divendres, 23 de desembre de 2016

Les "campanyes" de Betlém

Paraules de D. Anastasio Gil, director nacional d'Obres Missionals Pontifícies

Les Obres Missionals Pontifícies són com el campanar d'una església des del qual es pot contemplar la vida del poble, les seves vicissituds i cruïlles. Des d'aquesta perspectiva universal i missionera podem descobrir i conèixer la vida de tants pobles, sobretot la d'aquells en que l'existència dels quals sembla no tenir relleu social, però que tenen vida encara que sigui silenciosa i aparentment sense relleu. El panorama que contemplem és una invitació irrenunciable a identificar-nos amb aquests germans nostres, àdhuc que desconeguts. Compromís que ens porta a assumir el goig del rol del campaner per avisar al poble davant qualsevol circumstància especial o per convocar a la seva gent a les celebracions comunitàries mitjançant el repic de les campanes. Allà a dalt, al costat de les campanes i agafant els seus batalls estan els missioners, atalaiant l'horitzó per conèixer de primera mà la vida dels pobles per comunicar al món sencer el que succeeix i per convocar a la humanitat a un compromís missioner. Mitjançant ells l'Església es fa missió fins a l'últim confí de l'univers.

Obres Missionals Pontifícies té el goig de convidar al Poble de Déu per participar en aquesta missió. Ho fa al llarg de l'any, però de manera particular en aquests dies de Nadal. N'hi ha prou amb acostar-nos al portal de Betlem per escoltar el so de les campanades que en tres moments successius ens interpel·len per respondre positivament a Déu que ens crida a ser deixebles missioners. Els qui escolten els seus sons i estan ràpids per posar-se en camí poden viure l'experiència gojosa d'un nadal missioner, que no es circumscriu a uns dies determinats, sinó a tot l'any. Tant de bo aquest Nadal tingui per a nosaltres ressons missioners al llarg de l'any, perquè per als qui tenen “passió per la missió”, sempre és Nadal.

El primer dels tocs campaners es va sentir el dia del DOMUND amb aquell volteig de repic que repetia una i mil vegades “Surt de la teva terra”. Al principi amb prou feines es va percebre la més mínima resposta perquè “encara quedava molt temps”. Però la seva persistència aconseguia despertar-nos del possible anquilosament i instal·lació en el qual vivíem. Havia arribat l'hora de deixar moltes coses i preparar-se per sortir de casa. Era la primera trucada a prendre part en la urgència de la missió que implicava sortir del petit cercle egocèntric que ens tanca al nostre petit món. Aquest primer toc convoca a Belén on descobrim al mateix Déu que surt del seu misteri amagat per fer-se present i visible davant els homes. Déu surt de si mateix. Allí a Betlem contemplem a Maria i Josep que responen als plans de Déu, sortint dels seus propis projectes que, per molt bons que anessin, eren diferents als de Déu. Fins i tot van haver de sortir del seu “Natzaret” per caminar cap a un lloc on ni tan sols hi havia espai per a ells. Al costat de les campanes d'aquest “llogaret global” es poden veure a tants missioners i missioneres que van sortir de la seva terra, van pujar a l'altura de la missió i amb el seu testimoniatge ens desperten de la temptació de deixar per més tard l'arriscada decisió de permetre a Déu que trenqui els nostres plans. Des de l'altura de la missió ells són un permanent repicar perquè ens posem en camí, acompanyant a Maria i a Josep.

Amb motiu de la Jornada d'Infància Missionera sona la segona campanada amb la força del que té autoritat, àdhuc respectant la llibertat: “Segueix-me”. Paraula que copeja amb força el cor dels qui han tingut la decisió de sortir de si mateixos. El Déu fet home surt a la trobada de l'home, el seu germà, i li proposa que segueixi les seves petjades. En visualitzar qualsevol “pessebre” es constata la senzillesa d'uns pastors que, de sobte escolten un so sorprenent –d'unes campanes?- que els anima a posar-se en camí i anar al lloc del seu origen. Deixen les seves coses, el seu ramat, i junts van acostant-se al Portal, on contemplen a una mare que acaba de donar a llum a un nen. En oferir-li el que tenen descobreixen el secret gratificant del seguiment. Els sons d'aquesta segona campanada segueixen ressonant en l'actualitat amb la veu del Papa Francesc en dir-nos que és el temps de la misericòrdia, que és el temps de posar-se en camí, és el temps del seguiment. La mediació propera i més immediata dels qui compartim el carisma de les Obres Missionals Pontifícies són els missioners que en arribar a la missió ens desvetllen els seus rostres en els quals es reflecteixen l'admiració agraïda. S'han deixat sorprendre, com els va succeir als pastors. Les circumstàncies narratives de la cultura d'aquests pobles són superades per la constatació d' “alguna cosa divina” que descobreixen en ells. Sorgeix el desig d'identificar-se amb la seva llengua i forma de ser. Decideixen quedar-se allí amb ells, rebent l'afecte i l'acolliment de qui els han obert les portes de la seva llar i oferint-los el millor del seu “ramat”, la fe que han rebut.

Finalment les Obres Missionals Pontifícies, amb motiu de la Jornada dedicada a pregar i col·laborar amb les vocacions naixents als Territoris de missió, fan ressonar la tercera campanada. En arribar al Portal de Betlém, després d'haver recorregut el camí, descobrim al Nen Déu, en els braços de Maria i Josep. És un espai que no té fronteres ni portes. És l'Església sense duanes. Allí arriben uns Mags d'Orient per donar fe del que estan veient i romandre un temps amb ells. Quan van percebre en el seu cor els primers indicis de la vocació no només es van posar en camí, sinó que de manera intel·ligent van anar preguntant fins a arribar a la destinació, fins a trobar la certesa de la seva vocació. Es van quedar un temps, l'indispensable i necessari, per madurar la certesa de la fe i de la vocació. La resposta, “Aquí estic, mana'm”, serà el so d'aquesta tercera Jornada missionera. És la resposta a la tercera campanada. Amb el rastre dels Mags podem entendre la necessitat acompanyar a les vocacions locals, al sacerdoci i a la vida consagrada, en tot el procés de la seva formació. Després, com va succeir amb els Mags, s'expandeixen pel món sense necessitat d'un nou estel perquè ells s'han convertit en estel de la humanitat. Aquests són els nostres missioners, “estel de la humanitat”. On hi ha un missioner hi ha un punt d'ignició que il·lumina, crema i transforma. És el ressò de la comunitat que celebra la fe reconeixent a Déu ocult en el cor de cada home, de cada dona.

D'aquesta manera podem entendre que el Portal de Betlem  no és una estació de terme, sinó més aviat de partida, és la càtedra de l'amor de Déu. Des de l'interior d'aquella cova brolla com una força interior que transforma a qui s'ha acostat no per curiositat, sinó per amor, i surt d'allí per explicar a uns altres el que ha vist i experimentat. Així el missioner, sense saber-ho ni buscar-ho, es converteix en testimoni, en deixeble missioner.
Anastasio Gil García

Nadal 2016