LES OBRES DE MISERICÒRDIA EN EL CAMÍ JUBILAR
«El que jo vull és amor, i no sacrificis!» (Mt 9,13)
1. Maria, icona d’una
Església que evangelitza perquè és evangelitzada. A la Butlla de convocació del
Jubileu vaig convidar a fer que «la
Quaresma d’aquest any Jubilar sigui viscuda amb més
intensitat, com un moment fort per a celebrar i experimentar la misericòrdia de
Déu» (Misericordiæ vultus, 17). Amb la invitació a escoltar la Paraula de Déu i a participar
en la iniciativa «24 hores per al Senyor» vaig voler fer èmfasi en la primacia
de l’escolta orant de la
Paraula , especialment de la paraula profètica. La
misericòrdia de Déu, en efecte, és un anunci al món, però cada cristià està
cridat a experimentar en primera persona aquest anunci. Per això, en el temps
de la Quaresma
enviaré els Missioners de la
Misericòrdia , a fi que siguin per a tots un signe concret de
la proximitat i del perdó de Déu. Maria, després d’haver acollit la Bona Notícia que li
anuncia l’arcàngel Gabriel, canta profèticament en el Magnificat la
misericòrdia amb què Déu l’ha escollida. La Verge de Natzaret, promesa a Josep, es converteix
així en la icona perfecta de l’Església que evangelitza, perquè va ser i
continua sent evangelitzada per obra de l’Esperit Sant, que va fer fecund el
seu ventre virginal. En l’etimologia de la tradició profètica, la misericòrdia
està estretament vinculada, precisament, a les entranyes maternes (rahamim) i
amb una bondat generosa, fidel i compassiva (hesed) que es viu en el si de les
relacions conjugals i parentals.
2. L’aliança de Déu amb els homes: una
història de misericòrdia.
El misteri de la misericòrdia divina es revela al
llarg de la història de l’aliança entre Déu i el seu poble Israel. Déu, en efecte,
es mostra sempre ric en misericòrdia, disposat a vessar en el seu poble, en
cada circumstància, una tendresa i una compassió visceral, especialment en els
moments més dramàtics, quan la infidelitat trenca el vincle del Pacte i és
necessari ratificar l’aliança d’una manera més estable en la justícia i la
veritat. Ens trobem aquí davant un autèntic drama d’amor, en el qual Déu
desenvolupa el paper de pare i de marit traït, mentre Israel, el de fill/filla
i el d’esposa infidel. Són justament les imatges familiars —com en el cas
d’Osees (cf. Os 1-2)— les que expressen fins a quin punt Déu desitja unir-se al
seu poble. Aquest drama d’amor assoleix el cim en el Fill fet home. En ell Déu
vessa la seva il·limitada misericòrdia fins a tal punt que fa d’ell la «Misericòrdia
encarnada» (Misericordiæ vultus, 8). En efecte, com a home, Jesús de Natzaret
és fill d’Israel a tots els efectes. I ho és fins a tal punt que encarna
l’escolta perfecta de Déu que el Shemà requereix a tot jueu, i que encara avui
és al cor de l’aliança de Déu amb Israel: «Escolta, Israel: El Senyor és el
nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor,
amb tota l’ànima i amb totes les forces» (Dt 6,4- 5). El Fill de Déu és l’Espòs
que fa el que sigui per guanyar-se l’amor de la seva Esposa, amb qui està unit
amb un amor incondicional que es fa visible en les núpcies eternes amb ella.
Aquest és el cor del querigma apostòlic, en el qual la misericòrdia divina
ocupa un lloc central i fonamental. És «la bellesa de l’amor salvífic de Déu
manifestat en Jesucrist mort i ressuscitat» (Exh. Ap. Evangelii gaudium, 36),
el primer anunci que «sempre hem de tornar a escoltar de diverses maneres
i sempre hem de tornar a anunciar d’una forma o d’una altra al llarg de la catequesi»
(ibid., 164). La misericòrdia aleshores «expressa el comportament de Déu envers
el pecador, oferintli una possibilitat ulterior per examinar-se, convertir-se i
creure» (Misericordiæ vultus, 21), restablint d’aquesta manera la relació amb
ell. I, en Jesús crucificat, Déu vol atrapar el pecador fins i tot en la seva
llunyania més extrema, justament allí on es va perdre i es va allunyar d’ell. I
això ho fa amb l’esperança de poder així, finalment, entendrir el cor endurit
de la seva Esposa.
3. Les obres de misericòrdia.
La misericòrdia de Déu
transforma el cor de l’home fent-li experimentar un amor fidel, i el fa al seu
torn capaç de misericòrdia. És sempre un miracle que la misericòrdia divina
s’irradiï en la vida de cada un de nosaltres impulsant-nos a estimar el proïsme
i animant-nos a viure allò que la tradició de l’Església anomena les obres de
misericòrdia corporals i espirituals. Elles ens recorden que la nostra fe es
tradueix en gestos concrets i quotidians, destinats a ajudar el nostre proïsme
en el cos i en l’esperit, i sobre els quals serem jutjats: alimentar-lo,
visitar-lo, consolar-lo i educar-lo. Per això vaig expressar el meu desig que
«el poble cristià reflexioni durant el Jubileu sobre les obres de misericòrdia
corporals i espirituals». «Serà una manera de despertar la nostra consciència,
moltes vegades ensopida davant el drama de la pobresa, i per entrar encara més
en el cor de l’Evangeli, on els pobres són els privilegiats de la misericòrdia
divina» (ibid., 15). En el pobre, efectivament, la carn de Crist «es fa de nou
visible com a cos martiritzat, nafrat, flagel·lat, desnodrit, en fugida…,
perquè nosaltres el reconeguem, el toquem i l’assistim amb cura» (ibid.). És un
misteri inaudit i escandalós la continuació en la història del sofriment de
l’Anyell innocent, esbarzer ardent d’amor gratuït davant el qual, com Moisès,
només podem treure’ns les sandàlies (cf. Ex 3,5), i encara més quan el pobre és
el germà o la germana en Crist que pateixen a causa de la seva fe. Davant
aquest amor fort com la mort (cf. Ct 8,6), el pobre més miserable és qui no
accepta reconèixer-se com a tal. Creu que és ric, però en realitat és el més
pobre dels pobres. Això és així perquè és esclau del pecat, que l’empeny a
utilitzar la riquesa i el poder no per a servir Déu i els altres, sinó per a
sufocar dins seu mateix l’íntima convicció que ell tampoc no és més que un
pobre captaire. I com més gran és el poder i la riquesa que té a la seva
disposició, encara més gran pot arribar a ser aquest ofuscament enganyós. Arriba
fins a tal punt que ni tan sols veu el pobre Llàtzer, que demana al portal de
casa seva (cf. Lc 16,20-21) i que és figura de Crist que en els pobres demana
la nostra conversió. Llàtzer és la possibilitat de conversió que Déu ens
ofereix i que potser no veiem. I aquest ofuscament va acompanyat d’un deliri
d’omnipotència superb, en el qual ressona sinistrament el demoníac «sereu com
Déu» (Gn 3,5), que és l’arrel de tot pecat. Aquest deliri també pot assumir
formes socials i polítiques, com ho han mostrat els totalitarismes del segle XX
i com ho mostren avui les ideologies del pensament únic i de la tecnociència,
que pretenen fer que Déu sigui irrellevant i que l’home es redueixi a una massa
per utilitzar. I actualment també poden mostrar-lo les estructures de pecat
vinculades a un model fals de desenvolupament, basat en la idolatria dels
diners, com a conseqüència del qual les persones i les societats més riques es
tornen indiferents al destí dels pobres, als quals tanquen les portes,
negant-se fins i tot a mirar-los.
Francesc
Vaticà, 4 d’octubre de 2015
Festa de Sant Francesc d’Assís
-----------------------------
(Versión castellano)
«'Misericordia
quiero y no sacrificio' (Mt 9,13).
Las obras de misericordia en el camino jubilar»
Las obras de misericordia en el camino jubilar»
1. María, icono de
una Iglesia que
evangeliza porque es evangelizada
En la Bula de convocación del
Jubileo invité a que «la
Cuaresma de este Año Jubilar sea vivida con mayor intensidad,
como momento fuerte para celebrar y experimentar la misericordia de Dios»
(Misericordiae vultus, 17). Con la invitación a escuchar la Palabra de Dios y a
participar en la iniciativa «24 horas para el Señor» quise hacer hincapié en la
primacía de la escucha orante de la
Palabra , especialmente de la palabra profética. La
misericordia de Dios, en efecto, es un anuncio al mundo: pero cada cristiano
está llamado a experimentar en primera persona ese anuncio. Por eso, en el
tiempo de la Cuaresma
enviaré a los Misioneros de la
Misericordia , a fin de que sean para todos un signo concreto
de la cercanía y del perdón de Dios.
María, después de
haber acogido la Buena
Noticia que le dirige el arcángel Gabriel, María canta
proféticamente en el Magnificat la misericordia con la que Dios la ha elegido. La Virgen de Nazaret,
prometida con José, se convierte así en el icono perfecto de la Iglesia que evangeliza,
porque fue y sigue siendo evangelizada por obra del Espíritu Santo, que hizo
fecundo su vientre virginal. En la tradición profética, en su etimología, la
misericordia está estrechamente vinculada, precisamente con las entrañas
maternas (rahamim) y con una bondad generosa, fiel y compasiva (hesed) que se
tiene en el seno de las relaciones conyugales y parentales.
2. La alianza de
Dios con los hombres: una historia de misericordia
El misterio de la
misericordia divina se revela a lo largo de la historia de la alianza entre
Dios y su pueblo Israel. Dios, en efecto, se muestra siempre rico en
misericordia, dispuesto a derramar en su pueblo, en cada circunstancia, una
ternura y una compasión visceral, especialmente en los momentos más dramáticos,
cuando la infidelidad rompe el vínculo del Pacto y es preciso ratificar la
alianza de modo más estable en la justicia y la verdad. Aquí estamos frente a
un auténtico drama de amor, en el cual Dios desempña el papel de padre y de
marido traicionado, mientras que Israel el de hijo/hija y el de esposa infiel.
Son justamente las imágenes familiares —como en el caso de Oseas (cf. Os 1-2)—
las que expresan hasta qué punto Dios desea unirse a su pueblo.
Este drama de amor
alcanza su culmen en el Hijo hecho hombre. En él Dios derrama su ilimitada
misericordia hasta tal punto que hace de él la «Misericordia encarnada»
(Misericordiae vultus, 8). En efecto, como hombre, Jesús de Nazaret es hijo de
Israel a todos los efectos. Y lo es hasta tal punto que encarna la escucha
perfecta de Dios que el Shemà requiere a todo judío, y que todavía hoy es el
corazón de la alianza de Dios con Israel: «Escucha, Israel: El Señor es nuestro
Dios, el Señor es uno solo. Amarás, pues, al Señor, tu Dios, con todo tu
corazón, con toda tu alma y con todas tus fuerzas» (Dt 6,4-5). El Hijo de Dios
es el Esposo que hace cualquier cosa por ganarse el amor de su Esposa, con
quien está unido con un amor incondicional, que se hace visible en las nupcias
eternas con ella.
Es éste el corazón
del kerygma apostólico, en el cual la misericordia divina ocupa un lugar
central y fundamental. Es «la belleza del amor salvífico de Dios manifestado en
Jesucristo muerto y resucitado» (Exh. ap. Evangelii gaudium, 36), el primer
anuncio que «siempre hay que volver a escuchar de diversas maneras y siempre
hay que volver a anunciar de una forma o de otra a lo largo de la catequesis» (ibíd., 164). La Misericordia entonces
«expresa el comportamiento de Dios hacia el pecador, ofreciéndole una ulterior
posibilidad para examinarse, convertirse y creer» (Misericordiae vultus, 21),
restableciendo de ese modo la relación con él. Y, en Jesús crucificado, Dios
quiere alcanzar al pecador incluso en su lejanía más extrema, justamente allí
donde se perdió y se alejó de Él. Y esto lo hace con la esperanza de poder así,
finalmente, enternecer el corazón endurecido de su Esposa.
3. Las obras de
misericordia
La misericordia de
Dios transforma el corazón del hombre haciéndole experimentar un amor fiel, y
lo hace a su vez capaz de misericordia. Es siempre un milagro el que la
misericordia divina se irradie en la vida de cada uno de nosotros,
impulsándonos a amar al prójimo y animándonos a vivir lo que la tradición de la Iglesia llama las obras de
misericordia corporales y espirituales. Ellas nos recuerdan que nuestra fe se
traduce en gestos concretos y cotidianos, destinados a ayudar a nuestro prójimo
en el cuerpo y en el espíritu, y sobre los que seremos juzgados: nutrirlo,
visitarlo, consolarlo y educarlo. Por eso, expresé mi deseo de que «el pueblo
cristiano reflexione durante el Jubileo sobre las obras de misericordia
corporales y espirituales. Será un modo para despertar nuestra conciencia, muchas
veces aletargada ante el drama de la pobreza, y para entrar todavía más en el
corazón del Evangelio, donde los pobres son los privilegiados de la
misericordia divina» (ibíd., 15). En el pobre, en efecto, la carne de Cristo
«se hace de nuevo visible como cuerpo martirizado, llagado, flagelado,
desnutrido, en fuga... para que nosotros lo reconozcamos, lo toquemos y lo
asistamos con cuidado» (ibíd.). Misterio inaudito y escandaloso la continuación
en la historia del sufrimiento del Cordero Inocente, zarza ardiente de amor
gratuito ante el cual, como Moisés, sólo podemos quitarnos las sandalias (cf.
Ex 3,5); más aún cuando el pobre es el hermano o la hermana en Cristo que
sufren a causa de su fe.
Ante este amor
fuerte como la muerte (cf. Ct 8,6), el pobre más miserable es quien no acepta
reconocerse como tal. Cree que es rico, pero en realidad es el más pobre de los
pobres. Esto es así porque es esclavo del pecado, que lo empuja a utilizar la
riqueza y el poder no para servir a Dios y a los demás, sino parar sofocar
dentro de sí la íntima convicción de que tampoco él es más que un pobre
mendigo. Y cuanto mayor es el poder y la riqueza a su disposición, tanto mayor
puede llegar a ser este engañoso ofuscamiento. Llega hasta tal punto que ni
siquiera ve al pobre Lázaro, que mendiga a la puerta de su casa (cf. Lc
16,20-21), y que es figura de Cristo que en los pobres mendiga nuestra
conversión. Lázaro es la posibilidad de conversión que Dios nos ofrece y que
quizá no vemos. Y este ofuscamiento va acompañado de un soberbio delirio de
omnipotencia, en el cual resuena siniestramente el demoníaco «seréis como Dios»
(Gn 3,5) que es la raíz de todo pecado. Ese delirio también puede asumir formas
sociales y políticas, como han mostrado los totalitarismos del siglo XX, y como
muestran hoy las ideologías del pensamiento único y de la tecnociencia, que
pretenden hacer que Dios sea irrelevante y que el hombre se reduzca a una masa
para utilizar. Y actualmente también pueden mostrarlo las estructuras de pecado
vinculadas a un modelo falso de desarrollo, basado en la idolatría del dinero,
como consecuencia del cual las personas y las sociedades más ricas se vuelven
indiferentes al destino de los pobres, a quienes cierran sus puertas, negándose
incluso a mirarlos.
No perdamos este
tiempo de Cuaresma favorable para la conversión. Lo pedimos por la intercesión
materna de la Virgen
María , que fue la primera que, frente a la grandeza de la
misericordia divina que recibió gratuitamente, confesó su propia pequeñez (cf.
Lc 1,48), reconociéndose como la humilde esclava del Señor (cf. Lc 1,38).
Vaticano, 4 de octubre
de 2015
Fiesta de San Francisco de Assis
FRANCISCUS
