena. Gent que ha anat ajudant a créixer en la vida i en la fe i a entendre que les diferències primigènies amb el temps es van convertir en font de riquesa, perquè va ser d'elles com un va anar aprenent i enriquint-se. Tot això, nascut del Déu que envia en missió.

Hi ha unes paraules del número 128 de Fratelli tutti en les quals Francesc assenyala que “l'afirmació que tots els éssers humans som germans i germanes, si no és només una abstracció, sinó que pren carn i es torna concreta, ens planteja una sèrie de reptes que ens descol·loquen, ens obliguen a assumir noves perspectives i a desenvolupar noves reaccions”. Això es fer realitat en la missió i porta al missioner a superar desafiaments que en altres moments de la vida eren vists com a murs infranquejables.

Un pensa en menjars, en maneres de desplaçar-se, en esforços considerats inassolibles, en l'aprenentatge de llengües i maneres d'entendre la vida… Quan la missió neix de la fe i un entén que és en favor dels germans i germanes, un va assumint aquestes dificultats com a estímuls, perquè en la mesura en què es van superant, això ens fa fraterns i ens obre a la realitat de l'altre, ajudant-nos a entendre situacions que semblaven incomprensibles.

Per a viure aquesta germanor és necessari contemplar la realitat i, sobretot, contemplar a l'altre amb els ulls del cor. És des d'aquesta actitud com un va aprenent a superar les diferències de races, cultures, idees, llengües, religions… Quants exemples d'això apareixen en els testimoniatges dels missioners que un dia van deixar Espanya per a endinsar-se en la vida dels pobles d'Hispanoamèrica.

Els números de la OCSHA

El Dia d'Hispanoamèrica ens porta a recordar als preveres de la OCSHA que actualment continuen com a missioners a Hispanoamèrica. Segons les últimes estadístiques, són 157 els preveres diocesans en missió a Amèrica llatina, sent el Perú, amb 44, el país amb un major número, seguit de Xile, amb 19, i l'Equador, amb 14. Cal recordar que actualment hi ha preveres de l'Obra de Cooperació Sacerdotal Hispanoamericana en 19 països del continent americà, inclòs Estats Units.

En relació amb les diòcesis espanyoles que tenen missioners de la OCSHA enviats en missió, l'arxidiòcesi de Toledo, amb 24, és la que actualment compta amb un número major, seguida per l'arxidiòcesi de Burgos i Madrid, amb 13 cadascuna d'elles. Avui són 49 les Esglésies particulars espanyoles que tenen missioners de la OCSHA en missió, la qual cosa representa gairebé el 70% de les diòcesis del nostre país, si bé és cert que, d'aquestes 49, gairebé la tercera part, 16, tenen un únic missioner de la OCSHA en actiu. Números que han de portar a la reflexió a l'Església espanyola, encara més tenint en compte que, en 2022, únicament tres preveres, un de la diòcesi de Còrdova i dues de l'arxidiòcesi de Toledo, van ser enviats en missió al Perú, l'Equador i l'Uruguai.

En el Dia d'Hispanoamèrica també es recorden als missioners que celebren les seves noces d'or i de plata. Encara que les estadístiques no són completes, almenys cinc mossens de la OCSHA, alguns d'ells ja retornats a Espanya, celebren les noces d'or, sent almenys sis els mossens que commemoren el seu jubileu de plata.

També en el Dia d'Hispanoamèrica ser realitza una col·lecta, que en 2022 va tenir una recaptació de 64.560,65 euros, dels quals més de la tercera part, 22.783,88 van ser aportats per la diòcesi de Tenerife, seguida per Oriola-Alacant, amb 6.100,28 euros, i Mallorca, amb 3.000 euros. Sorprèn el fet que, fins al moment en què van ser realitzades les estadístiques, més de la meitat de les diòcesis no havien registrat cap aportació.

Importància decisiva

Per sobre de tot, el Dia d'Hispanoamèrica és una oportunitat que l'Església espanyola i els homes i dones que en ella viuen la seva fe tenen per a reflexionar sobre la importància decisiva de la missió. Aquesta és element fundant de la vida cristiana i de la vida de l'Església, cridada a promoure l'evangelització ad gentes entre els seus membres, també entre els seus preveres. No hi ha disculpes, ni tan sols el poc número d'ells en moltes Esglésies particulars, per a no plantejar obertament aquesta possibilitat i aquesta necessitat.

Donar des de la nostra pobresa, compartir el que tenim, encara que sigui poc, ens enriqueix en gran manera, ens obre a l'altre i ens ajuda a entendre que allèn les fronteres també ens estan esperant un germà, una germana, que necessita d'un missioner per a aprofundir en el sentit de la seva fe i poder celebrar els sagraments que neixen d'aquesta fe. No tirem en sac foradat aquesta reflexió, no deixem passar oportunitats que l'Església ens ofereix per a considerar el que fonamenta el nostre caminar, encara més si volem ser aquesta Església sinodal a la qual tant ens recorda el papa Francesc. Certament és un desafiament, però que, en la mesura en què és afrontat, ens porta a créixer, perquè compartir la fe amb el germà és una de les nostres majors riqueses i alegries.

Luís Miguel Modino

Missioner de la OCSHA

Article Revista Misioneros tercer milenio, núm. 232-Febrero 2023, editada per OMP-Espanya