Veuran i sentiran!

El vent xiula fort al petit turó encimbellat que sobresurt del bosc, amb un alè que ressegueix les escletxes del capricis geològics de les roques roges, compassant harmònicament els sons característics de la sabana.

La Sarabi (miratge) està asseguda darrera d’uns matolls. Són dels pocs que arrelen en aquesta època de l’any a la plana, ara fèrtil. S’està al resguard de les ràfegues, emmirallant-se al llac Télé. Anar a buscar aigua amb el gerro de terrissa al cap, és la primera feina del dia, tot just quan neix l’alba i saluda el dia. L’aigua nítida del llac, en calma, li retorna un rostre somrient, encara bru i amb un deix d’innocència, però tocat pels avatars de la vida -i el treball- en aquest racó del continent africà, al Congo.

A uns sis mil quilòmetres, la Lena està exultant. El telèfon no para d’encadenar sons d’alerta, vinga likes, un darrera l’altre. Ha superat amb escreix el seu nombre mitjà de m’agrades. No s’ho pot creure, se sent immensament feliç. La dopamina raja a dojo. “Total, si només he penjat una selfie al costat del llac” -es diu a ella mateixa, encara incrèdula.

La Sarabi somnia que serà astrofísica, com John Gribbin. Li fascina pensar que l’univers és més vell que les estrelles que conté. Moltes nits es queda fora de la cabana, observant la via làctia. S’hi pot passar hores, la galàxia es reflecteix al llac Télé. Amb lluna plena és com un gran mirall argentat. El llibre ‘El naixement del temps’ li va regalar el mestre. El va aconseguir en un mercadet de segona mà, on s’hi venia de tot. La Sarabi el va enquadernar amb delicadesa, amb un plàstic reciclat del sostre de la cabana. Aquesta nit els estels brillen més que mai, també els més llunyans. Alguns fan pampallugues. Ella sempre creu que la saluden, són senyals, diu.

La Lena segueix el seu procés biològic i el sentiment de felicitat es va enfortint. Sap per experiència que la reacció física durarà unes hores, i que després caldrà cercar nous estímuls. Dopamina, endorfina, serotonina, oxitocina, tant és el que segregui la seva massa encefàlica. Se sent bé i amb això en té prou. I seria encara millor si aquesta aixeta brollés constantment, com a les fonts del mig d’un claustre, però no funciona ben bé així el nostre múscul pensant. La substància s’acaba i s’apaga també el sentiment, la ‘felicitat’. Qui ho sap, potser algun dia endocrinòlegs i neurocientífics trobaran l’elixir de la felicitat, i podrem forçar el procés biològic, a demanda.

La Lena es veu estupenda al post. Se sent partícip del món ideal. Ara la lletjor i la tristor no existeixen, ni per a ella ni pel prosaic. Però el temps, que tant bé defineixen els llibres de la Sarabi, i la gravetat faran indefectiblement la seva feina, i tota la positivitat d’ara esdevindrà tòxica. Llavors, no hi haurà cap vernís que tapi prou la frustració per moltes passades que faci. El món de la Lena és cada cop més hipertens. L’atur juvenil, l’atur de llarga durada, la inactivitat, les persones joves que no estudien ni treballen, la caiguda de les dades d’emancipació.

Sí, parlem d’occident, on els joves han esdevingut un dels col·lectius socialment més vulnerables davant de les conseqüències socials de la pandèmia mundial. Com ella, un 16% de la població té entre 15 i 29 anys, i molt poques expectatives. El context de recessió econòmica, agreujat per les derivades de la covid-19, els afecta especialment. S’estan produint canvis profunds en la transició del sistema educatiu al mercat laboral.

Si eixamplem el focus, fa deu anys la meitat dels habitants del món, és a dir, 3.000 milions de persones tenien menys de 25 anys. Segons les mateixes dades de Nacions Unides, la Terra superava fa tres dècades els cinc milions d'habitants. Des de llavors, la població mundial no ha parat de créixer i créixer, arribant actualment als 7,9 milions i als 10,9 l'any 2100, segons preveu l'ONU.

La globalització està canviant extraordinàriament els processos d’emancipació juvenil, però el món de la Sarabi se segueix regint pel dia a dia, i per pensar com aconseguir menjar per a posar a taula l’endemà. Ella ha vist el mar en postals, i voldria anar-hi. Quan es banya a la vora del llac, tanca els ulls i s’imagina que la seva pell és acaronada per l’aigua salada i la sorra, i sent les onades. La senzillesa del dia a dia li permet deixar volar la imaginació fins a llocs inimaginables, cap al seu món, el seu mirall perfecte.

La Lena ja fa unes hores que va de baixada. No és una excepció, com ella a occident sovint no som feliços ni tant sols quan tot ens va aparentment bé. Societat líquida, àmpliament estudiada i comentada, i l’estètica que marca tendència per atraure la gent, però els missatges que l’haurien d’acompanyar trontollen, i es fa un buit esgarrifós. Sí, missatges, símbols, senyals poderoses, com les excel·lent paraules visuals del recentment desaparegut Mario Camus a ‘Los Santos Inocentes’ que tots recordem “milana bonita!”.

No, ni la Lena ni la Sarabi no han llegit mai cap novel·la de Miguel Delibes.

“Què sóc, doncs? Una cosa que pensa. Què és una cosa que pensa? És una cosa que dubta, entén, concep, afirma, nega, vol, no vol i, també, imagina i sent”. No, no va només de meditacions de filòsofs. Va molt més enllà?

Seguint parafrasejant Descartes, també “hi ha dues coses en l'ànima humana de les quals depèn tot el coneixement que podem tenir de la seva naturalesa: una és que l'ànima pensa, l'altra que, estant unida al cos, pot obrar i patir amb ell”. El patiment, l’empatia i l’esport del mirar cap a un altra banda, en som experts.

Avui encara no ho saben, però els mons de la Lena i la Sarabi confluiran i es veuran cara a cara, com la via làctia i el seu reflex al llac. També els seus pensaments, anhels i desitjos. El destí portarà la Lena fins aquest racó del Congo i, qui ho sap, potser esdevindran amigues inseparables i les seves ànimes quedaran unides per a sempre, i els seus cossos sentiran per igual el dolar i la felicitat.

Al món, alguns multimilionaris seguiran reclutant científics experts en rejoveniment per sortejar la vellesa i cavalcar amb l’eternitat.

Però elles viuran un moment irrepetible, infinit, assegudes al costat dels matolls del llac Télé, lluny de likes i m’agrades.

-Lena: Aquesta nit la via làctia brilla més que mai!

-Sarabi: Quina, la del llac o la del cel?

-Lena: Ara brillen les dues, i la imatge és real!

Han vist i han sentit, plegades!

Josep Suñé Expósito

Periodista director de Continguts de Tarragona Ràdio i conductor del programa “El Matí de Tarragona Ràdio”. Fa més de vint anys que treballa als mitjans de comunicació, sobretot en ràdio, però també premsa escrita i TV. Actualment, fa 17 anys que forma part de l’equip de l’emissora pública municipal de Tarragona. Abans havia format part de les redaccions d’Onda Rambla, Ona Catalana i el Nou Diari, entre d’altres.

Persona polifacètica, encarna ‘Jesucrist’ en el Viacrucis Vivent ‘El Camí de la Creu d’Altafulla”, que el 2019 -el darrer que es va poder celebrar abans de la pandèmia- va arribar a la seva vintena edició. Vinculat des dels seus inicis a aquest viacrucis dirigit per Joana Badia, on també s’ha posat en el paper de l’apòstol Sant Joan.

Entre les moltes retransmissions que fa a l’emissora municipal, hi ha la de la Setmana Santa Tarragonina, de la que forma part de l’equip de directe i hi posa veu des de fa, almenys, 10 anys.

També ha estat l’encarregat de presentar l’opuscle de la Setmana Santa de Tarragona, editat per l'Associació d'Agrupacions de la Setmana Santa, en l’edició del 2017.

També la taula rodona ‘La comunicació a les entitat”, organitzada per l’Agrupació d’Associacions de Setmana Santa de Tarragona, al Fòrum de la Colònia, el març de 2021.