dimarts, 6 de setembre de 2016

Comunicat de Anastasio Gil García, director d'Obres Missionales Pontifícies Espanya, amb motiu de l'assassinat de la missionera Isabel Solá a Haití

"Haití és la meva casa, la meva família, el meu treball, el meu sofriment i la meva alegria, i el meu lloc de trobada amb Déu" 

Obres Misionales Pontifícies (OMP) Espanya, en nom dels 13.000 missioners espanyols repartits pel món, s'uneix al dolor i a l'oració de la família d'Isabel Solá i de la congregació Jesús i María, pel terrible assassinat d'aquesta missionera que estava donant la seva vida amb els més pobres, i que finalment ha culminat amb el vessament de la seva sang. 

Amb ella, prop de 20 missioners espanyols estan a Haití fent present el rostre proper i misericordiós de Déu. Serveixi com a mostra d'aquesta fidelitat el testimoniatge que rebem d'Isabel Solá després de sobreviure al terratrèmol que va assolar el país.

Demanem a Déu el nostre pare el do de la conversió dels assassins i del perdó per tots nosaltres.
Anastasio Gil, director nacional de OMP Espanya.
(Madrid, 03/09/2016)

A continuació, compartim el testimoniatge que Isabel Solá ens va enviar en 2011, després de sobreviure al terratrèmol que va assolar a Haití:

22 de Juliol de 2011
Quan vaig volar cap a Haití fa tres anys, recordo l'esquinçament que vaig sentir per haver deixat l'Àfrica, el vertigen del salt que em tocava donar cap a lo desconegut i alhora recordo també la llibertat que em donava la decisió de deixar-ho tot una vegada més per ajudar a construir aquest Regne que sempre vaig creure que Déu té pensat per a nosaltres.
El que no em podia ni imaginar quan volava cap a Haití era tot el que m'esperava en aquest petit i sofert país. I aquestes són les sorpreses i lliçons que Déu ens té preparades.
Per començar no em podia imaginar el que era realment la misèria de Port-au-Prince, però tampoc l'impotent que m'anava a sentir enmig d'ella. De tal manera, que al final, per poder viure allí, vaig haver de comprendre i acceptar que no estava allí per salvar a ningú o per canviar res. De cap manera em podia imaginar que un terratrèmol m'anava fer baixar el cap literal i espiritualment fins a fer-me comprendre profundament que l'únic que salva és Jesús. No em podia imaginar que m'anava a tocar sobreviure una de les majors catàstrofes de la història i que això canviaria radicalment la meva concepció de la vida, del sofriment, de la mort i de la fe.
Després de viure alguna cosa així, he experimentant cada dia com un regal de Déu i que no mereixem gens, tot és do, tant el que considerem bé com el dolent: que el sofriment no és alguna cosa dolenta que ens ocorre sinó una lliçó que no cal saltar-se perquè ens fa més humans i menys ambiciosos. Després del terratrèmol, la temptació del desànim i de la queixa a Déu era enorme. Vaig estar molt trista, desanimada, xocada i rebel. Em retreia a la mi mateixa haver sortit amb vida i com a molts, em preguntava per què Déu permetia alguna cosa així en un poble tan castigat al llarg de la història. Però el poble haità mai va tenir aquesta reacció: Resar, acceptar, cantar i demanar fortalesa. Aquesta ha estat la seva reacció. En lloc de queixar-se i rebel·lar-se, han demanat coratge i força per portar el sofriment. Tant sofriment ha fet d'ells un poble tremendament humà, humil i valent. Entre els enderrocs tornaven a plantar les seves ombrel·les per seguir venent i guanyar-se la vida. La vida continua i Déu està amb nosaltres. Aquesta era la seva única certesa. Mentre jo em lamentava, ells seguien caminant. Els escolto cantar amb lagrimas "Gràcies, Senyor!" i això desmunta tots els meus esquemes, àdhuc sense acabar-ho d'entendre. No sé per que, però encara que el meu cap no ho entén, el meu cor, si. 
La meva vida religiosa la sento, ara més que mai, com un regal que no mereixo, així com la vida que Déu m'ha volgut guardar, entenc que la meva missió en aquesta vida no és fer i fer, sinó de ser i ser perquè per molts projectes, treballs, plans que estic portant endavant, al final el més important és el que som i no el que fem. No crec que Déu m'hagi mantingut amb vida solament per fer alguna cosa. perquè jo no puc salvar gens ni a ningú però puc ser una germana per als meus germans. I és l'única cosa que ara m'importa.
Tinc la curiosa experiència que em falta tot i em sobra tot. Si enteneu això, potser és perquè també, alguna vegada, us ha passat un terratrèmol per damunt que us va aixafar, us va esfondrar, us va picar, us va ferir, us va amputar. Però no va acabar amb el més important, que és les ganes de viure, de creure i potser de servir. No desitjo el sofriment a ningú, per descomptat, però com a aquest és inevitable, la qual cosa voldria és que aprenguéssim les lliçons que aquest ens dóna d'humanitat, humilitat i simplicitat que és el que veritablement necessitem per ser feliços.
Penseu que com puc seguir vivint a Haití, entre tanta pobresa i misèria, entre terratrèmols, huracans, inundacions i còlera... L'única cosa que podria dir és que Haití és ara l'únic lloc on puc estar i guarir el meu cor. Haití és la meva casa, la meva família, el meu treball, el meu sofriment i la meva alegria, i el meu lloc de trobada amb Déu.
I si no. Veniu i ho veureu. 
Aprofito també per agrair de cor el que des d'Espanya heu fet i recollit per ajudar a Haití, sóc testimoni de la vostra immensa solidaritat i recolzo en els moments més durs que hem viscut. De cor, i en nom de tots els haitians, gràcies.

Isa Sola RJM
Religiosa de Jesús - María
Port-au-Prince