Xavier Manubens, traumatòleg de Tarragona a la Índia

Us presentem a Xavier Manubens, traumatòleg de Tarragona, que ens envia el seu testimoni a la Índia:

 

"Xavier Manubens va ser un dels ponents de I Diàleg missió-Cooperació, setembre 2012. No era una conferència en la qual els ponents es limitessin a exposar les seves opinions, ni tampoc un debat per

confrontar dues posicions contraposades. L'objectiu era aconseguir un intercanvi d'experiències i inquietuds des de dos àmbits fonamentals en l'ajuda als països en vies de desenvolupament: els missioners (representats per Mons. Lluís Solé Fa, bisbe de Trujillo amb una dilatada trajectòria en les comunitats indígenes d'Hondures) i els cooperants internacionals (amb la presència del Dr. Xavier Manubens Bertran, traumatòleg tarragoní que treballa des de fa més d'una dècada en diversos projectes de l'Índia, Haití i Txad).

Des d'un principi va quedar palès que és molt més el que uneix els dos col•lectius que el que els diferencia. Avui en dia realitzen una fructífera tasca d'ajuda objectiva en els territoris que els acullen, òbviament sense renunciar a oferir el seu testimoni de fe en entorns moltes vegades hostils. Encara que les motivacions de fons que porten als cooperants i als missioners a dedicar el seu temps o la seva vida als més necessitats poden no ser sempre les mateixes, la veritat és que la seva tasca actual no només resulta complementària, sinó freqüentment similar: oferir la seva dedicació i els seus coneixements al servei de les necessitats concretes d'unes persones el concepte de precarietat difereix significativament del nostre. 

(Dánel Arzamendi Balerdi, moderador de la Trobada)"

TESTIMONI XAVIER MANUBENS: 

Hola!!

Ja fa dues setmanes que vaig arribar i encara no havia piulat. “No news good news” diuen. Tranquils, estic be i centrant-me molt en intentar no ser desbordat per lo tot el que i ha a fer. 

Es per això que he esperat una mica a fer quatre ratlles. Al arribar m’esperava un detallet a l’habitació,  de benvinguda.

Primer de tot: puc dir-vos que estic content de la feina feta els quatre mesos de l’anterior estada dons realment tinc la percepció clara de que el servei de trauma de Bathallapali tira endavant amb ganes i jo diria que amb una clara sensació d’equip i bon rotllo i al mateix temps amb una alta exigència en la qualitat de la feina a fer. Tens la sensació clara, i m’alegra poder-ho dir, que l’esperit de l’equip es de clara dedicació als mes necessitats amb un gran nivell de qualitat. Es això el que en el dia a dia a mi m’omple de debò i per lo tant arribo al vespre cansat però molt molt molt feliç. Val la pena deixar-hi la pell.

 

A la foto,  d’esquerra a dreta:  Dr.Praveen, el trauma amb el que vam començar l’any passat, el segon es un metge no especialista que va estar amb nosaltres tres setmanes l’any passat i ara marxarà a fer l’especialitat de trauma , el tercer es Akbar, un no especialista que porta tot l’any donant-nos suport i es l’alegria del servei. Marxarà al gener a fer l’especialitat de trauma, i l’ultim es Siddarth el recent incorporat fa un mes , metge especialista que junt amb Praveen i amb el gran suport de Akbar, formen la base del servei.

Junt amb la feina de hospital el suport al programa de discapacitats amb les actuacions a poblets d’aquí a la vora –o no tant a prop ja- tractant de millorar la situació funcional d’aquells nanos amb problemes importants de discapacitat de l’aparell locomotor.

Això com ja sabeu vol dir hores al costat de Mutu visitant i xerrant sobre com millorar cada cas.

La primera setmana si vaig poder a anar ja al barber d’aqui al costat però diumenge no vam poder fer excursió amb bici en Mutu si no que va ser arreglar-la.

Ens va atendre aquest nano que “operaba” d’allo mes be. Molt eixerit i eficaç va deixar la bici a punt.

Al acabar la feina quant he pogut  he aprofitat per donar un tomb per aqui vivint la vida del dia a dia.

Algun dia he vist arribar els nanos sortits de l’escola amb cara alegra amuntegats en rickshaws.

I aprofitant per fer els deures on poden:

I avui diumenge hem anat a la final de una lliga de criquet organitzada per la Fundació per nenes.  Jo volia anar-hi amb bici però Mutu m’ha pres amb la seva moto dient-me que sinó no arribàvem.

Així com en la meva anterior estada vaig endur-me d’India unes llavors que ja han germinat a casa durant aquest mesos, aquest cop he portat unes branquetes de una planta de casa que al posar-les en aigua ja han anat fent arrels i avui les he trasplantat ja a torreta aquí. 

Pensava, i perdoneu-me la intimitat, que m’apassiona veure com arrela la feina feta aquí i voldria també que arreles en mi tot el que jo rebo en el dia a dia de tots els d’aquí.

Una petició final: no deixeu-ho d’enviar tota l’energia possible !!!!!!!!!

Un petó i seguirem en contacte.

Xavier