dijous, 29 de setembre de 2016

Sortir, trencar amb la inèrcia

Presentació de la Jornada Mundial de les Missions - 23 d'Octubre

L'home és relació: no pot viure per a si mateix. Déu l'ha fet capaç de donar-se, i la seva realitat més profunda solament aflora i es consolida en la mesura en què surt cap a l'altre. La falsa seguretat que ens proporciona el no moure'ns del nostre àmbit, per no afrontar dificultats imprevistes ni pertorbar la nostra pau, solament porta a l'estancament. Al contrari, sortir d'un mateix pot implicar riscos i fins a fracassos i equivocacions, però serà sempre millor que la “floridura” que crea la instal·lació en les nostres comoditats. És el que, en termes d'Església, i enfront de la temptació de mirar cap a dins, ha expressat el papa Francesc: “Prefereixo una Església accidentada, ferida i tacada per sortir al carrer, abans que una Església malalta pel tancament i la comoditat d'aferrar-se a les pròpies seguretats” (Evangelii gaudium, 49).

És cert que els motius per sortir físicament cap a un altre lloc poden ser molt variats. En uns casos, pot tractar-se d'un viatge gratificant, per motius de lleure, laborals o d'estudis. En uns altres, tristament, d'un desplaçament forçat i carregat de sofriments, com el de tants immigrants i refugiats, expulsats de les seves terres per la fam, les guerres, les ideologies totalitàries... Però hi ha encara un altre “sortir”, que, a diferència del primer, no se centra en els possibles avantatges per qui ho realitza, sinó que és un venciment del jo; i que, al contrari que el segon, no ve provocat per imposicions d'uns altres, sinó que és fruit d'una radical llibertat. És el “sortir” que ens ensenyen els missioners.
L'estil de vida d'aquests homes i dones és una proposta a contra corrent per a la societat actual. En contrast amb l'individualisme que es posa d'esquena a les necessitats de la humanitat per centrar-se en les pròpies —de vegades, creades—, la generositat dels missioners constitueix una autèntica contribució social, que ajuda a veure a l'altre com a germà i no com a enemic, i a fer possible que entre tots teixim una xarxa de solidaritat i justícia. El seu lliurament i disponibilitat per al servei són el contrapunt del gran pecat de la indiferència i una mostra evident —i reconeguda fins a per les veus més recalcitrants— de que és l'Església que viu les exigències de l'Evangeli.

De l'aïllament a la trobada

El lema triat per aquest DOMUND, en el seu 90è “aniversari” —la Jornada va ser instituïda per Piu XI al 1926—, està completament en sintonia amb el Magisteri de Francesc, que amb tanta vehemència ens anima a vèncer comoditats i a sortir. Les paraules de Déu a Abraham, “Surt de la teva terra” (Gen 12,1), són també una invitació a nosaltres, cristians cridats a abandonar la inèrcia i a deixar els recintes tancats per sortir a la trobada del necessitat; és a dir, a trencar el cercle “de la nostra consciència aïllada i de l'autoreferencialitat” (EG 8), per ser una “Església en sortida” (EG 24). Perquè —dit ara amb paraules de sant Joan Pau II, encara que semblin de Francesc— “una Església tancada en si mateixa, sense obertura missionera, és una Església incompleta o una Església malalta” (Missatge DOMUND 1981)

El missioner és el millor exemple del cristià que deixa de mirar-se a si mateix, i venç els propis egoismes i pors, perquè es fia del Senyor que li ha promès donar-li “una altra terra”: la “terra sagrada” de l'altre com a germà; la “terra sagrada” del que sofreix necessitat i en el qual Crist pobre es manifesta misteriosament. La sortida dels missioners i missioneres neix de la interiorització i no de l'impuls, i implica, a més d'aquesta confiança absoluta en Déu, un treball propi de preparació espiritual i cultural. I no solament una vegada: les que facin falta, com veiem en tants missioners que han hagut d'abandonar un territori, després de molt esforç per inculturar-se i ser un més entre el seu poble, per anar a una altra regió on la seva presència es fa més necessària.
El missioner “surt de la seva terra” perquè l'Evangeli “surt del seu cor”, volen arribar a tants pobles que no han sentit parlar de Crist. Sense oblidar que, quan es parla de la tasca missionera, no hi ha contraposició entre evangelització i ajuda en els diversos camps de promoció de la persona, perquè, com va expressar el beat Pau VI, “l'activitat missionera anuncia l'Evangeli i obre el camí al desenvolupament humà” (Missatge DOMUND 1970).

Sense tirar pilotes fora

Any rere any, la Jornada Mundial de les Missions ens demana que tinguem sempre presents les necessitats del món i la impressionant feina callada d'aquests missioners que es deixen la pell al servei dels altres, en els llocs més oblidats o difícils. Tot l'“Octubre Missioner” és un temps especial per recordar que la missió és expressió de la universalitat de l'Església, que es preocupa també, i de manera especial, dels qui no coneixen l'Evangeli, en les perifèries de qualsevol tipus i fins als confins de l'orbe. El que se'ns sol·licita és que no deixem de posar el nostre gra de sorra i de confiar en Aquell que pot fer fructificar cada mínim gest realitzat en favor d'aquesta tasca immensa.

El DOMUND ens anima a col·laborar amb la nostra pregària i la nostra ajuda econòmica, però també en el fet que canviem les actituds que ens tanquen en les preocupacions particulars, per les quals eixamplen la mirada i el cor als horitzons de tota la humanitat. No val tirar pilotes fora, convertint això en un desig eteri, perquè parlem d'un pas ben concret i possible: “«sortir», com a deixebles missioners, oferint cadascun els seus propis talents, la seva creativitat, la seva saviesa i experiència a portar el missatge de la tendresa i de la compassió de Déu a tota la família humana”, segons diu el papa Francesc en el seu Missatge per a aquesta Jornada. És fer de la pròpia vida un do gratuït, un signe de la bondat del Senyor.
Permetre que, a través de les nostres obres de misericòrdia, arribi als altres aquesta tendresa de l'amor matern de Déu és el primer “moviment missioner” que podem abrigar en el nostre interior. Però és que realment el món, cada persona, té ànsia de Déu, i no aconseguirà sadollar-la si nosaltres, individual i comunitàriament, “en Església”, no li oferim la paraula que l'hi anunciï. Si això és així respecte al nostre entorn immediat, com no anava a ser-ho quan es tracta de complir el mandat missioner del Senyor i de fer efectiu el dret de totes les persones i cultures de rebre l'anunci de la salvació que transforma la vida.
Per això, és inevitable escoltar el “Sal de la teva terra” com una invitació a plantejar-se i, si escau, acollir la vocació missionera. És necessari que hi hagi noves persones obertes i disposades a “passar a l'altra riba”, urgides per tots aquests pobles que encara no han sentit parlar d'un Déu que és amor, bondat i tendresa. Fan falta més testimonis de Jesucrist que surtin “de la seva pàtria i de la casa del seu pare” per recórrer els camins del món i arribar a totes aquestes perifèries que necessiten la llum de l'Evangeli, i especialment als pobres. També això forma part de la nostra responsabilitat missionera: demanar al Senyor que ens enviï vocacions per a la missió ad gents i ens impulsi a tots a deixar enrere la immobilitat, per participar en una renovada “sortida” missionera de l'Església."

Rafael Santos
----------------------------
Salir, romper con la inercia
PRESENTACIÓN DE LA JORNADA MUNDIAL DE LAS MISIONES - 23 DE OCTUBRE: DOMUND 2016

El hombre es relación: no puede vivir para sí mismo. Dios le ha hecho capaz de darse, y su realidad más profunda solo aflora y se consolida en la medida en que sale hacia el otro. La falsa seguridad que nos proporciona el no movernos de nuestro ámbito, para no afrontar dificultades imprevistas ni perturbar nuestra paz, solo lleva al estancamiento. Al contrario, salir de uno mismo puede implicar riesgos y hasta fracasos y equivocaciones, pero será siempre mejor que el “moho” que crea la instalación en nuestras comodidades. Es lo que, en términos de Iglesia, y frente a la tentación de mirar hacia dentro, ha expresado el papa Francisco: “Prefiero una Iglesia accidentada, herida y manchada por salir a la calle, antes que una Iglesia enferma por el encierro y la comodidad de aferrarse a las propias seguridades” (Evangelii gaudium, 49).

Es cierto que los motivos para salir físicamente hacia otro lugar pueden ser muy variados. En unos casos, puede tratarse de un viaje gratificante, por motivos de placer, laborales o de estudios. En otros, tristemente, de un desplazamiento forzado y cargado de sufrimientos, como el de tantos inmigrantes y refugiados, expulsados de sus tierras por el hambre, las guerras, las ideologías totalitarias... Pero hay todavía otro “salir”, que, a diferencia del primero, no se centra en las posibles ventajas para quien lo realiza, sino que es un vencimiento del yo; y que, al contrario que el segundo, no viene provocado por imposiciones de otros, sino que es fruto de una radical libertad. Es el “salir” que nos enseñan los misioneros.
El estilo de vida de estos hombres y mujeres es una propuesta a contracorriente para la sociedad actual. En contraste con el individualismo que se pone de espaldas a las necesidades de la humanidad para centrarse en las propias —a veces, creadas—, la generosidad de los misioneros constituye una auténtica contribución social, que ayuda a ver al otro como hermano y no como enemigo, y a hacer posible que entre todos tejamos una red de solidaridad y justicia. Su entrega y disponibilidad para el servicio son el contrapunto del gran pecado de la indiferencia y una muestra evidente —y reconocida hasta por las voces más recalcitrantes— de lo que es la Iglesia que vive las exigencias del Evangelio.


Del aislamiento al encuentro

El lema elegido para este DOMUND, en su 90 “cumpleaños” —la Jornada fue instituida por Pío XI en 1926—, está completamente en sintonía con el Magisterio de Francisco, que con tanta vehemencia nos anima a vencer comodidades y a salir. Las palabras de Dios a Abrahán, “Sal de tu tierra” (Gén 12,1), son también una invitación a nosotros, cristianos llamados a abandonar la inercia y a dejar los recintos cerrados para salir al encuentro del necesitado; es decir, a romper el círculo “de nuestra conciencia aislada y de la autorreferencialidad” (EG 8), para ser una “Iglesia en salida” (EG 24). Porque —dicho ahora con palabras de san Juan Pablo II, aunque parezcan de Francisco— “una Iglesia cerrada en sí misma, sin apertura misionera, es una Iglesia incompleta o una Iglesia enferma” (Mensaje DOMUND 1981)

El misionero es el mejor ejemplo del cristiano que deja de mirarse a sí mismo, y vence los propios egoísmos y miedos, porque se fía del Señor que le ha prometido darle “otra tierra”: la “tierra sagrada” del otro como hermano; la “tierra sagrada” del que sufre necesidad y en el que Cristo pobre se manifiesta misteriosamente. La salida de los misioneros y misioneras nace de la interiorización y no del impulso, e implica, además de esa confianza absoluta en Dios, un trabajo propio de preparación espiritual y cultural. Y no solo una vez: las que hagan falta, como vemos en tantos misioneros que han tenido que abandonar un territorio, después de mucho esfuerzo por inculturarse y ser uno más entre su pueblo, para ir a otra región donde su presencia se hace más necesaria.
El misionero “sale de su tierra” porque el Evangelio “sale de su corazón”, queriendo llegar a tantos pueblos que no han oído hablar de Cristo. Sin olvidar que, cuando se habla de la labor misionera, no hay contraposición entre evangelización y ayuda en los diversos campos de promoción de la persona, porque, como expresó el beato Pablo VI, “la actividad misionera anuncia el Evangelio y abre el camino al desarrollo humano” (Mensaje DOMUND 1970).


Sin tirar balones fuera

Año tras año, la Jornada Mundial de las Misiones nos pide que tengamos siempre presentes las necesidades del mundo y la impresionante labor callada de esos misioneros que se dejan la piel al servicio de los demás, en los lugares más olvidados o difíciles. Todo el “Octubre Misionero” es un tiempo especial para recordar que la misión es expresión de la universalidad de la Iglesia, que se preocupa también, y de manera especial, de quienes no conocen el Evangelio, en las periferias de cualquier tipo y hasta los confines del orbe. Lo que se nos solicita es que no dejemos de poner nuestro grano de arena y de confiar en Aquel que puede hacer fructificar cada mínimo gesto realizado en favor de esta tarea inmensa.

El DOMUND nos anima a colaborar con nuestra oración y nuestra ayuda económica, pero también a que cambiemos las actitudes que nos encierran en las preocupaciones particulares, por las que ensanchan la mirada y el corazón a los horizontes de toda la humanidad. No vale tirar balones fuera, convirtiendo esto en un deseo etéreo, porque hablamos de un paso bien concreto y posible: “«salir», como discípulos misioneros, ofreciendo cada uno sus propios talentos, su creatividad, su sabiduría y experiencia en llevar el mensaje de la ternura y de la compasión de Dios a toda la familia humana”, según dice el papa Francisco en su Mensaje para esta Jornada. Es hacer de la propia vida un don gratuito, un signo de la bondad del Señor.
Permitir que, a través de nuestras obras de misericordia, alcance a los demás esa ternura del amor materno de Dios es el primer “movimiento misionero” que podemos abrigar en nuestro interior. Pero es que realmente el mundo, cada persona, tiene ansia de Dios, y no logrará saciarla si nosotros, individual y comunitariamente, “en Iglesia”, no le ofrecemos la palabra que se lo anuncie. Si esto es así respecto a nuestro entorno inmediato, cómo no iba a serlo cuando se trata de cumplir el mandato misionero del Señor y de hacer efectivo el derecho de todas las personas y culturas de recibir el anuncio de la salvación que transforma la vida.
Por eso, es inevitable escuchar el “Sal de tu tierra” como una invitación a plantearse y, en su caso, acoger la vocación misionera. Es necesario que haya nuevas personas abiertas y dispuestas a “pasar a la otra orilla”, urgidas por todos esos pueblos que aún no han oído hablar de un Dios que es amor, bondad y ternura. Hacen falta más testigos de Jesucristo que salgan “de su patria y de la casa de su padre” para recorrer los caminos del mundo y llegar a todas esas periferias que necesitan la luz del Evangelio, y especialmente a los pobres. También esto forma parte de nuestra responsabilidad misionera: pedir al Señor que nos envíe vocaciones para la misión ad gentes y nos impulse a todos a dejar atrás la inmovilidad, para participar en una renovada “salida” misionera de la Iglesia.

Rafael Santos