Gmna. Mercè García Hurtado, missionera a Costa d’Ivori (Àfrica)
“La nostra missió sempre està oberta a les noves pobreses i necessitats”
L’Església Catòlica dedica, especialment, el mes d’octubre a les missions, moment en què s’escau la Jornada Mundial de les Missions amb la finalitat fonamental de donar a conèixer la tasca missionera de l’Església, en el seu sentit més ampli, tant evangelitzador com de desenvolupament i promoció humana.
La germana de la Caritat de Santa Anna, Mercè García, és infermera, de Vila-seca, i és una de les missioneres que l’arxidiòcesi té arreu del món, dels 38 que hi ha actualment entre preveres, religiosos i laics. Amb motiu d’aquest mes coneixem més de prop la seva tasca.
—La seva Congregació estesa arreu del món té arrels catalanes...
Des de fa més de dos-cents anys és la caritat universal principalment amb els més pobres i necessitats feta hospitalitat i fins a l’heroisme.
La fundadora és Maria Ràfols, nascuda a Vilafranca del Penedès, i Joan Bonal Cortada, a Terrades, Girona. Tots dos catalans. A Catalunya estem a la Clínica del Pilar de Barcelona, una
comunitat a Hospitalet de Llobregat, a Vila-seca, on hi ha tres germanes i també a Lleida i a Terrades, on hi ha una comunitat que atén malalts. Per tant, la nostra missió és sanitària,
educativa i l’atenció a d’altres tasques socials oberta a les noves pobreses i necessitats. La nostra congregació està present als cinc continents, i a l’Àfrica som a cinc països: Costa d’Ivori,
Ghana, a la República Democràtica del Congo, a Rwanda i a Guinea Equatorial.
—De Vila-seca al nord de la Costa d’Ivori. Quan va marxar?
Sí, després d’haver treballat durant vint anys a l’hospital psiquiàtric Villablanca, l’any 2012 vaig anar destinada a Komborodougou, allà vaig ser-hi durant vuit mesos fins que em van
repatriar quan va esclatar la guerra. Ara, des del novembre de 2017, sóc a Korhogo. Actualment som tres germanes de la caritat de Santa Anna, totes nadiues menys jo. La nostra tasca és vetllar per la pastoral de la salut a la parròquia, en l’únic hospital públic de tot el nord de la Costa d’Ivori, on m’ha enviat el bisbe perquè hi hagi presència religiosa, i també a nivell
diocesà. Consisteix en conèixer qui són els malalts, anar-los a visitar, portar-los la comunió i tot el que puguem fer per ells. Aquest fet és important perquè allà predomina la cultura de la
mort per sobre de la vida, és a dir, si en una família hi ha algú malalt i tenen una mica de diners els guarden pel seu funeral on fan una gran festa. És molt diferent.
—Quins són els principals problemes del país?
Jo diria que la pobresa, la inseguretat i la formació. La majoria de les nenes no van a l’escola, només hi van els nens, i la dona, en general, està molt infravalorada.
També està el tema de la creences ancestrals. La religió animista, que creu en els esperits, és la més seguida. Per poder tenir diners, poder o treball, per exemple, s'adrecen als marabús que els ho concedeixen a través de ritus i sacrificis humans.
Es fan veritables sacrilegis. Els malalts mentals, per exemple, que jo els porto al cor, pensen que estan posseïts i a molts els maten o troben algun culpable. Els nens «diferents», que tenen un retard físic o psíquic, se’ls anomena «nens serp» perquè creuen que no són homes sinó esperits. També es moren molts nens prematurs perquè no saben com cuidar-los un cop surten de l’hospital.
—Sens dubte un problema difícil d’afrontar...
Sí, però gràcies a un article que vaig publicar sobre aquesta problemàtica, una ONG de Granada dedicada a la cooperació internacional, Mentaliza2, encapçalada per un prevere, es va posar en contacte amb nosaltres i ara està col·laborant per impartir una campanya
de formació i sensibilització sobre salut mental. De moment ja s’ha presentat als preveres de l’arxiprestat i està tenint molt bona acceptació. Estem molt contentes.
ARTICLE FULL DOMINICAL TARRAGONA, num. 3578, 7 d'octubre
----------------------------------
Hmna. Mercè García Hurtado, misionera en Costa de Marfil (África)
“Nuestra misión siempre está abierta a las nuevas pobrezas y necesidades”
La Iglesia Católica dedica, especialmente, el mes de octubre a las misiones, momento en que se celebra la Jornada Mundial de las Misiones con la finalidad fundamental de dar a conocer la tarea misionera de la Iglesia, en su sentido más amplio, tanto evangelizador como de desarrollo y promoción humana.
La hermana de la Caridad de Santa Anna, Mercè García, es enfermera, de Vila-seca, y es una de las misioneras que la archidiócesis tiene en todo el mundo, de los 38 que hay actualmente entre presbíteros, religiosos y laicos. Con motivo de este mes conocemos más de cerca su tarea.
—Su Congregación extendida en todo el mundo tiene raíces catalanas...
Desde hace más de doscientos años es la caridad universal principalmente con los más pobres y necesidades hecha hospitalidad y hasta el heroísmo.
La fundadora es Maria Ràfols, nacida en Vilafranca del Penedès, y Joan Bonal Cortada, en Terrades, Girona. Los dos catalanes. En Cataluña estamos a la Clínica de Pilar de Barcelona, una
comunidad en Hospitalet de Llobregat, en Vila-seca, donde hay tres hermanas y también en Lleida y en Terrades, donde hay una comunidad que atiende enfermos. Por lo tanto, nuestra misión es sanitaria, educativa y la atención a otros tareas sociales abierta a las nuevas pobrezas y necesidades. Nuestra congregación está presente a los cinco continentes, y en la África somos en cinco países: Costa de Marfil, Ghana, en la República Democrática del Congo, en Ruanda y en Guinea Ecuatorial.
—De Vila-seca al norte de la Costa de Marfil. ¿Cuándo se marchó?
Sí, después de haber trabajado durante veinte años en el hospital psiquiátrico Villablanca, en 2012 fui destinada a Komborodougou, allá fui durante ocho meses hasta que me repatriaron
cuando estalló la guerra. Ahora, desde noviembre de 2017, estoy en Korhogo. Actualmente somos tres hermanas de la caridad de Santa Anna, todas nativas menos yo. Nuestra tarea es velar por la pastoral de la salud en la parroquia, en el único hospital público de todo el norte de la Costa de Marfil, donde me ha enviado el obispo porque haya presencia religiosa, y también a nivel diocesano. Consiste al conocer quién son los enfermos, irlos a visitar, traerlos la comunión y todo lo que podamos hacer por ellos. Este hecho es importante porque allí predomina la cultura de la muerte por encima de la vida, es decir, si en una familia hay alguien enfermo y tienen un poco de dinero lo guardan para su funeral donde hacen una gran fiesta. Es muy diferente.
— ¿Cuáles son los principales problemas del país?
Yo diría que la pobreza, la inseguridad y la formación. La mayoría de las niñas no van a la escuela, sólo van los niños, y la mujer, en general, está muy infravalorada.
También está el tema de la creencias ancestrales. La religión animista, que cree en los espíritus, es la más seguida. Para poder tener dinero, poder o trabajo, por ejemplo, se dirigen a los marabús que se lo conceden a través de ritos y sacrificios humanos.
Se hacen verdaderos sacrilegios. Los enfermos mentales, por ejemplo, que yo los llevo en el corazón, piensan que están poseídos y a muchos los matan o encuentran algún culpable. Los niños «diferentes», que tienen un retraso físico o psíquico, se los denomina «niños serpiente» porque creen que no son hombres sino espíritus. También se mueren muchos niños prematuros porque no saben cómo cuidarlos una vez salen del hospital.
—Sin duda un problema difícil de afrontar...
Sí, pero gracias a un artículo que publiqué sobre esta problemática, una ONG de Granada dedicada a la cooperación internacional, Mentaliza2, encabezada por un presbítero, se puso en contacto con nosotros y ahora está colaborando para impartir una campaña de formación y sensibilización sobre salud mental. De momento ya se ha presentado a los presbíteros del arciprestazgo y está teniendo muy buena aceptación. Estamos muy contentas.
ARTICLE FULL DOMINICAL TARRAGONA, num. 3578, 7 d'octubre
