dijous, 20 de setembre de 2012

Al Diari de Tarragona sobre el Diàleg Missio - Cooperació:

Dànel Arzamendi fou el conductor d'aquesta entranyable tertúlia, amb el bisbe de Trujillo (Hondures), Mn. Lluís Solé i Fa i el traumatòleg Xavier Manubens Bertran, cooperant de "Médicos sin Fronteras" a la índia. Llegeix la reflexió que féu al Diari de Tarragona arran de l'experiència.






Reflexions sobre cooperació


El renovat edifici del Seminari de Tarragona va acollir dilluns passat un profitós i motivador encontre sobre missió i cooperació internacional, la resposta de públic va superar totes les previsions. L'acte es va plantejar des d'un inici com un diàleg: no era una conferència en la qual els ponents es limitessin a exposar les seves opinions, ni tampoc un debat per confrontar dues posicions. L'objectiu era aconseguir un intercanvi d'experiències i inquietuds des de dos àmbits fonamentals en l'ajuda als països en vies de desenvolupament: els missioners (representats per Mons Lluís Solé Fa, bisbe de Trujillo amb una dilatada trajectòria en les comunitats indígenes d'Hondures) i els cooperants internacionals (amb la presència del Dr. Xavier Manubens Bertran, traumatòleg tarragoní que treballa des de fa més d'una dècada en diversos projectes en l'Índia, Haití i Txad). Jo mateix vaig tenir la fortuna i l'honor de participar en la cita com a moderador de la trobada.

Des d'un principi va quedar palès que és molt més el que uneix els dos col·lectius que el que els diferencia. Enrere va quedar l'època en què la tasca dels missioners semblava concentrar-se en la difusió explícita de la fe cristiana, sense prestar la mateixa atenció a les necessitats corporals dels seus amfitrions. Avui en dia realitzen una fructífera tasca d'ajuda objectiva en els territoris que els acullen, òbviament sense renunciar a oferir el seu testimoni de fe en entorns moltes vegades hostils. Encara que les motivacions de fons que porten als cooperants i als missioners a dedicar el seu temps o la seva vida als més necessitats poden no ser sempre les mateixes, el cert és que la seva feina actual no només és complementària, sinó sovint similar: oferir la seva dedicació i els seus coneixements al servei de les necessitats concretes d'unes persones que el concepte de precarietat difereix significativament del nostre.


Aquesta referència al motor que anima el treball cooperatiu permetre analitzar per què no sempre els voluntaris afronten la seva missió amb la mentalitat adequada. Pensem en els qui assumeixen aquesta tasca com un projecte vital de recerca personal, substituint el veritable destinatari de l'ajuda (el necessitat) pel propi subjecte cooperant (trobar un sentit a la pròpia existència, trobar-se a si mateix, viure experiències diferents, etc. ), o en els que van als països en vies de desenvolupament amb una idea preconcebuda del que volen fer allà, sense tenir en compte que l'objecte de l'ajut no pot ser mai el mateix projecte sinó les veritables necessitats sentides com a tals per la població amb la qual es pretén col·laborar.


Perquè és de col·laboració del que es tracta, no de caritat condescendent, ja que la finalitat última ha de ser sempre que aquestes poblacions assoleixin el major grau d'autosubsistència possible. D'altra banda, aquesta prepotència amb què s'han plantejat determinats projectes al tercer món sol ser sempre el primer pas cap a un fracàs segur, tant en l'àmbit cooperatiu com en el missional: no només hem d'ensenyar a aquestes persones sinó també aprendre molt d'elles, especialment en l'àmbit dels valors, com la capacitat d'afrontar amb enteresa les dificultats, un camp en el qual occident té molt terreny per recórrer.


En efecte, la crisi econòmica que assota el nostre entorn més proper ha deixat a la llum greus mancances humanes interiors, alimentades durant anys amb una suposada sobreabundància hipnòtica que semblava incapacitar-nos per posar límit a qualsevol dels nostres capricis. Encara avui algunes famílies es neguen a compartir amb els seus fills la vivència de l'austeritat que aquest temps ens obliga a suportar, sense dubte amb bona intenció, ocultant-los una realitat que podria ajudar-los a convertir-se en ciutadans més forts davant els revessos, més solidaris amb els esforços dels seus pares, més adaptables als canvis que la vida sempre ens ofereix. Ja no cal agafar un avió per palpar la pobresa, per relativitzar el que fins ahir consideràvem grans problemes, per compartir vorera amb persones que no tenen l'imprescindible. Les dificultats són molt més pedagògiques que els èxits, i potser aquesta època ens permeti retrobar-nos amb determinats valors que gairebé tots vàrem guardar en un calaix oblidat: la compassió cap a qui ha estat pitjor tractat per la vida, la sobrietat per renunciar amb naturalitat al prescindible, la solidaritat que s'ofereix en l'àmbit familiar ... A què esclat social ens enfrontaríem a hores d'ara, si no fos pel suport intergeneracional que milions de pares i avis estan prestant aquí i ara als seus fills i néts?


Però la vivència de les actuals limitacions no ens ha de fer perdre la perspectiva. Des d'una òptica global, gaudim d'una societat absolutament privilegiada, amb un nivell de vida substancialment millor que la immensa majoria de la població mundial. No podem permetre que la sensació d'empobriment que vivim últimament imposi la percepció que som una societat que ha de ser fonamentalment ajudada, i per tant, que no està cridada a ajudar. No es tracta necessàriament de cooperar econòmicament, sinó potser d'aportar el nostre temps i esforç en qualsevol dels projectes que depenen de la humil col·laboració de persones del carrer com qualsevol de nosaltres. Parafrasejant JFK, potser hàgim de deixar de plantejar-nos què poden fer els altres per nosaltres, i començar a preguntar-nos què podem fer nosaltres pels altres. Cal fer el pas.

Danel Arzamendi Balerdi