• 75 SEM BURGOS


    Dona i missió
  • SOS EMERGÈNCIA


    OMP amb Turquia i Síria
  • "GUIA COMPARTIR LA MISSIÓ"


    Propostes de voluntariat missioner
  • ANIMACIÓ MISSIONERA


    Recursos per l’animació missionera de joves
  • SUPERGESTO


    Plataforma per als joves interessats en la missió
  • ANIMACIÓ MISSIONERA


    Recursos per l’animació missionera amb infants
  • GESTO


    Revista missionera per als més petits
  • OMPRESS


    Servei missioner de notícies
  • AJUDA A LES MISSIONS


    Col·labora amb els missioners espanyols

jueves, 6 de septiembre de 2018

L'Esperit Sant és el protagonista de la missió

EL GRAN CANVI ÉS DES DE DINS

Anastasio Gil - Director de les O.M.P. a Espanya

Domund, D. Anastasio Gil
Fa 99 anys, el planeta estava convulsionat pels efectes de la I Guerra Mundial. Feia poc que aquesta havia conclòs, però els seus efectes devastadors es podien palpar en la societat. L'Església també sentia que alguna cosa important estava canviant el món. L'activitat missionera havia rebut un fort cop per la «baixa» de tants missioners europeus que, per efectes de la situació, havien tornat als seus orígens o havien abandonat la barca. A això s’hi sumava un fet que ara, des de la perspectiva històrica, som capaços de valorar: la manca de vocacions natives. Les Esglésies naixents s'havien acostumat a «rebre»; mai no havien sentit la necessitat de «donar» d’elles mateixes. Semblava que els missioners venien de lluny amb les butxaques plenes.

En aquestes circumstàncies, el papa Benet XV publica la carta apostòlica Maximum illud, sobre la urgència de l'activitat missionera de l'Església. Era el 30 de novembre de l'any 1919. En aquesta carta el pontífex denunciava profèticament la necessitat de canviar el món, canviar els cors, des de dins. És profètica, perquè fins aleshores la idea era que, si alguna cosa podia produir un canvi, vindria des de fora. Greu error. Benet XV assenyala que la transformació que necessita la humanitat brollarà de les comunitats cristianes que estaven naixent en diferents punts del món. Cap on apuntava el sant pare? A les vocacions al sacerdoci i la vida consagrada que Déu estava suscitant en les Esglésies joves.

Aquestes intuïcions del papa estaven en sintonia amb algunes iniciatives que l'Esperit Sant havia anat suscitant en laics senzills i anònims. Iniciatives que, de manera providencial, assumeix com a pròpies i que serien, poc després, les Obres Missionals Pontifícies de Propagació de la Fe, Infància Missionera i Sant Pere Apòstol. En comprovar que l'Església s'havia posat en marxa per pregar junts i col·laborar amb els qui eren enviats a la missió, el sant pare Pius XI estableix, el 14 d'abril de 1926, una Jornada Mundial de les Missions que se celebraria, a partir d' aquest mateix any, el penúltim diumenge d'octubre. Així, ens situem avui en el 92è aniversari d'aquest dia que coneixem amb l'acrònim «Domund».

«Deixebles missioners»

Domund, Anastasio Gil,, OMP España
La lectura de les últimes cartes del papa Francesc, fins i tot el missatge que ha lliurat a l'Església amb motiu de la jornada d'aquest any, juntament amb el seu discurs als directors nacionals de les OMP el passat 1 de juny, ens porta a comprovar que hi ha motius de sobres per a assumir les preocupacions que van promoure la publicació de la Maximum illud de Benet XV, el centenari de la qual celebrarem l’any vinent. No és el moment ni l'espai per a enumerar o analitzar el que és reiteradament recordat per Francesc, però sí per a desvetllar alguna de les preocupacions per les quals el Papa convida, més encara, urgeix l'Església a una renovació profunda en l'àmbit de la missió.

De la recurrent repetició d'expressions de caràcter missioner que han fet fortuna en el llenguatge eclesial, val la pena destacar la de «deixebles missioners», feliçment encunyada a Aparecida, que il·lumina aquesta jornada del Domund i en justifica la proposta: «Canvia el món.» «Deixebles» és la condició essencial de qui s'ha sentit cridat a prendre part en l'anunci de l'Evangeli, mogut per aquesta «passió per Jesús» que és la missió. Aquest és, en definitiva, el mandat del Senyor: «feu deixebles». A la bella realitat del discipulat s’hi suma la de ser «missioners», que no és un simple adjectiu d'operativitat, sinó l'expressió de qui té «passió pel poble» (cf. EG, 268). És la dimensió còsmica i universal de l'anunci de la Bona Nova. Aquesta és la raó per la qual Francesc insisteix reiteradament en la necessitat de la renovació i conversió del cor, que comporta una refundació, una requalificació segons les exigències de l'Evangeli.

Les recents paraules del Sant Pare als directors nacionals de les OMP són prova d'això: «No es tracta simplement de replantejar les motivacions per a millorar el que ja feu. La conversió missionera de les estructures de l'Església requereix santedat personal i creativitat espiritual. Per tant, no solament renovar allò que és vell, sinó permetre que l'Esperit Sant creï allò que és nou, [...] faci noves totes les coses. Ell és el protagonista de la missió: és ell el "cap de l'oficina" de les Obres Missionals Pontifícies. És ell, no nosaltres.»

Canvia el món
domund 2018
La Direcció Nacional de les Obres Missionals Pontifícies a Espanya ha proposat, en efecte, com a lema per al Domund 2018 «Canvia el món».
L'aposta és audaç i atrevida. Produeix un cert somriure d'incredulitat. No obstant això, no és altra cosa que el que fa l’Església des del seu naixement, el que fan els missioners quan són enviats al món, el que fa qualsevol cristià que s'ha pres seriosament ser deixeble missioner.
El canvi que promou el Domund neix del cor on ha entrat Déu. Des d'un cor que estima es venç l'egoisme, es deixa de pensar només en les necessitats pròpies i es comença a pensar en les necessitats dels altres. Se surt, de les quatre parets del confort, al món sense fronteres. El Senyor dóna força i acompanya a qui emprèn aquest camí, que és el camí del deixeble missioner.
«Aquesta transmissió de la fe, cor de la missió de l'Església, es realitza pel “contagi” de l'amor, en què l'alegria i l'entusiasme expressen el descobriment del sentit i la plenitud de la vida. La propagació de la fe per atracció exigeix cors oberts, dilatats per l'amor», diu el papa Francesc en el seu missatge per a aquesta Jornada Mundial de les Missions.
Una mirada als pobles evangelitzats des del minut zero certifica que aquest canvi és susceptible de dur-se a terme, perquè no es tracta de plans que no es puguin abastar, sinó d'accions que es puguin realitzar. Per això, no es pot parlar de l'evangelització com una cosa «teòrica», sinó com una transformació real. De fet, les Obres Missionals Pontifícies proposen als missioners com a exemple que el canvi en el món és possible. Ells el provoquen amb la seva «vida i obra»; amb accions concretes que han transformat la realitat de pobles i persones amb nom i cognom. Només des d'aquesta «proximitat» es va produint a poc a poc el canvi global.
I és que el gran canvi que transforma els cors esclavitzats per l’individualisme, l'espiritualisme, el tancament en petits mons, la dependència, la instal·lació, la repetició d'esquemes ja prefixats, el dogmatisme, la nostàlgia, el pessimisme, el refugi en les normes, arriba a través de canvis petits, és possible i està a l'abast de tothom: «Es tracta de no tenir límits per al que és gran, per al millor i més bell, però al mateix temps concentrats en el petit, en el lliurament d'avui. Per tant, demano a tots els cristians que no deixin de fer cada dia, en diàleg amb el Senyor que ens estima, un sincer “examen de consciència”» (GE, 169).
-----------
EL GRAN CAMBIO ES DESDE DENTRO

Anastasio Gil - Director de les O.M.P. a Espanya

Hace 99 años, el planeta estaba convulsionado por los efectos de la Y Guerra Mundial. Hacía poco que ésta había concluido, pero sus efectos devastadores se podían palpar en la sociedad. La Iglesia también sentía que algo importante estaba cambiando el mundo. La actividad misionera había recibido un fuerte golpe por la «baja» de tantos misioneros europeos que, por efectos de la situación, habían vuelto a sus orígenes o habían abandonado la barca. A esto se sumaba un hecho que ahora, desde la perspectiva histórica, somos capaces de valorar: la carencia de vocaciones nativas. Las Iglesias nacientes se habían acostumbrado a «recibir»; nunca habían sentido la necesidad de «dar» de ellas mismas. Parecía que los misioneros venían de lejos con los bolsillos llenos.

En estas circunstancias, el papa Benedicto XV publica la carta apostólica Maximum illud, sobre la urgencia de la actividad misionera de la Iglesia. Era el 30 de noviembre del año 1919. En esta carta el pontífice denunciaba proféticamente la necesidad de cambiar el mundo, cambiar los corazones, desde dentro. Es profética, porque hasta entonces la idea era que, si algo podía producir un cambio, vendría desde fuera. Grave error. Benedicto XV señala que la transformación que necesita la humanidad brotará de las comunidades cristianas que estaban naciendo en diferentes puntos del mundo. ¿Hacia dónde apuntaba el santo padre? A las vocaciones al sacerdocio y la vida consagrada que Dios estaba suscitando en las Iglesias jóvenes.

Estas intuiciones del papa estaban en sintonía con algunas iniciativas que el Espíritu Santo había ido suscitando en laicos sencillos y anónimos. Iniciativas que, de manera providencial, asume como propias y que serien, poco después, las Obras Misionales Pontificias de Propagación de la Fe, Infancia Misionera y San Pedro Apóstol. Al comprobar que la Iglesia se había puesto en marcha para rogar juntos y colaborar con quienes eran enviados a la misión, el santo padre Pio XI establece, el 14 de abril de 1926, una Jornada Mundial de las Misiones que se celebraría, a partir de este mismo año, el penúltimo domingo de octubre. Así, nos situamos hoy en el 92 aniversario de este día que conocemos con el acrónimo «Domund».

«Discípulos misioneros»

La lectura de las últimas cartas del papa Francisco, incluso el mensaje que ha entregado en la Iglesia con motivo de la jornada de este año, junto con su discurso a los directores nacionales de las OMP el pasado 1 de junio, nos lleva a comprobar que hay motivos de sobra para asumir las preocupaciones que promovieron la publicación de la Maximum illud de Benedicto XV, el centenario de la cual celebraremos el próximo año. No es el momento ni el espacio para enumerar o analizar lo que es reiteradamente recordado por Francisco, pero sí para desvelar alguna de las preocupaciones por las cuales el Papa invita, más todavía, urge en la Iglesia una renovación profunda en el ámbito de la misión.

De la recurrente repetición de expresiones de carácter misionero que han hecho fortuna en el lenguaje eclesial, vale la pena destacar la de «discípulos misioneros», felizmente acuñada en Aparecida, que ilumina esta jornada del Domund y justifica la propuesta: «Cambia el mundo.» «Discípulos» es la condición esencial de quien se ha sentido llamado a tomar parte en el anuncio del Evangelio, movido por esta «pasión por Jesús» que es la misión. Este es, en definitiva, el mandato del Señor: «haced discípulos». A la bella realidad del discipular se suma la de ser «misioneros», que no es un simple adjetivo de operatividad, sino la expresión de quien tiene «pasión por el pueblo» (cf. EG, 268). Es la dimensión cósmica y universal del anuncio de la Buena Nueva. Esta es la razón por la cual Francisco insiste reiteradamente en la necesidad de la renovación y conversión del corazón, que comporta una refundación, una recalificación según las exigencias del Evangelio.

Las recientes palabras del Santo Padre a los directores nacionales de las OMP son prueba de esto: «No se trata simplemente de replantear las motivaciones para mejorar el que ya fue. La conversión misionera de las estructuras de la Iglesia requiere santidad personal y creatividad espiritual. Por lo tanto, no solamente renovar aquello que es viejo, sino permitir que el Espíritu Santo cree aquello que es nuevo, [...] haga nuevas todas las cosas. Él es el protagonista de la misión: es él la "cabeza de la oficina" de las Obras Misionales Pontificias. Es él, no nosotros.»

Cambia el mundo
La Dirección nacional de las Obras misionales Pontificias en España ha propuesto, en efecto, como lema para el Domund 2018 «Cambia el mundo».
La apuesta es audaz y atrevida. Produce una cierta sonrisa de incredulidad. Sin embargo, no es otra cosa que lo que hace la Iglesia desde su nacimiento, lo que hacen los misioneros cuando son enviados al mundo, lo que hace cualquier cristiano que se ha tomado seriamente ser discípulo misionero.
El cambio que promueve el Domund nace del corazón donde ha entrado Dios. Desde un corazón que ama se vence el egoísmo, se deja de pensar sólo en las necesidades propias y se empieza a pensar en las necesidades de los otros. Se sale, de las cuatro paredes del confort, al mundo sin fronteras. El Señor da fuerza y acompaña a quien emprende este camino, que es el camino del discípulo misionero.
«Esta transmisión de la fe, corazón de la misión de la Iglesia, se realiza por el “contagio” del amor, en que la alegría y el entusiasmo expresan el descubrimiento del sentido y la plenitud de la vida. La propagación de la fe por atracción exige corazones abiertos, dilatados por el amor», dice el papa Francisco en su mensaje para esta Jornada Mundial de las Misiones.
Una mirada en los pueblos evangelizados desde el minuto cero certifica que este cambio es susceptible de llevarse a cabo, porque no se trata de planes que no se puedan alcanzar, sino de acciones que se puedan realizar. Por eso, no se puede hablar de la evangelización como una cosa «teórica», sino como una transformación real. De hecho, las Obras Misionales Pontificias proponen a los misioneros como ejemplo que el cambio en el mundo es posible. Ellos lo provocan con su «vida y obra»; con acciones concretas que han transformado la realidad de pueblos y personas con nombre y apellido. Sólo desde esta «proximidad» se va produciendo despacio el cambio global.
Y es que el gran cambio que transforma los corazones esclavizados por el individualismo, el espiritualismo, el cierre en pequeños mundos, la dependencia, la instalación, la repetición de esquemas ya prefijados, el dogmatismo, la nostalgia, el pesimismo, el refugio en las normas, llega a través de cambios pequeños, es posible y está al alcance de todo el mundo: «Se trata de no tener límites para el que es grande, para el mejor y más bello, pero al mismo tiempo concentrados en el pequeño, en la entrega de hoy. Por lo tanto, pido a todos los cristianos que no dejen de hacer cada día, en diálogo con el Señor que nos estima, un sincero “examen de conciencia”» (GE, 169).