Església de Tarragona: Expedició a Hondures 2018
L’església de Tarragona, conscient de la seva funció missionera, s’obre a diferents realitats per fer comunió amb els germans d’arreu. N’és un exemple el vincle que la uneix amb la Diòcesi de Trujillo, a Hondures, amb qui comparteix la ferma voluntat de treballar per la promoció de les persones a través de la educació. Recentment, les escoles cristianes de Trujillo i Tarragona, amb la mateixa raó de ser, s’han proposat de sumar esforços compartint les seves experiències a l’aula. Els bisbes d’ambdues realitats han apostat fortament per un apropament significatiu, que sigui veritable llavor.
El proper 26 de juliol arribaran a Hondures el Joan, la Silvana, el Francesc, el Carlos i la Blanca. Formen la expedició que des de les Escoles Diocesanes de Tarragona s’envia per fer seguiment i valorar el projecte d’agermanament amb la comunitat educativa de la Diòcesis de Trujillo. Ara fa dos mesos, aquest agermanament donava un pas important amb el desenvolupament del projecte de formació online Aula Compartida, que ha aplegat 40 mestres hondurenys per actualitzar la seva formació en temàtiques tan interessants com la neurociència aplicada a l’aula, les intel·ligències múltiples o el treball cooperatiu. Hem parlat amb tots ells per saber com s’estan preparant per aquest viatge.
Com valoreu les Escoles Diocesanes de Tarragona (EDT) aquests primers mesos de col·laboració amb la Diòcesis de Trujillo?
FRANCESC ORTIZ: En aquests primers mesos, més o menys un curs, s’ha posat en marxa l’intercanvi del projecte Esttela entre els alumnes de diferents cursos i escoles d’Hondures i les diferents escoles diocesanes. S’han elaborat quatre cursos on-line per part de mestres de Tarragona que ja han cursat quaranta mestres hondurenys. S’estan preparant les formacions que es faran de forma presencial aquest estiu als directius de centres hondurenys i els mestres que aniran estan omplint les seves motxilles de bones idees i pràctiques per a compartir plegats amb els companys Hondures. El compromís és màxim, s’han superat les expectatives.
Just fa unes setmanes que vau finalitzar aquests primers quatre cursos on-line. Com valoreu la experiència?
CARLOS RUIZ: A nivell professional m’ha ajudat a interioritzar millor els coneixements en treball cooperatiu, ja que a l’hora d’explicar-ho ho entens millor. A nivell personal m’ha ajudat perquè tenim una responsabilitat de compartir els nostres coneixements amb mestres d’un altre país i una altra cultura i intercanviar experiències.
SILVANA CISTERÉ: Molt positivament, ja que ens ha permès conèixer i compartir vivències d’aula des d’aquí amb formes de fer diferent, algunes d’elles molt enriquidores per a nosaltres per a dur a la pràctica en el nostre dia a dia.
Quins propòsits es fixa Aula Compartida en la seva primera intervenció in situ a la Diòcesis de Trujillo?
FRANCESC ORTIZ: Aula compartida és conèixer i compartir, per estimar i fer església. Això és el que s’ha de fer “in situ” i “on-line”. Per aconseguir-ho, compartirem el que sabem de la feina docent i d’innovació educativa amb tots ells.
BLANCA SERRES: Aquesta aproximació física que fem és possible gràcies a un equip més ampli de voluntaris de les EDT que ha treballat de valent per aquest projecte en els últims mesos. Això ens permet ser optimistes alhora de planificar la nostra estada a Hondures.
A Hondures, acompanyareu els alumnes que heu tingut, i recolzareu la tasca en el dia a dia de les escoles. Com imagineu, Carlos i Silvana, que serà la vostra experiència?
CARLOS RUIZ: Primerament comentar que anem allà a compartir la nostra experiència i coneixements. Penso que serà una experiència brutal en la qual aprendrem més que ensenyarem, ja sigui en l’àmbit personal com en l’àmbit professional.
SILVANA CISTERÉ: Imagino que molt enriquidora, per a nosaltres i espero que també per a ells. Anant a Hondures anem més enllà de conèixer com treballen, veurem i viurem el seu dia a dia, la seva realitat.
En canvi, Joan, tu acompanyaràs els sacerdots en la seva tasca pastoral i social a la Selva de la Moskitia. Treballaràs especialment amb els infants i els joves . Com penses que serà aquesta experiència?
JOAN CABRÉ: Sigui com sigui, me l’imagino molt apassionant i enriquidora. Segur que passaré per moments una mica complicats o difícils, però la il·lusió de compartir alguna cosa meva amb els altres que pugui dibuixar un somriure, ja és suficient per encarar-la amb moltes ganes.
Tots esteu fent un pas més en el vostre compromís, dedicant les vostres vacances a compartir amb la comunitat educativa hondurenya. Com vau prendre aquesta decisió?
CARLOS RUIZ: Feia anys que em cridava molt fer un voluntariat o una cooperació amb algun altre país de cultura diferent. Penso que és una cosa que tothom hauria de realitzar per poder entendre als altres. A més a més, m’encanta viatjar i així puc veure espais nous.
SILVANA CISTERÉ: Crec que viatjar a Hondures permetrà complementar tot el que hem après professionalment amb el curs online amb les experiències que viurem allà, que de ben segur també ens permetran aprendre i créixer personalment.
JOAN CABRÉ: Em mou el desig de sortir de mi mateix per donar-me a qui més ho necessita, en un ambient i unes circumstàncies diferents a les que visc diàriament.
Què us sembla que serà allò més difícil? Amb què esteu especialment il·lusionats?
SILVANA CISTERÉ: Suposo que serà difícil trobar l’equilibri entre mostrar-los tot allò que creiem que seria bo compartir amb ells i el que realment s’adapti bé a la seva realitat i forma de treballar. La veritat és que m’il·lusiona tot: el destí, conèixer a la gent, les escoles, viure-hi un mes sencer!
FRANCESC ORTIZ: El que més m’il·lusiona és, justament, compartir les il·lusions amb els companys que anirem allà. I allà, compartir la il·lusió de millorar cada dia les nostres escoles amb els mestres d’Hondures. No tinc una especial consciència de dificultat. Els equips de les Escoles diocesanes han treballat molt i molt bé per a que sigui fàcil la feina dels que ara anirem cap allà.
BLANCA SERRES: És la primera vegada que fem una cosa així! És nou per a tots! Ja em semblava difícil arribar fins aquí! Estic neguitosa, però també esperançada i convençuda de que allò que surt del cor, arriba al cor.
Quin paper hi juga Déu en aquesta expedició? Com us esteu preparant per escometre aquesta missió enviats per l’Església de Tarragona?
JOAN CABRÉ: Crec que una experiència així no es pot viure d’esquena a Déu. És a partir del seu Amor que jo puc donar amor als altres. Per a mi, viure-ho només com una experiència de superació personal no té cap sentit. I per això ens estem acompanyant de persones que han fet aquest camí abans, i ens orienten en tot el que necessitem per preparar-nos interiorment.
FRANCESC ORTIZ: Tots sabem que no anem a fer una feina de cooperació internacional, ni a muntar una mena d’ONG. Anem com a resposta a la vocació missionera pròpia de cada cristià. Per això fem un camí en comunió, vivint la experiència personal i comunitària de la missió amb el cor molt obert a l’amor de Déu per nosaltres i pels germans. La Delegació de Missions ens ajuda molt en la preparació d’aquest camí que, com deia, ha de ser personal i en comunió.
Artícle de la Revista Església de Tarragona, juliol - agost 2018
