• 75 SEM BURGOS


    Dona i missió
  • SOS EMERGÈNCIA


    OMP amb Turquia i Síria
  • "GUIA COMPARTIR LA MISSIÓ"


    Propostes de voluntariat missioner
  • ANIMACIÓ MISSIONERA


    Recursos per l’animació missionera de joves
  • SUPERGESTO


    Plataforma per als joves interessats en la missió
  • ANIMACIÓ MISSIONERA


    Recursos per l’animació missionera amb infants
  • GESTO


    Revista missionera per als més petits
  • OMPRESS


    Servei missioner de notícies
  • AJUDA A LES MISSIONS


    Col·labora amb els missioners espanyols

lunes, 3 de octubre de 2022

«REBREU UNA FORÇA QUE US FARÀ TESTIMONIS MEUS» (Ac 1,8)

Missatge del sant pare Francesc per a la Jornada Mundial de les Missions 2022

23 d’octubre de 2022

Benvolguts germans i germanes,

Aquestes paraules pertanyen a l’últim diàleg que Jesús ressuscitat va tenir amb els seus deixebles abans d’ascendir al cel, com es descriu en els Fets dels Apòstols: «L’Esperit Sant vindrà damunt vostre, rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot Judea, a Samaria i fins a l’extrem de la terra» (1,8). Aquest és també el tema de la Jornada Mundial de les Missions 2022, que com sempre ens ajuda a viure el fet que l’Església és missionera per naturalesa. Enguany ens ofereix l’ocasió de commemorar algunes dates rellevants per a la vida i la missió de l’Església: la fundació fa 400 anys de la Congregació de Propaganda Fide —avui Evangelització dels Pobles— i 200 anys de l’Obra de la Propagació de la Fe, que, juntament amb l’Obra de la Santa Infància i l’Obra de Sant Pere Apòstol, van obtenir fa 100 anys el reconeixement de “pontifícies”.

Aturem-nos en aquestes tres expressions clau que resumeixen els tres fonaments de la vida i de la missió dels deixebles: «us farà testimonis meus», «fins a l’extrem de la terra» i «l’Esperit Sant vindrà damunt vostre, rebreu una força».

1. «Us farà testimonis meus» – La crida a tots els cristians a donar testimoniatge de Crist

Aquest és el punt central, el cor de l’ensenyament de Jesús als deixebles amb vista a la seva missió en el món. Tots els deixebles seran testimonis de Jesús gràcies a l’Esperit Sant que rebran: seran constituïts testimonis per gràcia. On vulgui que vagin, siguin on siguin. Com que Crist és el primer enviat, és a dir missioner del Pare (cf. Jn 20,21) i, com a tal, el seu «testimoni fidel» (Ap 1,5), de la mateixa manera cada cristià és cridat a ser missioner i testimoni de Crist. I l’Església, comunitat dels deixebles de Crist, no té altra missió que la d’evangelitzar el món donant testimoniatge de Crist. La identitat de l’Església és evangelitzar.

Una lectura de conjunt més detallada ens aclareix alguns aspectes sempre actuals de la missió confiada per Crist als deixebles: «Us farà testimonis meus.» La forma plural destaca el caràcter comunitari-eclesial de la crida missionera dels deixebles. Tot batejat és cridat a la missió en l’Església i sota el mandat de l’Església. La missió per tant es realitza de manera conjunta, no individualment, en comunió amb la comunitat eclesial i no per iniciativa pròpia. I si hi ha algú que en una situació molt particular porta endavant la missió evangelitzadora sol, ell la realitza i l’haurà de realitzar sempre en comunió amb l’Església que l’ha enviat. Com ensenyava Pau VI en l’Exhortació apostòlica Evangelii nuntiandi, document que aprecio molt: «Evangelitzar no és per a ningú un acte individual i aïllat, sinó profundament eclesial. Quan el predicador més humil, catequista o pastor, en el lloc més apartat, predica l’Evangeli, reuneix la seva petita comunitat o administra un sagrament, encara que es trobi sol, exerceix un acte d’Església i el seu gest s’enllaça mitjançant relacions institucionals certament, però també mitjançant vincles invisibles i arrels amagades de l’ordre de la gràcia, a l’activitat evangelitzadora de tota l’Església» (n. 60). Efectivament, no és casual que el Senyor Jesús hagi enviat els seus deixebles en missió de dos en dos; el testimoniatge que els cristians donen de Crist té un caràcter sobretot comunitari. Per això la presència d’una comunitat, fins i tot petita, per a portar endavant la missió té una importància essencial.

En segon lloc, als deixebles se’ls demana viure la seva vida personal en clau de missió. Jesús els envia al món no sols per a realitzar la missió, sinó també i sobretot per a viure la missió que se’ls confia; no sols per a donar testimoniatge, sinó també i sobretot per a ser els seus testimonis. Com diu l’apòstol Pau amb paraules molt commovedores: «Sempre portem en el nostre cos els senyals de la mort de Jesús, perquè també en el nostre cos es manifesti la seva vida» (2Co 4,10). L’essència de la missió és donar testimoniatge de Crist, és a dir, de la seva vida, passió, mort i resurrecció, per amor al Pare i a la humanitat. No és casual que els Apòstols hagin buscat el substitut de Judes entre aquells que, com ells, van ser «testimonis de la resurrecció» (cf. Ac 1,22). És Crist, Crist ressuscitat, a qui hem de testimoniar i la vida del qual hem de compartir. Els missioners de Crist no són enviats a comunicar-se a ells mateixos, a mostrar les seves qualitats o capacitats persuasives o les seves dots de gestió, sinó que tenen l’altíssim honor d’oferir Crist, en paraules i accions, anunciant a tothom la Bona Notícia de la seva salvació amb alegria i franquesa, com els primers apòstols.

Per això, en definitiva, el veritable testimoni és el “màrtir”, aquell que dona la vida per Crist, corresponent al do de si mateix que ell ens va fer. «La primera motivació per a evangelitzar és l’amor de Jesús que hem rebut, aquella experiència de ser salvats per ell que ens mou a estimar-lo per sempre» (Exhort. ap. Evangelii gaudium, 264).

En fi, a propòsit del testimoniatge cristià, resta sempre vàlida l’observació de sant Pau VI: «L’home contemporani escolta més a gust els qui donen testimoniatge que els qui ensenyen, o si escolten els qui ensenyen, és perquè donen testimoniatge» (Exhort. ap. Evangelii nuntiandi, 41). Per això, per a la transmissió de la fe es fonamental el testimoniatge de vida evangèlica dels cristians. Per altra part, continua sent necessària la tasca d’anunciar la seva persona i el seu missatge. Efectivament, Pau VI mateix continua dient: «Sí, és sempre indispensable la predicació, la proclamació verbal d’un missatge. […] La paraula roman sempre actual, sobretot quan va acompanyada del poder de Déu. Per això conserva també la seva actualitat l’axioma de sant Pau: “La fe ve […] de l’escolta” (Rm 10,17), és a dir, és la Paraula escoltada la que convida a creure» (ibid., 42).

En l’evangelització, per tant, l’exemple de vida cristiana i l’anunci de Crist van junts; l’un serveix l’altre. Són dos pulmons amb els quals ha de respirar tota comunitat per a ser missionera. Aquest testimoni complet, coherent i joiós de Crist serà certament la força d’atracció per al creixement de l’Església fins i tot en el tercer mil·lenni. Exhorto per tant a tots a reprendre la valentia, la franquesa, aquella parusia dels primers cristians, per a testimoniar Crist amb paraules i obres, en cada àmbit de la vida.

2. «Fins a l’extrem de la terra» - L’actualitat perenne d’una missió d’evangelització universal

Exhortant els deixebles a ser els seus testimonis, el Senyor ressuscitat els anuncia on són enviats: «A Jerusalem, a tot Judea, a Samaria i fins a l’extrem de la terra» (cf. Ac 1,8). Aquí sorgeix evident el caràcter universal de la missió dels deixebles. Es posa en relleu el moviment geogràfic “centrífug”, gairebé en cercles concèntrics, de Jerusalem, considerada per la tradició jueva com el centre del món, a Judea i Samaria, i fins «a l’extrem de la terra». No són enviats a fer proselitisme, sinó a anunciar; el cristià no fa proselitisme. Els Fets dels Apòstols ens narren aquest moviment missioner que ens dona una bonica imatge de l’Església “en sortida” per a complir la seva vocació de testimoniar Crist Senyor, guiada per la Providència divina mitjançant les circumstàncies concretes de la vida. Els primers cristians, en efecte, van ser perseguits a Jerusalem i per això es van dispersar cap a Judea i Samaria, i van anunciar Crist a tot arreu (cf. Ac 8,1.4).

Alguna cosa semblant passa també en el nostre temps. A causa de les persecucions religioses i situacions de guerra i violència, molts cristians s’han vist obligats a fugir de la seva terra cap a altres països. Estem agraïts a aquests germans i germanes que no es tanquen en el sofriment, sinó que donen testimoniatge de Crist i de l’amor de Déu en els països que els acullen. A això els exhortava sant Pau VI considerant «la responsabilitat que recau damunt els emigrants en els països que els reben» (exhort. ap. Evangelii nuntiandi, 21). Experimentem, en efecte, cada vegada més que la presència de fidels de diverses nacionalitats enriqueix el rostre de les parròquies i les fa més universals, més catòliques. En conseqüència, l’atenció pastoral dels migrants és una activitat missionera que no s’ha de descuidar, que també podrà ajudar els fidels locals a redescobrir l’alegria de la fe cristiana que han rebut.

La indicació «fins a l’extrem de la terra» haurà d’interrogar els deixebles de Jesús de tots els temps i els ha d’impulsar a anar sempre més enllà dels llocs habituals per a donar testimoniatge d’ell. Malgrat totes les facilitats que el progrés de la modernitat ha fet possible, hi ha encara avui zones geogràfiques on els missioners, testimonis de Crist, no han arribat amb la Bona Notícia del seu amor. Per altra part, cap realitat humana no és estranya a l’atenció dels deixebles de Crist en la seva missió. L’Església de Crist era, és i serà sempre “en sortida” cap a nous horitzons geogràfics, socials i existencials, vers llocs i situacions humanes “límit”, per a donar testimoniatge de Crist i del seu amor a tots els homes i dones de cada poble, cultura i condició social. En aquest sentit, la missió també serà sempre missio ad gentes, com ens ho ha ensenyat el Concili Vaticà II, perquè l’Església sempre ha d’anar més lluny, més enllà dels seus extrems, per a anunciar l’amor de Crist a tots. Pel que fa a això, voldria recordar i donar les gràcies a tants missioners que han gastat la seva vida per anar “més enllà”, encarnant la caritat de Crist envers els nombrosos germans i germanes que han trobat.

3. «L’Esperit Sant vindrà damunt vostre, rebreu una força» - Deixar-se enfortir i guiar per l’Esperit

Crist ressuscitat, en anunciar als deixebles la missió de ser els seus testimonis, els va prometre també la gràcia per a una responsabilitat molt gran: «L’Esperit Sant vindrà damunt vostre, rebreu una força que us farà testimonis meus» (Ac 1,8). Efectivament, segons el relat dels Fets, va ser immediatament després de la vinguda de l’Esperit Sant damunt els deixebles de Jesús quan per primera vegada es va donar testimoni de Crist mort i ressuscitat amb un anunci querigmàtic, l’anomenat discurs missioner de sant Pere als habitats de Jerusalem. Així els deixebles de Jesús, que abans eren dèbils, temorosos i tancats, van donar inici al període de l’evangelització del món. L’Esperit Sant els va enfortir, els va donar valentia i saviesa per a testimoniar Crist davant tothom.

Així com «ningú no pot dir: “Jesús és el Senyor” si no el mou l’Esperit Sant» (1Co 12,3), tampoc cap cristià no pot donar testimoniatge ple i genuí de Crist el Senyor sense la inspiració i l’auxili de l’Esperit. Per això qualsevol deixeble missioner de Crist és cridat a reconèixer la importància fonamental de l’acció de l’Esperit, a viure amb ell en la quotidianitat i rebre constantment la seva força i inspiració. Encara més, especialment quan ens sentim cansats, desanimats, perduts, recordem-nos d’acudir a l’Esperit Sant en la pregària, que —vull dir-ho una vegada més— té un paper fonamental en la vida missionera, per a deixar-nos reconfortar i enfortir per ell, font divina i inextingible de noves energies i de l’alegria de compartir la vida de Crist amb els altres. «Rebre el goig de l’Esperit Sant és una gràcia. I és l’única força que podem tenir per a predicar l’Evangeli, per a confessar la fe en el Senyor» (Missatge de les Obres Missionals Pontifícies, 21 de maig de 2020). L’Esperit és el veritable protagonista de la missió, és ell qui dona la paraula justa en el moment precís i en la manera apropiada.

També volem llegir a la llum de l’acció de l’Esperit Sant els aniversaris missioners d’aquest any 2022. La institució de la Sagrada Congregació de Propaganda Fide, l’any 1622, va estar motivada pel desig de promoure el manament missioner a nous territoris. Una intuïció providencial! La Congregació es va revelar crucial per a fer que la missió evangelitzadora de l’Església ho sigui realment, independentment de les ingerències dels poders mundans, amb la finalitat de constituir les Esglésies locals que avui mostren tant de vigor. Desitgem que la Congregació, com en els quatre segles passats, amb la llum i la força de l’Esperit, continuï i intensifiqui el seu treball de coordinar, organitzar i animar l’activitat missionera de l’Església.

El mateix Esperit que guia l’Església universal, inspira també homes i dones senzills per a les missions extraordinàries. I així va ser com una jove francesa, Paulina Jaricot, va fundar fa exactament 200 anys l’Obra de la Propagació de la Fe; la seva beatificació se celebra en aquest any jubilar. Encara en condicions precàries, ella va acollir la inspiració de Déu per a posar en moviment una xarxa d’oració i col·lecta per als missioners, de manera que els fidels poguessin participar activament en la missió «fins a l’extrem de la terra». D’aquesta genial idea va néixer la Jornada Mundial de les Missions que celebrem cada any, la col·lecta de la qual en totes les comunitats està destinada al fons universal amb què el Papa sosté l’activitat missionera.

En aquest context recordo a més el bisbe francès Charles de Forbin-Janson, que va començar l’Obra de la Santa Infància per a promoure la missió entre els infants amb el lema “Els nens evangelitzen els nens, els nens resen pels nens, els nens ajuden els nens de tot el món”, així com a la senyora Jeanne Bigard, que va donar vida a l’Obra de Sant Pere Apòstol per al sosteniment dels seminaristes i dels sacerdots en terra de missió. Aquestes tres obres missioneres van ser reconegudes com a “pontifícies” precisament cent anys enrere. I va ser també sota la inspiració i guia de l’Esperit Sant que el beat Pau Manna, nascut fa 150 anys, va fundar l’actual Unió Missionera Pontifícia per a animar i sensibilitzar cap a la missió els sacerdots, els religiosos i les religioses, i tot el poble de Déu. Pau VI mateix va formar part d’aquesta última Obra i en va confirmar el reconeixement pontifici. Menciono aquestes quatre Obres Missioneres Pontifícies pels seus grans mèrits històrics i també per a convidar-vos a alegrar-vos per elles en aquest any especial per les activitats que porten endavant per a sostenir la missió evangelitzadora de l’Església universal i de les Esglésies locals. Espero que les Esglésies locals puguin trobar en aquestes Obres un sòlid instrument per a alimentar l’esperit missioner en el poble de Déu.

Estimats germans i germanes, continuo somiant amb una Església totalment missionera i una nova estació de l’acció missionera en les comunitats cristianes. I repeteixo el desig de Moisès per al poble de Déu en camí: «Tant de bo que tot el poble del Senyor tingués el do de profecia» (Nm 11,29). Sí, tant de bo nosaltres fóssim en l’Església el que ja som en virtut del baptisme: profetes, testimonis i missioners del Senyor. Amb la força de l’Esperit Sant i fins a l’extrem de la terra. Maria, Reina de les missions, prega per nosaltres.

Francesc

Roma, Sant Joan del Laterà, 6 de gener de 2022, Epifania del Senyor

-------------------------

MENSAJE DEL PAPA PARA LA JORNADA MUNDIAL DE LAS MISIONES 2022

Queridos hermanos y hermanas:

Estas palabras pertenecen al último diálogo que Jesús resucitado tuvo con sus discípulos antes de ascender al cielo, como se describe en los Hechos de los Apóstoles: “El Espíritu Santo vendrá sobre ustedes y recibirán su fuerza, para que sean mis testigos en Jerusalén, en toda Judea, en Samaría y hasta los confines de la tierra” (1,8). Este es también el tema de la Jornada Mundial de las Misiones 2022, que como siempre nos ayuda a vivir el hecho de que la Iglesia es misionera por naturaleza. Este año, nos ofrece la ocasión de conmemorar algunas fechas relevantes para la vida y la misión de la Iglesia: la fundación hace 400 años de la Congregación de Propaganda Fide —hoy, para la Evangelización de los Pueblos— y de la Obra de la Propagación de la Fe, hace 200 años, que, junto a la Obra de la Santa Infancia y a la Obra de San Pedro Apóstol, obtuvieron hace 100 años el reconocimiento de “Pontificias”.

Detengámonos en estas tres expresiones clave que resumen los tres fundamentos de la vida y de la misión de los discípulos: “Para que sean mis testigos”, “hasta los confines de la tierra” y “el Espíritu Santo vendrá sobre ustedes y recibirán su fuerza”.

1. “Para que sean mis testigos”

La llamada de todos los cristianos a dar testimonio de Cristo

Este es el punto central, el corazón de la enseñanza de Jesús a los discípulos en vista de su misión en el mundo. Todos los discípulos serán testigos de Jesús gracias al Espíritu Santo que recibirán: serán constituidos tales por gracia. Dondequiera que vayan, allí donde estén. Como Cristo es el primer enviado, es decir misionero del Padre (cf. Jn 20,21) y, en cuanto tal, su “testigo fiel” (cf. Ap 1,5), del mismo modo cada cristiano está llamado a ser misionero y testigo de Cristo. Y la Iglesia, comunidad de los discípulos de Cristo, no tiene otra misión sino la de evangelizar el mundo dando testimonio de Cristo. La identidad de la Iglesia es evangelizar.

Una lectura de conjunto más detallada nos aclara algunos aspectos siempre actuales de la misión confiada por Cristo a los discípulos: “Para que sean mis testigos”. La forma plural destaca el carácter comunitario-eclesial de la llamada misionera de los discípulos. Todo bautizado está llamado a la misión en la Iglesia y bajo el mandato de [la] Iglesia. La misión por tanto se realiza de manera conjunta, no individualmente, en comunión con la comunidad eclesial y no por propia iniciativa. Y si hay alguno que en una situación muy particular lleva adelante la misión evangelizadora solo, él la realiza y deberá realizarla siempre en comunión con la Iglesia que lo ha enviado. Como enseñaba san Pablo VI en la exhortación apostólica Evangelii nuntiandi, documento que aprecio mucho: “Evangelizar no es para nadie un acto individual y aislado, sino profundamente eclesial. Cuando el más humilde predicador, catequista o Pastor, en el lugar más apartado, predica el Evangelio, reúne su pequeña comunidad o administra un sacramento, aun cuando se encuentra solo, ejerce un acto de Iglesia y su gesto se enlaza mediante relaciones institucionales ciertamente, pero también mediante vínculos invisibles y raíces escondidas del orden de la gracia, a la actividad evangelizadora de toda la Iglesia” (n. 60). En efecto, no es casual que el Señor Jesús haya enviado a sus discípulos en misión de dos en dos; el testimonio que los cristianos dan de Cristo tiene un carácter sobre todo comunitario. Por eso la presencia de una comunidad, incluso pequeña, para llevar adelante la misión tiene una importancia esencial.

En segundo lugar, a los discípulos se les pide vivir su vida personal en clave de misión. Jesús los envía al mundo no solo para realizar la misión, sino también y sobre todo para vivir la misión que se les confía; no solo para dar testimonio, sino también y sobre todo para ser sus testigos. Como dice el apóstol Pablo con palabras muy conmovedoras: “Siempre y en todas partes llevamos en el cuerpo la muerte de Jesús, para que también la vida de Jesús se manifieste en nuestro cuerpo” (2 Cor 4,10). La esencia de la misión es dar testimonio de Cristo, es decir, de su vida, pasión, muerte y resurrección, por amor al Padre y a la humanidad. No es casual que los Apóstoles hayan buscado al sustituto de Judas entre aquellos que, como ellos, fueron “testigos de la resurrección” (cf. Hch 1,22). Es Cristo, Cristo resucitado, a quien debemos testimoniar y cuya vida debemos compartir. Los misioneros de Cristo no son enviados a comunicarse a sí mismos, a mostrar sus cualidades o capacidades persuasivas o sus dotes de gestión, sino que tienen el altísimo honor de ofrecer a Cristo en palabras y acciones, anunciando a todos la Buena Noticia de su salvación con alegría y franqueza, como los primeros apóstoles.

Por eso, en definitiva, el verdadero testigo es el “mártir”, aquel que da la vida por Cristo, correspondiendo al don de sí mismo que Él nos hizo. “La primera motivación para evangelizar es el amor de Jesús que hemos recibido, esa experiencia de ser salvados por Él que nos mueve a amarlo siempre más” (Exhort. ap. Evangelii gaudium, 264).

En fin, a propósito del testimonio cristiano, permanece siempre válida la observación de san Pablo VI: “El hombre contemporáneo escucha más a gusto a los que dan testimonio que a los que enseñan, o si escuchan a los que enseñan, es porque dan testimonio” (Exhort. ap. Evangelii nuntiandi, 41). Por eso, para la trasmisión de la fe es fundamental el testimonio de vida evangélica de los cristianos. Por otra parte, sigue siendo necesaria la tarea de anunciar su persona y su mensaje. Efectivamente, el mismo Pablo VI prosigue diciendo: “Sí, es siempre indispensable la predicación, la proclamación verbal de un mensaje. […] La palabra permanece siempre actual, sobre todo cuando va acompañada del poder de Dios. Por esto conserva también su actualidad el axioma de san Pablo: “la fe viene de la audición” (Rom 10,17), es decir, es la Palabra oída la que invita a creer” (ibíd., 42).

En la evangelización, por tanto, el ejemplo de vida cristiana y el anuncio de Cristo van juntos; uno sirve al otro. Son dos pulmones con los que debe respirar toda comunidad para ser misionera. Este testimonio completo, coherente y gozoso de Cristo será ciertamente la fuerza de atracción para el crecimiento de la Iglesia incluso en el tercer milenio. Exhorto por tanto a todos a retomar la valentía, la franqueza, esa parresía de los primeros cristianos, para testimoniar a Cristo con palabras y obras, en cada ámbito de la vida.


2. “Hasta los confines de la tierra”

La actualidad perenne de una misión de evangelización universal

Exhortando a los discípulos a ser sus testigos, el Señor resucitado les anuncia adónde son enviados: “a Jerusalén, a toda Judea, a Samaría y hasta los confines de la tierra” (cf. Hch 1,8). Aquí surge evidente el carácter universal de la misión de los discípulos. Se pone de relieve el movimiento geográfico “centrífugo”, casi a círculos concéntricos, de Jerusalén, considerada por la tradición judía como el centro del mundo, a Judea y Samaría, y hasta “los confines de la tierra”. No son enviados a hacer proselitismo, sino a anunciar; el cristiano no hace proselitismo. Los Hechos de los Apóstoles nos narran este movimiento misionero que nos da una hermosa imagen de la Iglesia “en salida” para cumplir su vocación de testimoniar a Cristo Señor, guiada por la Providencia divina mediante las concretas circunstancias de la vida. Los primeros cristianos, en efecto, fueron perseguidos en Jerusalén y por eso se dispersaron en Judea y Samaría, y anunciaron a Cristo por todas partes (cf. Hch 8,1.4).

Algo parecido sucede también en nuestro tiempo. A causa de las persecuciones religiosas y situaciones de guerra y violencia, muchos cristianos se han visto obligados a huir de su tierra hacia otros países. Estamos agradecidos con estos hermanos y hermanas que no se cierran en el sufrimiento, sino que dan testimonio de Cristo y del amor de Dios en los países que los acogen. A esto los exhortaba san Pablo VI considerando “la responsabilidad que recae sobre los emigrantes en los países que los reciben” (Exhort. ap. Evangelii nuntiandi, 21). Experimentamos, en efecto, cada vez más, cómo la presencia de fieles de diversas nacionalidades enriquece el rostro de las parroquias y las hace más universales, más católicas. En consecuencia, la atención pastoral de los migrantes es una actividad misionera que no hay que descuidar, que también podrá ayudar a los fieles locales a redescubrir la alegría de la fe cristiana que han recibido.

La indicación “hasta los confines de la tierra” deberá interrogar a los discípulos de Jesús de todo tiempo y los debe impulsar a ir siempre más allá de los lugares habituales para dar testimonio de Él. A pesar de todas las facilidades que el progreso de la modernidad ha hecho posibles, existen todavía hoy zonas geográficas donde los misioneros, testigos de Cristo, no han llegado con la Buena Noticia de su amor. Por otra parte, ninguna realidad humana es extraña a la atención de los discípulos de Cristo en su misión. La Iglesia de Cristo era, es y será siempre “en salida” hacia nuevos horizontes geográficos, sociales y existenciales, hacia lugares y situaciones humanas “límites”, para dar testimonio de Cristo y de su amor a todos los hombres y las mujeres de cada pueblo, cultura y condición social. En este sentido, la misión también será siempre missio ad gentes, como nos ha enseñado el Concilio Vaticano II, porque la Iglesia siempre debe ir más lejos, más allá de sus propios confines, para anunciar el amor de Cristo a todos. A este respecto, quisiera recordar y agradecer a tantos misioneros que han gastado su vida para ir “más allá”, encarnando la caridad de Cristo hacia los numerosos hermanos y hermanas que han encontrado.


3. “El Espíritu Santo vendrá sobre ustedes y recibirán su fuerza”

Dejarse fortalecer y guiar por el Espíritu

Cristo resucitado, al anunciar a los discípulos la misión de ser sus testigos, les prometió también la gracia para una responsabilidad tan grande: “El Espíritu Santo vendrá sobre ustedes y recibirán su fuerza para que sean mis testigos” (Hch 1,8). Efectivamente, según el relato de los Hechos, fue inmediatamente después de la venida del Espíritu Santo sobre los discípulos de Jesús cuando por primera vez se dio testimonio de Cristo muerto y resucitado con un anuncio kerigmático, el denominado discurso misionero de san Pedro a los habitantes de Jerusalén. Así los discípulos de Jesús, que antes eran débiles, temerosos y cerrados, dieron inicio al periodo de la evangelización del mundo. El Espíritu Santo los fortaleció, les dio valentía y sabiduría para testimoniar a Cristo delante de todos.

Así como “nadie puede decir: “¡Jesús es el Señor!”, si no está movido por el Espíritu Santo” (1 Cor 12,3), tampoco ningún cristiano puede dar testimonio pleno y genuino de Cristo el Señor sin la inspiración y el auxilio del Espíritu. Por eso todo discípulo misionero de Cristo está llamado a reconocer la importancia fundamental de la acción del Espíritu, a vivir con Él en lo cotidiano y recibir constantemente su fuerza e inspiración. Es más, especialmente cuando nos sintamos cansados, desanimados, perdidos, acordémonos de acudir al Espíritu Santo en la oración, que —quiero decirlo una vez más— tiene un papel fundamental en la vida misionera, para dejarnos reconfortar y fortalecer por Él, fuente divina e inextinguible de nuevas energías y de la alegría de compartir la vida de Cristo con los demás. “Recibir el gozo del Espíritu Santo es una gracia. Y es la única fuerza que podemos tener para predicar el Evangelio, para confesar la fe en el Señor” (Mensaje a las Obras Misionales Pontificias, 21 mayo 2020). El Espíritu es el verdadero protagonista de la misión, es Él quien da la palabra justa, en el momento preciso y en el modo apropiado.

También queremos leer a la luz de la acción del Espíritu Santo los aniversarios misioneros de este año 2022. La institución de la Sagrada Congregación de Propaganda Fide, en 1622, estuvo motivada por el deseo de promover el mandato misionero en nuevos territorios. ¡Una intuición providencial! La Congregación se reveló crucial para hacer que la misión evangelizadora de la Iglesia sea realmente tal, independiente de las injerencias de los poderes mundanos, con el fin de constituir las Iglesias locales que hoy muestran tanto vigor. Deseamos que la Congregación, como en los cuatro siglos pasados, con la luz y la fuerza del Espíritu, continúe e intensifique su trabajo de coordinar, organizar y animar la actividad misionera de la Iglesia.

El mismo Espíritu que guía la Iglesia universal inspira también a hombres y mujeres sencillos para misiones extraordinarias. Y fue así como una joven francesa, Pauline Jaricot, fundó hace exactamente 200 años la Obra de la Propagación de la Fe; su beatificación se celebra en este año jubilar. Aun en condiciones precarias, ella acogió la inspiración de Dios para poner en movimiento una red de oración y colecta para los misioneros, de modo que los fieles pudieran participar activamente en la misión “hasta los confines de la tierra”. De esta genial idea nació la Jornada Mundial de las Misiones que celebramos cada año, y cuya colecta en todas las comunidades está destinada al Fondo Universal con el cual el Papa sostiene la actividad misionera.

En este contexto recuerdo además al obispo francés Charles de Forbin-Janson, que comenzó la Obra de la Santa Infancia para promover la misión entre los niños con el lema “Los niños evangelizan a los niños, los niños rezan por los niños, los niños ayudan a los niños de todo el mundo”; así como a la señora Jeanne Bigard, que dio vida a la Obra de San Pedro Apóstol para el sostenimiento de los seminaristas y de los sacerdotes en tierra de misión. Estas tres obras misionales fueron reconocidas como “pontificias” precisamente cien años atrás. Y fue también bajo la inspiración y guía del Espíritu Santo que el beato Paolo Manna, nacido hace 150 años, fundó la actual Pontificia Unión Misional para animar y sensibilizar hacia la misión a los sacerdotes, a los religiosos y a las religiosas, y a todo el Pueblo de Dios. El mismo Pablo VI formó parte de esta última Obra y confirmó el reconocimiento pontificio. Menciono estas cuatro Obras Misionales Pontificias por sus grandes méritos históricos y también para invitarlos a alegrarse con ellas en este año especial por las actividades que llevan adelante para sostener la misión evangelizadora de la Iglesia universal y de las Iglesias locales. Espero que las Iglesias locales puedan encontrar en estas Obras un sólido instrumento para alimentar el espíritu misionero en el Pueblo de Dios.

Queridos hermanos y hermanas, sigo soñando con una Iglesia totalmente misionera y una nueva estación de la acción misionera en las comunidades cristianas. Y repito el deseo de Moisés para el pueblo de Dios en camino: “¡Ojalá todo el pueblo de Dios profetizara!” (Núm 11,29). Sí, ojalá todos nosotros fuéramos en la Iglesia lo que ya somos en virtud del bautismo: profetas, testigos y misioneros del Señor. Con la fuerza del Espíritu Santo y hasta los confines de la tierra. María, Reina de las misiones, ruega por nosotros.

Francisco

Roma, San Juan de Letrán, 6 de enero de 2022, solemnidad de la Epifanía del Señor