"Batejats i enviats" celebració d'enviament a la diòcesis de Tarragona
Compartim amb tots vosaltres l'homilia del nostre Sr. Arquebisbe, Mons. Joan Planellas en motiu de la celebració, el passat dissabte 5 d'octubre, de l'eucaristia d'enviament de professors i professores de religió, catequistes, agents de pastoral i en definitiva de tota l'assemblea aplegada amb motiu del Mes Missioner Extraordinari
"Estimat Vicari general, estimat Capítol, mossens de la diòcesi, diaques, poble sant de Déu, al capdavall tots missioners i missioneres.
Ens hem aplegat aquest matí a la Catedral en el marc d’aquest Mes Missioner Extraordinari, convocat pel Papa Francesc. Avui és el dia de les témpores d’acció de gràcies i de petició. Donem gràcies a Déu pels dons rebuts. Donem gràcies a Déu per tota la nostra historia de cristianisme. Aquesta historia que és bimil·lenària però demanem poder seguir endavant.
És acció de gràcies i petició. Donem gràcies pels dons rebuts, donem gràcies per la nostra fe, donem gràcies per les nostres arrels cristianes però demanem poder seguir endavant.
Demaneu i se us donarà, cerqueu i trobareu, truqueu i se us obrirà. Perquè tothom qui demana rep, tothom qui cerca troba. A tothom qui truca li obren ens ha dit Jesús en l’evangeli d’avui.
Perquè com Moisés i el poble d’Israel a la primera lectura podem donar gràcies al Senyor pels dons rebuts perquè malgrat tot som un país fèrtil, som una diòcesi fèrtil en la fe, en l’esperit missioner, en l’esperança en Jesucrist.
Hem començat aquest Mes Missioner Extraordinari convocat pel Papa Francesc, un mes que ens recorda que estem en un estat permanent de missió, que tot cristià és batejat i al mateix temps tot cristià es enviat. Per aquest motiu avui en aquesta celebració diocesana a la Catedral expressem especialment l’enviament missioner de tots els agents pastorals de la nostra diòcesi. Professors que es dediquen a l’ensenyament cristià, els catequistes de les nostres parròquies que tenen cura de l’educació cristiana dels nostres fills i filles, els voluntaris i voluntàries en el servei de la caritat i en tants altres serveis eclesials. Els monitors i monitores de grups de jovent o d’altres grups, els responsables dels diversos grups i servies d’església, els col·laboradors en les confraries i així ens podríem anar allargant i anar indicant tots els altres agents pastorals que d’una manera o d’altra realitzen algun servei eclesial.
Però fixeu-vos també, avui com sempre ha de ser així, l’enviament no es queda tan sols en aquells que han estat cridats a fer un servei, l’enviament és per tot cristià, tot cristià pel sol fet de ser cristià i per tant pel sol fet de ser batejats. Som batejats i enviats, diu el lema d’enguany i com ens ha recordat el Concili Vaticà II repetidament i el mateix Papa Francesc últimament és tot el poble sant de Déu qui anuncia l’evangeli. En això consisteix, precisament en això consisteix la dignitat de ser cristians, en això consisteix la seva força. Pel fet de ser cristians som missioners, d’aquí el paper actiu i no merament passiu de tot cristià. Cada un de nosaltres està cridat a reflexionar sobre aquesta realitat, ens diu el Papa, “jo sóc una missió en aquesta terra i per això estic en aquest món”.
Avui per voluntat del Papa Francesc fem aquest enviament per mitjà del treball de les Obres Missionals Pontifícies i, per tant, aquí a la nostra diòcesi, a través de la Delegació diocesana de Missions. Agraïm doncs a l’Ana, la nostra delegada i juntament amb tot el seu equip el treball que estan realitzant. Les Obres Missionals Pontifícies van néixer per tal d’animar l’anunci de l’evangeli a tots els pobles, contribuint al creixement cultural i humà de tanta gent assedegada de veritat. La pregària i l’ajuda material que generosament són donades i distribuïdes per les Obres Missionals Pontifícies, d’aquí la col·lecta anual del Domund; serveixen a la santa Seu per procurar que les diverses esglésies, sobretot en fase de creixement i d’expansió tinguin les condicions indispensables per al seu desenvolupament.
“Aneu doncs, aneu doncs a tots els pobles i feu-los deixebles meus”, és així com se’ns ha anunciat i és així com milers de persones realitzen la missió que s’ha encomanat a l’Església, fer present l’Amor de Déu allí on es troben. Aquest anunci de la Bona Nova traspassa les fronteres i arriba als cinc continents. Un total de 445 missioners catalans, preveres, religiosos i religioses, laics i laiques són arreu del món per fer-ho possible. De la nostra arxidiòcesi n’hi tenim 33.
Per què aquest mes extraordinari? Per què el papa Francesc ha volgut recordar la primera encíclica missionera, la Maximum Illud, del 30 de novembre de l’any 1919, promulgada per Benet XV?. Què va voler fer Benet XV, ara fa exactament cent anys? Va voler que, en els aleshores anomenats països de missió, hi hagués veritablement constituïda l’església de Jesucrist. Per això, va ser tot una època en la que es va intentar fomentar el clericat indígena. I una veritable estructura eclesial per al seu desenvolupament. Però sobretot, el papa Benet XV, fa cent anys recordava com el treball dels missioners depèn sobretot dels mitjans espirituals, coherents amb l’evangeli i no merament aquells ajuts materials. Per tant, en la seva encíclica subratllava: senzillesa i pobresa evangèliques, coneixement de les llengües del lloc, santedat de vida, caritat i mansuetud, confiança en Déu. Aquestes eren, per al papa de les hores, ell Papa Benet XV, les característiques de vida de qualsevol missioner. Aleshores l’inici del segle XX, va ser com d’una gran efervescència missionera, sobre tot en les missions de l’orient llunyà, un fervor que va tenir unes conseqüències en el nostre propi país amb un treball innegable per les missions, i que va suposar progressivament un impuls definitiu d’una profunda transformació de la manera de comprendre i de realitzar la missió que canviaria la historia.
Després anirien passant els anys i es curiós com, en menys de cinquanta anys, tenen lloc o es promulguen, per Papes diversos, cinc encícliques missioneres: la
Rerum Ecclesiae de Pius XI, l’
Evangelii praecones i la
Fidei Donum de Pius XII; la
Princeps Pastorum del papa Joan XXIII, fins que arribarem a la promulgació del Concili Vaticà II sobretot en el
Decret Ad gentes, en el decret sobre l’activitat missionera de l’Església, després d’haver-ne parlat ja de l’esperit missioner en la mateixa constitució d’Església.
Però abans encara progressivament s’havia anat prenen consciència que Europa també és una país de missió, va causar una gran sorpresa i va causar un gran impacte un llibre promulgat o publicat al setembre de l’any 1943, un llibre fet per Joden i Daniel que es titulava així: “La France pays de mission?” ¿França país de missió? Això en plena segona guerra mundial. I és que ens plantejàvem d’alguna manera que per primera vegada els nostres ambients són terres de missió. Els nostres ambients, les nostres esglésies occidentals, les nostres esglésies europees, són terres on hi ha d’haver l’esperit missioner perquè són terres de missió.
Aquest esdeveniment històric del centenari d’aquesta encíclica missionera “ha servido al Papa Francisco para insistir una vez más que la conciencia, el conocimiento y la responsabilidad misionera vuelvan a ser parte de la vida ordinaria de todo el pueblo santo de Dios. Se trata de una idea central de su pontificado, del pontificado del Papa Francisco que se plasma repetidamente en sus propias palabras, por ejemplo, dice <nosotros no tenemos un producto que vender, no tiene nada que ver con el proselitismo, no tenemos un producto que vender, sino que tenemos una vida que comunicar: Dios, su vida divina, su amor misericordioso, su santidad. Y es el Espíritu Santo que nos envía, es el Espíritu Santo quien nos acompaña, es el Espíritu Santo que nos inspira. Este es el autor de la misión, es Él quien conduce la Iglesia, no nosotros>”.
Recordem, doncs, especialment el que ens afirma el papa Francesc a l’exhortació apostòlica sobre “
L’Alegria de l’evangeli”, sobre tot en el capítol tercer, “es tot el poble de Déu qui anuncia l’evangeli”, la missió, per tant, depèn de tots i cadascú de nosaltres. Ja en el num. 20 en el capítol primer sota el títol “Una església que surt” s’afirma que cada cristià i que cada comunitat discernirà quin és el camí que el Senyor li demana però tots som invitats a acceptar aquesta crida, “a sortir de la pròpia comoditat” diu ell i atrevir-se a arribar a totes les perifèries que necessiten la llum de l’Evangeli. Aquest poble de Déu que anuncia l’evangeli, és un poble amb molts rostres donat que s’encarna en els pobles de la terra cadascun dels quals té la seva cultura pròpia. És en aquest moment també que el Papa s’endinsa a parlar àmpliament de la religiositat popular que els bisbes llatinoamericans l’anomenen també espiritualitat popular o mística popular. Es tracta d’una veritable espiritualitat encarnada en la cultura de la gent senzilla, aquesta religiositat no es troba buida de continguts sinó que s’expressa més per la via simbòlica que per l’ús de la raó instrumental. Perquè és la fe del cor, és la fe de l’amor i al cap davall creure en tot el cor i estimar a Déu en tot el cor és l’objecte últim de la nostra fe perquè és a Déu a qui el cristià ha de donar veritablement el cor.
En aquest punt i en el marc de la gran proposta que és la missió de l’anunci de l’evangeli el papa incideix fortament en el fet que aquesta missió no es farà sense la participació activa de tota l’Església, cada batejat ha de conèixer i de viure la crida a portar la llum de l’evangeli en els seus propis ambients, i allà on sigui, encara que no el cridi el capellà de torn, en té el deure, en té el dret i el deure d’exercir l’apostolat. El futur de la missió eclesial es troba, per tant, en un laïcat actiu i compromès. Francesc, el nostre sant Pare, incideix en el fet que cal portar l’evangeli a les persones que cadascú tracta, tant als més pròxims com els desconeguts, i afegeix “és la predicació informal que es pot realitzar en mig d’una conversa i també la que realitza un missioner quan visita una llar”. Es tracta de la proposta positiva de la fe cristiana en el fer de cada dia. Això vol dir que l’Església ha de deixar de pensar merament en sí mateixa, ha de sortir de trobar als qui viuen en les perifèries existencials, tot fen-t’ho des de la saviesa de la pregària, des d’una vida espiritual solida i des d’una proposta positiva de la fe amb una actitud constant de diàleg. Hem de donar al nostre caminar el ritme guaridor de la proximitat amb una mirada respectuosa i plena de compassió però al mateix temps amb una mirada que curi, que alliberi, que encoratgi a madurar en la vida cristiana. Necessitem exercitar-nos en l’art d’escoltar, que és més que sentir, afirma el Papa.
La centralitat de l’anunci demana certes característiques que avui són necessàries, que expressi l’amor salvífic de Déu previ a l’obligació moral i religiosa. Que no imposi la veritat i que apel·li a la llibertat. Que posseeixi unes notes d’alegria, d’estímul, de vitalitat i una integralitat harmoniosa. Això exigeix a l’evangelitzador certes actituds que ajuden a acollir millor l’anunci i aquests actituds són: proximitat, obertura al diàleg, paciència, acollida cordial que no condemni. Tota l’evangelització està fundada sobre la Paraula de Déu, cal tenir un cor jove, un esperit jove per tal de tenir aquesta proximitat, aquesta paciència, aquesta acollida cordial. En definitiva, el Papa pretén moure els cors i els peus dels missatgers de bones noves. Especialment en aquest mes missioner, vol posar l’Església en estat de missió per mitjà de la proposta positiva de l’evangeli en una actitud de diàleg sincer, amorós, cordial i fecund.
Estimats tots, demanem al Senyor que en la nostra Església diocesana ho sapiguem fer així, demanem al Senyor que cada cristià, cada un de nosaltres, cada batejat tingui el coratge i la força necessària per fer-ho. Que l’Esperit del Senyor ens il·lumini que ens doni un cor jove per fer-ho així. Que Santa Maria del Claustre intercedeixi per nosaltres i ens hi ajudi."
Imatges realitzades per
MITJANS DE COMUNICACIÓ - ARQUEBISBAT DE TARRAGONA
