divendres, 5 de desembre de 2014

Paraules d’agraïment de la Comunitat de Taizé

Reproduïm les paraules d’agraïment que en nom del prior de Taizé, es van llegir,  en l’entrega del premi “IV Memorial Cassià Just”. 

Val la pena emprar temps en llegir-ho:

"De tot cor, moltes gràcies a la Generalitat de Catalunya. Així que va arribar la vostra carta ens va deixar, als germans, una mica torbats i ens preguntàvem si el fet d’acceptar el premi no ens faria quedar en una posició de massa visibilitat.
Després vaig pensar en el germà Roger –l’any que ve fa farà cent anys del seu naixement, deu de la seva mort i setanta-cinc de la seva arribada a Taizé, en plena Guerra Mundial, per acollir-hi refugiats i crear-hi una comunitat-, i em vaig dir que seria en memòria seva que acceptaríem aquest premi.
Va ser ell, de fet, qui ens impulsà en aquest camí de diàleg entre les diferents confessions religioses, de respecte de la llibertat de pensament, de l’acollida de joves... aquests valors tan importants per a nosaltres i que vosaltres assenyaleu en escollir, aquest any, la nostra comunitat. Va ser ell qui va fer de Taizé un d’aquests espais de llibertat a què vosaltres mateixos us referiu. I va ser ell qui, en tres ocasions, va suggerir que Barcelona fos el lloc de la nostra trobada anual, que reuneix milers de joves de tot Europa a finals de desembre.
El vostre premi porta el nom del pare abat Cassià M. Just. Ell va venir a visitar la nostra comunitat el 1971 i arran d’això va establir una bonica relació amb el germà Roger. El 27 de febrer de 1972, el germà Roger va anar a Montserrat. Aquest pelegrinatge a un indret tan important de Catalunya va provocar en ell tota una meditació sobre el camí de la vida cristiana. L’endemà escrivia aquestes línies al seu diari:
“Ahir vam passar per un camí des d’on es veia el Monestir de Montserrat com aferrat entre dos turons escarpats. La nostra vida de cristians també se situa entre dues muntanyes! La de la Transfiguració, on el Crist se serveix de tot el que hi ha en l’home per transformar-lo, allò bo i allò menys bo, l’odi i l’amor... I també la muntanya on Jesús va sentir la temptació que, seduint-lo, li oferia el domini de tots els reialmes de la terra”.
Setanta-cinc anys de Taizé són ben poca cosa al costat dels mil anys de Montserrat! El germà Roger deia: “La Comunitat de Taizé no és més que un brot que s’empelta al gran arbre de la vida monàstica, sense la qual no sabríem viure”.
No va ser per atzar que Montserrat li va fer pensar en la Transfiguració. Ell sabia la importància que la tradició monàstica dóna a aquest episodi de la vida de Jesús. Els cristians d’Orient van ser els primers a celebrar la Transfiguració i després van ser els benedictins qui van introduir aquesta festa a Occident, al segle XII. Quan mirem la llum del Crist transfigurat, aquesta es va interioritzant a poc a poc, i Déu transfigura la nostra persona, cos, ànima i esperit. Mitjançant l’Esperit Sant, ell penetra en allò que ens angoixa de nosaltres mateixos i dissipa les tenebres.
Al germà Roger li agradava retrobar a Montserrat una inspiració que extreia de la tradició monàstica: l’accent posat en la bellesa de la pregària comunitària. La bellesa de la litúrgia, del lloc de la pregària, del cant, obre el cor a una relació personal amb Déu. Per a nosaltres ha estat sempre una prioritat fer tot això per ajudar els joves a descobrir una relació personal amb Déu.
Durant els anys setanta, l’afluència de joves va obligar la nostra comunitat a buscar nous cants. Calien textos i melodies prou profunds pe a la pregària de tot l’any d’una comunitat i a la vegada prou simples com per ser apresos ràpidament pels hostes que venien només per una setmana. I, a més, havien de poder ser apresos per una assemblea que no tenia una única llengua en comú. Era tot un desafiament!  En aquella època, els germans, buscant fons d’inspiració, van pensar en els pelegrins que, durant l’edat mitjana, anaven a Montserrat. Alguns cants del Llibre Vermell van tenir la seva influència en la creació dels cants de Taizé.
Avui dia, en el nostre camí ecumènic, una de les preguntes a què cal trobar immediatament resposta és aquesta: com podem mostrar, nosaltres els cristians, que la unitat és possible en el respecte del pluralisme? Si ho aconseguíssim, no seria només en benefici dels cristians, sinó que faríem un bon servei al món. Si reeixim a viure junts en una veritable unitat, tot acceptant el pluralisme, esdevindrem un signe enmig d’una humanitat que busca ella mateixa la seva unitat!
No obstant això, tot i que no hi havia hagut mai tantes relacions entre les Esglésies com ara, tampoc no hi havia hagut mai tantes Esglésies i comunitats diferents. El que les distingeix, ben sovint, es presenta com una oportunitat per respondre a les necessitats d’un nombre tan gran de creients. Sens dubte, les noves comunitats cristianes que van emergint contínuament responen a les aspiracions de persones que estimen sincerament el Crist. Però alguns es demanen: és realment desitjable una comunió visible dels cristians?
Crist va donar la seva vida “per reunir els fills de Déu dispersos” (Joan 11, 52). Ell va superar les divisions; a la creu, estengué els braços d’un cap a l’altre, per aquells que estaven dividits. Des d’aleshores no hi ha res que pugui justificar veritablement els distanciaments, els uns dels altres.
Aquells que estimen el Crist estan convidats a formar una gran comunitat d’amistat. És la comunió. Per ell hem de contribuir a guarir les ferides de la humanitat: sense voler imposar-se, podem afavorir una mundialització de la solidaritat que no exclogui cap poble, cap persona.
Però, com a cristians, ens avergonyim de realitzar tan poc la voluntat d’unitat del Crist. Els joves, en particular, tenen set d’un sentit i d’unes orientacions clares. No els podem continuar oferint la confusió de les nostres divisions. Les Esglésies cristianes, avui, no haurien d’atrevir-se a compartir un mateix sostre, fins i tot abans de trobar un acord per a totes les qüestions teològiques?
Sempre hi haurà diferències entre els cristians, seran sempre un desafiament i una invitació a dialogar amb franquesa; d’aquesta manera, poden esdevenir un enriquiment. Però, no ha arribat ja, el temps d’aixoplugar-se sota un mateix sostre, fins i tot sense esperar que totes les dificultats estiguin en plena harmonia?
Si puc fer aquesta proposta, és perquè em refereixo a la nostra pròpia experiència. La història de Taizé es pot llegir com un intent de compartir el mateix sostre. Els germans provenim d’una trentena de països, amb llengües, cultura i orígens eclesials diversos, i vivim sota la teulada d’una mateixa casa. I quan, tres cops al dia, ens reunim per a la pregària comunitària, ens unim sota el sostre de l’Església de la Reconciliació. 
La pregària comuna no aplega només els germans, sinó també joves del món sencer, catòlics, protestants i ortodoxos. Ells comparteixen igualment la seva vida quotidiana, els àpats, els serveis, la seva recerca de Déu. Nosaltres estem meravellats de constatar que se senten profundament units sense que això signifiqui reduir la fe a un mínim denominador comú ni a un anivellament dels seus valors. Si els joves poden viure tot això en el marc de les trobades de Taizé, per què no hauria de ser possible viure-ho arreu?
Quan els cristians d’un lloc, d’una ciutat, d’un país, i del món sencer, busquen estimar-se com s’estima en el si d’una família, en una mateixa casa, donen testimoni de la pau de Crist, preparen la pau entre els homes, fins i tot, també, en contextos de greus tensions i ruptures. Els cristians reduïts visiblement sota un mateix sostre poden ser, plegats, aquests testimonis de pau.
Germà Alois, prior de Taizé.