• 75 SEM BURGOS


    Dona i missió
  • SOS EMERGÈNCIA


    OMP amb Turquia i Síria
  • "GUIA COMPARTIR LA MISSIÓ"


    Propostes de voluntariat missioner
  • ANIMACIÓ MISSIONERA


    Recursos per l’animació missionera de joves
  • SUPERGESTO


    Plataforma per als joves interessats en la missió
  • ANIMACIÓ MISSIONERA


    Recursos per l’animació missionera amb infants
  • GESTO


    Revista missionera per als més petits
  • OMPRESS


    Servei missioner de notícies
  • AJUDA A LES MISSIONS


    Col·labora amb els missioners espanyols

viernes, 15 de abril de 2016

"El camí cap al sacerdoci és una aventura"

La meva experiència vocacional.

L’any 1976, Mn. Josep Cabayol Magrinyà, nascut a la Riera de Gaià, va marxar a Rwanda per a dedicar la seva vida als més necessitats. Països com Rwanda, el Zaire o el Camerun són testimonis d’una vida lliurada als germans més petits amb amor, fe i compromís.
Mn. Josep Cabayol, després de 12 anys com a rector de Kampanga, passava el testimoni a preveres de la diòcesi com l’abbé Phocas, rector, i tres vicaris nadius. Un clar exemple aquest, de com els missioners sembren el seu testimoni per crear fruits de vocació. 
L’Abbé Jean Damascène NDAGIJIMANA, Ecònom Diocesà de Ruhengeri, va col•laborar molt estretament amb Mn. Cabayol per poder portar a terme la construcció del centre de formació a Kampanga, i en aquests moments, comparteix avui el seu testimoni de vocació amb nosaltres: 

"El meu nom es Jean Damascène Ndagijimana i sóc prevere. 
Un prevere diocesà de la Diòcesi de Ruhengeri a Ruanda, a l’Àfrica. Tinc 45 anys i vaig estar ordenat sacerdot el 18 d’abril de 2004.
Vaig nàixer en una família cristiana de 5 nois i una noia, i de tots ells sóc el quart. He rebut una bona educació cristiana tant a la família com a l’escola. Sempre vaig tenir el desig de ser prevere.
Quan vaig acabar els meus estudis primaris, vaig entrar al seminari menor al 1987 i hi vaig estar-hi 6 anys.
Quan vaig acabar al seminari menor encara sentia el mateix desig de continuar la meva formació sacerdotal, encara que tenia una preocupació: la formació per poder arribar a ser prevere al Seminari Major era de 8 anys i em semblava un període molt llarg.
Però tot i així, vaig escriure al Bisbe de Ruhengeri sol•licitant continuar la meva formació al Seminari Major. El Bisbe acceptà la meva petició, i vaig estar enviat a iniciar el primer any que es denomina “Propedeutic year” al 1993.
En aquells temps, va esclatar la guerra a Ruanda a l’any 1990. Quan ja gairebé finalitzava el primer any al Seminari Major, la guerra envaí tot el país i em vaig veure obligat a abandonar-lo. Marxarem a la República Democràtica del Congo. En aquell moment vaig pensar que era el final del viatge cap al sacerdoci. 
Però, és cert que els camins de Déu no son els nostres. 
Després de casi un any i mig en un camp de refugiats al Congo, vaig estar enviat amb altres 26 seminaristes per continuar els nostres estudis al Seminari Major a Zàmbia. Això va estar al Novembre de 1995. Marxàvem d’un país de parla francesa cap a un de parla anglesa. Així que varem que emprar temps per aprendre anglès. 
Com podeu veure, el viatge cap al sacerdoci encara s’estava allargant molt més.
Al setembre de 1996, vaig reprendre al formació al seminari amb els estudis de filosofia i teologia. Llavors al juny de 2003 faig estar ordenat diaca a Zàmbia el dia 1 de juliol de 2003. En aquest moment vaig decidir tornar a la meva diòcesi d’origen Ruhengeri a Ruanda, on vaig estar ordenat prevere el 18 d'Abril de 2004.  
Em vaig adonar que el camí cap al sacerdoci és una aventura. I, tot i així, Déu és el que crida. I quan Déu ho fa, i acceptes respondre positivament a la seva crida, res et pot treure sentir vocació i seguir-lo.
Després de la meva ordenació presbiteral, em donaren diferents nomenaments i vaig exercir diferents responsabilitats a la meva diòcesi, i el que més em va agradar va ser estar al servei al poble de Déu i compartir la meva fe amb tots ells.
Des del moment en que vaig estar ordenat em vaig adonar que ser prevere es abans que res una vida per ser viscuda amb Crist i després un ministeri per poder predicar la paraula de Déu, liderar i santificar al poble de Déu. Que la vida té els seus propis desafiaments amb alts i baixos, però llavors Déu dona la gràcia especial per aixecar-te i continuar la seva missió de salvació.
He estat enviat a Espanya. On vaig arribar a finals d’octubre de 2015 per realitzar més estudis teològics. Ara estic a la Arxidiòcesi de Tarragona, aprenent català i castellà i ajudant tant com puc i m’he és possible a la Parròquia de Sant Pere del Serrallo. 
És una altra experiència agradable al mateix temps que un repte. 
La gent ha de conèixer a Déu, però com diu Sant Pau a la seva carta dels Romans: « …com podran invocar-lo, si no hi creuen ? I com creuran en ell, si no n’han sentit parlar ? I com en sentiran parlar, si ningú no l’anuncia ? I qui el podrà anunciar, si ningú no és enviat ?...   Que en son, de bonics, els peus dels missatgers de bones noves !... » (Romans 10, 14-15)."
P. Jean Damascène Ndagijimana, Abril de 2016
----------------------------
(versión castellano)
“El camino hacia el sacerdocio es una aventura"
Mi experiencia vocacional.
El año 1976, Mn. Josep Cabayol Magrinyà, nacido en la Riera de Gaià (Tarragona), marchó a Ruanda para dedicar su vida a los más necesitados. Países como Ruanda, el Zaire o el Camerún son testigos de una vida entregada a los hermanos más pequeños con amor, fe y compromiso.
Mn. Josep Cabayol, después de 12 años como rector de Kampanga, pasaba el testigo a presbíteros de la diócesis como el Padre Phocas, rector, y tres vicarios nativos. Un claro ejemplo este, de como los misioneros siembran su testimonio para crear frutos de vocación.
El Padre Jean Damascène NDAGIJIMANA, Ecónomo Diocesano de Ruhengeri, colaboró muy estrechamente con el P. Cabayol para poder llevar a cabo la construcción del centro de formación en Kampanga, y en estos momentos que se encuentra en Tarragona, comparte hoy su testimonio de vocación con nosotros: 


"Mi nombre es Jean Damascène Ndagijimana y soy sacerdote.
Un sacerdote diocesano de la Diócesis de Ruhengeri en Ruanda, en la África. Tengo 45 años y fui ordenado sacerdote el 18 de abril de 2004.
Nací en una familia cristiana de 5 chicos y una chica, y de todos ellos soy el cuarto. He recibido una buena educación cristiana tanto a la familia como la escuela. Siempre tuve el deseo de ser sacerdote.
Cuando acabé mis estudios primarios, entré en el seminario menor en 1987 y estuve 6 años.
Cuando acabé el seminario menor todavía sentía el mismo deseo de continuar mi formación sacerdotal, aunque tenía una preocupación: la formación para poder llegar a ser sacerdote en el Seminario Mayor era de 8 años y me parecía un periodo muy largo.
Pero aún así, escribí al Obispo de Ruhengeri solicitando continuar mi formación en el Seminario Mayor. El Obispo aceptó mi petición, y fui en enviado a iniciar el primer año que se denomina “Propedeutic year” en 1993.
En aquellos tiempos, estalló la guerra a Ruanda en 1990. Cuando ya casi finalizaba el primer año al Seminario Mayor, la guerra invadió todo el país y me vi obligado a abandonarlo. Nos fuimos a la República Democrática del Congo. En aquel momento pensé que era el final del viaje hacia el sacerdocio.
Pero, es cierto que los caminos de Dios no son los nuestros.
Después de casi un año y medio en un campo de refugiados en el Congo, me enviaron junto con otros 26 seminaristas para continuar nuestros estudios al Seminario Mayor en Zambia. Ello fue en noviembre de 1995. Nos íbamos de un país de habla francesa hacia uno de habla inglesa. Así que tuvimos que emplear tiempo para aprender inglés.
Cómo podéis ver, el viaje hacia el sacerdocio todavía se estaba alargando mucho más.
En septiembre de 1996, retomé mi formación en el seminario con los estudios de filosofía y teología. Entonces en junio de 2003 me ordenaron como diácono en Zambia el día 1 de julio de 2003. En este momento decidí volver a mi diócesis de origen Ruhengeri a Ruanda, donde estuve ordenado sacerdote el 18 de Abril de 2004.
Me di cuenta que el camino hacia el sacerdocio es una aventura. Y, aún así, Dios es el que llama. Y cuando Dios lo hace, y aceptas responder positivamente a su llamamiento, nada te puede impedir sentir vocación y seguirlo.
Después de mi ordenación sacerdotal, me dieron diferentes nombramientos y ejercí diferentes responsabilidades en mi diócesis, y el que más me gustó fue estar al servicio del pueblo de Dios y compartir mi fe con todos ellos.
Desde el momento en que estuve ordenado me di cuenta que ser sacerdote es antes que nada una vida para ser vivida con Cristo y después un ministerio para poder predicar la palabra de Dios, liderar y santificar al pueblo de Dios. Que la vida tiene sus propios desafíos con altibajos, pero entonces Dios nos da la gracia especial para levantarte y continuar su misión de salvación.
He sido enviado a España. Donde llegué a finales de octubre de 2015 para realizar más estudios teológicos. Ahora estoy a la Archidiócesis de Tarragona, aprendiendo catalán y castellano y ayudando tanto como puedo y me he es posible en la Parroquia de Sant Pere del Serrallo.
Es otra experiencia agradable al mismo tiempo que un reto.
La gente tiene que conocer a Dios, pero cómo dice San Pablo en su carta a los Romanos:  “... Pero, ¿cómo lo van a invocar, si no han creído en él? ¿Y cómo van a creer, si no han oído hablar de él? ¿Y cómo van a oir, si nadie les anuncia el mensaje? 15 ¿Y cómo van a anunciarlo, si no hay quien los envíe? Como dice la Escritura: “¡Qué hermosa es la llegada de los que traen buenas noticias!”» (Rom. 10, 14-15)."