• 75 SEM BURGOS


    Dona i missió
  • SOS EMERGÈNCIA


    OMP amb Turquia i Síria
  • "GUIA COMPARTIR LA MISSIÓ"


    Propostes de voluntariat missioner
  • ANIMACIÓ MISSIONERA


    Recursos per l’animació missionera de joves
  • SUPERGESTO


    Plataforma per als joves interessats en la missió
  • ANIMACIÓ MISSIONERA


    Recursos per l’animació missionera amb infants
  • GESTO


    Revista missionera per als més petits
  • OMPRESS


    Servei missioner de notícies
  • AJUDA A LES MISSIONS


    Col·labora amb els missioners espanyols

martes, 10 de septiembre de 2019

"Aquel que menos tiene es el que da más" #VeranoMisión

24 días para degustar qué es la misión…

Hay ocasiones en la vida que no se pueden perder y ésta era una: la posibilidad de hacer los tres juntos una experiencia misionera o de cooperación. Dedicar casi un mes entero (y toda la preparación previa con el resto de componentes durante los meses previos) al servicio de aquellos a quienes antes de conocerlos ya queríamos: los niños y niñas que participarían del Campo de verano organizado por la ONG Manyanet Solidario en la escuela San Joseph de Yaoundé (Camerún), escuela que está bajo la dirección del misionero reusense, el P. José María Juanpere y que junto con el padre Emilio Berbel (responsable de la formación de los aspirantes de la Sagrada Familia y del Campo de trabajo propiamente) hacen posible que se lleve a cabo esta experiencia de misión-cooperación.

Han sido 24 días en los que el sol no ha lucido casi nunca pero en los que las experiencias vividas han aportado luminosidad.

Las mañanas las hemos dedicado a realizar diferentes actividades con los niños (niños de la misma escuela, o del barrio o del orfanato). El inicio del día era la oración conjunta con todos ellos y el canto del himno que los aspirantes habían preparado y, a partir de ese momento, a disfrutar del baile, del deporte, de todo lo que fuera… y escuchar continuamente cómo nos reclamaban. Tenían una forma preciosa y muy familiar de dirigirse a nosotros que, cada vez que lo recordamos, nos emociona todavía. Aquí reclamamos la atención del profesor diciendo: «profe Juan»… Allí es el término que traducido viene a significar: padrino o madrina: «tantine María o Mar, tonton Pablo». Gracias al inglés nos hemos podido entender con la mayoría; pero ha habido un lenguaje universal que ha traspasado fronteras y corazones rotos, y ha sido el lenguaje del amor, del abrazo y de la caricia, de la risa y del llanto.

Una de las experiencias que también queremos compartir ha sido la posibilidad de conocer a los niños apadrinados y sus familias que Manyanet Solidario gestiona en Yaoundé. Ver sus condiciones de vida (vivienda), de salud…, tan de cerca, nos ha afectado muchísimo porque viven en la mayoría de ocasiones en condiciones terribles. Y aún así cada visita que hacíamos por grupos a su casa han sido generosos con nosotros, dándonos comida o bebida o regalos… y el corazón se nos encogía porque hemos vivido como «aquel que menos tiene es el que más da».

Una mañana conocimos otra cruda realidad y es la de los chicos de la calle. Visitamos un centro de menores donde un misionero español, con la ayuda de voluntarios, gestiona un espacio donde los chicos de la calle, los sin techo, pueden ir a darse una ducha diaria y poder tener un plato de comida dos veces por semana. La dureza de su vida no sólo se reflejaba en su mirada y en su actitud sino incluso en su piel: heridas, golpes… Fue muy impactante. 
Y no podemos olvidar la visita al dispensario que teníamos cerca de la escuela, donde una de las cooperantes, Lourdes, realizó tareas de enfermería. ¡En qué condiciones tan básicas, por no decir precarias, se cuida de la vida y de la salud!

Es cierto que también hemos podido hacer un poco de turismo, durante los fines de semana; conocer el entorno de los cameruneses es importante para descubrir sus realidades y su manera de entender la vida.

Veinticuatro días han sido pocos para nosotros. Hemos vuelto con las manos y los corazones llenos… No sabemos si hemos hecho mucho por ellos pero ellos por nosotros sí. Y es que han dejado de ser extraños para ser nuestros hermanos. Santa Edith Stein decía que «para los cristianos no existen los hombres extraños. Nuestro hermano es todo aquel que tenemos ante nosotros y que tiene necesidad de nosotros» y así lo hemos vivido. Ahora bien, quien tenía más necesidad, ¿ellos o nosotros?
María y Pablo Melero, M. Mar Cugat
Testimonio publicado en: Església de Tarragona
Enlace a entrevista sobre el viaje a Camerún realizada en Tarragona Radio: Programa Checkin_Camerun
---------------

24 dies per fer un tastet del què és la missió…


Hi ha ocasions a la vida que no es poden perdre i aquesta n’era una: la possibilitat de fer tots tres junts una experiència missionera o de cooperació. Dedicar gairebé un mes sencer (i tota la preparació prèvia amb la resta de components durant els mesos previs) al servei d’aquells a qui abans de conèixer ja els estimàvem: els nens i nenes que participarien del Camp d’estiu organitzat per l’ONG Manyanet Solidari a l’escola Sant Joseph de Yaoundé (Camerun). Escola que està sota la direcció del missioner reusenc, el P. Josep Maria Juanpere i que juntament amb el pare Emili Berbel (responsable de la formació dels aspirants de la Sagrada Família i del Camp de treball pròpiament) fan possible que es dugui a terme aquesta experiència de missió-cooperació.

Han estat 24 dies en el que el sol no ha sortit gairebé a lluir-se però que la lluminositat l’han aportat totes les experiències viscudes.

Els matins els hem dedicat a preparar diferents activitats amb els infants (nens de la mateixa escola, o del barri o de l’orfenat). L’inici del dia era la pregària conjunta amb tots ells i el cant de l’himne que els aspirants havien preparat i a partir d’aquell moment a gaudir del ball, de l’esport, de tot el que fos... i escoltar contínuament com ens reclamaven. Tenen una forma maquíssima i tant familiar de dirigir-se a nosaltres que cada cop que ho recordem ens emociona encara. Aquí reclamem l’atenció del professor o professora cridant: “profe Joan”... allí és el terme que traduït ve a significar: padrí o padrina: “tantine Maria o Mar, tonton Pau”. Gràcies a l’anglès ens hem pogut entendre amb tots ells, majoritàriament; però hi ha hagut un llenguatge universal que ha traspassat fronteres i cors dolguts, i ha estat el llenguatge de l’amor, de l’abraçada i de la carícia, del riure i del plorar.



Una de les experiències que també volem compartir ha estat la possibilitat de conèixer als nens apadrinats i les seves famílies que Manyanet Solidari gestiona a Yaoundé. Veure les seves condicions de vida (habitatge), de salut... tan de prop, ens ha copsat moltíssim perquè viuen en la majoria d’ocasions en condicions terribles. I tot i així a cada visita que fèiem per grups a la seva casa eren generosos amb nosaltres, donant-nos menjar o beguda o regals... i el cor se’ns encongia perquè hem viscut com “aquell qui menys té és el que més dona”.

Un matí vam conèixer una altra crua realitat i és la dels nois del carrer. Vam visitar un centre de menors on un missioner espanyol, amb l’ajuda de voluntaris, gestiona un espai on els nois del carrer, els sense sostre, poden anar a donar-se una dutxa diària i poder tenir un plat de menjar dos cops per setmana. La duresa de la seva vida no només es reflectia en la seva mirada i en la seva actitud... sinó fins i tot en la seva pell: ferides, cops... 

Molt impactant. I no podem oblidar la visita al dispensari que teníem a prop de l’escola, on una de les cooperants (Lourdes) va realitzar tasques d’infermeria. En quines condicions tan bàsiques, per no dir precàries, es té cura de la vida i de la salut.

És cert que també hem pogut fer una mica de turisme, durant els caps de setmana; conèixer l’entorn dels camerunesos és important per descobrir les seves realitats i la seva manera d’entendre la vida.

24 dies han estat pocs per nosaltres. Hem tornat amb les mans i els cors plens... No sabem si hem fet molt per ells però ells per nosaltres sí. I és que han deixat de ser estranys per ser els nostres germans. Santa Edith Stein deia que “pels cristians no existeixen els homes estranys. El nostre germà és tot aquell que tenim davant nostre i que té necessitat de nosaltres” i així ho hem viscut. Ara bé, qui tenia més necessitat ells o nosaltres?
Maria i Pau Melero, M. Mar Cugat


Testimoni publicat a: Església de Tarragona.