diumenge, 7 de febrer de 2016

Missatge del Sant Pare Francesc per a la Quaresma 2016

LES OBRES DE MISERICÒRDIA EN EL CAMÍ JUBILAR 

«El que jo vull és amor, i no sacrificis!» (Mt 9,13)
1. Maria, icona d’una Església que evangelitza perquè és evangelitzada. A la Butlla de convocació del Jubileu vaig convidar a fer que «la Quaresma d’aquest any Jubilar sigui viscuda amb més intensitat, com un moment fort per a celebrar i experimentar la misericòrdia de Déu» (Misericordiæ vultus, 17). Amb la invitació a escoltar la Paraula de Déu i a participar en la iniciativa «24 hores per al Senyor» vaig voler fer èmfasi en la primacia de l’escolta orant de la Paraula, especialment de la paraula profètica. La misericòrdia de Déu, en efecte, és un anunci al món, però cada cristià està cridat a experimentar en primera persona aquest anunci. Per això, en el temps de la Quaresma enviaré els Missioners de la Misericòrdia, a fi que siguin per a tots un signe concret de la proximitat i del perdó de Déu. Maria, després d’haver acollit la Bona Notícia que li anuncia l’arcàngel Gabriel, canta profèticament en el Magnificat la misericòrdia amb què Déu l’ha escollida. La Verge de Natzaret, promesa a Josep, es converteix així en la icona perfecta de l’Església que evangelitza, perquè va ser i continua sent evangelitzada per obra de l’Esperit Sant, que va fer fecund el seu ventre virginal. En l’etimologia de la tradició profètica, la misericòrdia està estretament vinculada, precisament, a les entranyes maternes (rahamim) i amb una bondat generosa, fidel i compassiva (hesed) que es viu en el si de les relacions conjugals i parentals. 

2. L’aliança de Déu amb els homes: una història de misericòrdia.
El misteri de la misericòrdia divina es revela al llarg de la història de l’aliança entre Déu i el seu poble Israel. Déu, en efecte, es mostra sempre ric en misericòrdia, disposat a vessar en el seu poble, en cada circumstància, una tendresa i una compassió visceral, especialment en els moments més dramàtics, quan la infidelitat trenca el vincle del Pacte i és necessari ratificar l’aliança d’una manera més estable en la justícia i la veritat. Ens trobem aquí davant un autèntic drama d’amor, en el qual Déu desenvolupa el paper de pare i de marit traït, mentre Israel, el de fill/filla i el d’esposa infidel. Són justament les imatges familiars —com en el cas d’Osees (cf. Os 1-2)— les que expressen fins a quin punt Déu desitja unir-se al seu poble. Aquest drama d’amor assoleix el cim en el Fill fet home. En ell Déu vessa la seva il·limitada misericòrdia fins a tal punt que fa d’ell la «Misericòrdia encarnada» (Misericordiæ vultus, 8). En efecte, com a home, Jesús de Natzaret és fill d’Israel a tots els efectes. I ho és fins a tal punt que encarna l’escolta perfecta de Déu que el Shemà requereix a tot jueu, i que encara avui és al cor de l’aliança de Déu amb Israel: «Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb totes les forces» (Dt 6,4- 5). El Fill de Déu és l’Espòs que fa el que sigui per guanyar-se l’amor de la seva Esposa, amb qui està unit amb un amor incondicional que es fa visible en les núpcies eternes amb ella. Aquest és el cor del querigma apostòlic, en el qual la misericòrdia divina ocupa un lloc central i fonamental. És «la bellesa de l’amor salvífic de Déu manifestat en Jesucrist mort i ressuscitat» (Exh. Ap. Evangelii gaudium, 36), el primer anunci que «sempre hem de tornar a escoltar de diverses maneres i sempre hem de tornar a anunciar d’una forma o d’una altra al llarg de la catequesi» (ibid., 164). La misericòrdia aleshores «expressa el comportament de Déu envers el pecador, oferintli una possibilitat ulterior per examinar-se, convertir-se i creure» (Misericordiæ vultus, 21), restablint d’aquesta manera la relació amb ell. I, en Jesús crucificat, Déu vol atrapar el pecador fins i tot en la seva llunyania més extrema, justament allí on es va perdre i es va allunyar d’ell. I això ho fa amb l’esperança de poder així, finalment, entendrir el cor endurit de la seva Esposa. 

3. Les obres de misericòrdia.
La misericòrdia de Déu transforma el cor de l’home fent-li experimentar un amor fidel, i el fa al seu torn capaç de misericòrdia. És sempre un miracle que la misericòrdia divina s’irradiï en la vida de cada un de nosaltres impulsant-nos a estimar el proïsme i animant-nos a viure allò que la tradició de l’Església anomena les obres de misericòrdia corporals i espirituals. Elles ens recorden que la nostra fe es tradueix en gestos concrets i quotidians, destinats a ajudar el nostre proïsme en el cos i en l’esperit, i sobre els quals serem jutjats: alimentar-lo, visitar-lo, consolar-lo i educar-lo. Per això vaig expressar el meu desig que «el poble cristià reflexioni durant el Jubileu sobre les obres de misericòrdia corporals i espirituals». «Serà una manera de despertar la nostra consciència, moltes vegades ensopida davant el drama de la pobresa, i per entrar encara més en el cor de l’Evangeli, on els pobres són els privilegiats de la misericòrdia divina» (ibid., 15). En el pobre, efectivament, la carn de Crist «es fa de nou visible com a cos martiritzat, nafrat, flagel·lat, desnodrit, en fugida…, perquè nosaltres el reconeguem, el toquem i l’assistim amb cura» (ibid.). És un misteri inaudit i escandalós la continuació en la història del sofriment de l’Anyell innocent, esbarzer ardent d’amor gratuït davant el qual, com Moisès, només podem treure’ns les sandàlies (cf. Ex 3,5), i encara més quan el pobre és el germà o la germana en Crist que pateixen a causa de la seva fe. Davant aquest amor fort com la mort (cf. Ct 8,6), el pobre més miserable és qui no accepta reconèixer-se com a tal. Creu que és ric, però en realitat és el més pobre dels pobres. Això és així perquè és esclau del pecat, que l’empeny a utilitzar la riquesa i el poder no per a servir Déu i els altres, sinó per a sufocar dins seu mateix l’íntima convicció que ell tampoc no és més que un pobre captaire. I com més gran és el poder i la riquesa que té a la seva disposició, encara més gran pot arribar a ser aquest ofuscament enganyós. Arriba fins a tal punt que ni tan sols veu el pobre Llàtzer, que demana al portal de casa seva (cf. Lc 16,20-21) i que és figura de Crist que en els pobres demana la nostra conversió. Llàtzer és la possibilitat de conversió que Déu ens ofereix i que potser no veiem. I aquest ofuscament va acompanyat d’un deliri d’omnipotència superb, en el qual ressona sinistrament el demoníac «sereu com Déu» (Gn 3,5), que és l’arrel de tot pecat. Aquest deliri també pot assumir formes socials i polítiques, com ho han mostrat els totalitarismes del segle XX i com ho mostren avui les ideologies del pensament únic i de la tecnociència, que pretenen fer que Déu sigui irrellevant i que l’home es redueixi a una massa per utilitzar. I actualment també poden mostrar-lo les estructures de pecat vinculades a un model fals de desenvolupament, basat en la idolatria dels diners, com a conseqüència del qual les persones i les societats més riques es tornen indiferents al destí dels pobres, als quals tanquen les portes, negant-se fins i tot a mirar-los. 
La Quaresma d’aquest Any Jubilar, doncs, és per a tots un temps favorable per a sortir finalment de la nostra alienació existencial gràcies a l’escolta de la Paraula i a les obres de misericòrdia. Mitjançant les corporals toquem la carn de Crist en els germans i germanes que necessiten ser alimentats, vestits, allotjats, visitats, mentre que les espirituals toquen més directament la nostra condició de pecadors: aconsellar, ensenyar, perdonar, amonestar, resar. Per tant, mai no hem de separar les obres corporals de les espirituals. Precisament tocant en el miserable la carn de Jesús crucificat, el pecador podrà rebre com a do la consciència que ell mateix és un pobre captaire. A través d’aquest camí també els «superbs», els «poderosos» i els «rics» dels quals parla el Magnificat tenen la possibilitat d’adonar-se que són immerescudament estimats per Crist crucificat, mort i ressuscitat per ells. Només en aquest amor hi ha la resposta a la set de felicitat i d’amor infinits que l’home —enganyant-se— creu poder omplir amb els ídols del saber, del poder i del posseir. Però sempre queda el perill que, pel fet que hom es tanqui cada vegada més hermèticament en Crist, que en el pobre continua trucant a la porta del seu cor, els superbs, els rics i els poderosos acabin per condemnar-se a si mateixos a caure en l’etern abisme de solitud que és l’infern. Heus ací, doncs, que ressonen de nou per a ells, de la mateixa manera que per a tots nosaltres, les paraules punyents d’Abraham: «Ja tenen Moisès i els Profetes: que els escoltin» (Lc 16,29). Aquesta escolta activa ens prepararà de la millor manera possible per a celebrar la victòria definitiva sobre el pecat i sobre la mort de l’Espòs ja ressuscitat, que desitja purificar la seva Esposa promesa, a l’espera de la seva vinguda. No perdem aquest temps de Quaresma favorable per a la conversió. Ho demanem per la intercessió maternal de Maria Verge, que va ser la primera que, davant la grandesa de la misericòrdia divina que va rebre gratuïtament, va confessar la seva petitesa (cf. Lc 1,48), reconeixent-se com la humil esclava del Senyor (cf. Lc 1,38). 
Francesc 
Vaticà, 4 d’octubre de 2015 
Festa de Sant Francesc d’Assís
 -----------------------------
 (Versión castellano)
«'Misericordia quiero y no sacrificio' (Mt 9,13).
Las obras de misericordia en el camino jubilar»
1. María, icono de una Iglesia que evangeliza porque es evangelizada
En la Bula de convocación del Jubileo invité a que «la Cuaresma de este Año Jubilar sea vivida con mayor intensidad, como momento fuerte para celebrar y experimentar la misericordia de Dios» (Misericordiae vultus, 17). Con la invitación a escuchar la Palabra de Dios y a participar en la iniciativa «24 horas para el Señor» quise hacer hincapié en la primacía de la escucha orante de la Palabra, especialmente de la palabra profética. La misericordia de Dios, en efecto, es un anuncio al mundo: pero cada cristiano está llamado a experimentar en primera persona ese anuncio. Por eso, en el tiempo de la Cuaresma enviaré a los Misioneros de la Misericordia, a fin de que sean para todos un signo concreto de la cercanía y del perdón de Dios.
María, después de haber acogido la Buena Noticia que le dirige el arcángel Gabriel, María canta proféticamente en el Magnificat la misericordia con la que Dios la ha elegido. La Virgen de Nazaret, prometida con José, se convierte así en el icono perfecto de la Iglesia que evangeliza, porque fue y sigue siendo evangelizada por obra del Espíritu Santo, que hizo fecundo su vientre virginal. En la tradición profética, en su etimología, la misericordia está estrechamente vinculada, precisamente con las entrañas maternas (rahamim) y con una bondad generosa, fiel y compasiva (hesed) que se tiene en el seno de las relaciones conyugales y parentales.

2. La alianza de Dios con los hombres: una historia de misericordia
El misterio de la misericordia divina se revela a lo largo de la historia de la alianza entre Dios y su pueblo Israel. Dios, en efecto, se muestra siempre rico en misericordia, dispuesto a derramar en su pueblo, en cada circunstancia, una ternura y una compasión visceral, especialmente en los momentos más dramáticos, cuando la infidelidad rompe el vínculo del Pacto y es preciso ratificar la alianza de modo más estable en la justicia y la verdad. Aquí estamos frente a un auténtico drama de amor, en el cual Dios desempña el papel de padre y de marido traicionado, mientras que Israel el de hijo/hija y el de esposa infiel. Son justamente las imágenes familiares —como en el caso de Oseas (cf. Os 1-2)— las que expresan hasta qué punto Dios desea unirse a su pueblo.
Este drama de amor alcanza su culmen en el Hijo hecho hombre. En él Dios derrama su ilimitada misericordia hasta tal punto que hace de él la «Misericordia encarnada» (Misericordiae vultus, 8). En efecto, como hombre, Jesús de Nazaret es hijo de Israel a todos los efectos. Y lo es hasta tal punto que encarna la escucha perfecta de Dios que el Shemà requiere a todo judío, y que todavía hoy es el corazón de la alianza de Dios con Israel: «Escucha, Israel: El Señor es nuestro Dios, el Señor es uno solo. Amarás, pues, al Señor, tu Dios, con todo tu corazón, con toda tu alma y con todas tus fuerzas» (Dt 6,4-5). El Hijo de Dios es el Esposo que hace cualquier cosa por ganarse el amor de su Esposa, con quien está unido con un amor incondicional, que se hace visible en las nupcias eternas con ella.
Es éste el corazón del kerygma apostólico, en el cual la misericordia divina ocupa un lugar central y fundamental. Es «la belleza del amor salvífico de Dios manifestado en Jesucristo muerto y resucitado» (Exh. ap. Evangelii gaudium, 36), el primer anuncio que «siempre hay que volver a escuchar de diversas maneras y siempre hay que volver a anunciar de una forma o de otra a lo largo de la catequesis» (ibíd., 164). La Misericordia entonces «expresa el comportamiento de Dios hacia el pecador, ofreciéndole una ulterior posibilidad para examinarse, convertirse y creer» (Misericordiae vultus, 21), restableciendo de ese modo la relación con él. Y, en Jesús crucificado, Dios quiere alcanzar al pecador incluso en su lejanía más extrema, justamente allí donde se perdió y se alejó de Él. Y esto lo hace con la esperanza de poder así, finalmente, enternecer el corazón endurecido de su Esposa.

3. Las obras de misericordia
La misericordia de Dios transforma el corazón del hombre haciéndole experimentar un amor fiel, y lo hace a su vez capaz de misericordia. Es siempre un milagro el que la misericordia divina se irradie en la vida de cada uno de nosotros, impulsándonos a amar al prójimo y animándonos a vivir lo que la tradición de la Iglesia llama las obras de misericordia corporales y espirituales. Ellas nos recuerdan que nuestra fe se traduce en gestos concretos y cotidianos, destinados a ayudar a nuestro prójimo en el cuerpo y en el espíritu, y sobre los que seremos juzgados: nutrirlo, visitarlo, consolarlo y educarlo. Por eso, expresé mi deseo de que «el pueblo cristiano reflexione durante el Jubileo sobre las obras de misericordia corporales y espirituales. Será un modo para despertar nuestra conciencia, muchas veces aletargada ante el drama de la pobreza, y para entrar todavía más en el corazón del Evangelio, donde los pobres son los privilegiados de la misericordia divina» (ibíd., 15). En el pobre, en efecto, la carne de Cristo «se hace de nuevo visible como cuerpo martirizado, llagado, flagelado, desnutrido, en fuga... para que nosotros lo reconozcamos, lo toquemos y lo asistamos con cuidado» (ibíd.). Misterio inaudito y escandaloso la continuación en la historia del sufrimiento del Cordero Inocente, zarza ardiente de amor gratuito ante el cual, como Moisés, sólo podemos quitarnos las sandalias (cf. Ex 3,5); más aún cuando el pobre es el hermano o la hermana en Cristo que sufren a causa de su fe.
Ante este amor fuerte como la muerte (cf. Ct 8,6), el pobre más miserable es quien no acepta reconocerse como tal. Cree que es rico, pero en realidad es el más pobre de los pobres. Esto es así porque es esclavo del pecado, que lo empuja a utilizar la riqueza y el poder no para servir a Dios y a los demás, sino parar sofocar dentro de sí la íntima convicción de que tampoco él es más que un pobre mendigo. Y cuanto mayor es el poder y la riqueza a su disposición, tanto mayor puede llegar a ser este engañoso ofuscamiento. Llega hasta tal punto que ni siquiera ve al pobre Lázaro, que mendiga a la puerta de su casa (cf. Lc 16,20-21), y que es figura de Cristo que en los pobres mendiga nuestra conversión. Lázaro es la posibilidad de conversión que Dios nos ofrece y que quizá no vemos. Y este ofuscamiento va acompañado de un soberbio delirio de omnipotencia, en el cual resuena siniestramente el demoníaco «seréis como Dios» (Gn 3,5) que es la raíz de todo pecado. Ese delirio también puede asumir formas sociales y políticas, como han mostrado los totalitarismos del siglo XX, y como muestran hoy las ideologías del pensamiento único y de la tecnociencia, que pretenden hacer que Dios sea irrelevante y que el hombre se reduzca a una masa para utilizar. Y actualmente también pueden mostrarlo las estructuras de pecado vinculadas a un modelo falso de desarrollo, basado en la idolatría del dinero, como consecuencia del cual las personas y las sociedades más ricas se vuelven indiferentes al destino de los pobres, a quienes cierran sus puertas, negándose incluso a mirarlos.
La Cuaresma de este Año Jubilar, pues, es para todos un tiempo favorable para salir por fin de nuestra alienación existencial gracias a la escucha de la Palabra y a las obras de misericordia. Mediante las corporales tocamos la carne de Cristo en los hermanos y hermanas que necesitan ser nutridos, vestidos, alojados, visitados, mientras que las espirituales tocan más directamente nuestra condición de pecadores: aconsejar, enseñar, perdonar, amonestar, rezar. Por tanto, nunca hay que separar las obras corporales de las espirituales. Precisamente tocando en el mísero la carne de Jesús crucificado el pecador podrá recibir como don la conciencia de que él mismo es un pobre mendigo. A través de este camino también los «soberbios», los «poderosos» y los «ricos», de los que habla el Magnificat, tienen la posibilidad de darse cuenta de que son inmerecidamente amados por Cristo crucificado, muerto y resucitado por ellos. Sólo en este amor está la respuesta a la sed de felicidad y de amor infinitos que el hombre —engañándose— cree poder colmar con los ídolos del saber, del poder y del poseer. Sin embargo, siempre queda el peligro de que, a causa de un cerrarse cada vez más herméticamente a Cristo, que en el pobre sigue llamando a la puerta de su corazón, los soberbios, los ricos y los poderosos acaben por condenarse a sí mismos a caer en el eterno abismo de soledad que es el infierno. He aquí, pues, que resuenan de nuevo para ellos, al igual que para todos nosotros, las lacerantes palabras de Abrahán: «Tienen a Moisés y los Profetas; que los escuchen» (Lc 16,29). Esta escucha activa nos preparará del mejor modo posible para celebrar la victoria definitiva sobre el pecado y sobre la muerte del Esposo ya resucitado, que desea purificar a su Esposa prometida, a la espera de su venida.
No perdamos este tiempo de Cuaresma favorable para la conversión. Lo pedimos por la intercesión materna de la Virgen María, que fue la primera que, frente a la grandeza de la misericordia divina que recibió gratuitamente, confesó su propia pequeñez (cf. Lc 1,48), reconociéndose como la humilde esclava del Señor (cf. Lc 1,38).
Vaticano, 4 de octubre de 2015

Fiesta de San Francisco de Assis

FRANCISCUS