MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC PER A LA 60a JORNADA MUNDIAL DE PREGÀRIA PER LES VOCACIONS I JORNADA VOCACIONS NATIVES
Vocació: gràcia i missió
És la seixantena vegada que se celebra la Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions, instituïda per sant Pau VI el 1964, durant el Concili Ecumènic Vaticà II. Aquesta iniciativa providencial es proposa ajudar els membres del Poble de Déu, personalment i en comunitat, a respondre a la crida i la missió que el Senyor confia a cadascú en el món d’avui, amb les seves ferides i les seves esperances, els seus desafiaments i les seves conquestes.
Aquest any us proposo reflexionar i pregar guiats pel tema “Vocació: gràcia i missió”. És una ocasió preciosa per a redescobrir amb sorpresa que la crida del Senyor és gràcia, és un do gratuït i, alhora, és un compromís a posar-se en camí, a sortir, per a portar l’Evangeli. Estem cridats a una fe que es faci testimoni, que reforci i hi estrenyi el vincle entre la vida de la gràcia —a través dels sagraments i la comunió eclesial— i l’apostolat en el món. Animat per l’Esperit, el cristià es deixa interpel·lar per les perifèries existencials i és sensible als drames humans, tenint sempre ben present que la missió és obra de Déu i no la duem a terme sols, sinó en la comunió eclesial, juntament amb els germans i les germanes, guiats pels pastors. Perquè aquest és, des de sempre i per sempre, el somni de Déu: que visquem amb Ell en comunió d’amor.
«Escollits abans de la creació del món»
Al llarg de la nostra vida, aquesta crida, inscrita en el més íntim del nostre ésser i portadora del secret de la felicitat, ens arriba, per l’acció de l’Esperit Sant, de manera sempre nova, il·lumina la nostra intel·ligència, infon vigor a la voluntat, ens omple d’admiració i fa abrusar el nostre cor. A vegades fins i tot irromp de manera inesperada. Va ser així per a mi el 21 de setembre de 1953 quan, mentre anava a la festa anual de l’estudiant, vaig sentir l’impuls d’entrar a l’església i confessar-me. Aquell dia va canviar la meva vida i va deixar una petjada que perdura fins a avui. Però la crida divina al do d’un mateix s’obre pas a poc a poc, a través d’un camí: en contacte amb una situació de pobresa, en un moment de pregària, gràcies a un testimoni límpid de l’Evangeli, a una lectura que ens obre la ment, quan escoltem la Paraula de Déu i la sentim dirigida directament a nosaltres, en el consell d’un germà o una germana que ens acompanya, en un temps de malaltia o de dol… La fantasia de Déu per a cridar-nos és infinita.
I la seva iniciativa i el seu do gratuït esperen la nostra resposta. La vocació és «l’entramat entre elecció divina i llibertat humana»[1], una relació dinàmica i estimulant que té com a interlocutors Déu i el cor humà. Així, el do de la vocació és com una llavor divina que germina en el terreny de la nostra vida, ens obre a Déu i ens obre als altres per a compartir amb ells el tresor trobat. Aquesta és l’estructura fonamental del que entenem per vocació: Déu crida estimant i nosaltres, agraïts, responem estimant. Ens descobrim fills i filles estimats pel mateix Pare i ens reconeixem germans i germanes entre nosaltres. Santa Teresa de l’Infant Jesús, quan finalment “va veure” amb claredat aquesta realitat, va exclamar: «Finalment he trobat la meva vocació! La meva vocació és l’amor…! Sí, he trobat el meu lloc a l’Església […]. Al cor de l’Església, la meva Mare, jo seré l’amor»[2].
«Jo soc una missió en aquesta terra»
Fa cinc anys, a l’Exhortació apostòlica Gaudete et exsultate, em dirigia a cada batejat i batejada amb aquestes paraules: «Tu també necessites concebre la totalitat de la teva vida com una missió» (n. 23). Sí, perquè cadascú de nosaltres, sense excloure ningú, pot dir: «Jo soc una missió en aquesta terra, i per això estic en aquest món» (Exhort. ap. Evangelii gaudium, 273).
La missió comuna de tots els cristians és la de testimoniar amb alegria, en tota situació, amb actituds i paraules, el que experimentem estant amb Jesús i en la seva comunitat que és l’Església. I es tradueix en obres de misericòrdia materials i espirituals, en un estil de vida acollidor i mansuet, capaç de proximitat, compassió i tendresa, que va contracorrent respecte a la cultura del descart i de la indiferència. Fer-se proïsme, com el bon samarità (cf. Lc 10,25-37), permet comprendre el “nucli” de la vocació cristiana: imitar Jesucrist, que va venir per a servir i no per a ser servit (cf. Mc 10,45).
Els dos deixebles d’Emmaús són una icona evangèlica d’aquesta experiència. Després de l’encontre amb Jesús ressuscitat es confien recíprocament: «No és veritat que els nostres cors s’abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?» (Lc 24,32). En ells podem veure el que significa tenir “cors ardents i peus en camí”[3]. És el que desitjo també per a la propera Jornada Mundial de la Joventut a Lisboa, que espero amb alegria i que té per lema: «Maria se n’anà decididament» (Lc 1,39). Que cadascú i cadascuna se senti cridat i cridada a aixecar-se i anar-hi decididament, amb el cor ardent!
Cridats junts: convocats
L’Església és precisament Ekklesía, terme grec que significa: assemblea de persones cridades, convocades, per a formar la comunitat dels deixebles i de les deixebles missioners de Jesucrist, compromesos a viure el seu amor entre ells (cf. Jn 13,34; 15,12) i a difondre’l entre tots, perquè vingui el Regne de Déu.
A l’Església, tots som servidors i servidores, segons diverses vocacions, carismes i ministeris. La vocació al do d’un mateix en l’amor, comú a tots, es desplega i es concreta en la vida dels cristians laics i laiques, compromesos a construir la família com a petita església domèstica i a renovar els diversos ambients de la societat amb el llevat de l’Evangeli; en el testimoni de les consagrades i els consagrats, lliurats totalment a Déu pels germans i les germanes com a profecia del Regne de Déu; en els ministres ordenats (diaques, preveres, bisbes) posats al servei de la Paraula, de la pregària i de la comunió del poble sant de Déu. Només en la relació amb totes les altres, cada vocació específica a l’Església es mostra plenament amb la pròpia veritat i riquesa. En aquest sentit, l’Església és una simfonia vocacional, amb totes les vocacions unides i diverses, en harmonia i alhora “en sortida” per a irradiar en el món la vida nova del Regne de Déu.
Gràcia i missió: do i tasca
Que en aquest camí ens acompanyi la pregària composta per sant Pau VI per a la primera Jornada Mundial de les Vocacions, l’11 d’abril de 1964:
«Jesús, Pastor diví de les ànimes, que has cridat els Apòstols per a fer-los pescadors d’homes, atrau a tu també les ànimes ardents i generoses dels joves, per a fer-los els teus seguidors i els teus ministres; fes-los partícips de la teva set de redempció universal […], entreobre’ls els horitzons del món sencer […]; perquè, responent a la teva crida, prolonguin aquí a la terra la teva missió, edifiquin el teu Cos místic, que és l’Església, i siguin “sal de la terra i llum del món” (Mt 5,13)».
Que la Mare de Déu us acompanyi i us protegeixi. Amb la meva benedicció.
Roma, Sant Joan del Laterà, 30 d’abril de 2023, IV Diumenge de Pasqua.
Francesc
----------------------------------
[1] Document final de la XV Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes (2018), Els joves, la fe i el discerniment vocacional, n. 78.
[2] Manuscrit B, Carta a Maria del Sagrat Cor (8 de setembre de 1896): Obres Completes, Burgos 2006, 261.
[3] Cf. Missatge per a la 97a Jornada Mundial de les Missions (6 de gener de 2023).
[4] «Dilatentur spatia caritatis»: Sant Agustí, Sermo 69: PL 5, 440.441.
